Només vaig fer dues cròniques del primer tram. Això vol dir que tindré problemes greus per fer la revista, si és que la faig.
El resum del primer tram podria ser que ha estat, en perspectiva, boníssim: hem tornat a descarregar el 4de8, per Santa Magdalena, després de sis o set anys, ara no tinc ganes de fer sumes i restes. El carro gros! Que l'any passat el vèiem impossible i que, de cop i volta, durant les setmanes que anava poc a assaig, va anar prenent forma, i que al cap d'un mes es veia possible, i al cap d'un altre mes, a tocar: i descarregat.
Què va passar, són coses difícils d'explicar. Què fa que la gent comenci a venir més sovint a assaig, que les peces que faltaven apareguin i encaixin, etc.? Fins i tot jo vaig sovintejar més la Nau, fins que ara ja fa força setmanes seguides que no em perdo cap assaig.
L'última crònica que vaig fer va ser la de Sant Jordi a Esplugues. La diada següent va ser a la Sagrada Família, un dia grisot de plugims en què SaFa va fer molt millor actuació que nosaltres, que vam portar a Guirilàndia els bàsics de set i el 3de6 per sota, que encara està per veure a plaça un pis més (jo soc del parer d'aparcar d'una vegada aquest castell i centrar-nos en el que toca, que és la torre i els castells de vuit, però buènut, és la meva opinió). Tot i que per aquell temps anàvem millor que en la mateixa època de l'any anterior, podia ser que ens passés com el 2023 i que la progressió s'estronqués en qualsevol moment.
A Sant Feliu dues setmanes més tard em va passar el que m'havia anat passant els mesos anteriors: no acabava de trobar el meu lloc en tot plegat, m'avorria infinitament a assaig i a plaça no estava a gust a les pinyes ni em motivaven els castells. A Sant Feliu actuàvem al pàrquing del Casal de Gent Gran, on temps era temps, cap al 2008 —ja em miraré bé les dades algun dia—, vam descarregar el 5de7, mentre que Cornellà només el va carregar, etc., ja ho he escrit molts cops. (Diuen que ells estan un pas per sota però que encara ens els mirem; bé, és difícil no fer-ho si són l'única colla a la comarca que realment ens pot buscar les pessigolles.)
A Sant Feliu aquest any les coses van anar una mica destraleres per part nostra: id5d7, 5d7, 4d7a, id4d7, 4d7, ipd5. Els liles, per la seva banda, van demostrar que, efectivament, estan una o dues passes per darrere nostre, si més no aquest primer tram, ja veurem si revifen o què passa. Recordo poc per què vam ensopegar tant a la ciutat de les roses: en el 5 crec que era cosa de mides per alguna banda dels pisos de dalt que el van fer baixar, m'ho hauria de tornar a mirar; en el 4de7 jo entrava a l'agulla però va quedar molt obert i me'n van fotre fora. El pilar de 5 va caure quan estava entrant l'enxaneta, diria —però ja m'ho miraré, tinc molt poca memòria.
En resum, va ser un dia raríssim amb dos intents desmuntats i el pilar de 5 que ni vam carregar, i jo que no m'hi trobava gaire a gust per coses meves, o sigui que amb tot plegat l'actuació següent —que era dues setmanes després a casa al parc de ciment que ens han fet al costat de la Closca, l'anomenada Diada del 30è Aniversari, o del Local, jo què sé— jo me la vaig perdre: a la mateixa hora —ja m'explicaràs qui fa els horaris— d'aquell dissabte jugava el Barça femení la final de la Champions i tenia força més ganes de veure aquell partit que no pas d'anar a una actuació on vam fer per tercer cop 5de7, 4de7a i 4de7. El partit va ser força interessant, el Barça va dominar més o menys durant la primera part, però sense ocasions gaire clares, fins que a la segona, amb algun canvi tàctic del Jona, les coses es van aclarir i vem acabar marcant. Va ser la culminació d'una temporada perfecta del Barça que enguany de moment avança una mica més entre les boires, ja veurem si no haurem de trobar a faltar gaire les que han marxat.
I mentrestant van passar dues setmanes més i vem viatjar cap a Algemesí. No havíem actuat mai al País Valencià —sí al Principat d'Andorra, valgui això com a fe d'errades de la revista Peus Negres— i ja tocava. Ja faré més endavant la crònica, si de cas —o que me la faci algú altre, sisplau—, del viatge a la Ribera Alta. Segurament podríem dir que, si més no, va fer el fet: cohesionar el grup, etc. Jo, almenys, m'ho vaig passar prou bé.
De tornada al País Valencià del Nord, després d'una visita a l'Espai Corberó —en parlaria, però quina mandra, mare meva—, vam tornar a actuar, aquest cop a Can Vidalet. Ja érem a 16 de juny —com vola el temps, eh!— i sembla que aleshores les peces ja començaven a encaixar i el 4de8 no es veia tan lluny. A CanVi vam fer un altre cop 5de7, 4de7a i 4de7 i apa, aviam com anaven les coses.
Va passar Sant Joan i vam visitar per primer cop —sembla, ja ho revisaré— Sant Pere de Ribes, on vam fer una actuació una mica per sortir del pas un diumenge a la tarda. Una setmana més tard actuàvem a Badalona al mateix lloc de la Rambla que feia més de deu anys, on també vam fer els bàsics de 7 i el 4de7a. I apa, el 13 de juliol, a una setmana de Santa Magdalena, ens plantàvem a plaça d'Osca de Sants —on l'any passat havíem descarregat una torre de 7 força inversemblant— sense gaire res d'excepcional: un altre cop 5de7, 4de7a i 4de7. Semblava tot força estancat, ens en sortiríem?
La veritat és que els assajos havien anat cada cop millor, hi havia força gent i les proves feien bona cara. No sé si per això del concurs d'assistència o per la pastanaga del 4de8 o per quina altra raó, però la colla va respondre prou bé. Jo havia tornat a anar a assaig amb regularitat i realment el 4de8 es veia tan a tocar que ja m'havien fet fer la juguesca per tres o quatre cantons diferents que em raparia si el descarregàvem. Jo ja m'hauria rapat, la veritat...
I així, una setmana després de Sants, un diumenge també una mica núvol que volia o no volia ploure, ens aplegàvem els cargolins al Robert Brillas acompanyats per Barcelona i els Castellers de Terrassa. Com a novetat érem primers i vem sortir de 4de8. Al final m'hi van tornar a ficar a dins d'agulla, jo que em pensava que ja estaria relegat al cinquè cordó. Des de dins, el 4de8 el vaig veure malament de mides de bon començament, jo l'hauria fet baixar, però els segons i terços ho van veure clar, no sé com, i el cas és que va anar pujant molt insegur i el van haver de fer baixar amb dosos col·locats però amb tota la tralla de la canalla petita encara per travessar.
El vem desmuntar i, parlant amb el Tete de Barcelona, que era per allà, cada cop tenia més clar que n'hauríem d'haver desmuntat el peu. A assaig les proves havien anat molt bé, les pinyes eren una roca, era qüestió de lligar-lo bé, tancadet i compacte, i no aquell flam que havíem fet per començar. En repetició es va tancar molt millor, jo hi estava molt més còmode, va pujar força bé però una mica nerviós. Els nèrvits... es van poder anar controlant fins a la carregada, però aleshores, quan sovint els castells s'assenten, el nostre 4de8 més aviat va fer el contrari i es va posar a tremolar per totes bandes. Me'l mirava de tant en tant i abaixava el cap de seguida: era un festival de batzegades i remenades. D'alguna manera el tronc i la pinya vam poder aturar el terratrèmol, realment esborronador, diríem. I esclat de joia desmesurada, crits i esgarips d'alegria i afonia per tota la setmana.
Va ser un primer tram difícil d'entendre per mi —però ja fa temps que he desistit d'entendre res. A principis de temporada, si algú em diu que descarregaríem el 4de8 abans de vacances, hauria demanat a aquest algú si s'havia begut l'enteniment —o tota la ginebra del bart. Però resulta que el 21 de juliol del 2024 el vem tornar a descarregar uns set anys després. Això dels castells és una cosa per mi força incomprensible, la part irracional i aleatòria que tenen —que t'entri tal o tal persona o torni aquell altre o el que sigui— els fa bastant imprevisibles. Segur que les colles grans apliquen tècniques objectives, empresarials o el que sigui per créixer de la manera més positiva i científica possible, o ves a saber, tot és molt complicat i, com deia el poeta,
És com si sí i si no. Com? Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m’han parit per a entendre o no entendre.
M’han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. Com si sí?
Després del 4de8 vam fer la magnífica truita de 7 bellament retratada per la Patri aquí dalt i un altre 5de7, la millor actuació per punts des de ves a saber quan, segurament el Concurs del 2018. I és així —o no— que vem tornar a fer el 4de8. Vem dinar i fer la festeta a la Closca i em van intentar rapar, però no va poder ser. Havíem quedat l'endemà perquè la Montse acabés la feina que havia quedat en intent desmuntat, però a la nit van rebentar la Closca i ho vem deixar estar per a l'agost, però de moment així vaig per la vida, amb la cabellera mal tallada des d'aleshores.
El dia abans d'aquell diumenge havíem fet la Professó del Ferro, amb el pilar caminant pel carrer de Montserrat, que va anar com oli en un llum, mentre que l'endemà dilluns va ser el pilar dins l'església i tota la corrua de pilars pel camí. Amb això tancàvem Santa Magdalena i els castells fins a final d'agost.
I vet aquí que ja hem començat el segon tram, amb assajos que els costa d'engegar i una diada anul·lada per pluja, a la Salut (districte de Gràcia de Barcelona). L'última actuació suspesa per pluja sembla que va ser la de Can Ginestar, també el 2018, per festes de Tardor de Sant Just o com en diguin ara. Tot apunta, fins i tot els xàfecs, que hem tornat a registres d'aquella època, un temps en què havíem anat de baixada perdent llençols a cada bugada. Ara la inèrcia és la inversa: anem recuperant-los. Ja veurem com van les coses; de moment hauríem de veure si consolidem una mica el 4de8, si recuperem el 2de7, si fem el 3de7s algun dia, etc. I, és clar, en algun moment hauríem de veure com està el 3de8, si tot va bé —jo no en tinc ni ideia, la veritat. En tot cas, són objectius assolibles i que fan trempar, no com repetir 5de7, 4de7a i 4de7 fins a l'avorriment. Ja veurem com va, jo de moment vaig venint a assaig.
I ja per acabar, una de les coses que ajuden a créixer una colla castellera és que l'Ajuntament hi doni una mica de suport. Aviam si amb el desterro de la Pilarín i l'ascensió de l'Edu, que ja havia estat regidor de Cultura fa anys, les relacions milloren, perquè déu-n'hi-do la tia, esperem que no torni mai més.
Teniu totes les fotos del primer tram aquí (hi falten les de l'Ajuntament i les de l'Espada i algunes altres, però mala sort).
També hi ha tots els vídeos de l'any aquí (crec que hi són tots; gràcies, Ramsès).
Una cosa que he fet molt per sobre és veure com estem respecte al 2023 a mitja temporada:
Les dades del 2023 són només fins a l'aturada d'agost, i s'ha de dir que l'any passat vem fer una actuació "normal" més que aquest 2024. El 2023 no té els pilars desglossats per caminant, etc. Podríem anar buscant moltes diferències, que cadascú pensi el que vulgui, el que sí que diré és que hem fet molts més 5de7, la qual cosa acostuma a indicar que tenim més camises en general, la qual cosa permet que puguem fer el 4de8. Tota la resta parla força per si sola, no crec que calgui dir-ne res més. I, a més a més, a mi no m'han parit per entendre res.
Salut i castells i nyaputaspa.
