Uf, estic cansat.
Aquests dies són festes de l'Arboç. Hi he anat els dos anys anteriors, el primer convidat pel Pau i el segon en record del Pau. Enguany, amb el Pau més lluny, i amb molts més entrebancs, m'ho miro de lluny.
Deia a la revista que sempre el recordàvem a cada pas i en cada puta línia i és evident que potser per a mi no hi és sempre present però és escandalós com molts dies em ronda pel cap. Aquests dies d'influx santjustenc ha voltat molt més i ara amb l'Arboç segueix amb molta força. Recordo els dos anys passats amb tots els alts i baixos. L'any passat va ser molt distret, amb borratxera contínua de tres dies, en què un dia vaig dormir al ras, per exemple, fins que clarejava, i amb l'angoixa del futur immediat molt incert i una ressaca molt dolenta d'uns quants dies.
El Pau era algú que sempre atreia la gent i que fins i tot algú tan estrany com jo era com abraçat amb tanta amistat que ara sembla que el mitifico. El Pau se'n va anant i ara som aquest agost aquest divendres de merda que al final he sortit a fer l'expedició insurrecta a castells.
I demà aniré a Masarbonès, a vint quilòmetres de l'Arboç, i molt probablement diumenge passaré per l'Arboç almenys per la diada, tot i que no és gens clar. És possible que vegi els castells i és possible que torni per tercer any seguit a la carretillada, que és força tard i hauria de mirar la Renfe o si algú de castells que hi ha per llà vol portar-me amb cotxe.
Però tot això és molt incert, perquè són les quatre i encara estic bevent i les cames em faran figa demà per fer els altres vint km que hi ha del Vendrell a Masarbonès. Plantar-me a l'Arboç i que els records dels dos anys passats i els neguits estúpids i l'ombra del noi aquest em cobreixi, no ho sé.
Demà mirarem de tornar al Baix Penedès després de cinc hores de feina de merda i mirarem de suportar el pes del no-res i després ja en parlarem.
Simplement hi pensava i recordava i he tornat a escriure el típic post de merda.
