I les festes de Sant Just Desvern foren finides i uns dies molt bells passàrem al poble dels rifenyos, gent àvola com tothom sap però que, després de coneixe'ls una mica, veus que al capdavall són tan bons o dolents com qualsevol altre, així que contents d'aquests dies ara mirarem una mica enrere i esputarem la crònica etiliconihilista de les festes del poble veí.
I la cosa va començar un bonic dijous d'agost. Havia sigut un dia estrambòtic de feina ben estrany. El company em portava a Sant Just amb cotxe amb la bici a darrere i gairebé em vaig perdre tot en Cesk Freixas, que és un paio que detesto especialment. Vaig dir a trúiter que hi tocava el mirífic @ceskfreixas i l'idiota no va detectar la ironia: suposo que no era prou clar que volia dir que em sembla un imbècil de merda.
D'altra banda, dijous era el dia dels Grocs: com tothom sap, de fa pocs anys, uns tres o quatre, es van dividir diverses entitats de Sant Just en blaus i grocs i se suposa que competeixen per veure qui guanya: enguany han estat els Grocs. I res, la jornada de dijous, la que vaig viure, perquè els actes de dia no els vaig poder contemplar per la feina, em van semblar molt ben parits amb l'únic problema de la barra, que va fer figa: per sort, hi havia un paki molt a prop. Em penso que després del Freixas van anunciar la pubilla i l'hereu de Sant Just, que van ser les dues Viladots, totes dues grogues, per un sistema d'elecció per proves de gimcana que no vaig capir. I després va tocar un grup que no recordo com es diu que va estar molt bé, però aleshores em vaig anar notant cada cop més desesperat per alguna raó, solitari enmig de la gernació etc., no sóc el gat dels frares i no tenia el dia. Així que vaig anar pels carrers ombrívols de darrere l'església a tastar les romanalles del concert punki del dissabte anterior a Esplugues. I una mica arrossegant-me va ser l'hora de plegar i vaig volar amb la bici voladora cap al poble.
A casa, mon germà m'esperava per acabar el vi i veure com sortia el sol. Estava desfet. Ens vem passar l'Street Fighter de la SNES. Estava desfet i, al cap d'una hora, vaig anar a la feina, encara torrat.
L'endemà començaven els concerts al camp de futbol. Vaig intentar ballar: no en sé gens i tots els esforços foren debades. Vaig veure somriures somrients que il·luminaven la plaça, grans ballarucs que no m'esperava i a diferència del dia abans vaig beure poc mentre algunes cançons volien enterrar-me sota la sorra del camp. Somriures que aixecaven la pols. I, a les tres, mons pares marxaven de vacances i vaig passar per casa per di'ls-hi adéu i vaig tornar-hi al cap de poc, i em sentia igualment poc apte per a la vida moderna. Vaig descuidar-me la cartera a casa. Vaig tornar a constatar que no em sé ni les cançons més típiques del rock català. I a la merda.
El dissabte de feina va ser molt dur i a la tarda vaig anar despertant-me molt a poc a poc i vaig mirar l'hora i a casa meva hi havia gresca i finalment cap a la una vaig aterrar al camp de futbol, on un altre grup de versions en versionava una que ja havien fet el dia abans i semblava atrapat en el temps, però no, perquè em trobava que la nit lluïa més bé que el dia abans i m'hi vaig trobar molt bé i alabat sia Jaume Barri. Va tocar el Niño de la Hipoteca, que se suposa que eren el plat fort del dia i que no em van desagradar però tampoc no maten. I després un DJ i a les cinc cap a fora. Una mica cansat, a les sis ja planxava l'orella.
Es pot dir que el dijous vaig acabar com frustrat, el divendres derrotat i el dissabte com aquell qui diu completament resignat. La meva vida és un estesa sense fi de pols, merda i neurones moribundes xipollejant en alcohol. I malgrat que m'ho havia passat bé aquell dissabte, aquesta era la meva conclusió. Com podeu veure, faig metafísica als concerts. També xerro amb la gent, escolto els grups i els critico positivament o no, segons com els vegi, i vaig bevent. Dos dies seguits que passo de les cinc no gaire begut, un rècord. Sóc molt tímid i només xerro amb els qui ja conec. Sovint, haig d'esperar que siguin els altres que em diguin alguna cosa. De vegades, no sé què dir i me'l quedo mirant xarrupant birra. Etc.
Diumenge va ser un dia de dormir i descansar i veure les finals del Mundial de Natació, que me la portaven molt fluixa, i llegir una mica i descansar, etc. Vaig dormir moltes hores en poc més de l'espai de vint-i-quatre hores i dilluns hi tornàvem: era el dia blau. Vaig passar pel Mil·lenari cap a l'hora que se suposava que havia de tocar A Contrablues, un grup de blues-rock que va estar francament bé. L'ambient era més familiar, la gent va sopar i en acabat alguns la feien petar a les taules, etc. El meu estat d'ànim, després de la resignació, era un nihilisme bla, sense ganes de fer res ni saber com fer res i mirant de barbotejar paraules i gaudir de la música. Em va agradar molt la vetllada, però a la merda.
I ahir dimarts, finalment, era el dia de Sant Just i Pastor, que no sé si és un sant o dos ni què potlles. Al migdia havíem fet un dinaret típic per Sant Just on m'hi vaig trobar molt bé i la feina a la tarda un pèl torrat, amb més de dos litres de cervesa i cap mena de ganes de fer res. Vaig sopar, vaig acabar-me la xibeca i vaig anar cap a Sant Just a la cloenda. Havia fet gairebé tots els dies de Festa Major, amb molta menys intensitat que a Esplugues, però déu n'hi do.
Vaig voltar una mica i a la fi va haver-hi una mena d'espectacle correfoc amb el drac de Sant Just, que no recordo com es diu, i Boc de Biterna d'Esplugues, que com sempre feien coses estranyes: duien una mena de drac fet amb un carro de supermercat i les bogeries que solen fer. En acabat, castell de focs, que segons el Cortès devia valdre més de deu mil euros, i després a enraonar a la gespa entre cerveses mentre les putes havaneres sonaven molt al fons. Al descans tothom es va abraonar cap al rom cremat. Quan tothom va haver tornat a les cadires, vaig tastar-lo: era bo i tenia grans gruixuts de cafè nedant-hi. Sense rom seria inimaginable poder aguantar dues o tres hores de cançons carrinclones i ensopides. Sota l'ombra de l'arbre nocturn vem estar xerrant moltes hores i de cop i volta havia canviat el xip i em sentia molt bé, molt content en l'estat de felicitat nihilista que molt poques vegades assoleixo i que depèn normalment de circumstàncies externes: en fi, no és tan misteriós, simplement m'ho vaig passar molt bé dient ximpleries i fent riure la gent i enfotent-me del mort i de qui el vetlla. Però la nit es va acabar i, quan em va passar l'eufòria, i em vaig trobar com aquell qui diu sol sota l'arbre, vaig tornar a endinsar-me en el meu estat d'abatiment perenne, molt enterbolit per la cervesa i els gots de rom que havia anat rescatant en expedicions humanitàries.
Però bé, val més morir de beure que no pas morir de set, feia dir John Fante a un italià mut a La germandat del raïm. Després de tot plegat he pensat que potser sí que podria tenir un futur una mica endreçat. Però no sé com fer res. Em sento molt perdut. I sento que és una de les darreres oportunitats de fer alguna cosa. No ho sé, trobo que tornaré a ser incapaç de fer res i seguiré d'esma, com sempre. Però què haig de fotre? Tant se val matar-me a cubates com dilluns o anar a un ritme tranquil de cervesa com dissabte, beure o no beure o tirar-se per la finestra.
Quina importància té res? Tota i cap ni una, metafísica de borratxo.
