I va ser un divendres que vaig arribar a la plaça de la Sardana, nostrat nom, per baixar per l'autopista fins a l'Ebre, d'on vénen tots els mals. Vaig estar furetejant l'armari per trobar la camisa de castells, que el diumenge teníem actuació, però tot va ser debades: i així vaig arribar cinc minuts tard a la Sardana, on la menadora del vehicle de combustió frisava per la meva arribada. La votura es va engegar i vem enfilar camí de Móra d'Ebre.
L'autopista és molt bonica, el Penedès és espectacular i el Teletac és magnífic, i així vem passar d'un pont del diable a un altre i també per un campament marcià anomenat complex petroquímic, i a ritme de clubifaximatipetripiromaticflashinetsnotibufitopifiuuu vem acabar travessant el pont de les arcades (basques) damunt el riu, vem aparcar en un carrer de Móra i em vaig dedicar a passejar pel poble.
Oh, Móra d'Ebre, vila d'obertura i harmonia! Que ets bonica! Oh, quin castell que cau a trossos i envoltat d'escombraries hi vaig descobrir! Quines ganes de penetrar-hi no vaig tenir! Davallant pel carrer de dalt, fins a l'Ajuntament, vaig beure aigua d'una font on havien llençat merda de bestiar. Vaig fer el camí de ronda de l'església, que és força gran però no especialment bonica, i vaig caminar fins a prop del pont, que em recomanava que anés a l'Aubadera, zona de pesca i de pícnic força pintoresca. Estava pregonament commòs per la delitosa bellesa de la vila quan el telèfon va vibrar i vaig refer el camí per l'herba fins a la zona d'aparcament, on va aparèixer un vehicle vermell que va obrir les seves portes per permetre que en descendís la princesa del castell, amb qui vaig passejar per l'Aubadera agafat de la mà. Em va informar sobre l'antiga plaça de braus, que també havia sigut una discoteca i que ara és un munt de runa, i amb el vehicle em va tornar a dur al castell i també a un convent, i al Sota i al Cosmos, i finalment a Garcia, un poble molt petit però que dóna nom a molta gent arreu del món. Poble privilegiat!
Vem anar deixant enrere l'Ebre i vem enfilar cap al Matarranya empaitats per estranys vehicles folrats d'una mena de vellut negre. Núvols negres pasturaven més cap al nord, i de trascantó ens van remullar el vehicle vermell. Vem travessar el meridià de Greenwich, vem deixar enrere els territoris catalanòfons, ens vem perdre un moment per rotondes caragirades i, per acabar, ens vem internar en la formosa ciutat de Calanda, que em va fer un tuf de conservadora empedreïda nostàlgica reaccionària fatxa que d'allonsis. La vila és molt maca però més ho és la companyia.
Així que vem entrar a la casa, vem deixar els trastos i vaig conèixer la vila, que es pot dir que és molt maca, i de fet ja ho havia dit. El que no havia dit és que coi hi feia, allà: eren les Jornadas Nacionales de Homenaje y Exaltación del Tambor y el Bombo, pompós nom més aviat risible que aplega un munt de pobles, 22 en aquest cas, de l'anomenada «ruta del tambor y el bombo». En aquests pobles, per Setmana Santa surten a fer rebombori amb aitals instruments de percusió; aquestes jornades són rotatives i enguany celebraven la vint-i-novena edició. S'ha de dir que Calanda és un dels municipis més coneguts, o potser el que més, per la tradició de «trencar l'hora» per Setmana Santa: ho fan al migdia i acostuma a sortir als telenotícies espanyols. Calanda em va fer la impressió de ser una mena de Vic petita i espanyola, i una comunitat tan conservadora segur que no podia veure de bon ull un espectacle com aquest de les Jornades: tot de borratxos bevent a tothora i sollant la bella tradició del bombo i el tambor. I aquesta és l'explicació per la qual se suposa que en vint-i-nou anys mai no havien organitzat les Jornades Nacionals d'Exaltació bom-bom.
Exaltat vaig recórrer el poble fins a la plaça bevent una cervesa del bar Imperial, amb el vent (cierzo?) bufant fort i fred, i amb la pluja que s'allunyava. Aleshores va arribar la gent: els amics de la princesa i, més tard, la germana i la parella, i vem pujar i baixar un altre cop per la plaça d'Espanya i aquestes coses, i en algun moment vem sopar i tots es van vestir amb la túnica púrpura, que com la camisa vella de castells m'excitava força, i en Carlos em va deixar el bombo gegant, amb el qual vaig aprendre a seguir alguns ritmes, tot i que anava percudint fora de temps sovint, i em vaig fer una petita butllofa i tal, fins que vaig decidir que ja en tenia prou i vaig deixar el bombo gegantí a terra i vaig anar a cercar una birra i a perdre'm pel poble, que és molt maco. Hi havia bomboners experts de cabells blancs que lideraven la batussa i jovent entusiasta i princeses que es feien sang als artells sense solta ni volta. I va arribar un moment que la tropa va fer cap a una altra banda i jo vaig decidir que ja n'havia tingut prou de tot plegat i vaig voler anar a clapar, que havia dormit molt poc i estava sota mínims. La princesa em va voler acompanyar i vem dormir en llits separats.
L'endemà feia bon dia i una mica de fred i la gent seguia tocant el bombo i el tambor, alguns amb cara de no haver dormit i borratxos com un barral de vi. Vem tornar a passejar i vaig conèixer la història del miracle de Calanda, que és una collonada com qualsevol altra rondalla cristiana (però que sembla que hi ha gent que se l'empassa), i vaig visitar les dues esglésies. A la segona, la de la plaça d'Espanya, hi tenen les «imatges» de les confraries del poble, que en són un munt i n'hi ha per a tots els gustos. A mi em van venir ganes de cremar esglésies i vem tornar a la plaça d'Espanya, on la bandera d'Aragó estava una mica embolicada i semblava una estelada. Vem comprar una mica i vem tornar a casa, on la gent s'anava despertant: havien estat tocant el tambor i el bombo fins tard.
I vem tornar a sortir, havent esmorzat, i vaig conèixer la Casa de Cultura, un antic convent magnífic des d'on es veuen els camps i les vinyes i les muntanyes i era tot molt bonic i meravellós. I era realment molt bonic.
Vem tornar per mirar de fer la barbacoa i ens vem assabentar de les notícies conjugals, i vem dinar molt bé, i era ja tard i vem tornar a sortir, i vem tornar a entrar, i feia molt de vent i plovia a pampallugues. Van fer una mena d'acte franquista a la plaça d'Espanya amb un paio ple de naftalina que presentava els pobles, que sortien a fer el lluïment a la tarima; la princesa em va dur a fer una cervesa i, després, em va dur a l'embassament, on es ponia el sol, i a sota d'un pont, on remorejava el riu rioler. I era francament molt bonic.
En tornar ja era gairebé fosc i bufava molt el vent. Vem sopar i vem sortir a l'acte central de la cosa. En aquesta ocasió jo no portava el bombosaure i vaig acompanyar el seguici de bombonaires amb una cervesa a la mà. Van trigar déu i ajuda a començar a caminar des de davant de casa nostra fins a la plaça d'Espanya: quan per fi hi vem arribar ja feia més d'una hora que voltàvem, però els organitzadors sembla que no tenen ni puta ideia del que és una cercavila eterna i avorrida i van decidir que havíem de passar per tot el putu poble. I com que se suposava que s'havia de «trencar l'hora» a les dotze però el seguici de Calanda va tornar a la plaça cap a tres quarts d'una, un cop entrats es va aturar la bombonada un moment per fer un simulacre de trencament d'hora que no va satisfer ningú.
I en algun moment vem decidir que havíem de fotre el camp de la plaça d'Espanya i vem enfilar cap a una altra plaça, però va començar a ploure. Ens vem arredossar sota una palmera però, aleshores, es va decidir que era tard i vem tornar a casa. Devia ser la una llarga, potser gairebé les dues. Tothom va enfundar-se al llit i jo vaig obrir una altra cervesa, però em clapava sol al menjador a les fosques i vaig decidir colgar-me.
I l'endemà ens vem llevar d'hora, vem pujar al vehicle vermell (o morat, o un color per l'istil) i vem arribar a Esplugues just quan començava la diada castellera.
