Un any més, la revetlla de Sant Joan ha passat. Els temps dels solsticis marquen una mica l'inici o el final dels anys naturals: el dia més llarg i la nit més llarga, per Nadal i Sant Joan, antigues festes paganes celebrades des dels inicis de la Humanitat i encara, avui, ben vives, desprovistes en bona part del seu sentit religiós o màgic, però igualment viscudes en comunitat. En fi, sóc molt intel·ligent, com es pot comprovar amb aquests savis mots.
Aquests dies solen afavorir, almenys en mi, l'estat consirós i contemplatiu, i enguany no ha estat cap excepció. Per un cop he pogut seguir des de l'inici els actes de la Flama del Canigó; a les 9 sortia el seguici per encendre la foguera. Com és costum hi havia poca gent, bàsicament els mateixos de sempre. Jo anava xino-xano enmig del ruixat d'espurnes, amb el mocador al cap per evitar que s'inflamessin els cabells, que ja em va passar un cop. Amb la cervesa, el pas lent, la nit i el foc, tot molt melangiós. Un xiprer va començar a cremar però van poder-lo apagar. I al Pou d'en Fèlix, com de costum, un petit parlament, el nostre pilar i la Foguera.
La Foguera... els esperits que pugen al cel per encetar un nou any. Un any més que ha passat sense que me n'hagi adonat, gairebé, i han anat passant algunes coses, que s'envolen amunt deixant un rastre de cendra, i...
