Avui parlaré d'un tema nou: No al Concurs de Castells de Tarragona.
Les raons per les quals no m'agrada són variades i diverses. Tot plegat es redueix al model de castells. En resum, els castells són una activitat diguem-ne festiva i cívica que neix de la població i s'insereix en la vida ciutadana del poble i ciutat de forma més o menys natural. Els castells a la zona no tradicional són potser un empelt que ha anat arrelant amb penes i treballs. Probablement, gràcies a tot el que els castells poden tenir d'espectacle boirós de masses televisat. Sense l'invent, a Esplugues no faríem castells, ni a Terrassa ni gaire més enllà. Potser no. El boom mediàtic escampa els castells, que arrelen als diferents pobles de manera diversa.
Malgrat les dosis de «simulacre» que pugui tenir la cosa, és evident que quan hi entres els castells són tota una altra cosa. Tots els que hi han passat i s'hi han quedat ho han vist. Probablement això passa amb la resta d'entitats de cultura popular, per dir-ho així, però els castells, per volum de gent, d'activitat i de tot plegat, tenen una pistonada molt forta i una dimensió molt potent i atractiva. Penso, per exemple, en els Diables, i veig que són encara, potser, més «desalienats» que nosaltres, per dir-ho així. En fi, per a mi castells són bàsicament una forma de viure a Esplugues en contacte amb el poble en molts sentits. Això sembla molt evident.
En fi, la tele i tota la pesca extreuen tot el que envolta els castells per vendre el pur espectacle. Per vendre'l, tots els valors diguem-ne ciutadans o cívics desapareixen. Només interessa allò que fa que els castells siguin espectaculars i vendibles. És, si fa no fa, la lògica del mercat capitalista aplicada a un altre producte més. Com he dit abans, segurament això ajuda a fer créixer colles en llocs àrids, com pot haver passat a Esplugues fa divuit anys i com deu tornar a passar amb el boom actual, que retroalimenta. Això no seria cap problema si fos fàcil esborrar la imatge «capitalista» dels castells al «públic» i als propis castellers. Però això cada cop és més difícil. Cada cop més, la gent pensa en termes «capitalistes» sense ni adonar-se'n.
«La colla anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia», és la cantarella habitual. Però és que la filosofia dels castells, tal com la veig jo, la traïm cada putu dia quan donem suport a coses com el Concurs i consentim d'anar-hi.
Potser no es veu clar en què consisteix la filosofia capitalista del Concurs. A banda de la competició estúpida i tot el que comporta (comporta que gent que m'estimo a la Colla digui que fer el 7de7 al Concurs ens pot reportar 800 euros de benefici), a banda de l'esportivització de l'activitat (ningú no nega que els castells tenen un vessant esportiu: el que es nega és que només es potenciï aquest vessant, que és només una petita part del que són els castells), el que més em rebenta és tot allò que té d'engany, de simulacre i de producte venut en píndoles. Em sembla molt bé, ja ho he dit i em repeteixo, que per «vendre» el «producte» es recorri algun cop a un símil futbolístic o a allò dels rècords mundials d'atletisme. Però és gairebé hegemònica, en un cert sentit, la visió dels castells com un putu partit del Barça.
Potser no ha quedat gens clar. Tant se me'n dóna, ja. Dubto que ningú em comprengui i potser estic equivocat. Els castells són un petit oasi en aquest món fastigós, són un lloc on tothom col·labora per uns objectius comuns, és tot el contrari d'un no-lloc. La Colla fa algun temps que deriva cap a una versió més «competitiva» en el sentit capitalista del terme: fem això perquè cal que ens superem, ho decidim nosaltres i tothom hi va al darrere, decisions unilaterals de la Tècnica (cosa que és lògica però fins a un cert punt) i poca capacitat comunicativa i engrescadora. Però la Colla segueix sent més o menys el mateix. Les ombres concursives, però, van planant i no ens abandonen. No m'agraden gens.
