Dissabte vem tornar a Lleida després d'uns quants anys; segons els arxius arcans de la colla, el darrer cop va ser el 2018, també a l'antic convent que és ara el seu local. Aleshores es veien cigonyes i cinc anys més tard, també. De fet, gairebé les miràvem més que els castells.
Era maco veure com passejaven pels teulats.
Comentava en l'última crònica que el nas em deia que seríem molt pocs a Lleida, i realment érem quatre gats mal comptats, potser divendres a assaig érem més gent i tot, amb el cop de mà dels Castellers del Prat. Haig de fer molta memòria per recordar una actuació que no sigui una sortida fora de Catalunya —per cert, Bildu torna a governar a Laudio, aviam qui mou els fils per tornar-hi— en què no haguem tingut un segon cordó propi. A Lleida vaig fer de primer lateral sense segon lateral nostre en dos castells. Vagarejant pel pati del local fent fotos anava xerrant amb aquest i amb aquell i les opinions eren diverses però tendien a convergir en el fet que l'actuació de Lleida més aviat restava que no sumava.
Déu me'n guard, de fer valoracions tan agosarades com aquesta. Aporta? Resta? Jo què sé, a mi m'agrada fer castells, tot i que potser dissabte va ser una mica avorrit. Vem estar unes quatre hores dins de l'autocart Autocorb Premium™ nou de trinca i unes tres hores trepitjant Lleida. L'aire condicionat també era prèmium i la gent es tapava i tot; segons el mòbil a fora estàvem a uns 36 graus i ja m'estava bé la fresqueta. Per sort, el cap de colla ens va amenitzar l'anada amb el Sapo Vito. El mòbil també deia que potser plouria a Lleida; de fet, vem travessar algun xàfec per l'AP-2 —normalment anàvem per l'A-2, pel Bruc, deu ser cosa dels peatges— i, a l'hora de posar el peu a la Terra Ferma, estava tan conscienciat que la calor ens escanyaria que encara m'hi trobava bé. I vem desfilar xino-xano cap al local on actuaríem, a l'antic Convent de Santa Clara, Lleida, el Segrià.
Una altra de les coses de què es queixava la gent —en vaig estar parlant amb els bandarres, que sempre havien actuat a la Paeria— és que per allà al local evidentment no hi passa ningú, i si ja érem pocs, la sensació era de solitud en el buit còsmic il·limitat, el no-res infinit absent de matèria, temps, espai i llum, una ineludible inexistència empertostemps, al capdavall no era la millor diada del calendari.
sAquesta vegada he editat una mica les fotos dels castells perquè amb el cel núvol i tot plegat quedaven una mica fosques, no ho sé, fa mil anys que no retoco fotos. D'altra banda, en aquesta avinentesa va ser el Txus qui em va agafar la càmera i va caçar totes les aletes, és un artista.
Mentrestant, Lleida feia el 3de7 i Poble-sec un castell de sis, i llavors plantàvem l'impressionant 3de6, on feia de primer lateral, com he avançat abans. El meu segones era de Lleida i no em donava gaire pit, però en general cap dels tres castells no va donar problemes.
En segona ronda Lleida descarregaven el 5de7 d'aquí dalt, mentre que bandarres van fer un altre castell de sis. Nosaltres completàvem aquest 2de6, que ves a saber.
Ara mirava números i el tema del 2de6 és una mica curiós, perquè
el vem deixar de fer regularment a plaça cap al final de la dècada dels
2000 i d'aleshores ençà l'havíem fet molt poques vegades, només en casos molt excepcionals, com ara bolos comercials —del 2010 al 2020, només en tres ocasions. El 2021, ja a la represa, a la Sagrada Família el vem recuperar; i aquest any ja en van dos, a Badia i a Lleida, és a dir, n'hem fet tants en dos o tres anys com en els deu anys anteriors. Entre tot plegat l'actuació de dissabte em transportava molt fort al 2005, quan acabava d'entrar a la colla i les torres de sis i els castells amb un cordó i mig pelat eren més habituals.
Els nostres músics van sonar molt bé, però es pot comprovar la desolació abissal anorreadora de la plaça. Mentrestant, les cigonyes continuaven mirant-s'ho de cua d'ull des del teulat de la Catedral Nova.
I ja era l'hora de la tercera ronda, Lleida desmuntava el 4de7 amb agulla perquè tenia unes mides raríssimes i en repetició, amb algun canvi, el descarregaven amb molta més tranquil·litat. Bandarres portava el seu castell de sis i nosaltres el nostre, que era el 4de6, on tornava a fer de primer lateral sense ningú a darrere.
Potser sí que pujo massa de color la foto, ja ens apuntarem a un curset d'edició fotogràfica d'aquests del SOC. Per acabar, un altre pilaret de 4.
Sé que va haver-hi alguna estrena de canalla, alguna rotació, no ho sé, el Txus va fer alguna foto dels protagonistes; són a l'àlbum de Flickr habitual. Aquest cop ni tan sols va venir la Lídia i per sort no em vaig descuidar la càmera —ni la faixa, ni la camisa, ni res, ja veus. Fins i tot vaig fer el seguiment de Twitter:
FM Local Lleida
@CdLleida:
2p4, 3d7, 5d7, id4d7a, 4d7a, vano5, 2p4
@bandarres:
p4, 4d6, 3d6, 3d6a, p4
@Cargolins:
p4, 3d6, 2d6, 4d6, p4
Poca cosa més puc afegir. Les sensacions no van ser especialment bones. A mi realment m'és igual perdre una tarda per anar a Lleida a fer castells de sis, d'anada a l'autocar vaig estar llegint i de tornada vaig donar la tabarra al Fran durant dues hores, i després vem tornar a baixar a Cornellà, on tocaven Arpaviejas. Però sí que hi ha aquestes sensacions estranyes, un neguit com de recordar coses de fa 15 anys, un cert avorriment de dimensions oceàniques, el rau-rau de no avançar, unes inquietuds que esperem que siguin passatgeres. L'assaig de divendres va anar molt bé, sembla que podem fer una passa endavant, socialment la cosa no sé com podria millorar, a mi ja fa temps que se m'han acabat les idees i de moment em deixo arrossegar per la marea. I ja veurem què passa aquest mes.
