L'escenari estava just d'esquena a ponent; és a dir, el sol enlluernava el geriàtric que hi havia assegut a les cadires. Això em va fer seure a la graderia lateral, des d'on el sol no feia tants estralls. Vaig assistir a «tres rondes» de ballades, de les quals tres balls em van cridar especialment l'atenció. El primer era el de la Bandera, que sembla que és força conegut. Em feia gràcia veure el Castro amb la senyera amunt i avall amb un cor de noies voltant-lo i com retent-li homenatge. El segon va ser una mena de ball dels cercolets, que havia vist algunes vegades a l'Arboç d'una colla que es diu si fa no fa d'aquesta manera. Aquest ball dels cercolets era diferent de l'arbocenc i no estava malament. I finalment, un que anomenaven Ball dels Espantalls o una cosa per l'estil, que era una mica diferent i estrany.
Però ja era una mica tard i vaig saltar-me les dues rondes que mancaven, que això és com castells que no tothom dura les rondes que toca. Vaig sopar a casa i a les 22 h vaig plantar-me al Robert Brillas, que Boc de Biterna hi feia el clàssic espectacle correfoc. Aquesta vegada duia el títol de «La matança» i anava de polítics corruptes, banquers i fills de puta variats. Vaig trobar que els dimonis estaven especialment entregats, tot i que també és evident que la retallada pressupostària aquest any ha sigut molt forta.
Com sempre acabava al carrer de les piles, a l'Isidre Martí, i vaig enfilar cap a la Nit Esotèrica, que és una excusa per beure cervesa en el meu cas. Quan hi vaig arribar estava a punt d'acabar un grup de música celta, banda sonora habitual de la Nit i que a mi no em diu gaire res. Jo hi era amb gent de castells i tal, que aleshores van desaparèixer, i mentre pensava si m'hi quedava o no va començar el següent grup, Yes we kant, de versions estrafolàries, que al principi em van semblar força gays i que després no m'ho van semblar tant, potser perquè ja m'hi havia acostumat.
L'ambient, com es pot veure a la fotografia, era animat, tot i que els animats eren relativament pocs i sembla que procedents d'un dels esbarts d'abans. Van sortir als bisos o com se diguin i van acabar amb el clàssic hit Flying free, que va adelitar d'allò més la concurrència en efecte.
I això acabat, ja una mica tard, vaig anar a pixar a un arbre i a casa vaig veure que, efectivament, havien obert la Closca, on m'hi vaig estar si fa no fa fins a les cinc i vaig marxar quan la tancaven, just quan la cervesa començava els estralls habituals. I l'endemà amb mon pare vaig haver d'estar fins a les 4 de la tarda voltant amb bici de Sant Feliu al Prat i alabat sia déu.
