2024 Trobada del Baix

Una altra Trobada del Baix, molt diferent de la de l'any passat. Si ara fa un any en vaig sortir emprenyadíssim, aquest any estic eufòric. No sé com és que han canviat tant les coses, però el canvi ha estat com de la nit al dia.

Tota la nit havia plogut i a la tarda s'hi va tornar a posar, segons el radar hi havia pluja per un parell d'hores, però cap a les cinc només queien quatre gotes. En tot cas, la pista vermella era un bassal, i la sorra del parc, un fangar. El sostre de la pista coberta, fent sumes i restes, semblava que anava justet per encabir-hi el 4de8. Justet, justet...

 

Vem fer pilarets d'entrada totes les colles alhora, que a la pista coberta era un infern de gralles ressonant dissonants cadascuna a la seva bola. El protocol d'actuació de la Trobada no el vaig acabar d'entendre (tampoc vaig preguntar gaire), però era semblant al del Concurs: tres grups de colles que actuaven en tres tongades diferents per cada ronda, i a partir d'algun castell de set —que no sé quin era, suposo que a partir dels bàsics de set— podien actuar en solitari, però després de la tongada conjunta, al revés que al Concurs, que les colles en solitari actuen els primers de la seva tongada.

 

A mi la Trobada del Baix és una actuació que m'agrada especialment. Hi han molts haters o bescantadors, que diria Verdaguer, de les colles petites, però a mi em sembla perfecte que hi siguin o siguem (nosaltres ens considerem colla mitjana, diguem-ne, però ves a saber). Una de les coses que m'emprenya una mica bastant és això que diguin que els castells tenen "més de dos-cents" anys perquè hi ha una referència en un diari del segle XVIII. Els castells no van aparèixer així com un bolet, són l'evolució dins d'un marc festiu d'una mena de figures que tenien una funció diguem-ne social dins dels pobles. Quan una d'aquestes estructures es va convertir en castell no crec que ho pugui dir ningú, ni els mateixos que ho van viure si ressuscitessin. Si van anar agafant volada és perquè eren una cosa de prestigi o el que fos; la rivalitat entre les colles vallenques ve de la rivalitat social d'aquella època, en fi, tot això és superbàsic. El que vull dir és que les colles petites i mitjanes fan la funció que fan dins del seu context social, totes són importants facin castells de cinc o de deu, i si les colles perden sentit dins del seu context, doncs que desapareguin i aquí no ha passat res. Hi ha gent que es posa les mans al cap veient colles petites fent mans i mànigues per alçar castells de sis; mira, si no t'agraden, no hi vagis, però a mi i a aquestes colles deixa'ns en pau, milhomes perdonavides trencapins. En fi, tant se val tot això, no sé ni per què ho escric.

A mi la Trobada del Baix m'agrada per veure com van aquestes colles petites que malden per sobreviure al Baix Llobregat, i com d'altres de més grans, com nosaltres mateixos, mirem de mantenir el nivell o superar-nos si podem. És també una diada diguem-ne pintoresca, en el sentit que hi han molts colors de camisa alhora, sovint força llampants, des del nostre blau elèctric fins al verd fosforescent de Viladecans. Deu ser la diada de l'any amb més colors diferents en la pinya d'un castell, més que al Concurs, perquè allà en general les colles s'ajuden poc. Una altra cosa que està bé és que a la Trobada ens ajudem en general entre les colles perquè no hi anem a competir, més aviat tots som força col·legues. Bé, no ho sé, que la Trobada m'agrada i prou.

Aquesta deu ser la tercera que organitzem nosaltres des que soc a la colla, que per cert aquest mes ha fet vint anys des que hi vaig entrar, un llunyà any 2004, amb vint anyets que tenia jo. El temps ha passat ràpid o lent, segons com t'ho miris, segurament fa vint anys no hi havia encara la pista coberta on vem acabar inserint el 4de8. Quan jo hi vaig entrar, la nostra era una d'aquelles colles petites que passava penes i treballs per alçar castells de set; l'únic castell superior als bàsics de set l'havíem fet el 2002 en una altra Trobada, a Sant Feliu, i el teníem penjat a la Closca com un castell mític que no sabíem si mai tornaríem a fer. Per sort, la colla va anar creixent, i una mica és un misteri per què nosaltres vem poder créixer i per què d'altres no, com això d'aquest any, que encara no m'ho acabo d'explicar. Hi han moltes possibles raons, però realment encara me'n faig creus i gaudeixo de cada moment, de cada 4de8, com si fos l'últim, perquè no saps mai quan el podràs tornar a fer, i és una cosa que em fa molt content i feliç. Encara estic eufòric.

Després d'aquesta tabarra, potser que parlem dels castells. Començàvem amb els pilars de 4 de totes les colles alhora, horrísona dissonància musical, i començaven les rondes. Nosaltres estàvem en el primer grup, és a dir, que havíem d'esperar que els de la ronda conjunta fessin els seus castells per alçar el nostre, que era el 3de7 aixecat per sota. Ara em posen a l'últim cordó, cosa que agraeixo, i el vaig poder veure força bé. No va ser el millor que hem fet, les darreres aixecades les vaig trobar una mica a sotragades, però tampoc em va semblar que perillés gaire. El tres es va assentar, com és habitual, i descarregat enmig dels càntics gloriosos de la colla.

 

La cosa se'ns havia posat de cara, però a segona ronda arribava l'important, el 4de8, que van decidir fer-lo a dins. Fer-lo a la sorra del parc no semblava gaire bona idea, i anar a davant de la biblioteca o a la pista vermella tampoc era gaire viable per diverses raons. Vem tancar el 4de8, crec que va pujar al segon peu perquè els segons no ho veien gaire clar, i des de dins de l'agulla el vaig veure molt i molt bé, realment li tenim la mida presa, era un 4de8 meravellós, però de cop i volta es va sentir una remor a plaça: la típica remor de castell desmuntat. Vaig sentir que el feien baixar i apa, adeu.

Jo no sabia què havia passat, al final em van explicar l'enxaneta no ho va veure clar i no va voler-hi pujar. Ho entenc perfectament, si ja soc un caguetes ara, de petit encara ho era més i jo no m'hi enfilaria, allà dalt, ni boig. I més si, pel que sembla, tens el sostre a tocar...

I en repetició el vem tocar, definitivament estem tocant sostre i ja es veu claríssimament que l'any vinent hem de fer la passa que ens falta i recuperar la torre i el tres de vuit. Però, pel que fa a ahir, vem haver d'esperar que acabés la segona ronda sencera i la primera tongada de la tercera per tornar a provar el 4de8. La veritat és que tenen uns collons i ovaris enormes, si haguessin decidit no tornar-lo a provar ho hauria entès perfectament, però també em fa la sensació que ara la colla va més per feina, no dubta tant, si tens un castell el tires i no t'esperes que estigui infinitament assajat o que s'alineïn els astres. O sigui que el segon 4de8 va tornar a pujar força ben quadrat, potser amb una mica més de tremolí que el primer i que els de Sant Mateu i el Concurs, però en tot cas va ser un altre 4de8 majestuós, amb bones mides i descarregat amb molt de marge, li tenim la mida presa. I esclar, aquest 4de8 quedarà per a la posteritat perquè l'enxaneta va tocar el sostre amb la mà. Quin orgull de colla, des de la pinya fins a la canalla, en fi, ja no tinc més paraules.

 

En la ronda de repetició vem fer el 5de7, que vaig veure una mica de trascantó des del lloc de pinya on era i em va semblar el pitjor dels tres castells. Va durar moltíssim, a l'enxaneta li va costar molt passar del tres a la torre, però bé, una mica de resistència i descarregat sense més complicacions.

En pilars, el de cinc, que va patir una mica més del compte —aquest sí que podria haver caigut— i corrents a veure el Barça. I quin recital, mare meva, quina pallissa li vem fotre al Maligne, una bona repassada, quatre golets i quart quatre de vuit de la temporada, ahir tot anava de quatres.

 

Quan va acabar el partit vem nar cap a la pista coberta, que hi havia concertet, i al final es va acabar obrint la Closca, però a aquelles hores jo ja anava amb les llargues, que es deia abans, i vaig anar a tancar les oques, que també es deia antes.

I res més, si a Sant Just per raons diverses vem haver de frenar una mica, ara a la Trobada hem tornat a agafar embranzida. Ens queden dues diades, ja veurem com acabem la temporada, però de moment l'eufòria està força desfermada.

L'actuació completa em costarà de trobar-la, sempre em passa el mateix amb les Trobades, sobretot amb algunes colles i amb els pilars, ja veurem si ho aconsegueixo. Nosaltres, com he dit, vem fer això:

Castellers d'Esplugues: 2ped4, 3de7s, id4de8, 4de8, 5de7, pde5

Pel que fa a les altres colles, és difícil seguir-les totes. Aquest any hi havia una colla nova que podia fer castells de vuit, Castelldefels. Ells actuaven després de nosaltres i el van portar en segona ronda, després del nostre intent desmuntat. La veritat és que veient-lo de prop no em va semblar gaire maco, ni de bon tros, tenia mides força dolentes i remenava bastant, o sigui que el van desmuntar amb dosos pujant encara, diria. Jo crec que si haguessin anat al límit encara el podrien haver carregat, però es veia indefensable per a la descarregada i assenyadament el van desmuntar. Havien fet un 5de7 molt maco en primera ronda i, així en general, és una colla que m'està sorprenent positivament, amb bons castells i aquest seny que abans no semblava que tinguessin.

De les altres, tampoc diré gaire cosa perquè no m'hi vaig fixar tant i tinc poca memòria. L'altra colla que podria haver portat castells de vuit, Cornellà, ara mateix no estan en el seu millor moment, és una llàstima, estaria molt bé que tres colles el poguéssim portar en una mateixa Trobada, seria molt divertit. I les altres colles, poc en puc dir, simplement repeteixo que és una actuació diferent i que a mi m'agrada força.

En resum, que m'agraden els castells. De fotos ara per ara només n'hi ha les de la Lídia, però per a la crònica he penjat les que hi han a xarxes. Salut i visca el Baixllo.

2024 Sant Just

El matí era d'un blau intens i rutilant que amenaçava calor, però no tot era una bassa d'oli en un llum, aquell diumenge d'octubre. La colla havia viscut en un petit oasi blau en què tot ens anava rodat, de Santa Magdalena al Concurs, però ahir a Sant Just les coses van tornar a la normalitat.

La normalitat és força avorrida i sempre passa el mateix i fot molta mandra. Aquell xardorós matí tardorenc els cargolins ens vem anar aplegant de mica en mica al voltant de Can Ginestar. L'any passat no vem trobar cap colla i vem haver d'actuar en solitari, enguany érem quatre colles. Es va demostrar la teoria que amb quatre colles es pot anar tan de pressa o més que amb tres, si totes quatre tenen un nivell solvent, van per feina i tanquen les pinyes quan la colla anterior està descarregant el seu castell. Ahir érem Bordegassos, Lleida, Sagals i nosaltres, i a dos quarts de dues ja estàvem fent els pilars de comiat.

Pel que fa a nosaltres, vem haver de descartar el 4de8, que semblava que podríem anar passejant pertot arreu, a causa de qüestions diguem-ne internes i també per problemes amb un segon, i segurament altres raons, però aquestes dues semblen les principals. A assaig de divendres la pinya de quatre no va anar gaire bé, més aviat malament. A mi em van canviar el segon i bé, la prova de pinya va arribar fins a quints molt incòmoda i tremolosa per totes bandes.

Així que vem fer els pilars d'entrada de dol en record de l'Agustí Forné. Obríem plaça amb el 7de7, una típica truita remenada i desavinent que des de l'agulla vaig presenciar bastant com un drama. Res no acabava d'anar-hi a l'hora, va semblar que s'aixecava força lenta, els rengles es desquadraven i els baixos patien i fins i tot cridaven. La cocció d'aquella truita va ser com un capítol de Kitchen Nightmares, diguem-ne. Les nostres fotos encara no estan penjades, les d'aquesta crònica són d'en Víctor Capdet, de Bordegassos, que ens les ha passades molt amablement.

Certament, com acostuma a passar, a la foto el castell surt força parat, però des de dins va ser una mena de tortura medieval.

En segona ronda trèiem un rengle per alçar el 5de7, en el qual em vaig tornar a esmunyir fins a l'últim cordó, des d'on vaig veure un altre drama, aquesta vegada encara més dramàtic: també va pujar força lent i la part del tres, que era la que jo tenia davant, ballava com un flam, segurament s'estirava per terços, però com que no em podia moure no ho vaig veure gaire bé. Fa anys que no caiem de 5de7, de fet només ens n'han caigut tres en tota la història; l'últim devia ser el de Sant Feliu, segurament. Però, tot i això, el de diumenge el vaig veure amb numbrus per fotre'ns-el per barret. Però es va salvar, esclar, i endavant.

 

En tercera ronda tocava el 4de7 amb agulla, que dels tres castells és el que va anar més tranquil. Des d'on jo el vaig veure no em va semblar tampoc el més maco del món, però sí molt més calmat i parat que els altres dos. El 4 es va carregar i descarregar, el pilar es va alçar puixant al cel blau radiant, i un altre més al sarró, el desè 4de7a de l'any, el 129è descarregat de la nostra història, visca Catalunya lliure.

Per plegar, pilar de cinc i, per comiat, dos pilars de quatre, i cap a la Closca a passar la tarda. I la tarda va anar passant, certament. La gran notícia del dia és que per fi vaig poder jugar a botifarra; vem enganyar l'Espada, que s'hi havia quedat a dinar i no es va fer pregar gaire per enredar-lo, però la veritat és que el suc d'ordi em començava a passar factura i els trumfos anaven a parar sempre a les mans del Rai i el Pepins; què hi farem! La cosa és que certament vaig beure massa suc d'ordi i el que va passar després no ho recordo gaire, com en els bons temps; emfí, haurem de tornar a fer bondat.

Pel que fa als castells, doncs, sembla que la cosa torna a frenar-se. Ja ens vèiem pletòricament eufòrics amb un 4de8 meravellós, amb la torre prenent forma i el tres com a assolible. Està bé recordar que tan aviat com puges pots tornar a baixar, suposo que no n'hi ha per tant i tot es redreçarà de seguida i continuarem amb la progressió que teníem, que era excel·lent, però la sensació d'ahir a Sant Just, en l'escala d'agredolçor, és força més agra que dolça, al meu paladar. Com la partida de botifarra: tant de temps volent-hi jugar, i quan per fi en fem una partida els trumfos se t'esmunyen. Emfí, lloat sia Jaume Barri, i aviam què passa en el capítol següent del Món d'en Beakman.

Les fotos ja les penjaran, n'hi ha algunes voltant. El resultat complet de l'actuació va ser aquest:

@Cargolins 2pd4 dol, 7de7, 5de7, 4de7a, pde5, 2pde4
@SagalsdOsona 3pd4 dol, 5de7, 4de7, 3de7, pde5, 2pde4
@bordegassos pd4 dol, 3de7, 4de7a, 4de7, pde5, 2pde4
@CdLleida 3pd4 dol, 5de7, 2de7, 4de7, pde5, 2pde4

Salut i castells i nyaputaspa.

2024 Escorxador de Tarragona

Això ho vaig escriure l'endemà de la fabulosa actuació cargolina a la Tarracko Harena Plassa, m'estava esperant que pengessin les fotos però triguen massa, o sigui que vualà.

Un Concurs més ha passat, un altre any que hi portem castells de vuit pisos des de l'últim 3de8 de la colla, al Concurs del 2018. Han passat sis anyets de no res i vet aquí que tornem a tenir el 4de8.

Encara no entenc com s'ha estat esdevingut, tot plegat: aquesta temporada ja hem descarregat tres 4de8, i els dos últims, sobretot el de Sant Mateu, amb unes mides precioses, paradíssims i del tot apamats. La sensació és que els podem tornar a fer com xurros, és a dir, com en els millors temps, que en fèiem cinc o més per any. Amb un 4 tan maco, el 3 no hauria de trigar a anar prenent forma. El 2de7 sembla que té altres problemes, ja veurem què passa. De moment aquesta és l'evolució dels darrers anys dels nostres castells màxims:

I encara falten actuacions importants del tram final, és per flipar mandonguilles. Ara mateix la trempera és màxima.

A l'assaig de divendres hi havia força gent i les proves van anar d'allò més bé, també, amb dues pinyes de quatre, la primera de les quals insultantment parada, una cosa increïble. També vem tancar dues pinyes de 9de7, i després de la segona el drama no era tan dramàtic. El 3de7 per sota ja el donàvem per descomptat...

A Tarragona hi vem baixar dos autocarts i a plaça érem unes 300 persones, un rècord històric immoderat i sobreabundant; el màxim devien ser poc més de 200 dels concursos de quan érem més gent, i em sona que en el nostre moment més daurat també vorejàvem els dos centenars per Sant Mateu. De camises pròpies (sense comptar samarretes d'amics i saludats) no érem tants ni de bon tros, uns 120, segons el meu informant. En tot cas, les sensacions són realment bones, estem en ple creixement, tècnicament som molt bons i el gruix de gent l'anem ampliant de mica en mica a assaig i plaça. Vaja, és que és per estar-ne eufòric, collons de déu.

Vem sortir de la Closca cap a quarts de dues aproximadament, a Tarragona hi vem arribar pels volts de les tres de la tarda i vem estar fent temps mentre no engegaven les cercaviles eternes per l'Eixample tarragoní, que és hòrridament horrible, espaventable, efectivament. L'entrada a plaça, fent temps al túnel, sempre és curiosa, com entrar al circ romà perquè t'escorxin de viu en viu, sempre esperant que el terra de la plaça de braus encara sigui de terra, com abans, i sorprenent-te perquè el van fer de ciment o el que sigui ja fa la tira d'anys. Vem anar al nostre raconet amb una taca blava més gran que mai i a esperar que acabés d'entrar tothom, que cantéssim Els Segadors i que anessin passant les rondes.

Jo no recordo mai quin és el protocol, d'aquí dos anys segur que ja l'hauré oblidat, si no el tornen a canviar, perquè les cinc o sis horetes d'actuació es fan eternes. En resum, aviam si ho puc explicar en dues frases i s'entén: hi ha cinc rondes de castells, només els tres més grans puntuen; les colles es divideixen en dos subgrups, i aquestes colles actuen conjuntament amb les del seu subgrup si no fan el 3de8 o un castell superior. Diria que ho he escrit aproximadament en dues frases.

Nosaltres formàvem part del segon grup i, per tant, havíem d'esperar que actués el primer i les colles del segon que anaven per separat. Això es tradueix que si fa no fa cada ronda dura una hora, que resulten en les cinc o sis hores d'actuació finals. Jo crec que difícilment es pot escurçar aquest temps si no es prenen decisions dràstiques, com ara fer un sol grup i que tots actuem alhora, i que els castells en solitari siguin del 2de8f en amunt en la jornada de dissabte, o que en comptes de 18 colles dissabte en siguem 12, per exemple. Però dubto que ho vulguin fer, això.

De fet, la durada del Concurs és proverbialment llarga, com la dels dies sense pa, la vida de Matusalem o la tita de Messi. Forma part de la seva gràcia, avui sentia que ho comparaven amb la Superbowl i una mica poder és així: és passar-se tota la tarda en un estadi a l'estil nord-americà, menjant hot dogs i atipant-te de cervesa. Si hem de convertir els castells en un producte més de la societat de consum, fem-ho bé.

L'altra gràcia és que, com que es fa tan llarg, tens temps per beure moltes birres i parlar amb molta gent. Com que, d'altra banda, nosaltres som una colla que normalment ho fem ràpid i bé, com la cançó de Quimi Portet, que maten els dimarts i els divendres (com els nostres dies d'assaig, per cert), deixem el tema tancat en tercera ronda i tenim, per tant, un parell d'hores lliures fins que no fem els pilars de comiat i donen els prèmits i ens deixen fugir de la TAP. A partir de la tercera ronda les colles que absurdament volen guanyar la jornada del dissabte comencen a esbalçar-se timbes avall. En fi, que dissabte hi va haver la típica ensulsiada de torres esbotzades de totes les maneres imaginables, i ho anàvem comentant a fora tot fumant, mirant la pantalla gegant tranquil·lament, mentre durava l'arreplega de llenya per l'hivern. Esperem que tothom estigui bé i no sigui res, en qualsevol cas.

Cap a les 16.30 havien de començar els castells en solitari de la primera tongada de la primera ronda. Aquesta ronda es pot dir que va anar molt bé i s'hi van plantar molts 4de8 de moltes coloraines diferents. Nosaltres sortíem de 3de7 aixecat per sota. Jo era partidari de començar de 4de8 per diverses raons, però també tenia lògica obrir amb el 3de7s, o sigui que endavant les atxes. En aquest castell jo era a l'últim cordó de molts cordons i, per tant, vaig mirar-m'ho completament fora de la pinya.

Les fotos són pantallassus de mòbil del post d'Instagram, passo de complicar-me més la vida. El que vaig veure dissabte a plaça va ser que el 3de7s va pujar molt bé fins a l'aixecada de l'últim pis, que li va costar una mica més i es va alçar una mica tort i a batzegades, però no va semblar gaire perillós vist des de fora. La marea blava es va tancar entorn del tres que semblava un tsunami i apa, descarregat, el segon de l'any. És un castell que enguany només hem fet nosaltres, al Concurs evidentment només hi va haver el nostre; és una construcció que, entre que és cara de veure i que és diferent, és força espectacular, esperem haver contribuït amb la nostra goteta blava a l'espectacle casteller més gran del món.

I aleshores començava la segona ronda en algun moment indeterminat, segurament cap a les sis (hi ha un minut a minut de la diada que ho confirma), l'hora del nostre 4de8, que, com deia, de cop i volta tenim esplendorosament bonic, amb uns assajos espaterrants, un carro gros que per festes feia fàstic de com de bé estava, o sigui que jo hi tenia tota la confiança del món.

El primer peu vaig notar que estava força tancat, però els segons no eren del mateix parer, o sigui que en vem tancar un altre de més estret encara. El castell va pujar una mica més mogut que el de festes, va perdre una miqueta les mides, no era tan còmode com a mínim des d'allà dins a l'agulla. El rebombori de la plaça i tota la pesca segurament hi van ajudar; també, que és impossible fer-los tots tan perfectes com el de festa major. En tot cas, la sensació va ser novament que el fem bastant amb la punta de la poctlla, que el tenim per fer-lo sempre que tinguem prou pinya, que dissabte va ser una roca. Ni en els meus somnis més humits a començament de temporada m'hauria esperat això, la veritat, encara em faig creus que hagi pogut tornar a cridar d'alegria dins d'un 4de8 descarregat a la plaça de toros de Tarragona.

Encara quedava l'últim castell, el 9de7, aquesta mena de truita de moniato radioactiu o el que sigui. A assaig em va passar allò que em passa últimament quan em posen de lateral en coses semblants (el cinc i el set, bàsicament), que, segons com, m'hi sento com atrapat, amb una mena de claustrofòbia que cada cop m'afecta més, ja veurem com acaba això. El cas és que li vaig dir al Txus que a assaig encara, però a plaça no m'hi veia amb cor i que sortiria volant de la pinya si no trobaven algú altre. I em van posar d'agulla al tres.

 

És un castell tan estrany que no sé ni què dir-ne. Fer un tres sense dosos és molt ràrut, veure com van les torres em costa una mica pel desori desfermat. En general aquest castell l'havia anat veient amb poques probabilitats d'èxit perquè només l'hem assajat dues setmanes, amb pinyes per seccions i només les dues proves de pinya sencera de divendres.

A plaça el tres el vaig veure molt sòlid, les torres que vaig poder veure no em va semblar que patissin gaire, però ves a saber, i en general es va fer força àgilment. És a dir, tots els drames que ens havíem imaginat —que duraria tres hores, que tothom patiria moltíssim en contorsions inversemblants, que es deformaria per totes bandes—, si més no des d'on jo el vaig viure, no es van fer realitat, i a les fotos que he vist fins ara també sembla prou maco, dins l'aberració que és aquesta truita mutant. I d'aquesta manera i no de cap altra ens vem ficar el segon 9de7 de la història a la butxaca i ja podíem anar al bar tranquil·lament sense mala consciència.

La meva atenció a la resta de colles a partir d'aquí va minvar molt, en tot cas van ser unes dues hores d'anar amunt i avall i xerrar amb aquest o aquell. I d'anar reflexionant que som molt bons, esclar; l'Adalid em va dir a fora fumant més o menys el mateix que ha escrit a Instagram; l'havia copiat aquí però tant és, en resum diu que som molt bons amb dosis d'èpica d'aquelles que de vegades et fa caure la llagrimeta i de vegades notes la sang que et bull de ràbia que no saps que tenies per llà. Està molt bé, potser l'aprofitaré per la revista.

Per la meva banda, també vaig fer una mica de recerca sobre el 9de7 (ja veurem si la publico per alguna banda); l'estructura del 9 es veu molt poc per places, però aquest any ha sigut notícia perquè Vilafranca ha carregat el de nou pisos folrat, un castell que no s'ha descarregat mai encara i que ha sigut tot just el segon. Els verds l'han fet amb tres aletes per estalviar temps (el que van carregar fa dos anys era amb una de sola); el nostre el vem fer com marquen els cànons, amb una sola enxaneta (això del nombre d'enxanetes també és curiós).

S'ha de dir que, tot i que és un castell que no es veu gaire, en aquest Concurs se'n van veure tres, incloent-hi el nostre; sens dubte perquè val molts punts, és el castell més ben valorat abans del 2de7 i en alguns rànquings l'he vist que el consideren també castell de vuit, com la torre. Fins i tot va haver-hi una època que el 9de7 per punts estava per sobre del 2de7 i just per sota del 4de8; va ser quan el va fer Vilafranca a finals dels 80, l'hi van posar punts, etc. Tot això ara no toca.

Parlant de punts, aquest Concurs torna a superar la nostra anterior actuació postpandèmia, la d'aquest Sant Mateu, perquè el 9de7 val força més que el 7de7 (aquesta diferència de punts també ens ha fet guanyar posicions en la classificació general, que són més calerons). En tot cas, l'última millor actuació continua sent la del Concurs del 2018, aquella del 3de8. Sobre la classificació, hem quedat 20ns a la general, està molt bé, nosaltres normalment estem entre la 20a i 25a posició en el món casteller, segons el rànquing, etc. Som a la banda alta d'on acostumem a moure'ns en un moment en què també moltes del nostre nivell estan pujant. Podria mirar-me més tot això, però és massa feina.

Estem en ple creixement, les sensacions són boníssimes i sembla que ara mateix, si anem consolidant gent, podrem ser oficialment colla de vuit força aviat, la temporada vinent (s'han d'haver fet no sé si set castells de vuit en dues temporades perquè la CCCC te'n consideri, que bàsicament afecta per qüestions d'assegurança).

Una cosa que em fa ser molt optimista és el creixement social a Esplugues; que les entitats ens facin costat i vinguin a fer pinya amb nosaltres. Qui més s'ho ha currat és el Txus, parles amb gent la Coordinadora d'Entitats o de Festes i diuen que li hauríem de fer un monument a la Closca.

Una altra cosa que em sembla molt important és que el nou alcalde, l'Edu Sanz, i alguns regidors vinguessin amb nosaltres amb samarreta blava i fessin pinya. Devia ser el primer o gairebé el primer acte públic de l'Edu després de la seva investidura dimecres passat. Espero que sigui més que un gest i que les relacions com a mínim es normalitzin. No tenia cap sentit el que passava fins ara. Les declaracions a Esplugues Digital sembla que van per aquest camí, esperem que sigui així i com a mínim tapi les goteres de La Nau.

I res més. A mi el Concurs com a concepte no m'agrada gaire; a més, afecta la resta de temporada, és omnipresent, etc. Però és evident que històricament ens ha anat molt bé i que ens fa créixer com a colla, que hi anem a fer el que tenim i no estirem més el braç que la màniga, etc. En fi, pensava sobre aquestes coses, sobre l'espectacle del Concurs i anava esbalçant-me timbes avall i tant se val. Putu Concurs, i fins d'aquí dos anys.

Les fotos i els vídeos els penjaran als llocs habituals. De la nostra actuació només falta el vano de 5 de comiat, que deixo aquí. Salut i castells i visca la terra lliure.

2024 Festa Major d'Esplugues

Vaig escriure això dilluns amb un cert emboirament, ara ho he revisat una mica i publicat, que si no ja sabem com acaba això.

Un any més ha passat Festa Major i un any més hem descarregat el 4de8 per Sant Mateu. Feia uns quants anys que la plaça de l'Ajuntament no veia el carro gros blau elèctric, però vet aquí que ha tornat, i ben maco que és.

Aquest any sembla que les coses van tornant. Han tornat les pluges per Sant Mateu, i el nostre sant que ha hagut de fer la verema amb paraigua i capelina, però tot i els plugims nosaltres hem pogut fer la collita. Una altra cosa que torna són els caps de colla, ningú no en recorda tants en un mateix dia.

Hi faltava el Txus per qüestions personals, i algun altre dels més antics. Aquest any, pel que fa a mi, m'ho he pres amb força calma. Un dia de la setmana començava la gresca amb la pujada a la font del Ferro en una mena de romiatge blafemoetílic. Vaig passar per la plaça a saludar i veure l'ambient, però vaig passar de pujar-hi. L'assaig de divendres el vem passar a dijous; m'havien tornat a canviar el segon del 4de8 per raons diverses i, també si més no pel que fa a mi, el canvi em va agradar. En tot cas, la sensació que tenia era que anava tot massa just, però vem acabar l'assaig de dijous amb l'Ana que deia que el portaríem a plaça, o sigui que ja se sap, les cartes eren remenades i donades, teníem el joc a la mà i els trumfos per jugar, botifarra!

Divendres era el dia del pregó, que continua fent-se desdoblat: en Joan Isaac va ser el pregoner oficial a l'Espai Corberó aquell, mentre que el popular va ser a càrrec de la Lídia Morera de la Crònica de la Vida d'Esplugues. Corrandes del Ferro d'en Marcel Casellas i tota la pesca, i jo vaig passar per casa per sopar. La cercavila havia començat al Brillas amb l'homenatge als traspassats; enguany nosaltres vam recordar el Pauet i el Javi, EPD.

Havent sopat vaig enfilar cap al concert de Kancer de Sida, que no són festes si no toquen, aquest cop amb l'Axel àdhuc hoch encara. Tot el divendres havia estat que si plovia que si no plovia, quan va acabar Kancer sí que va ploure i jo vaig anar a tancar les oques, que ja era tardet.

L'endemà era la cercavila infantil, etc. Jo hi vaig bàsicament per sentir els versots dels Diables infantils, que tenen més mala llet que els dels adults. Aquesta vegada no em vaig quedar a la glosa, etc., vaig dinar i descansar i era el torn de la Prediada.

Aquest any ens la van encabir o entaforar entre la resta d'actes, després del dinar i sobretaula populart i abans de la cercavila eterna cap al Pou d'en Fèlix. L'actuació va ser força ràpida; vem fer els bàsics de set i el 4de7a i vem compartir plaça amb l'Adroc, que són els nostres fillols i que van fer el primer 5de6, pel que vaig entendre, però no sé si era el primer de la seva història o el primer de l'any. Jo, per la meva banda, quan no entro d'agulla i em posen de lateral, tinc la por que em vinguin mans altes per darrere que em colguin i sebolleixin amb braços forçuts i rabassuts. Per evitar sentir-me com l'Uma Thurman a l'escena aquella de Kill Bill, sempre que puc m'esmunyo cap enfora, on tinc una visió força esplèndida del castell.

Després de la cercavila emplujada vaig passar cap a casa per sopar, vaig veure que perdia el Madrit però va durar massa poc i estava una mica cansat i em vaig quedar a clapar força d'hora, cap a les dotze com la Ventafocs.

O sigui que cap a les 9 em vaig llevar l'endemà, amb pluges i plugims i xàfecs recorrent tot el Territori™. Com que no les tenia totes, gairebé preferia que plogués i s'anul·lés la cosa, però després del pilar caminant d'entrada amb prou feines repixava una mica i vem poder fer el 3de7 aixecat per sota amb una certa tranquil·litat.

Flipo bastant que triguem tant a fer-lo cada any (bé, l'any passat i aquest), perquè després a plaça puja força tranquil. Aquest certament va anar ben compassat i anivellat i com la temporada passada em fa l'efecte que ha arribat tardíssim —el 2023 en vem fer només dos i el primer va ser encara un mes més tard, per la Trobada del Baix de Cornellà—, però a poc a poc i bona lletra i a pas de cargolí:

Sants va fer un 3de8 que a la descarregada tenia un cert tremolí i que va rebre una ventallada bastant important que van poder aturar. Els Capgrossos feien un 5de8 que no recordo i apa, ens tocava el peix gros del cove, que escrivia abans, ço és, el carro gros, com comentàvem.

Aquesta vegada van fer baixar el primer peu, no com per Santa Magda, que també ho haurien d'haver fet; el segon peu sembla que estava més tancadet, amb més bones mides, i va començar a pujar ben quadradet i tranquil, com si n'haguéssim fet cinquanta aquesta temporada. El castell es va carregar amb força agilitat, a la descarregada hi va haver un lleu bellugueig, però no va perdre (gaire) les mides en cap moment i es pot dir que el vem descarregar bastant sobrats. No sé si és dels més tranquils que hem fet, però realment estava força parat.

Després d'allò una mica ja em suava una mica tot, diria que aquí tant Borinots com Capgrossos van fer el 2de8f —també s'ha de dir que nosaltres ens posem molt poc a les pinyes o soques d'altres colles— i en tercera ronda tornàvem a portar la truita de set.

Em van tornar a posar d'agulla a la banda del 4 i vaig tornar a poder veure aquesta meravellosa estructura per dins, feia temps que no gaudia d'aquest delitós plaer —segurament el Concurs de fa dos anys devia ser l'últim cop. Quan tancàvem el primer peu, però, un baix sembla que s'ofegava allà dins per la banda del tres —és que aquest castell hauria de ser declarat crim contra la humanitat per l'ONU, al costat dels genocidis d'Israel i coses per l'estil— i van haver de posar el Paco de baix.

Això va fer que haguessin de buscar un substitut per ell a terços. En fi, que el 7de7 va anar fent al seu ritme xino-xanós habitual, ben platxeriós, però pel que vaig veure, a banda de la incomoditat inherent a aquest tubercle oblong, no va patir gaire o més aviat gens. Però ves a saber, hi ha algunes fotos en què els pisos de dalt fan contorsions una mica estranyes.

Aleshores vem fer el vano de 5 mirant al públic —en cap cas donant l'esquena a l'Ajuntament—, els pilars rebentabalcons —l'Adri hi va pujar fent una mena de ràpel cap amunt que semblava que s'havia de partir la crisma— i la foto de grup, i cap a la Closca a dinar.

Què més dir-ne, d'aquestes festes? Pel que fa a castells, ha estat una festa major d'allò més positiva. Jo tenia moltíssims dubtes amb el 4de8, estava convençudíssim que el teníem massa just d'assaig, però a plaça s'ha vist que jo estava completament equivocat, de la qual cosa me n'alegro infinitament. Per fi hem fet el 3de7s, aviam si en fem uns quants aquest any i pel vinent l'aparquem definitivament. El 7de7 no m'agrada gaire, però hi participa molta gent i en aquest sentit està bé. Sembla que la colla va creixent i, esclar, si hem de mirar endavant, és evident quines són les passes següents.

Abans, quan feia les cròniques aquestes, les feia més o menys "des de dins", és a dir, havia estat ficat a la junta durant moltíssims anys i sabia una mica el que passava, no tant tècnicament, però sí globalment. Ara ja fa temps que les faig "des de fora", amb la qual cosa em perdo moltíssimes coses que passen entre bastidors o a l'ombra, etc. Tampoc és que m'interessi gaire: ja m'està bé estar desconnectat, després d'haver-hi estat tants anys enganxadíssim. Hi ha gent que no se'n cansa mai, però jo vaig arribar al límit. En tot cas, el que vull dir és que no tinc ni idea de com és que de cop i volta tornem a tenir un 4de8 així de maco i, per tant, no en tinc ni fava de com continuar avançant. Com s'ha pogut comprovar amb el 4de8, les meves anàlisis són tan esmolades i encertades com la dels politòlegs de les tertúlies de la tele, que no n'encerten ni una. O sigui, total confiança en la gent que porta la colla, que jo em deixo portar molt còmodament —malgrat que dimarts vam fer proves de 9de7, la supertruita de moniato mutant, Jaume Barri ens agafi confessats.

I res, a la Closca vem dinar i hi va haver una mena de miniconcert a l'hora que el Barça guanyava 1-5 i Ter Stegen es trencava per tota la temporada. Vaig acabar pujant a les Tres Esplugues per acomiadar-me de les festes fins l'any vinent, però amb la tonteria diumenge sí que em vaig torrar i vaig tornar cap a casa no gaire tard —com la Ventafocs.

Afegeixo els resultats o els castells dels tres dies:

Pregó - Toc d'inici:
Castellers d'Esplugues pd4, pd4, pd4

Prediada - Cercavila festiva:
Castellers d'Esplugues 3d7, 4d7a, 4d7, pd5; pd4, pd4, pd4, pd4
Castellers de l'Adroc 3d6, 3d6a, 5d6, pd4

Diada FM:
Castellers d'Esplugues pd4cam, 3d7s, 4d8, 7d7, vano5, 2pd4balcó
Castellers de Sants pd4cam, 3d8, 2d8f, 4d8, vano5
Capgrossos de Mataró pd4cam, 5d8, 2d8f, 3d8, 2pd5

Les fotos són al nostre lloc habitual, també n'hi ha de l'Espada i l'Ajuntament i segur que alguna més.

De vídeos en van voltar molts, els oficials ja els penjaran.

També vaig aprofitar aquests dies per actualitzar numbrus; així sembla que el més important és que per Sant Mateu vem fer l'aleta 25a d'un 4de8 (23 descarregats, 2 carregats). No està pas malament! I en volem més! Aquí els teniu tots ben ajuntadets, per si els voleu mirar una estona (aquestes dades, abans que entrés jo, es recollien molt distretament, per això del 2004 enrere segur que en falten):

Salut i castells, i no al Concurs!

2024 Collbató

Aquest diumenge 15 de setembre hem fet la primera actuació del segon tram, després que la primera es va haver d'anul·lar per la pluja. Entrar a Collbató i generar un embús de trànsit va ser tot u.

Vem deixar l'autocart allà tirat, aviam com resolia el merder on s'havia ficat, i vem nar cap a l'era. El començament d'aquest segon tram està sent com la nostra entrada al Montserratí, una mica a empentes i rodolons, però encara tenim marge per redreçar el carro perquè sigui ben gros i que no vagi pel pedregar; i tant. Si hem de fer cas del 4de7 d'avui, però, no ho veig tan clar.

Feia una certa fresqueta, tot i que no hi havia cap núvol, i per tant valia més fer via abans que piqués massa el sol. Vem fer els pilars d'entrada xino-xano i apa, aviam si començàvem algun dia. Érem segons després dels Castellers d'Esparreguera, que van començar amb un 5de7. Aquí algú que se'l mirava amb sense cap falsa o veritable expressió d'hipocresia:

Nosaltres fèiem un 4de7 suposo que pesant o feixuc, pel que em deia la meva informant, i el cert és que no el vaig veure gens bé. Les agulles estàvem ben quadrades, però el tronc va anar pujant una mica desmanegat i tremoladís, o si més no les meves sensacions van ser d'una estructura força incòmoda.

M'han canviat el segon que tenia al 4de8, tot just és la segona pinya que faig amb ell, i la meva sensació és que s'han d'anar polint les coses que havia anat polint amb el Jordi en els assajos abans de Santa Magda. Ja veurem... El Rai baixava de terços fent que no amb el cap i, per una vegada a la vida, estava d'acord amb ell. Anem força justos de temps, aixòs és aixís.

La tercera colla eren els Bous de la Bisbal. He mirat de pressa si havíem actuat mai amb ells i l'excel m'ha regurgitat que no, o sigui que colla nova a la base de dades, diguéssim. Ells van fer 4, 3 i 2de6. Actuar amb colles petites pot fer que les diades vagin més lentes. A més a més, en aquest cas nosaltres i Esparreguera trigàvem la vida a muntar les pinyes. I a sobre nosaltres vam desmuntar el 4de7 amb agulla per descarregar-lo en repetició en segona ronda. Tampoc hi ajudava el fet que la connexió no anava gaire bé i veure les pinyes a l'app no era fàcil.

Abans de tancar-lo, la pinya es va anar movent de lloc i sembla que també gent dels rengles que pujaven; vaja, allò tan típic de desori general abans de començar a pujar. Érem dos cordons i mig, no anàvem gaire sobrats, tampoc. Jo estava de segon lateral, no vaig veure gaire cosa, però al final el desori va guanyar i es va fer baixar.

Llavors els Bous van fer el seu castell i nosaltres repetíem tot seguit; és a dir, vem haver d'esperar prop de tres hores a tornar-hi (dramatització). El cas és que sembla que aquesta vegada no va pujar tan malament, però pel que vaig sentir després tampoc és que s'alcés a les mil meravelles. El pilar el vaig veure una mica entre els braços de vents i rengle de mans i em va semblar prou tranquil. I lloat sia Jaume Barri.

En tercera ronda Esparreguera per fi va fer el 4de7, i nosaltres un 3de7 que no vaig veure gens i que no tinc ni ideia de com va anar. Els Bous van fer la figuereta en la seva torre de 6, feia temps que no en veia cap amb els meus propis ulls.

Comentàvem a plaça quan va ser la darrera figuereta que vem fer nosaltres. A mi me'n sona una de la Gemma de fa mil anys, potser no havia entrat jo a la colla encara i només la recordo de fotos. Ja veuré si la trobo per alguna banda. De moment només he trobat aquesta d'un assaig (sembla que a Legazpi) de fa mil milions d'anys (el 2007):

Però a plaça em sona moltíssim que n'hi ha com a mínim una. Per anar plegant vem fer aquest pilar de 5 tan maco, però les banderoles em van desenfocar la foto i m'ha sortit així:

Els pilars de 4 van sortir bé. Gràcies a la Tati per les fotos dels nostres castells.

Les fotos dels altres fotògrafs, doncs ja arribaran. De moment les que s'han fet amb la meva càmera són aquí. Vaig escriure el meu resum del primer tram; si algú té ganes de llegir-lo, aquí el té.

L'actuació sencera:

Castellers d'Esparreguera: 3pd4, 5d7, 4d7a, 4d7, pd5, 2pd4
Castellers d'Esplugues: 2pd4, 4d7, id4d7a, 4d7a, 3d7, pd5, 2pd4
Bous de la Bisbal: pd4, 4d6, 3d6, 2d6, pd4

I què més podem dir? Aquesta setmana ja és Sant Mateu, festa grossa, veurem com van els assajos i els castells. Si hagués de fer la porra ara, per diumenge diria que farem 3de7s, 7de7 i 5de7. Espero equivocar-me i que siguem moltíssima gent a la Nau i fem unes proves estupendes i portem a plaça el 4de8 i tot el que calgui!

Salut i castells!

2024 Resum del primer tram dels Castellers d'Esplugues

Només vaig fer dues cròniques del primer tram. Això vol dir que tindré problemes greus per fer la revista, si és que la faig.

El resum del primer tram podria ser que ha estat, en perspectiva, boníssim: hem tornat a descarregar el 4de8, per Santa Magdalena, després de sis o set anys, ara no tinc ganes de fer sumes i restes. El carro gros! Que l'any passat el vèiem impossible i que, de cop i volta, durant les setmanes que anava poc a assaig, va anar prenent forma, i que al cap d'un mes es veia possible, i al cap d'un altre mes, a tocar: i descarregat.

Què va passar, són coses difícils d'explicar. Què fa que la gent comenci a venir més sovint a assaig, que les peces que faltaven apareguin i encaixin, etc.? Fins i tot jo vaig sovintejar més la Nau, fins que ara ja fa força setmanes seguides que no em perdo cap assaig.

L'última crònica que vaig fer va ser la de Sant Jordi a Esplugues. La diada següent va ser a la Sagrada Família, un dia grisot de plugims en què SaFa va fer molt millor actuació que nosaltres, que vam portar a Guirilàndia els bàsics de set i el 3de6 per sota, que encara està per veure a plaça un pis més (jo soc del parer d'aparcar d'una vegada aquest castell i centrar-nos en el que toca, que és la torre i els castells de vuit, però buènut, és la meva opinió). Tot i que per aquell temps anàvem millor que en la mateixa època de l'any anterior, podia ser que ens passés com el 2023 i que la progressió s'estronqués en qualsevol moment.

 

A Sant Feliu dues setmanes més tard em va passar el que m'havia anat passant els mesos anteriors: no acabava de trobar el meu lloc en tot plegat, m'avorria infinitament a assaig i a plaça no estava a gust a les pinyes ni em motivaven els castells. A Sant Feliu actuàvem al pàrquing del Casal de Gent Gran, on temps era temps, cap al 2008 —ja em miraré bé les dades algun dia—, vam descarregar el 5de7, mentre que Cornellà només el va carregar, etc., ja ho he escrit molts cops. (Diuen que ells estan un pas per sota però que encara ens els mirem; bé, és difícil no fer-ho si són l'única colla a la comarca que realment ens pot buscar les pessigolles.)

A Sant Feliu aquest any les coses van anar una mica destraleres per part nostra: id5d7, 5d7, 4d7a, id4d7, 4d7, ipd5. Els liles, per la seva banda, van demostrar que, efectivament, estan una o dues passes per darrere nostre, si més no aquest primer tram, ja veurem si revifen o què passa. Recordo poc per què vam ensopegar tant a la ciutat de les roses: en el 5 crec que era cosa de mides per alguna banda dels pisos de dalt que el van fer baixar, m'ho hauria de tornar a mirar; en el 4de7 jo entrava a l'agulla però va quedar molt obert i me'n van fotre fora. El pilar de 5 va caure quan estava entrant l'enxaneta, diria —però ja m'ho miraré, tinc molt poca memòria.

En resum, va ser un dia raríssim amb dos intents desmuntats i el pilar de 5 que ni vam carregar, i jo que no m'hi trobava gaire a gust per coses meves, o sigui que amb tot plegat l'actuació següent —que era dues setmanes després a casa al parc de ciment que ens han fet al costat de la Closca, l'anomenada Diada del 30è Aniversari, o del Local, jo què sé— jo me la vaig perdre: a la mateixa hora —ja m'explicaràs qui fa els horaris— d'aquell dissabte jugava el Barça femení la final de la Champions i tenia força més ganes de veure aquell partit que no pas d'anar a una actuació on vam fer per tercer cop 5de7, 4de7a i 4de7. El partit va ser força interessant, el Barça va dominar més o menys durant la primera part, però sense ocasions gaire clares, fins que a la segona, amb algun canvi tàctic del Jona, les coses es van aclarir i vem acabar marcant. Va ser la culminació d'una temporada perfecta del Barça que enguany de moment avança una mica més entre les boires, ja veurem si no haurem de trobar a faltar gaire les que han marxat.

I mentrestant van passar dues setmanes més i vem viatjar cap a Algemesí. No havíem actuat mai al País Valencià —sí al Principat d'Andorra, valgui això com a fe d'errades de la revista Peus Negres— i ja tocava. Ja faré més endavant la crònica, si de cas —o que me la faci algú altre, sisplau—, del viatge a la Ribera Alta. Segurament podríem dir que, si més no, va fer el fet: cohesionar el grup, etc. Jo, almenys, m'ho vaig passar prou bé.

De tornada al País Valencià del Nord, després d'una visita a l'Espai Corberó —en parlaria, però quina mandra, mare meva—, vam tornar a actuar, aquest cop a Can Vidalet. Ja érem a 16 de juny —com vola el temps, eh!— i sembla que aleshores les peces ja començaven a encaixar i el 4de8 no es veia tan lluny. A CanVi vam fer un altre cop 5de7, 4de7a i 4de7 i apa, aviam com anaven les coses.

Va passar Sant Joan i vam visitar per primer cop —sembla, ja ho revisaré— Sant Pere de Ribes, on vam fer una actuació una mica per sortir del pas un diumenge a la tarda. Una setmana més tard actuàvem a Badalona al mateix lloc de la Rambla que feia més de deu anys, on també vam fer els bàsics de 7 i el 4de7a. I apa, el 13 de juliol, a una setmana de Santa Magdalena, ens plantàvem a plaça d'Osca de Sants —on l'any passat havíem descarregat una torre de 7 força inversemblant— sense gaire res d'excepcional: un altre cop 5de7, 4de7a i 4de7. Semblava tot força estancat, ens en sortiríem?

La veritat és que els assajos havien anat cada cop millor, hi havia força gent i les proves feien bona cara. No sé si per això del concurs d'assistència o per la pastanaga del 4de8 o per quina altra raó, però la colla va respondre prou bé. Jo havia tornat a anar a assaig amb regularitat i realment el 4de8 es veia tan a tocar que ja m'havien fet fer la juguesca per tres o quatre cantons diferents que em raparia si el descarregàvem. Jo ja m'hauria rapat, la veritat...

I així, una setmana després de Sants, un diumenge també una mica núvol que volia o no volia ploure, ens aplegàvem els cargolins al Robert Brillas acompanyats per Barcelona i els Castellers de Terrassa. Com a novetat érem primers i vem sortir de 4de8. Al final m'hi van tornar a ficar a dins d'agulla, jo que em pensava que ja estaria relegat al cinquè cordó. Des de dins, el 4de8 el vaig veure malament de mides de bon començament, jo l'hauria fet baixar, però els segons i terços ho van veure clar, no sé com, i el cas és que va anar pujant molt insegur i el van haver de fer baixar amb dosos col·locats però amb tota la tralla de la canalla petita encara per travessar.

El vem desmuntar i, parlant amb el Tete de Barcelona, que era per allà, cada cop tenia més clar que n'hauríem d'haver desmuntat el peu. A assaig les proves havien anat molt bé, les pinyes eren una roca, era qüestió de lligar-lo bé, tancadet i compacte, i no aquell flam que havíem fet per començar. En repetició es va tancar molt millor, jo hi estava molt més còmode, va pujar força bé però una mica nerviós. Els nèrvits... es van poder anar controlant fins a la carregada, però aleshores, quan sovint els castells s'assenten, el nostre 4de8 més aviat va fer el contrari i es va posar a tremolar per totes bandes. Me'l mirava de tant en tant i abaixava el cap de seguida: era un festival de batzegades i remenades. D'alguna manera el tronc i la pinya vam poder aturar el terratrèmol, realment esborronador, diríem. I esclat de joia desmesurada, crits i esgarips d'alegria i afonia per tota la setmana.

Va ser un primer tram difícil d'entendre per mi —però ja fa temps que he desistit d'entendre res. A principis de temporada, si algú em diu que descarregaríem el 4de8 abans de vacances, hauria demanat a aquest algú si s'havia begut l'enteniment —o tota la ginebra del bart. Però resulta que el 21 de juliol del 2024 el vem tornar a descarregar uns set anys després. Això dels castells és una cosa per mi força incomprensible, la part irracional i aleatòria que tenen —que t'entri tal o tal persona o torni aquell altre o el que sigui— els fa bastant imprevisibles. Segur que les colles grans apliquen tècniques objectives, empresarials o el que sigui per créixer de la manera més positiva i científica possible, o ves a saber, tot és molt complicat i, com deia el poeta,

És com si sí i si no. Com? Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m’han parit per a entendre o no entendre.
M’han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. Com si sí?

Després del 4de8 vam fer la magnífica truita de 7 bellament retratada per la Patri aquí dalt i un altre 5de7, la millor actuació per punts des de ves a saber quan, segurament el Concurs del 2018. I és així —o no— que vem tornar a fer el 4de8. Vem dinar i fer la festeta a la Closca i em van intentar rapar, però no va poder ser. Havíem quedat l'endemà perquè la Montse acabés la feina que havia quedat en intent desmuntat, però a la nit van rebentar la Closca i ho vem deixar estar per a l'agost, però de moment així vaig per la vida, amb la cabellera mal tallada des d'aleshores.

El dia abans d'aquell diumenge havíem fet la Professó del Ferro, amb el pilar caminant pel carrer de Montserrat, que va anar com oli en un llum, mentre que l'endemà dilluns va ser el pilar dins l'església i tota la corrua de pilars pel camí. Amb això tancàvem Santa Magdalena i els castells fins a final d'agost.

I vet aquí que ja hem començat el segon tram, amb assajos que els costa d'engegar i una diada anul·lada per pluja, a la Salut (districte de Gràcia de Barcelona). L'última actuació suspesa per pluja sembla que va ser la de Can Ginestar, també el 2018, per festes de Tardor de Sant Just o com en diguin ara. Tot apunta, fins i tot els xàfecs, que hem tornat a registres d'aquella època, un temps en què havíem anat de baixada perdent llençols a cada bugada. Ara la inèrcia és la inversa: anem recuperant-los. Ja veurem com van les coses; de moment hauríem de veure si consolidem una mica el 4de8, si recuperem el 2de7, si fem el 3de7s algun dia, etc. I, és clar, en algun moment hauríem de veure com està el 3de8, si tot va bé —jo no en tinc ni ideia, la veritat. En tot cas, són objectius assolibles i que fan trempar, no com repetir 5de7, 4de7a i 4de7 fins a l'avorriment. Ja veurem com va, jo de moment vaig venint a assaig. 

I ja per acabar, una de les coses que ajuden a créixer una colla castellera és que l'Ajuntament hi doni una mica de suport. Aviam si amb el desterro de la Pilarín i l'ascensió de l'Edu, que ja havia estat regidor de Cultura fa anys, les relacions milloren, perquè déu-n'hi-do la tia, esperem que no torni mai més.

Teniu totes les fotos del primer tram aquí (hi falten les de l'Ajuntament i les de l'Espada i algunes altres, però mala sort).

També hi ha tots els vídeos de l'any aquí (crec que hi són tots; gràcies, Ramsès).

Una cosa que he fet molt per sobre és veure com estem respecte al 2023 a mitja temporada:

Les dades del 2023 són només fins a l'aturada d'agost, i s'ha de dir que l'any passat vem fer una actuació "normal" més que aquest 2024. El 2023 no té els pilars desglossats per caminant, etc. Podríem anar buscant moltes diferències, que cadascú pensi el que vulgui, el que sí que diré és que hem fet molts més 5de7, la qual cosa acostuma a indicar que tenim més camises en general, la qual cosa permet que puguem fer el 4de8. Tota la resta parla força per si sola, no crec que calgui dir-ne res més. I, a més a més, a mi no m'han parit per entendre res.

Salut i castells i nyaputaspa.

2024 Sant Jordi

Aquest diumenge tornàvem a fer castells al poble, amb motiu de la diada de Sant Jordi. La idea era fer el primer 5de7 de l'any, afegint-lo al 4de7 amb agulla que havíem estrenat la setmana anterior a Cornellà. Avui ho faré al revés i posaré primer el resultat de l'actuació, cortesia dels Gausacs:

Castellers d'Esplugues: 2pd4, 5d7, 4d7a, 4d7, pd5, 2pd4
Castellers de Sant Cugat: 2pd4, 5d7, 4d8, 2d7, pd5, 2pd4
Castellers de la Sagrada Família: 2pd4, id4d7a, 4d7a, 3d7, id4d7, 4d7, pd5, 2pd4
Castellers de Sant Feliu: pd4, id4d6, 3d6a, 3d6, id4d6, pd4

Buènut, podríem començar pel final, fent-ne la valoració: comparat amb l'any passat anem millor, perquè el primer 5de7 va trigar encara una mica més d'un mes, i a més a assaig les sensacions són més o menys bones, amb força gent els divendres, tenint en compte d'on veníem, i amb velles glòries que van apareixent de tant en tant i que està molt bé que tornin.

Pel que fa als castells, doncs la qüestió és que tenia molta son aquell diumenge, em van despertar a les 9 però després de rondar pel llit em vaig clapar fins a dos quarts de dotze tocats i, per tant, feia tard a la diada. Això d'avançar les hores de les actuacions jo encara no ho he processat, ja se sap que soc un prehistòric intolerant. El cas és que vaig arribar tot just quan estaven acabant de tancar el 5de7 i, per tant, vaig passar d'anar-hi a voltar —hi anava de primer lateral, em vaig venjar de la setmana passada, podríem dir— i el vaig poder mirar amb tranquil·litat. I la veritat és que el vaig veure prou bé, de mides per dalt em semblava una mica estrany, potser la rengla estirada o la torre enganxada a la rengla, ves a saber, en tot cas vaig poder-ne fer una foto, en la qual no es veu gaire això que he dit:

En la del Sergio no sé si es veu més bé, però és per l'altre cantó:

La de la Patri si fa no fa és des del meu angle:

En tot cas, com deia, em va semblar força sòlid i sense problemes gaire importants. És el primer de l'any, no el fèiem tan matiner des de... des del 2018, també per Sant Jordi a Esplugues. Aquell any vem fer l'últim 3de8, com volguent dir...

Sant Cugat també va fer el 5de7, amb més bones mides, diria, mentre que Sagrada Família i Sant Feliu van desmuntar els seus castells. Sent quatre colles el panorama s'albirava llarg i feixuc, però si més no no feia calor, per una vegada a la vida, i s'estava bé per la plaça. En aquests moments em sap greu no portar la càmera, perquè feia fotos a les altres colles en part per fer les cròniques, ara les hauria de fer amb el mòbil, però entre les 9 i les 10 que em vaig tornar a clapar al matí no em va carregar i el tenia sota mínims.

En segona ronda fèiem el 4de7 amb agulla, el qual... Doncs com de costum, de lateral no hi veig res, i no acostumem a fer la quarta ronda i per tant des que no soc agulla habitual em perdo la visió privilegiada que tenia per fer aquestes magnífiques cròniques. L'únic que puc dir és que des d'on jo estava vaig patir encara menys que la setmana anterior, que ja havia patit poc, i la sensació és que va ser oli en un llum.

Tot seguit els Gausacs tiraven el primer 4de8 de l'any, que feia enveja, quins malparits, tu. Pel que em deien l'any passat, de la feina que havien anat fent i tal, ja es nota que els ha provat.

Els de Safa repetien el 4de7a. En aquesta pinya m'hi vaig posar i la gausaca que tenia al costat anava dient que abaixéssim el cap, que tenia el cul molt enfora, que compte; la remor de la plaça tendia una mica a la cridòria, els nèrvits es palpaven... Bé, la foto del Sergio parla tota sola:

Sant Feliu també va descarregar el seu castell, el 3de6 amb agulla, i llavors ens tocava el 4de7 a seques, en el qual sí que vaig entrar a l'agulla i en el qual, doncs res, no hi vaig veure gaire res a destacar, realment va ser molt i molt plàcid. A la meva esquerra sentia alguns remucs i rondineigs, però molt poca cosa.

Sant Cugat va fer una torre gairebé perfecta i Sagrada Família i Sant Feliu (quina mà de sants) el que he posat al començament. Sant Feliu va renunciar a l'última ronda, finalment, i va ser l'hora dels pilars i els pilarets de comiat. En el nostre de 5, pel que sembla aquest cop hi va haver un seguit de batzegades interessants, d'allò que diuen que s'ha de lluitar, si més no a pinya ho vem viure amb una certa tensió. I poca cosa més a afegir per aquesta banda.

No es veu la pinya però sí que sembla que estava tort. Eeeen tot cas, al final vem fer cap a la Closca i vem dinar amb les altres colles, a les quatre i no sé quant van començar els concerts i jo me'n vaig haver d'anar.

I això seria tot fins aquí. La sensació de la colla és que la temporada pot anar bé, però l'any passat també ho semblava i després del Dia de la Colla la cosa més que enlairar-se es va pansir. Aniran les coses millor aquest any? La trempera es mantindrà? O la flaccidesa tornarà? Això ho veurem en el pròxim capítol del Món d'en Beakman!

Aquí hi ha les nostres fotos. Aquí, les de l'Espada.

Els vídeos els han començat a penjar aquesta setmana, aviam quan arriben als d'aquest mes.

I també fan les cròniques, o una cosa semblant, a Esplugues Digital. En qualsevol cas, això no em servirà per fer la revista, és evident, esperava que expliquessin almenys una mica con naven les coses, emfí. Com a mínim a Instagram es veuen una mica els vídeos dels castells, i també van gravar les declaracions de l'Ana, que això sí que està molt bé.

I res més, salut i castells.

[I puta Espanya]