Masarbonès i l'Arboç

Masarbonès és un poble petit del Baix Penedès a mig camí de Valls i el Vendrell i a uns deu quilòmetres de l'Arboç. Pertany al municipi de Masllorenç, on també fan castells per la seva diada de Festa Major, que va ser fa una o dues setmanes. Masarbonès durant l'any té quatre o cinc cases habitades, però per Festa Major són uns tres-cents al poble, o això diuen. És un poble molt petit que té la sort que no el travessa cap carretera i ha quedat, en un revolt de muntanya, aliè a la destrucció dels temps moderns. Com que està habitat normalment i com que hi ha dues colònies d'estrangers (flamencs i francesos) que hi estiuegen, i com que els de Barcelona hi tornen cada estiu, doncs Masarbonès està en prou bon estat, malgrat les conseqüències lògiques del semidespoblament. Per exemple, l'Ateneu és molt rònec. En tot cas, és un poble amb molt d'encant perdut enmig de la muntanya.



El company de feina em va deixar, cap a les tres i escaig, a l'entrada del Vendrell, la sortida de la C-51, la carretera de Valls. Des d'allà vaig agafar la bici i, 12 quilòmetres després i més de 200 metres de desnivell, vaig arribar al raconet de Masarbonès.Vaig passar per la plaça de l'església, sense veure-la, i per la plaça de l'Om vaig demanar on era la casa de l'Eulàlia Batet i, preguntant una mica carrer avall, vaig trobar-los entaulats tot dinant.



Vaig dutxar-me i vaig tornar a dinar i vaig anar coneixent la família Batet: els fills, els germans, els pares, els avis. El Rai em va explicar com era el joc de la pinça i en acabat van venir les noies amb la «borratxa»: bategen amb colònia tot el poble amb un cistell demanant diners. Vam prendre les postres i després de pujar i baixar una mica l'Eulàlia em va ensenyar el poble, que es visita en quinze minuts. Vaig veure les fotos de la colla castellera de Masarbonès de l'any 92 o 91, quan va començar a anar-hi l'Eulàlia.



Aquell dissabte al migdia havien fet l'actuació castellera els castellers de Masarbonès. El sistema és com el de Llorenç del Penedès i altres llocs: la gent del poble per festes s'aplega, assaja i fan castells. La gràcia és que no conec ningú que conegués l'existènca d'aquesta colla que porta almenys vint anys rodant. El cap de colla, factòtum general, era el Lluís Vives, president dels Castellers de Cornellà. Em deia que enguany havien estat uns vuitanta apuntats. Els components de la colla són els veïns del poble que hi estituegen que només fan castells per Sant Bartomeu, castellers d'altres colles (ara mateix, Esplugues i Cornellà sobretot, i també hi havia gent de Sabadell, Gràcia i la Vella i no sé si me'n descuido cap) i algun convidat o amic dels veïns o algú de Masllorenç.



La colla va fer, no sé si en aquest ordre, un pilar de quatre caminat i girat, un 2de5, el 3de5 net i dos pilars de quatre simultanis. Segons em deia el Lluís, si l'any vinent són la mateixa colla, faran castells de sis per primera vegada. L'any vinent a veure si m'hi puc passar abans i gaudir de les festes completes, o ja veurem com va tot.



El programa d'actes de Masarbonès és força atapeït i s'organitza durant la setmana abans de Sant Bartomeu, que és el 24 d'agost. El mateix dissabte van organitzar una mena de gimcana per la canalla, que va acabar amb de guerra de menjar, amb molt de quetxup i aigua i un merder important. El Genís volia mullar-me però no podia i al final em vaig deixar. El Rai em va haver de prestar una segona samarreta, Pull & Bear, i ara ja sóc més elegant.

I els núvols es van anar aplegant, va ploure una mica i va refrescar i les proves de so es van haver d'aturar. Jo vaig mirar-me la butxaca: tenia poc més de deu euros per passar la nit en un poble on el caixer més a prop devia ser a cinc quilòmetres. Vaig prendre la primera cervesa i vaig estar xerrant sobretot amb l'Eulàlia i mirant el Trúiter i pensant que només havia dormit tres hores i havia treballat de nou a dues i havia fet dotze quilòmetres de pujada i em quedava molta nit per endavant i estava rebentat, amb deu euros com a patrimoni.



I va començar a arribar la gent. La pluja va passar i a una determinada hora, les nou del vespre potser, el grup que ara no recordo va tocar. Feien versions i estava bé. Era el «ball de tarda», més orientat a la canalla, però no diferia gaire del ball de nit de més tard. Vaig anar coneixent la fauna del poble i va ser l'hora de sopar. El grup va pujar a Masllorenç per sopar i nosaltres vem fer el típic sopar per famílies a l'aire lliure. El pare del Rai és un peixater que sembla que remena algunes cireres i vem prendre peix i marisc, etc.

En acabat, el pare del Rai i un tal Xavi van estar tocant la guitarra i oferint un espectacle important. També hi havia un dels dos socis de Salamandra, que va tocar. Mentrestant, havia corregut la cervesa, el vi i altres licors i els meus deu euros respiraven alleujats una estona.

Després d'un altre ruixat, el grup va tornar i va oferir el ball de nit. L'ambient era força maco, els estrangers anaven una mica a la seva i la resta del poble semblava força unit. Van fer el ball del fanalet i un altre que ara no recordo i tot plegat va acabar a les quatre, quan va aparèixer pa amb cansalada per fer el ressopó. Mentrestant, un vent glaçat feia onejar les estelades de la plaça i tremolar més d'un, que anaven abrigant-se com podien. Em vaig fotre la cansalada i vaig notar que ja no m'aguantava els pets i vaig anar a clapar cap a quarts de cinc, quan tot plegat ja s'apaivagava força.

Les festes de Masarbonès són molt típiques, amb molts actes de la resta de pobles del Penedès, des de diables a la missa patronal i processó i tot el que es pugui imaginar. És com una mena de festa implantada pels barcelonins i conservada amb molta cura. A les onze del diumenge, que em vaig despertar, vaig xerrar una estona amb el Genís i l'Eulàlia i cap a dos quarts d'una tocats sortia del poble amb la meva bici voladora camí de l'Arboç a veure la gran diada castellera.

La major part de les fotos de dalt són de Facebook. Les de baix són del @castellistica.

Les festes de l'Arboç són molt i molt maques. Vaig aterrar a plaça amb el 7de7 dels Castellers de l'Arboç al lluny, que no vaig veure bé quin castell era. Vaig voltar per la banda de l'església i vaig veure d'una mica lluny els 3de9f de la Jove de Tarragona i dels Castellers de Vilafranca, molt forts. Aleshores es va tancar la soca de la Vella i vaig poder esmunyir-me pel cantó de l'Ajuntament. El 3de9f dels vallencs va pujar em va semblar que una mica lent amb un incident molt distret amb l'estelada gegant de la banda del bar Victòria, que va obstaculitzar la remuntada del diria que acotxador rosat. Em penso que l'Urbano estava molt assegut, o això deien uns tarragonins al meu costat. La foto és de l'Àlex Tarroja, @castellistica.



Vaig aprofitar que tancaven pinya la Jove de Tarragona per col·locar-me a la barra dels Minyons de l'Arboç, on vaig demanar la primera cervesa del dia. També molt a tocar del castell, el vaig veure força sòlid i etcètera i amb tres enxanetes etc. i en un d'aquells moment el Sergi em va dir que els cargolins eren a la banda del Victòria. El pseudogamma extra tarragoní donava pas al veritable gamma extra (perdoneu per aquesta terminologia estúpida) del moment, el 2de9f dels vilafranquins, que a primera fila, a una passa de la soca verda, vaig trobar espectacular. Em va agradar molt aquell castell malgrat que de cop i volta vaig trobar-me amb el Beumala xerrotejant al costat meu. Per la seva banda, la Vella descarregava el 4de9f, i apa.



Vaig veure també el @castellistica, amb qui vaig estar enraonant una mica mentre tancaven la soca del 4de9f de la Jove de Tarragona. Al segon peu, si la meva memòria no falla, va pujar una mica malament de mides; l'Oriol estava força tort al rengle que mira cap a la façana de la Victòria i va acabar saltant, no sé si per culpa seva o pel que fos, quan ja semblava que havia passat el pitjor i dosos baixaven. Per variar, estava molt a prop de la soca i vaig anar a donar pit al castell fet llenya. Vaig veure com un quart, diria, saltava espectacularment just a la barra del Victòria (sembla que tingui accions del bar), i amb les ulleres posades, la motxilla en una espatlla i la segona birra a la mà esquerra vaig posar-m'hi. Aleshores vem veure que un de la Jove jeia a terra i, una estona més tard, se l'enduien, sembla que no va ser res. Un càmera just a damunt de l'accidentat va gravar i es va endur l'esbroncada del públic. I aleshores em van deixar passar i vaig saludar els cargolins presents amb molta efusivitat.



Al costat hi havia el Ferran de Gràcia, que em va explicar una mica la situació després de la caiguda per festes de Gràcia. Els hi dono ànims des d'aquí, tot i que no crec que serveixi de gaire cosa. Nosaltres hem passat per coses molt dures i l'Arboç és un lloc amb molts records, motiu pel qual, bàsicament, vaig voler ser-hi una estona.

Els Minyons de l'Arboç van fer el 5de7 en algun moment, que vaig veure relativament bé, i crec que després de la llenya van descarregar un 4de7a no gaire maco. En acabat, la Vella descarregava també el 4de8a, els malparits. I si no vaig errat, era el moment dels pilars.

Aquí vaig dubtar d'anar al tren o no. Finalment, després d'uns moments d'indecisió, vaig veure el pilar de 8 dels Castellers de Vilafranca, com sempre espectacular. És el segon que els hi veig a l'Arboç, són uns cracks. Els verds van celebrar-ho una mica i va haver-hi una petita xiulada. Mentrestant, la Jove descarregava el Pde7f amb una mica de treball, amb una batzegada forta a segons amb la motxilla baixant, mentre que la Vella feia el mateix amb molta més seguretat. L'Arboç completava la cosa amb un vano de 5.

Aleshores vaig acompanyar el Jordi a dinar i mentre jo feia la birra vaig decidir que no érem a temps d'agafar el tren i li vaig ensenyar una mica el poble, recordant el que algú m'havia explicat dos anys enrere, amb molta menys precisió i gràcia per part meva. Vem fer una birra a la plaça de la rambla o com se digui i al final decidia tornar a Esplugues i passar de tota la resta.

I vaig veure el Barça i vaig anar a casa uns amics i eren les 4 de la matinada i havia begut i estava molt cansat i tenia sensacions agredolces d'un cap de setmana molt estrany amb poques hores de son, força festa i molt de Penedès per la puta vena.

A Masarbonès

Uf, estic cansat.

Aquests dies són festes de l'Arboç. Hi he anat els dos anys anteriors, el primer convidat pel Pau i el segon en record del Pau. Enguany, amb el Pau més lluny, i amb molts més entrebancs, m'ho miro de lluny.

Deia a la revista que sempre el recordàvem a cada pas i en cada puta línia i és evident que potser per a mi no hi és sempre present però és escandalós com molts dies em ronda pel cap. Aquests dies d'influx santjustenc ha voltat molt més i ara amb l'Arboç segueix amb molta força. Recordo els dos anys passats amb tots els alts i baixos. L'any passat va ser molt distret, amb borratxera contínua de tres dies, en què un dia vaig dormir al ras, per exemple, fins que clarejava, i amb l'angoixa del futur immediat molt incert i una ressaca molt dolenta d'uns quants dies.

El Pau era algú que sempre atreia la gent i que fins i tot algú tan estrany com jo era com abraçat amb tanta amistat que ara sembla que el mitifico. El Pau se'n va anant i ara som aquest agost aquest divendres de merda que al final he sortit a fer l'expedició insurrecta a castells.

I demà aniré a Masarbonès, a vint quilòmetres de l'Arboç, i molt probablement diumenge passaré per l'Arboç almenys per la diada, tot i que no és gens clar. És possible que vegi els castells i és possible que torni per tercer any seguit a la carretillada, que és força tard i hauria de mirar la Renfe o si algú de castells que hi ha per llà vol portar-me amb cotxe.

Però tot això és molt incert, perquè són les quatre i encara estic bevent i les cames em faran figa demà per fer els altres vint km que hi ha del Vendrell a Masarbonès. Plantar-me a l'Arboç i que els records dels dos anys passats i els neguits estúpids i l'ombra del noi aquest em cobreixi, no ho sé.

Demà mirarem de tornar al Baix Penedès després de cinc hores de feina de merda i mirarem de suportar el pes del no-res i després ja en parlarem.

Simplement hi pensava i recordava i he tornat a escriure el típic post de merda.

Festes de Sant Just, crònica etiliconihilista

I les festes de Sant Just Desvern foren finides i uns dies molt bells passàrem al poble dels rifenyos, gent àvola com tothom sap però que, després de coneixe'ls una mica, veus que al capdavall són tan bons o dolents com qualsevol altre, així que contents d'aquests dies ara mirarem una mica enrere i esputarem la crònica etiliconihilista de les festes del poble veí.

I la cosa va començar un bonic dijous d'agost. Havia sigut un dia estrambòtic de feina ben estrany. El company em portava a Sant Just amb cotxe amb la bici a darrere i gairebé em vaig perdre tot en Cesk Freixas, que és un paio que detesto especialment. Vaig dir a trúiter que hi tocava el mirífic @ceskfreixas i l'idiota no va detectar la ironia: suposo que no era prou clar que volia dir que em sembla un imbècil de merda.

D'altra banda, dijous era el dia dels Grocs: com tothom sap, de fa pocs anys, uns tres o quatre, es van dividir diverses entitats de Sant Just en blaus i grocs i se suposa que competeixen per veure qui guanya: enguany han estat els Grocs. I res, la jornada de dijous, la que vaig viure, perquè els actes de dia no els vaig poder contemplar per la feina, em van semblar molt ben parits amb l'únic problema de la barra, que va fer figa: per sort, hi havia un paki molt a prop. Em penso que després del Freixas van anunciar la pubilla i l'hereu de Sant Just, que van ser les dues Viladots, totes dues grogues, per un sistema d'elecció per proves de gimcana que no vaig capir. I després va tocar un grup que no recordo com es diu que va estar molt bé, però aleshores em vaig anar notant cada cop més desesperat per alguna raó, solitari enmig de la gernació etc., no sóc el gat dels frares i no tenia el dia. Així que vaig anar pels carrers ombrívols de darrere l'església a tastar les romanalles del concert punki del dissabte anterior a Esplugues. I una mica arrossegant-me va ser l'hora de plegar i vaig volar amb la bici voladora cap al poble.

A casa, mon germà m'esperava per acabar el vi i veure com sortia el sol. Estava desfet. Ens vem passar l'Street Fighter de la SNES. Estava desfet i, al cap d'una hora, vaig anar a la feina, encara torrat.

L'endemà començaven els concerts al camp de futbol. Vaig intentar ballar: no en sé gens i tots els esforços foren debades. Vaig veure somriures somrients que il·luminaven la plaça, grans ballarucs que no m'esperava i a diferència del dia abans vaig beure poc mentre algunes cançons volien enterrar-me sota la sorra del camp. Somriures que aixecaven la pols. I, a les tres, mons pares marxaven de vacances i vaig passar per casa per di'ls-hi adéu i vaig tornar-hi al cap de poc, i em sentia igualment poc apte per a la vida moderna. Vaig descuidar-me la cartera a casa. Vaig tornar a constatar que no em sé ni les cançons més típiques del rock català. I a la merda.

El dissabte de feina va ser molt dur i a la tarda vaig anar despertant-me molt a poc a poc i vaig mirar l'hora i a casa meva hi havia gresca i finalment cap a la una vaig aterrar al camp de futbol, on un altre grup de versions en versionava una que ja havien fet el dia abans i semblava atrapat en el temps, però no, perquè em trobava que la nit lluïa més bé que el dia abans i m'hi vaig trobar molt bé i alabat sia Jaume Barri. Va tocar el Niño de la Hipoteca, que se suposa que eren el plat fort del dia i que no em van desagradar però tampoc no maten. I després un DJ i a les cinc cap a fora. Una mica cansat, a les sis ja planxava l'orella.

Es pot dir que el dijous vaig acabar com frustrat, el divendres derrotat i el dissabte com aquell qui diu completament resignat. La meva vida és un estesa sense fi de pols, merda i neurones moribundes xipollejant en alcohol. I malgrat que m'ho havia passat bé aquell dissabte, aquesta era la meva conclusió. Com podeu veure, faig metafísica als concerts. També xerro amb la gent, escolto els grups i els critico positivament o no, segons com els vegi, i vaig bevent. Dos dies seguits que passo de les cinc no gaire begut, un rècord. Sóc molt tímid i només xerro amb els qui ja conec. Sovint, haig d'esperar que siguin els altres que em diguin alguna cosa. De vegades, no sé què dir i me'l quedo mirant xarrupant birra. Etc.

Diumenge va ser un dia de dormir i descansar i veure les finals del Mundial de Natació, que me la portaven molt fluixa, i llegir una mica i descansar, etc. Vaig dormir moltes hores en poc més de l'espai de vint-i-quatre hores i dilluns hi tornàvem: era el dia blau. Vaig passar pel Mil·lenari cap a l'hora que se suposava que havia de tocar A Contrablues, un grup de blues-rock que va estar francament bé. L'ambient era més familiar, la gent va sopar i en acabat alguns la feien petar a les taules, etc. El meu estat d'ànim, després de la resignació, era un nihilisme bla, sense ganes de fer res ni saber com fer res i mirant de barbotejar paraules i gaudir de la música. Em va agradar molt la vetllada, però a la merda.

I ahir dimarts, finalment, era el dia de Sant Just i Pastor, que no sé si és un sant o dos ni què potlles. Al migdia havíem fet un dinaret típic per Sant Just on m'hi vaig trobar molt bé i la feina a la tarda un pèl torrat, amb més de dos litres de cervesa i cap mena de ganes de fer res. Vaig sopar, vaig acabar-me la xibeca i vaig anar cap a Sant Just a la cloenda. Havia fet gairebé tots els dies de Festa Major, amb molta menys intensitat que a Esplugues, però déu n'hi do.

Vaig voltar una mica i a la fi va haver-hi una mena d'espectacle correfoc amb el drac de Sant Just, que no recordo com es diu, i Boc de Biterna d'Esplugues, que com sempre feien coses estranyes: duien una mena de drac fet amb un carro de supermercat i les bogeries que solen fer. En acabat, castell de focs, que segons el Cortès devia valdre més de deu mil euros, i després a enraonar a la gespa entre cerveses mentre les putes havaneres sonaven molt al fons. Al descans tothom es va abraonar cap al rom cremat. Quan tothom va haver tornat a les cadires, vaig tastar-lo: era bo i tenia grans gruixuts de cafè nedant-hi. Sense rom seria inimaginable poder aguantar dues o tres hores de cançons carrinclones i ensopides. Sota l'ombra de l'arbre nocturn vem estar xerrant moltes hores i de cop i volta havia canviat el xip i em sentia molt bé, molt content en l'estat de felicitat nihilista que molt poques vegades assoleixo i que depèn normalment de circumstàncies externes: en fi, no és tan misteriós, simplement m'ho vaig passar molt bé dient ximpleries i fent riure la gent i enfotent-me del mort i de qui el vetlla. Però la nit es va acabar i, quan em va passar l'eufòria, i em vaig trobar com aquell qui diu sol sota l'arbre, vaig tornar a endinsar-me en el meu estat d'abatiment perenne, molt enterbolit per la cervesa i els gots de rom que havia anat rescatant en expedicions humanitàries.

Però bé, val més morir de beure que no pas morir de set, feia dir John Fante a un italià mut a La germandat del raïm. Després de tot plegat he pensat que potser sí que podria tenir un futur una mica endreçat. Però no sé com fer res. Em sento molt perdut. I sento que és una de les darreres oportunitats de fer alguna cosa. No ho sé, trobo que tornaré a ser incapaç de fer res i seguiré d'esma, com sempre. Però què haig de fotre? Tant se val matar-me a cubates com dilluns o anar a un ritme tranquil de cervesa com dissabte, beure o no beure o tirar-se per la finestra.

Quina importància té res? Tota i cap ni una, metafísica de borratxo.