Un kart, per si algú no ho sap, són quatre taulons de fusta amb forma de cotxe petit amb rodes amb coixinets. Un pilot condueix i frena, mentre que un copilot impulsa el vehicle corrent a la part del darrere.
Coneixia els karts d'haver-hi anat algun any i sobretot perquè molts castellers hi estan ficats, molts en són organitzadors i d'altres corren (es tiren pel pendent) o són voluntaris. L'any passat vaig participar-hi de voluntari per primer cop, i enguany, malgrat la pluja, hi he estat tots dos dies, dissabte i diumenge, de controlador al segon revolt del carrer Freixes de Sant Just, força alzinat i, gairebé com cada any, banyat pels núvols inclements.
Jo seguia sobretot els castellers que es tiraven. N'hi havia a gairebé cada categoria: fèmines, mixts, sèniors, veterans, etcètera. Enguany la novetat era aquesta categoria mixta: l'any passat la Marta de la colla s'havia tirat amb el Figo d'AZU a la categoria masculina, però aquest 2012 cinc o sis karts participants compartien aquesta peculiaritat, per la qual cosa s'ha obert la categoria. Hi havia també el Sergi de la Colla amb la seva germana, i també el Macià amb la Maria, i tralarà.
Pel que fa a aquesta categoria, com que només eren sis o set, durant totes les classificacions (octaus, quarts, semis, final) es tiraven plegats, cosa que treia una mica la gràcia de la cosa. La Marta i el Figo feien bones cronos però sempre estaven per darrere el Botxa, que finalment ha guanyat. Tanmateix, la Marta és l'única cargolina que ha pujat al podi, en segona posició. I és que a mesura que passaven les classificacions els cargolins eren exterminats: un a un queien tots, en darrera posició, des del Sergi Pont al cap de colla. I no hi ha hagut gaire res a fer. I l'excepció deu ser, segurament, pel factor arreplegat Marta-Figo més lagarto-vilafranquí. I és així: els putus verds sempre han de guanyar.
En un moment de les classificacions, abans de les finals, tres nois de l'organització anàvem a buscar birres a la paradeta. Tres nois amb pitrall vermell amb set birres a la mà enmig de la carretera amb tanques perquè el públic ens veiés millor. «Poc seriós», ens han dit, però bé, i què? Tot seguit, baixaven els karts de kartxondeo, que m'ha semblat una mica descafeïnat.
Perquè, a més de passat per aigua (hi he arribat tres quarts d'hora tard, a tres de deu, enmig del xàfec; remorejava amenaça de suspensió; finalment ha començat vora d'una hora tard), cosa que m'ha fet estar mig enfredorit bona part del matí, al segon revolt he vist moltes menys patacades que l'any passat, que vaig estar controlant-ne el primer, que trenca la recta d'acceleració del començament. Allí, els karts s'embalen i s'enclasten sovint contra les bales de palla. Hi ha molta feina a escombrar palla, collir corredors de terra, redreçar karts per empenye'ls avall, apedaçar les bales de palla, recol·locar-les i tapar-ne els forats, etcètera. Recordo l'any passat que una tal Anna, que diu que porta des del 92 als karts, va arribar el dissabte a la tarda i em va tornar a explicar el que ja havia estat fent tot el matí però amb moltes més collonadetes; una de les coses que m'explicava era que no havia de girar mai l'esquena a la part de dalt de la carretera, exemple de les meravelles que refilava. I poc després, en una crono de tot seguit, un kart la va atropellar per darrera perquè estava xerrant amb algú a les bales de palla. En efecte, l'any passat va ser molt més distret, al primer revolt. Però el segon revolt m'ha agradat més, més tranquil i més possibilitats de gaudir de la cursa sense estar pendent que algú del pendent et segui els turmells. En efecte.
Doncs això mateix: els cargolins anaven caient exterminats de mica en mica. A les fèmines, només la Paula i l'Anna Carrasco, que es tiraven per primer cop enguany, feien un bon paper, arribant a semis.
Les Viladot, que sempre arribaven a la final i competien amb les Baldrich, enguany s'han fotut uns quants ventallots i no han quedat gaire bé.
L'Aleix i el Jose Andreu, que competien a sèniors, rebentaven l'eix del kart no sé si a quarts de final, just al nostre revolt, i marxaven amb la cua entre cames.
Per la seva banda, a sèniors, el Rai i l'Alfredo acabaven sempre els últims cada cop que es tiraven: en les cronos havien quedat dissetens de no gaire més de vint.
El Sergi Pont sempre quedava dels últims, també; l'Erik no feia gaire més bon paper; el Frank (que li deien "Francesc Xavier Domínguez", ja té collons), amb l'Òscar Herbon, tampoc no s'hi lluïa gaire. La Marina, que no recordo amb qui es tirava, no recordo com quedava. I altra gent, com la Sara, i algú més que em dec estar discuidant, deixaven el nom dels Cargolins ben amunt.
I així m'ho anava mirant del meu segon revolt estant. El dissabte de les cronos havia ajudat a desmuntar la carpa de dalt i a Cangi vem estar comentant la jugada. Ens feien fora cap a les onze i alguns baixàvem cap al Dos Punts d'Esplugues, però aleshores vaig adonar-me que havia begut massa (bé, ja me n'havia adonat abans). Sobretot vaig veure-ho quan la Sílvia, que havia reaparegut (havia marxat després de compartir revolt i havia retornat al Dos Punts), m'ho va dir de pet, m'ho va espetegar. I així, una mica pet, vaig enfilar cap a casa marxant, com és costum, a la francesa.
Aquest diumenge ha estat distret, amb algunes baixades divertides, amb alguna virolla espectacular i alguna tombarella. Uns nois que han trencat el kart ja enfilant la ziga-zaga final, anaven llençant-ne peces pels aires, aïrats i fotent-hi cops de peu. Alguns semblava que volguessin atropellar el de davant; d'altres tancaven massa la corba per enclastar l'altre kart contra un arbre. El públic ha anat aplegant-se, quan veien que no havia de ploure més (ha deixat de fer-ho completament abans de les onze). He anat saludant cargolins que hi anaven traient el nas, m'han fet cinc cèntims escassos una mena de mala notícia que m'han d'ampliar per mail, he vist el Pep Cortès, he ballat una mica la música que punxava el Jordi Domènech, ens hem fet la foto final, m'he acomiadat dels organitzadors i dels karts fins l'any vinent. I he recordat que l'any passat, quan veia que els karts s'estavellaven i m'ho quedava mirant, sense ajudar, perquè ningú no m'havia dit què havia de fer exactament (després l'Anna a la tarda m'ho repetiria amanit amb moltes bagatel·les), va ser el Pau qui em va explicar com s'havia de fer. I res, han estat uns karts que com sempre he viscut amb una certa melangia; el temps va passant, la flaire de la carretera cremada pels karts, de la carretera banyada per la pluja, l'olor encisera de la suor d'algun corredor, el bon ambient de la gent, el cel d'un blau intens i d'un gris de cotó intens, el verd saturat dels arbres de l'obaga del carrer dels Freixes, de les feixes d'herba d'una mena de prat municipal que l'Ajuntament té tancat, la cervesa i tot plegat. Adéu.
