El mateix dissabte em bullia la sang i hauria escrit qualsevol bestiesa, però durant la mateixa tarda ja estava molt més calmat i ara, unes 48 hores després, ho tinc tan assumit com qualsevol altra cosa i la ràbia i la mala hòstia ha esdevingut la típica resignació de què hi farem, sempre ens passa el mateix i no n'aprendrem mai.
Com se sol dir, els assajos havien anat molt bé, en tot cas tot una mica just. Els dos punts febles que se suposava que hi havia, els possibles dubtes a canalla i el canvi de quart, a assaig havien semblat prou ben resolts. Les pinyes eren prou fermes, tot i que sempre podríem ser-hi més; havíem passat dues proves netes senceres per assaig els darrers dies amb força seguretat i amb pinya havíem posat acotxador força vegades, amb l'enxaneta per dosos en la millor prova.
Així i tot, semblava que tot anava un pèl just de temps. La primera prova neta sencera era del dimarts de la setmana abans, i tots els assajos bons havien sigut en aquestes dues setmanes. En fi, la gent es dividia entre els optimistes i els pessimistes, més o menys; jo no era cap de les dues coses, més aviat era escèptic: podia passar-hi qualsevol cosa. I és que la història de la puta torre és una mica llarga i erràtica i plena d'hòsties, algunes ben doloroses.
Em dedicaria ara a repassar-ne la història, potser no cal fer-ho i potser seré una mica brusc escrivint-ho. En fi, amb la de dissabte, hem fet 11 intents de torre: 5 intents desmuntats, 3 carregades i 3 hòsties directes com la de dissabte. La primera va ser fa molts anys: el 1998 el cap de colla d'aleshores sembla que no només va fotre's una bona hòstia amb aquell intent, que sembla que era una bogeria, sinó que va aconseguir que la colla s'enfonsés. Bé, jo no hi era i no en puc opinar.
Els primers intents amb cara i ulls de torre van arribar al 2009. El primer va ser desmuntat, al Clot, cap a finals de temporada, amb l'Adal ja a terços amb l'Aleix, igual que dissabte passat. Diria que els terços no han canviat mai, però potser m'erro. Els segons han anat canviat i a quarts en queda només una: l'altra l'han canviada no sé exactament per què, però bé, tant se val la meva opinió en aquest cas. I res, a la crònica deu dir per què vem desmuntar aquell primer 2de7; en repetició el carregàvem. I va ser un moment molt dur, perquè jo estava eufòric per haver-la carregada, era com la frontera de moltes coses, com ara el 4de8, però la colla estava tota plorant com gilipolles, cosa que encara m'emprenya. Van arribar alguns de Sant Just, que eren els Karts i ens faltaven alguns de la colla, i es van trobar el drama. Bé, tant se me'n fot, però la colla sempre ha sigut així des que la conec i costa déu i ajuda que canviï. En tot cas, jo també sóc un cagadubtes i no sóc el millor per opinar.
Aquella mateixa temporada desmuntàvem la torre a Terrassa, un intent amb la canalla cagada. L'any següent només la vem provar a la Zona Franca, però quan estava a punt de passar l'enxaneta va tornar a petar, no recordo exactament com, però segurament va petar pel mateix lloc que acostuma a saltar. I així vem passar l'any en blanc.
El 2011 va ser el millor any pel que fa a la torre, amb dues de carregades i tres intents desmuntats. Va ser, però, una any molt difícil, perquè la primera que vem carregar, que diria que va tornar a saltar pel mateix lloc, però no ho sé perquè ho hauria de revisar i no em ve de gust, va ser a Montblanc i va passar el que va passar. Era just abans de Festa Major, volíem provar el 4de8 i va ser tot una merda molt bèstia. Després d'allò no la vem tornar a provar fins a Torredembarra, que vem carregar en ronda de repetició per guanyar el putu Concurset després d'un altre intent desmuntat. Aquell any, amb tots els dubtes del món, en vem desmuntar dues més, amb la darrera apoteòsica a Terrassa, com per mirar aviam què passava, just abans que es fotés a ploure. L'any passat ni tan sols no la vem provar.
Això és el repàs ràpid de l'anomenada «pubilla dels castells», també coneguda com la putilla, o la puta torre a seques, com diu la Viquipèdia dels trons: «També se l'anomena popularment la pubilla dels castells; aquest sobrenom li donà Emili Miró i ve a definir la seva especial dificultat. Molts aficionats castellers el consideren un castell amb una dificultat de 8, tot i tenir un pis menys.» Per això em vaig emprenyar tant el 2009 i per això m'emprenya tant que no hi hagi manera de dominar-la. També perquè el mateix dia els desgraciats de la Jove de Vilafranca la carregaven, i també perquè vèiem al costat els Moixiganguers, que després de set intents li van prendre la mida i ara la fan amb la punta de la polla, com el mateix dissabte. I res.
I res, dissabte la portàvem a primera ronda. La plaça de la Font, a Caldes, és de llambordes i força inclinada. A l'hora de començar hi havien set venedors de globus i, a més a més, un speaker ens esbotzava els timpans. Força gent a l'hora de començar, molt poca a mitja actuació. Hi havíem anat després d'una cercavila típica que, segons el Lluís, havíem de fer ben uniformats, amb faixa i tot, i seguint l'ordre estricte de les coses, però que jo, com de costum, vaig fer com vaig volguer perquè sóc un impresentable. I les quatre colles que hi érem ens disposàvem a actuar: Moixiganguers d'Igualada, Badalona, Caldes i nosaltres, que érem tercers.
Sortíem de torre. Vaig mirar al cel, el sol treia el nas entre els núvols alts i trencats en un racó de la plaça, vem tancar pinya i vaig fer la meva feina al meu lloc habitual. Ho vaig trobar tot molt ferm, però ja se sap que, més o menys com la motxilla als pilars, el moment crucial és quan l'enxaneta remunta dosos i fa les tres pases. Segons el vídeo, l'enxaneta es va quedar encallada a terços, fent les típiques passetes sospitoses de dir: potser rellisques, però més aviat sembla que no vulguis pujar. Suposo que allò va desgastar una mica un tronc una mica nou i que va tornar a petar pel mateix lloc, segons el vídeo i les fotos: sembla que un quart es va abocar endavant just quan l'enxaneta havia de fer la darrera passa, es va emportar l'altre quart cap enrere i van fer un salt espectacular. Així que quan vaig sentir que allò queia, vaig pensar: la mateixa història de sempre, hòstia puta.
En fi, sobre les meves opinions fora d'això, me les deixo estar, només repeteixo que em vaig cagar en tots els déus haguts i per haver. Vem passar ronda i després ja vem fer coses que no tenien gaire importància, sembla que tot amb molts dubtes i tremolors: 5de7, 4de7a i 4de7 sembla que lleuger. Tot plegat una mica destarotat.
D'aquesta manera, la història erràtica de la torre es completava amb un nou episodi. Per al final de temporada la Tècnica deia que volia recuperar el 2de7 i repetir el 4de8; per Sants, aquest diumenge, volíem fer això més el 3de7s, un altre objectiu per dissabte passat que es va abandonar després de la llenya. Per sort, jo no sóc de la Tècnica i no m'haig de trencar les banyes mirant com es pot redreçar això; la torre segueixo sense veure-la clara i pel que fa al 4de8 hem de ser-hi tots aquesta setmana per preparar-lo amb garanties, i ja veurem. En tot cas, si a Caldes havíem omplert dos autocars i hi havien anat uns set cotxes o no sé quants, i érem prou gent per fer això i més, suposo que a Sants encara serem més, etc.
I punt. Pel que fa a les altres colles, comentaré que els Moixiganguers van fer el 4de8 més bregat que he vist mai, o que recordo si més no, amb un segon que s'asseia i s'enfonsava i el seu terç que s'havia d'agafar al terç del davant per no caure per dins, una bogeria de castell. Eren pocs, força menys que nosaltres, i tiraven el 2de7 en segona ronda, una mica obert no sé per on, que es va descarregar amb molta tranquil·litat. En tercera ronda desmuntaven dues vegades seguides el 4de7a, un castell amb moltíssims canvis que, segons em van dir, no assagen gairebé mai perquè estan per altres històries i així els hi va anar. De manera absolutament estrambòtica, encara van poder fer un tercer castell, un 3de7 que semblava de cara al 3de8.
I les altres dues, doncs res, Caldes diria que va fer la millor actuació de la seva història o de fa molt de temps amb 3de7 i 4de7 i no recordo què més, mentre que Badalona, en hores baixes, van fer castells de sis, diria.
En fi, a Caldes havíem actuat el 2006 per darrera vegada; era el meu segon any i vaig pujar al 3de6, si no vaig errat, quan encara feia de terç de vegades en castells de merda i, si ho feia malament, no passava gaire res. El millor castell aquell dia, que era la darrera diada de l'any, va ser el 4de7. I aquest 2013 hem tornat a provar el 2de7 després d'un any en blanc i hem completat 5de7 i 4de7a, castells que aleshores estaven encara per arribar, a més d'un 4de7 per mirar de tornar a fer el 4de8. Les coses han canviat molt aquests anys però hi han coses que evolucionen molt a poc a poc i em desesperen.
