Si algú posa la televisió o la ràdio per saber quina és la banda sonora de l’any 2011 el panorama és el següent: els artistes més escoltats a Catalunya ara mateix són Manel, Pitbull, Justin Bieber i La Sonrisa de Julia. En aquest ordre, música per a tietes, subnormals, nens subnormals i provincians que no han sentit música anterior al 2009. És la banda sonora de la desídia i la ignorància.
Diu més amunt: «Parlo de Radiohead, Tricky i Björk de finals del noranta quan el que volíem era suïcidar-nos perquè el món s’havia tornat molt trist.» Gèneres musicals associats a moviments sociològics. El final també l'hauria de citar; així hauré transcrit l'article gairebé sencer a peces:
Els que vam estudiar belles arts, història, disseny, filosofia, periodisme o filologia vèiem aparèixer els garrulos que anaven a classe amb nosaltres i que ara eren encofradors conduint BMWs i cancel·lant hipoteques mentre nosaltres seguíem a la facultat. Avui en dia, el coneixement està penalitzat. L’objectiu és ser cada dia una mica més imbècils i el que ho aconsegueix té premi: la música que es fa és per l’imbècil, les pel·lícules i la televisió també. Els anuncis, els monòlegs de discoteca, les xarxes socials, els llibres. Tot molt subnormal, molt limítrof. Que entri bé, que sigui facilet, que no faci pensar, sobretot que no faci pensar.
http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/musica-facil
Mentrestant, miro d'estudiar syntaxi. Al primer exemplari la professora posa, com a model de frase, «La Maria dóna petons al Joan». Tot està perdut.
Je suis perdu. Vaig tirar-me al llit. El cap em rodava un pèl, sonava la música estúpida d'Icat i llavors Come as you are de Nirvana. Ara m'entristeixen força i ja no vaig poder seguir escoltant la musiqueta naïf i divertideta de la ràdio i la vaig apagar. I comparava una cançó del Kabezabolo amb una de les més conegudes de Radiohead, els quals tampoc no coneixia —i que no m'agraden gaire, la veritat. Cuc, un rèptil-cuc.
