abans, en moments com aquest, obria el blog i deia algu. però fa temps que no tinc gaires ganes de dir res, ni poc ni gaire, ni tal i tal. en resum, només hi parlo dels llibres que he llegit i de castells. quan parlo de llibres sovint parlo de mi, i quan parlo de castells, una mica també. però allò de dir que avui no em trobo bé, que em pruu un ou, etcètera, fa temps que no ho faig gaire. m'empasso la meva merda, si pot ser amb cervesa millor. si haig de vomitar, doncs ho faig al lavabo, que és més higiènic (l'altre dia sí que parlava d'higiene). per tant, m'he tornat més lacònic que de costum.

abans, les vomitades les mirava de fer crípticament i em quedava molt tranquil, però és evident que per poques ganes que hi posessis acabaves de treure'n l'entrellat. i no tinc gaires ganes que això continuï sent un mur de lamentacions. ara passo uns mesos de relativa tranquil·litat, malgrat la tempesta de merda que de tant en tant es desferma. i jo mai no porto pariagua, és evident també. empastifar això de merda tampoc no és res que em vingui gaire de gust.

i per això, sense res de nou a dir, en la inanitat anodina habitual, tot va seguint el seu llòbrec curs com el riu. l'altre dia anava pel delta i certament estava força bé. la desembocadura del llobregat deu haver millorat molt, malgrat els polígons industrials, l'aeroport, les carreteres i tota la gentussa de la comarca. va fent el seu curs... doncs això.

i res, visca la xibeca, que és una mena d'òliba.