Resulta que havia estat plovent una mica tota la nit; havíem estat el dia abans als concerts del Butifarra Sound i hi havia hagut un plugim suau intermitent tota l'estona. El Miquel del Roig vaig trobar-lo una mica fluix; fan gràcia les versions polititzades de les cançons, però quan és només un concatenador de versions sovint casposes és una mica avorrit. I, a més, no canta gaire bé. Després tocaven els Pirats Sound Sistema, o com se diguin, que jo recordava d'una manera molt diferent. Eren dos micos que feien veure que cantaven amb un paio amb una mena de sintetitzador que feia que aquella mena de reggae semblés música tecno. Un mal de cap força atabalador. Com que els lavabos eren molt limitats, aprofitava la necessitat de buidar l'aixeta per fer una birra al xino del costat. Així que em vaig perdre gairebé tota aquella merda de concert. I després tocaven els The Cabrians, que sempre dic «The Cambrians», que eren molt millors però ja era tard i volia ploure.
En tot cas, l'espectacle nocturn era força lamentable. Les Fires de Maig sovint semblaven una mena de Fira d'Abril, i la jovenalla que feia el borinot pels voltants de la plaça de Lluís Companys pixava i vomitava per tots els racons, plens de llaunes i ampolles buides. En fi, jo era un borratxo més enmig del marasme de borratxos fastigosos; fugint del soroll dels Pirats anava a raure als pixats dels carrers. I aquesta és la crònica de la nit.
L'endemà em plantava amb la meva bici voladora carrisquejant a la plaça de l'Estació, una mica més amunt que la de la Vila, on acostumàvem a fer els castells. No recordo haver actuat mai abans a l'Estació; en tot cas, els efectes del marasme d'unes hores abans eren palmaris. Els efluvis que emanava la plaça eren molt notoris; si més no, quan entrava al pou del castell per fer d'agulla, la flaire era poc agradable. D'altra banda, la plaça estava força atapeïda de públic, cosa que està molt bé, malgrat que hi havia tres venedors de globus, que com els de Saballuts Digitals diuen marca un nivell de tradicionalitat baix. Copio directament SD:
per calcular el grau de castellaritat d'una plaça cal restar, d'un total de 5 punts, 1 per cada venedor o firaire de globus
http://saballutsdigitals.blogspot.com.es/2013/04/lleida-xviiie-aniversari-dels.html
En fi, la cosa començava amb una relativa puntualitat, vora les 12.15 h, i obrien plaça els companys roses de Sant Feliu amb un 5de6 que més o menys va aguantar bé, però en què l'enxaneta no les tenia totes i que, després de coronar la torre, no va voler o poder passar al tres i va girar cua, deixant en intent desmuntat aquell castell.
Després dels roses anàvem nosaltres, i sortíem de 3de7, on s'estrenava la Mariona, diria, d'acotxadora. El castell es va alçar molt ràpidament però per la canalla es va anar fent més lent. Els terços eren els quarts d'un hipotètic 3de8, i els quarts els quints. Malgrat que a la foto les mides semblen una mica estranyes, des de l'agulla vaig veure el castell molt tranquil.
Després era el torn dels Castellers de Cornellà, que venien d'una patacada per la Jordiada, diria, en què van caure amb un 3de7a, o una cosa així. Així que ahir era el dia que havien de tornar a agafar confiança, però no va acabar d'anar bé perquè van desmuntar el 4de7, sembla que per simple indecisió de la canalla. El castell no era el més bonic del món però tampoc no estava malament. Com que els nostres castellers no es posaven a les pinyes, jo vaig passar de fer fotos i vaig donar pit als liles, i per tant no vaig poder copsar gaire què coi havia passat. Però sembla que no res d'especial.
I en repetició, els Castellers de Sant Feliu provaven el 4de6a, però també amb molts problemes de canalla, i amb una estructura que es desfeia ràpidament, es va acabar desmuntant.
I així, en una primera ronda eterna, Cornellà hi tornava amb el 4de7, que aquesta vegada sí que van descarregar. Un castell típicament cornellanenc, força sòlid i una mica bastant feixuc. I ja eren gairebé dos quarts de dues.
A partir d'aquí tot es va accelerar bastant. Però s'ha de dir que havíem viscut un inici de diada típicament baixllobregatí, molt lent (muntaven les pinyes, sobretot els amfitrions, molt a poc a poc; nosaltres no és que siguem gaire ràpids, tampoc, i etc.) i avorrit amb bunyols de tots els gustos i colors, en una plaça que estava inclinada i que feia ferum de pixum i, a sobre... bé, això.
Cap a quarts de dues tancàvem el 5de7 amb moltes novetats a tot arreu, des de la canalla fins als segons. Malgrat que a l'assaig havia tornat a fer de lateral de la torre, a plaça vaig posar-me d'agulla al tres, que és el meu lloc preferit. Tenia l'Antonio de baix i l'Ignasi de segon, a la buida, que s'havia estrenat a Sants dues setmanes abans i que estava debutant al seu primer cinc. El castell va anar amunt amb força queixes dels segons de la rengla i la plena del tres, que el veien molt malament, però els terços el van donar per bo. Es va anar bastint amb un bellugueig constant i amb el meu segon que anava perdent un peu; la pinya vam mirar de compensar pesos, però quan l'enxaneta anava a passar al tres el segon no va aguantar més i va saltar. Així tornàvem a caure d'un 5de7, uns cinc anys més tard; pel camí n'hem uns descarregat 45 seguits, amb un intent desmuntat el 2010 que ara no recordo com va anar.
D'aquesta manera ens uníem al festival d'intents frustrats del Baix Llobregat. Una de les crosses del meu baix era la mare d'un dels nens, que és nou d'aquest any i a qui li va costar moltíssim remuntar dosos, per cert. La caiguda no va tenir cap conseqüència greu; fins i tot ens va anar bé, segurament. Com deien al local, és com un toc d'atenció: no ens podem dormir a la palla, com dèiem a la web, i cal estar sempre molt al cas del que fem. Ara veurem aquestes tres setmanes sense castells com ens les prenem; jo suposo que hi haurà una davallada de tensió bastant important fins que no s'acosti Can Vidalet. Jo avui m'he llevat amb un cert mal de coll: em va caure el cinc al cap i l'agulla és una posició força exposada. Tot i que el cinc no estava gaire bé, no pensava que pogués caure precisament perquè portàvem 45 seguits. Això va fer que m'agafés desprevingut: havia mirat amunt un moment, esperant que travessés la canalla, vaig mirar cap avall i vaig veure el peu del segon que es recol·locava, i aleshores vaig veure'm el castell al damunt.
En repetició tiràvem un 4de7 sense gaires més històries. El pujàvem al segon peu i tornava a tenir l'Ignasi de segon, que va aguantar com un campió. I com que no teníem cap més cosa per tirar, perquè ens faltaven els dos terços habituals de les agulles, malgrat que havíem estat provant-hi la Marta, tot i que jo no l'acabava de veure gaire clar, i per treure'ns l'espina i amb un parell de pebrots, vem tornar amb el 5de7, amb algun canvi pel tronc, i pit i amunt. En aquesta ocasió el tres estava molt millor, però la torre sembla que estava fatal; es va anar desllorigant de mica en mica tot plegat, un cinc una mica lent, també, i la pinya va haver de treballar de valent per parar el moviment. Vem celebrar aquell cinc com devia fer força temps que no el celebràvem. Va ser un moment força maco.
I com que no teníem pilar, vem haver de fer-ne tres de quatre. També devia fer força temps que no acabàvem sense pilar de cinc. Em fa molta gràcia les cares que fa la Marta als pilars.
Reprenent les altres colles, afegirem que Sant Feliu va acabar descarregant el 4de6a, amb l'enxaneta que va baixar pel mateix cantó per on havia pujat, i un 3de6, uns castells no massa macos però que marquen una evolució positiva per als santfeliuencs, que a veure si van creixent de mica en mica.
Pel que fa a Cornellà, van descarregar també un 3de7 típicament cornellanenc, i un 5de6 sense gaire més història. I tampoc no van fer el pilar de cinc em penso que perquè li va caure el nostre castell al segon i va prendre una mica de mal. O això és el que em sona haver escoltat.
Sant Feliu ens va convidar a un pica-pica amb cervesa de la marca no-t'hi-fixis i llavors vaig pujar a la meva bici voladora i vaig arribar a la Closca carrisquejant, on vem veure els castells i vem fer una minijunta que no em venia gens de gust fer. I de sobte es va fer de nit i em vaig adormir mentre jugava el Barça. Quan vaig despertar ja havia guanyat, i devien ser les deu que vaig acabar de recobrar la consciència, però em va durar poc i vaig anar a fer el pòtol per una altra banda.
I alabat sia Jaume Barri.
