I cap a les 18 h començava allò que en diuen una cercavila, que per a mi és la pitjor que s'ha parit al món. Molt allargassada, molt lenta, voltant per carrers relativament lletjos, amb cada colla fent la seva. Els diables, que diria que obrien la cercavila, devien estar a un quilòmetre de distància de nosaltres, que la tancàvem. Se'ns hi van anar unint les altres dues colles, Cornellà i Torraires, que també van fer el seu pilar. Només vem durar, els castellers, fins a la cruïlla amb Isidre Martí; aleshores vem desfilar de dret cap al Brillas a començar la Prediada. Pel camí havíem estat repartint paperots per convidar tothom a «l'espectacle casteller més gran del món», o sigui, la merda del Concurs de Tarragona. La data hi estava mal posada (convidàvem al de diumenge, no al de dissabte) i sembla que m'atribuïen l'errada a mi. No m'està malament, boicot actiu contra el Concurs, però en tot cas en això sóc innocent.
L'actuació de Prediada sempre és estranya. D'entrada, ja pel nom: hauria de dir-se de «vigílies» o una cosa així; «prediada» em sembla un nom aberrant. Després, perquè el Robert Brillas és el rovell de l'ou de les festes populars i hi ha molt d'enrenou, hi passen diables cremant, hi ha la barraca al costat, etcètera. I també perquè tenim el cap normalment en els castells de l'endemà.
Vem començar amb el 4de7, prova del 4de8, que em va semblar dels «lleugers», amb quarts i quints. No va oferir gaire resistència, sembla ser; en fi, tot seguit provàvem el 5de7, que del lloc on era (segones laterals, em sembla molt estrany estar fora del pinyol del castell...) em va semblar una mica obert del tres i un pèl remenat a la descarregada, però sense gaires problemes. Després els de les altres colles sempre diuen que tenim un 5de7 molt maco. Plegàvem amb el 4de7a que, segons em deien, de fora es veia prou bé. El Jaume em comentava que estava més tancat del normal, com un 4de7, i que, tot plegat, signava una «Prediada de tràmit», amb 5 i 4a, és a dir, amb castells de la gamma alta de 7. La veritat és que estàvem estancats i necessitàvem, d'una vegada, fer el 4de8. El 7de7, tot i que no m'agrada gaire, almenys ens dóna una mica més de repertori. Pel que fa al 5de7a, espero que no el fem mai, o que en fem un per tenir-lo a l'historial i ens n'oblidem per sempre. Rubricàvem l'assumpte amb un Pde5 que recordo també de tràmit.
Els Castellers de Cornellà havien caigut en el darrer assaig, el dia abans, en l'última prova, al Prat de Llobregat, i tenien una quarta titular tocada (diria que era la pèl-roja), amb collarín (sobre això del collarín, collaret o el que sigui, ja n'he parlat: l'IEC hauria de trobar solucions més senzilles pels pobres parlants. En fi). Amb tot, volien fer 4de7a i 3de7a, que és una bona actuació tenint en compte les dificultats que havien tingut per fer castells de set i mig. Començaven amb el 4de7a, que desmuntaven amb dosos dalt per indecisions de la canalla, o d'algú del tronc, ara no ho recordo bé: en tot cas, tenien molts nervis. El castell, de fora estant, es veia força bé. En repetició descarregaven un 4de7 típic de Cornellà últimament: un tronc molt ferm que aguanta una tempesta si cal. En repetició tornaven amb el 4de7a, que tornaven a desmuntar més aviat també per nervis. Així, descartant agulles, en repetició provaven el 3de7, que va pujar al segon peu molt lent i va perdre una mica les mides, però és això, sembla que els de Cornellà ho aguantin tot. Plegaven amb el 4de6a, sense més història, i amb un pilar de cinc que no vaig veure. En resum, Cornellà no acaba mai d'aixecar el vol, tot i que van fent passes cap a la bona direcció, encara els hi costa. Com em deien el diumenge, a veure si el nostre 4de8 els esperona, però sembla que els ànims estan una mica freds, llevat d'alguns. El cas és que nosaltres som la segona colla al Baix que fa castells de vuit, després de Cornellà fa força anys (uns deu); era una frontera que teníem que de moment ja hem travessat. I per molts anys.
Els Torraires de Montblanc és una colla que a mi m'agrada; sempre dic que són com una mena de colla vallenca molt petita que fa els castells per collons. Dissabte no em van decebre: van començar amb un 3de6 prou ferm per seguir amb un 3de6a que, al segon peu, va fer baixar la canalla. Amb la tonteria, sumàvem tres intents desmuntats amb els de Cornellà, i la cosa s'allargava. Ja dic que les actuacions de Prediada són molt estranyes. En repetició descarregaven un 4de6 normalet i, quan semblava que havien passat ronda, hi tornaven amb el 3de6a, que va pujar molt rebregat, i a la descarregada va patir un sotragada bestial, amb els terços ajupits, que van salvar pels pèls. Ja ho diuen, que els castells no cauen fins que no et deixes anar. Van plegar amb un pilar de quatre, diria.
En acabat, sopàvem tots al Brillas, amb les altres colles. Com que la cosa anava lenta de l'hòstia, vaig cruspir-me l'entrepà que duia a la bossa. Va passar el correfoc amb diverses colles de diables o dracs o dimonis i vaig unir-m'hi fins al Pou d'en Fèlix. En tornar, la gent començava a escampar. Vaig fer una birra i vaig decidir escampar la boira. El Jonàs em deia que anés a dormir, però s'ha de ser una mica il·lús per pensar que en Josep anirà a clapar d'hora un dissabte de Festa Major.
Vaig anar al sopar dels Bastoners, que porten un grup d'entre rumba i folk, la Ceba i la Carxofa, que ja vaig veure l'any passat i que em va agradar força. Vaig estar amb la gent del rotllo fins si fa no fa la una, parlant de la festa, d'Esplugues, de Catalunya i dels cursos de català, i del 4de8 que havíem de fer l'endemà. Van començar els garrotins de final de concert, però ja era una mica tard i tocava Miquel del Roig a les Tres Esplugues. Vaig escoltar-ne algun, de garrotín, i vaig volar cap al concerts, on vaig trobar-me un escamot de Minyons de Terrassa, al qual vaig unir-me. El concert també va acabar amb garrotins, en un dels quals en @sermt ens va desitjar sort pel 4de8. Abans, havíem fet un pilar de 3 borratxo, amb el @joaquimalbalate de segon, bastant temerari. Per cert, que els crits d'independència van repetir-se també durant els concerts, tant de la Ceba i la Carxofa com de Miquel del Roig.
La cosa acabava a les 3 tocades; vaig començar a marxar, vaig arribar a casa abans de les 4 però no anava a clapar fins a les 5. Tenia una mica d'insomni...
I la crònica del 4de8, d'aquí una estona.
Fotos dels actes de dissabte, aquí i aquí.
