Diumenge un escamot cargolí lleugerament heterogeni pujava a Sant Jeroni de Montserrat a fer un pilaret. L'escamot va pujar-hi dividit, es va aplegar i es va tornar a esgarriar diverses vegades de manera un pèl atzarosa. I, d'altra banda, hi vaig trobar a faltar gent que hi podria haver anat, o no. L'escamot complet sumava uns trenta cargolins, i cap amunt s'ha dit.
Un brancal de l'escamot s'agavellava a la Closca dels Cargolins cap a les 8 del matí. Jo hi arribava a les 8 i un minut i esperàvem que acabessin d'arribar els reressagats. Hauria volgut anar amb bici fins a Collbató, però estava massa cansat de la setmana i dels dos dies abans i, un diumenge, ve força a repèl això de llevar-se a les 6 —i qualsevol dia, al cap i a la fi.
L'any abans havíem pujat al Gra de Fajol, però no vam poder-hi fer el pilar a causa del mal temps. Aquell viatge es va fer amb els del Club Excursionista d'Esplugues, que diria que van aprofitar per restablir la creu que hi havien plantat feia uns anys i que havien robat. No recordo per què jo no hi vaig anar, però realment em penedeixo de no haver-ho fet. D'allò fa cosa d'un any...
L'excursió d'enguany era molt més facilota. Arribàvem a Collbató cap a les 9 i cap a un quart tocat de deu enfilàvem la meitat de l'escamot cap amunt, passant pel camí de l'estelada una mica costerut, on de seguida la comitiva es va anar esfilagarsant. Jo anava al capdavant amb el Genís, un nen de vuit anys que ha començat a pujar aquest any a qui no se li acaba mai la corda. Anàvem fent curses pels camins de pedres, al davant, grimpant per dreceres i fent el boig. Ens seguia l'Arnau, un amic seu de l'hoquei, que li anava al darrere esbufegant.
La pujada començava a fer-se una mica dura per a alguns; el Jordi Adalid, per exemple, remugava força. Finalment, rere un revolt, vam veure l'ermita de Sant Joan, dalt d'un turó, que el Genís va voler pujar a l'acte. Amb l'Arnau ens hi vam enfilar escalant per la pedra, que «no era tan difícil», i per allà vam estar fins que alguns del grup van pujar-hi per un altre camí, mentre que d'altres prenien el que duia cap al funicular de Sant Joan, on ens esperava l'altra meitat de l'escamot cargolí.
Amb el Genís vam seguir grimpant fins a les ruïnes de l'antiga ermita de Sant Joan, o com se digui, feta a la roca al llarg d'una mena de cova o escletxa llarga. La vam recórrer sencera i vam baixar corrents per unes escales que davallaven entre dos d'aquells pollegons. Corrent com esperitats vam acabar arribant al pla del funicular, on tot l'escamot es va ajuntar i va aprofitar per esmorzar, mentre el Genís i jo pujàvem a un d'aquells cims afuats, contemplàvem Montserrat als nostres peus i baixàvem per una altra banda.
Amb l'escamot complet, encetàvem el camí de Sant Jeroni. Ens destacàvem el Genís, l'Arnau i jo, però aviat el grup liderat pel Joan Pastor ens encalçava i anàvem xino-xano superant escales fins a l'ermita de Sant Jeroni, amb cada cop més cargolins amb la llengua fora. A l'ermita el Genís i jo vam trescar per un altre d'aquells pollegons, a prop del cim de Sant Jeroni, i vam baixar per una altra banda. Pel camí, arrossegant-me entre esbarzers, vaig esgarrapar la samarreta dels 10 anys de Ganàpies, cosa que em va saber força greu.
I un cop ja al cim vam discutir com fer el pilar. Teníem un únic terç viable, el Paco, que era també com aquell qui diu l'únic segon disponible per a un pilar de quatre. En resum, sense un altre segon o terç, era molt difícil de fer un pilar de quatre: sobraven baixos i teníem dues enxanetes, però ens mancaven pilaners. O sigui que vam fer un parell de pilars de tres una mica potiners, el primer amb l'estelada feta brandar pel mateix Genís, i avall.
Per cert, ens hi vem trobar el Josep Veas fent el cim per un dels vessants:
Al cim hi feia força fred: el dia era núvol i el vent era glaçat. La suor es refredava de seguida, i havíem suat força, si més no jo, tota l'estona corrent i grimpant amb la bossa a l'esquena. Així que vaig baixar encara amb la camisa de castells posada, avançant-me amb l'Arnau i el Genís a la resta del grup, fins a un revolt on hi havia un altre d'aquells pollegons. Pel camí, l'Arnau havia perdut les soles de les botes, que eren per a neu i no van resistir el pedregall, i es va quedar assegut mirant com hi ascendíem. Al capdamunt vèiem el Serrat de l'Alzina de les Paparres i la Serra de Lluernes i, al cap d'una estona, sentíem la remor de l'escamot cargolí que per fi arribava de l'ermita de Sant Jeroni. Finalment el Genís i jo vam baixar, armats amb pedres planes i esmolades per tallar els bistecs del dinar, i un cop al camí arrencàvem a córrer per encalçar-los. Vam avançar-los tots però ens vam aturar a l'entreforc: un era el camí vell que porta cap a Monistrol, l'altre era el que mena a Sant Joan que havíem seguit abans. Malauradament, tot i que la intenció era fer la sendera de Monistrol, el grup capdavanter va continuar cap a Sant Joan. Això va fer que l'escamot es tornés a segregar i que l'Arnau i la mare del Genís també se separessin.
Com que no ho sabíem, el Genís i jo vam córrer pel camí de Monistrol per mirar d'estalonar-los, però evidentment no ens va ser possible. El Jordi Albert em deia després que ens havia vist córrer per l'altre camí i que va adonar-se que ens havíem equivocat. Evidentment, la intenció era fer un trajecte diferent de tornada. En tot cas, la nostra meitat de l'escamot es va tornar a aplegar al pla dels Ocells, que estava format bàsicament per la Vella, l'Òscar i l'Àlex, dues nenes i sons pares i el Paco i els cunyats, més el Genís i jo i el Ton, que indicava el camí amb el bastó. Mentrestant, el Genís, a la pedra esmolada, hi havia afegit una fona i un pal tort i llargarut. El Paco i família van tirar endavant; el Genís i jo vam començar al mateix ritme que la Vella però al final ens vam embalar. Vam fer aquella zona de Montserrat, molt obagosa, esponerosa i humida, i molt bonica sota els cims de la Panxa del Bisbe i companyia. Per la vall es veia el monestir i descendint tot d'escales finalment vam baixar-hi, on ens vem trobar el Paco que consultava el plànol i trucava a la mare del Genís, que ens aclaria el que havia succeït i ens informava que ens esperaven a l'ermita de Sant Miquel.
La Vella va baixar cap al monestir a dinar i a posar un ciri a la Moreneta perquè ens ajudi a fer els nostres castells de vuit. Ens vam quedar la família del Paco i l'Òscar i l'Àlex més el Genís, que s'enyorava de la mare. I a mi, que amb les corredisses i les escalades tenia ja les cames trinxades, sobretot la dreta, amb molèsties per tots cantons, al principi em va costar una mica pujar a Sant Miquel. Allí vam dinar: eren ja les 15.30, si fa no fa, o més tard. La bóta de vi va passar de mans i algú va treure una ampolla gairebé plena de Chivas per fer el cigaló. I així, amb l'escamot reagrupat amb l'absència de la Vella, fèiem cap a Collbató i començàvem a poc a poc el descens.
El camí va ser tranquil i quan em vaig tornar a escalfar gairebé no notava les molèsties i podia accelerar el pas. L'Arnau tenia les botes fetes caldo i li costava molt de caminar. Per la meva banda, anava cap amunt i cap avall. La germana del Jordi Albert va pintar un Pollock groc al marge d'un camí i vaig esperar amb el Jordi Adalid que es recuperés. El que quedava de l'escamot estava força estireganyat; després d'un revolt vaig anar caminant més ràpid fins a enxampar el Genís i el grup capdavanter del Pedra i el Jordi Albert. A la roca de l'estelada vam esperar la resta del grup i després ja vam acabar de fer els metres que ens restaven. El Pedra em va fer aquesta foto, que està molt bé:
I la birra al poble i cap al local a veure el Barça-Espanyol sense passar per casa. Només vull afegir a tot aquest rotllo que més o menys a la mateixa hora que nosaltres fèiem els pilars al cim, a un quart de dues aproximadament, l'Iris s'estrenava amb Berga, tot just en el segon castell de set de la història dels berguedans. Des d'aquí esperem que li vagi tot molt bé.
