De vegades, no sé, sento que em desinflo com un globus punxat, ràpidament, com quan vas per la muntanya vencent tots els turons i de cop sents un soroll estrany sota els peus: la roda perd l'aire en un moment, et quedes impotent en aquell trencall. Aleshores, tot i que no ho reconegui, és quan necessito que algú em digui que ho estic fent bé sobretot si ho fa indirectament, implícitament (per exemple, que el Jaume comenti amb el Quique que corria gairebé tant com ell baixant pel camí de la font cap a la vall de Sant Just, fa dos o tres anys). Llavors m'animo una mica infantilment i segueixo tirant. És una sensació estranya haver de posar el meu nom a tot arreu, com si necessités eixamplar-me infinitament per trobar una mica de seguretat en mi mateix.
L'ideal, potser, seria poder ser jo mateix sense crosses de cap mena, com un baix d'un quatre de vuit molt valent que renunciés a les crosses i aguantés tot el pes. A la colla jo sentia que aguantava amb un marge petit tots els castells que m'hi fotien, que si duressin un minut més (és molt!) estaria ara mateix més que mort. Sento una mena de feixuguesa que m'esclafa, és el que el bigotut batejava d'esperit de pesantor. M'agradaria volar i deixar enrere tots aquests llasts que em lliguen estúpidament... però sento l'absurd tan feixuc i em costa tant viure en l'absurd que no sé cap on campar-la.
