Una setmana més tard de la diada de Festa Major ens tornàvem a posar la camisa per anar a fer castells a Cervera, un puestu que no havíem visitat encara fora d'Akelarres (que segons els diccionaris en bell cathalanesch s'hauria de dir "sabat", mot agut) i universitats variades. De fet, només recordo haver-hi anat per fer-hi un cafè després d'una Fira de Tàrrega fa alguns anys. Cervera venint per l'autopista o autovia o com us dongui la gana de dir (és molt important sobretot si vas cap a Lleida, per no haver de pagar un peatge inútil), venint de Barcelona, és diguem-ne força impressionant, amb l'església o catedral imponent en un penyal que senyoreja amb aires filipescos les planes de secà de la rodalia.
O sigui que apareixíem a la capital de la Segarra per veure què havíem de fer. Jo no en tenia ni puta ideia perquè no havia anat ni a assaig de dimarts ni de divendres, però les flaires indicaven que era un programa de mínims. En realitat, una actuació després de Festa Major un diumenge a la tarda per allà al mig del 'far west' no és la millor pensada per engrescar la patuleia a fer castells.
En aquest sentit, es va dir a principis d'any en una Junta (quan encara anava a juntes) quan es tancava el calendari, que es deixava estar la setmana de l'Onze de Setembre d'abans de festes per aquesta setmana de després perquè així podríem lluitar contra la davallada ressacosa habitual de després de festes. La realitat és que aquesta davallada s'ha tornat a donar d'una manera semblant a la d'altres anys (bé, si més no a plaça, dimarts no hi havia gaire gent i divendres no ho sé, però no sembla que fos multitudinari). D'altra banda, aquesta decisió em va emprenyar perquè deixàvem de fer absolutament res per l'Onze de Setembre. Finalment, sembla que d'entrada a Cervera hi havia d'actuar Sabadell, que hauria contribuït a fer una diada més potent, però devien veure que l'actuació seria feixuga com un ramat de vaques mortes i van declinar anar-hi (segurament han dit que per alguna excusa no hi podien anar). Així doncs... Però aviam, prou, qui en vulgui saber més que pregunti a algú altre o que em convidi a una birra.
Si haguéssim acabat actuant amb els Picapolls, hauríem estrenat colla per compartir plaça, però al final han acabat venint de manera força inopinada els amichs dels Tirallongues, amb qui no actuem gaire. Així que deixant enrere les tempestes que rodolaven Francolí avall camí de Collserola aparcàvem a la plaça Major de Cervera i cercàvem àvidament ambaixades pakistaneses. Suposem que els pakis devien ser lluny de la plaça Major o que a Cervera no n'hi han, però ningú no en va trobar i tothom en fou marrit i despagat.
A les sis de la tarda sembla que ja hi era la major part de la parròquia, incloent-hi el mossèn de l'església, que xerrava amb feligresos a peu de plaça, i ens aplegàvem joiosos per elevar nous temples cap al cel. D'entrada, els pilarets de quatre, i apa, continuem.
Érem segons en l'ordre d'actuació i començàvem amb un tres de set que de fet no vaig veure patir gaire, per la meva banda estava tranquil i apa, adéu-siau, un altre. No sé si pujava canalla nova o una cosa així, en vaig sentir algunes remors però no vaig demanar-ho.
Tot seguit provàvem el quatre de set, que no hi havia cap raó perquè anés gaire malament. No érem molts però no érem tan pocs, tampoc, malgrat tot. O sigui que em vaig fotre en la meva banda, un altre cop a l'agulla d'esquena a l'Ajuntament, i vaig veure la cara de pomes agres de l'Antonio, que veia que tenia un lateral que no li agrada. Es va posar el Gallo damunt del galliner i apa, terços amunt i aviam si callava el xivarri. Però bé, no va callar gaire, perquè aviat el 4de7 va transmutar els seus propis valors i es va convertir en un superbunyol que es rebregava una mica pertot. Bé, aquesta era la percepció des de dins, que de fora estant no sempre és la mateixa. Per la meva banda sembla que el meu segon estava més lluny o més a prop que el de la seva esquerra, i d'altra banda el lateral que l'Antonio deia que faria figa feia molta figa (i per la seva banda la plaça feia baixada, a més). Això feia que demanessin que la dreta no fotés absolutament res, però en algun moment el segon necessitava mans de la dreta, després em demanava el segon que li fes força amunt als jonolls, i bé, més crits d'esquerra i més polles amb vinagre. En resum, que va semblar en algun moment que fins i tot perillava, però només devia ser una sensació momentània, malgrat la remenada general d'ous d'aquell galliner.
Així que anava al bart que lamentablement només venia una mena de voll de santmiquel i anava penjant fotos i collonades, i mentrestant les altres colles feien lu seu i jo em disposava a entrar de lateral interior de la torre d'un 5de6, esdeveniment doblement lamentable perquè la posició a la pinya és poc agraïda i perquè un 5de6 sempre ha estat un castell molt lleig, dels que són més amples que alts, lamentablement oblongs. Si més no, per la meva torre feia de segon el Masche, que no sé si havia fet de segon en algun castell, així que li vaig fer una abraçada per dir-li que el deixaria caure cap a la meva banda. En tot cas, quan va començar a fer la moto el vaig aferrar més fort i més cap amunt perquè el baix no patís, pobret, i mentrestant algú deia que el 5de6 era una postal i descarregàvem el castell. Un 5de6 de postal és un oxímoron, per cert.
Per plegar, dos pilarets de 4 més per tancar el cercle (2 – 3+2-5 – 2) i res, una cervesa a Cervera i els balls habituals, en què el Pujo em va engalipar perquè ballés la Polka (anatema). I apa, cap a l'autocar, que s'acostaven les tempestes que havíem pogut eludir fins aleshores. Segons el radar, ens trobàvem enmig de les banyes d'un crusant de xàfecs, amb ruixat de llamps i trons a dreta i esquerra. L'autocar avançava una mica més ràpid que el crusant, de manera que el vem acabar encalçant per algun lloc de l'Anoia, on començaven els embussos: entre Igualada i Esparreguera, uns 9 km. Vem avançar a pas de retencions per l'autovia o autopista o com en vulgueu dir fins que vem ser a Esplugues, on sembla que no havia plogut gaire, i apa, a sopar a casa.
Per acabar, avui hi han hagut dues coses que em fan molta mandra dels castells. La primera és el concurs en general i moltes coses de les que implica, i és que al final els castells pels castells vistos per una pantalla amb un comentarista estúpid són exactament igual que el futbol. La segona hi té algun lligam, i és la publicitat sense solta ni volta a l'estil del Barça, que tant se val què collons anunciï. El patrocini de la Damm pot ser discutible perquè tenen arrels franquistes (com tantes d'altres) i han defraudat hisenda, però la seva àrea d'activitat econòmica no consisteix explícitament a treure la gent del teu putu barri per ficar-hi guiris, ni a finançar l'Estat Islàmic (però bé, en realitat no tinc ni puta ideia del que ha passat, com diuen, i tothom ens hem acabat venent per merdes igual de grosses en algun moment). Algun dia el món casteller s'esfondrarà d'un èxit que l'està començant a engolir, o potser no, però què collons importa.
Apa, a la merda.
De fotos només en tinc les del meu mòbil, ja n'apareixeran d'altres:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157673163113612
Final #fmcervera
@margeners p4 3d7 id4d7 4d7 5d6 p4s
#castellers #Esplugues 2p4 3d7 4d7 5d6 2p4
@Tirallongues 2p4 3d7 4d6a 3d6a p5
[Per cert, avui he sentit el Txus dir [Sirák] al cognom 'Cirach', per fi, després de no sé si quatre anys de fer de cap de pinya ^^]
[Per cert, avui he sentit el Txus dir [Sirák] al cognom 'Cirach', per fi, després de no sé si quatre anys de fer de cap de pinya ^^]
