Havia escrit la crònica el mateix dilluns, però l'ordinador va fer el ruch i la vaig perdre. Ara la torno a escriure, però si abans no era gaire inspirada, ara més aviat és una acta de notari ebri. Però ja se sap que 'in vino veritas, in aqua sanitas' i que surti el sol per allà on vulgui.
Actuàvem un any més a les festes de Can Vidalet, que és una de les diades més tradicionals del nostre calendari, qui ho havia de dir. Can Vidalet ens obria els braços com cada any, sense banderetes espanyoles i a la rambla entre el Willy's i la font amb les altres dues colles: els molt habituals Castellers del Poble-sec i els no tan habituals Castellers de Terrassa, que d'un temps ençà ens acompanyen a plaça força sovint.
Com que érem els amfitrions érem també els primers en l'ordre d'actuació, però com que ja se sap que no estem acostumats a ser els primers, aviat hi posaríem remei. Mentrestant havíem encinglerat aquests dos bells espadats:
El cas de l'Adri té força collons i forma part de la diguem-ne estratègia esbojarrada de l'Estat d'acusar qualsevol cosa de terrorista, ultraviolent i no sé quantes collonades més, escampant la por i la inseguretat i criminalitzant qualsevol dissidència en el seu meravellós i esbombat estat de dret. L'endemà hi havia mani i també hi vem participar:
És tan bèstia el que fa l'Estat que qualsevol hauria d'indignar-se per les arbitrarietats i les injustícies d'aquest sistema absurd, però d'on no n'hi ha no en raja, i deixem-ho estar, perquè la diada continuava i, com que érem els primers en l'ordre d'actuació fins que no hi posséssim remei, havíem de sortir de 4de7.
Enguany no anem gaire bé, no volia mirar dades per no deprimir-me però és l'inici més fluix des del 2010: aquell any vem arribar a Can Vidalet amb tres 5de7 descarregats, per exemple; enguany només n'hem fet un. Estem, doncs, per sota del 2010 i una mica per damunt del 2009, un decalatge d'uns deu anys que fa una mica de mal. Però no passa res, segur que remuntem en algun moment.
Però Can Vidalet tampoc no era el dia i el 4de7, potser al segon peu —però ja ha passat massa temps i poc que me'n recordo bé—, va pujar d'aquella manera, amb les agulles a l'estil romboidal que tant agrada a terços i quarts, que sempre ens culpen a nosaltres de tots els mals de quadratures. El problema principal, tanmateix, no va ser aquest: un dels dosos no va voler acabar de pujar que raons ignotes i vam haver de desmuntar la cosa.
Ara dubto: va ser en aquest castell, que no va voler pujar? Posaria la mà al foc que sí, però en tot cas l'actuació continuava i bandarres i pastelerus enlairaven els seus castells i, de manera una mica estranya, ens tocava a nosaltres un altre cop, segons deien en la mateixa ronda; és a dir, repetíem castell en la mateixa ronda com a últims en l'ordre d'actuació. Aquesta pràctica no té gens de sentit i el més normal seria que passéssim ronda i el 4de7 amb agulla el provéssim en la segona. De fet, això era el que publicaven les altres colles a Twitter.
El quatre amb agulla aquest va ser encara més desastrós que el primer castell, l'enrenou era pandemònic i sembla que no hi anava gaire res a l'hora. O vés a saber, ha passat massa temps, ja. Per dir-ne alguna cosa, el lateral de l'agulla oposat a mi no sabia ni com agafar el pilar del mig. El cas és que també el vem desmuntar, enmig del desgavell. De manera que, actuéssim en la mateixa primera ronda de castells o bé en la segona, la qüestió és que n'havíem perduda una de totes totes. Tothom sap que una diada pròpia te la pots follar quan vols, i per tant podríem haver acabat fent una altra ronda de repetició o com se'n volgués dir, però suposo que van trobr que ja n'hi havia prou d'aquest horror.
Les altres colles descarregaven aleshores els seus segons castells i nosaltres potser en tercera ronda o potser com a darrers de la segona aixecàvem un altre cop el 4de7. Aquesta vegada estava molt més ben quadrat, o això em va semblar de dins estant. El quatre es va anar bastint així com ça però aleshores, amb els dosos col·locats, es va sentir la fressa característica de destrempament de plaça seguida ràpidament de les remors d'«au va, torna a enfilar-te». Aquestes remors van anar prenent força quan van veure que, efectivament, la canalla tornava a grimpar, i aviat eren una eixordadissa d'ànims i víctors pel coratge i la valentia dels més petits. Però què havia passat? Pel que vaig veure i després em van acabar d'explicar, l'acotxador o enxaneta, ara no recordo, es va quedar encallat a quarts, va haver de baixar a terços —fase de destrempament— per poder tornar a agafar embranzida —claca d'ànims i efusió posterior del públic— i, aquest cop sí, remuntar quarts i arribar al capdamunt del castell.
Vaig sortir del castell una mica fins als collons de tot plegat. La gent em deia que quina crònica faria, que si faria tronar i ploure i em cagaria en déu i sa puta mare, però no em ve gaire de gust fer-ho. Ja em diuen que fa temps que m'he aconvergentat. Però què puc dir? Que cada dia som menys gent a assaig i a plaça? Que així no es pot assajar ni portar a plaça gaires coses en condicions? Que el que s'ha intentat per revertir la situació no ha donat gaires fruits fins al moment? De qüestions tècniques, com afers de canalla o de tronc, només conec les coses que m'arriben rebotades per canals diversos. De qüestions de Junta, fa mandra tornar-ne a parlar. Per tot plegat, deia que potser fa uns anys em cagaria en déu i sa mare, però ara estic fins als collons una mica de tot plegat.
En tercera o quarta ronda repetíem el 4de7 amb agulla. Aquest castell tornava a ser un cony de galliner i va anar pujant empassegadament, però aviat udols de tempesta sorgiren del baix oposat a la meva posició —jo tornava a fer de lateral per dins del pilar del mig. Eren els mateixos brams i gemecs que els que vem viure a la Salut de Gràcia i anunciaven un temperi semblant. De manera que el castell va anar pujant procel·losament, amb cada cop més udols, fins que el terç d'aquella banda va demanar que tiressin avall el castell. Però l'enxaneta ja estava a punt de fer les tres passes i desmuntar-lo hauria estat una ximpleria. De manera que el vem coronar, el pilar sembla que no va patir tant com el quatre, i 4de7a descarregat.
Dos intents desmuntats i dos intents d'intent desmuntat en una mateixa actuació. Aviam qui supera això.
En acabat, fèiem el pilar de cinc i dos pilars de quatre més de comiat.
Altres anys ha fet més calor per Can Vidalet, però una tradició és una tradició i el bany a la font no pot faltar mai.
L'actuació completa:
Castellers d'Esplugues: 2pd4, id4d7, id4d7a, 4d7, 4d7a, pd5, 2pd4
Castellers del Poble-sec: 3pd4, 3d7a, 5d7, 3d6s, pd5
Castellers de Terrassa: 2pd4, 2d7, 3d8, 5d7, pd5, 2pd4
Fotos de l'actuació:
—Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157670002049338
—Altres: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696171707801
Va ser la segona diada consecutiva que no m'equivoco piulant els castells, lloat sia Bacus, Demèter i Jaume Barri.
Enfilàvem cap a la Closca joiosament després de la triomfal gesta a plaça i, mentre els barrils veien davallar el nivell de cervesa, el Soriano i companyia acabaven de cuinar el dinar, que va ser ambrosia dels déus per als nostres selectes paladars, i així les altres colles ens ho van agrair eternament per damunt dels quatre rius de l'Hades. I tots i totes i tothom i totdona fórem pregonament gaubats i gaubades delitosament en aquell jorn inoblidable.
A les cinc hi havia mani per allò de l'Adri. Terrassa va fugir cap al Vallès mentre que alguns bandarres es van quedar a la Closca, d'altres van venir a la mani també i suposo que la majoria van fotre el camp. La Closca va restar oberta; hi vaig passar després del primer pilar per ajudar a recollir i netejar una mica. Ja força tard van acabar tornant alguns cargolins i, per acabar-ho del tot, vem escurar el pernil.
I esperem que aquest dissabte a Lleida les coses millorin una mica. I que ens tornin a convidar a cargols com fa uns quants anys.
