2025 Poble-sec

 

[Vaig escriure això el mateix dia, ara me n'he adonat, quatre dies després, ho publico una mica corregit.] 

Avui hem acabat la temporada, per fi, m'estimo molt la colla però ja me'n feia una mica de mandra. I res, avui anàvem a totes, l'últim assaig havia anat bé, però sí que crec que hi nàvem massa justs. I si hi vas justet i has caigut dues setmanes abans, doncs jo crec que és el que ens ha passat.

Però que cadascú pensi el que vulgui!

Jo crec que avui el teníem com a pinya i com a tronc, tot i que massa justet. En fi, que hem sortit de torre, que sí que la tenim bé. Aquest cop sí que estava a la pinya, però a l'últim cordó, i l'he pogut mirar; veia el terç amb el cul una mica enfora, però sempre el fa així, crec que no ha patit gaire, i una torre més. Aquest any n'hem fet quatre de descarregades i una de carregada que va ser un accident, sap greu no haver-ne fer alguna més. Un castell que històricament ens ha donat molts problemes enguany l'hem dominat prou bé, n'hem d'estar molt contents.

Però el quatre no estava tan bé. Els tronquetis i els qui vulguin poden dir el que vulguin, però el quatre per nosaltres és un castell de pinya, i podem fer-ne un milió de nets, però si no s'aguanta damunt d'una pinya no hi ha castell. I si ens va caure fa dues setmanes, perquè la pinya no estava bé, doncs poden dir el que vulguin, que el que ens falta és gent. Jo a assaig vaig veure bé la pinya de divendres passat, però les que hi havia hagut abans de Sant Just o Sant Mateu, doncs no. I si jo no veig la pinya bé, no veig el 4.

Ara sí que el veia bé, però havíem caigut i entenc que la confiança puja de la pinya al tronc fins a la canalla, i això no ha passat. Nàvem massa justos i no ha arribat, mala sort. El primer quatre era maquíssim, dels millors, esplèndid, però la canalla no el veia. El segon no era tan maco, però la canalla tampoc el veia. Si no hi ha canalla, no hi ha castells.

Hi ha hagut també una mica de canvi de rondes que no es canviaven amb SaFa, que ens han passat la mà per la cara, i res, quatre amb agulla i llestos.

 ——— 

Ara que he rellegit tot això, en general hi estic prou d'acord. Podríem parlar més de SaFa, que van descarregar el 4de8 i el 3de7 per sota no especialment bé, però que els van bé, o dels Bandarres, que no van tenir el millor dia.

Jo sempre intento centrar-me en lu meu, i lu meu és que no tinc gens de ganes de tornar a assaig fins l'any vinent. També hi ha assemblea per elegir nou president, i ja vorem què fotem l'any vinent. Ara mateix vaig de cul de feina i per sort ja tenia això escrit. 

 L'any vinent serà un altre any, jo hi seré com sempre. Suposo.

 Visca la colla, i salut i a dormir si puc.  

2025 Terrassa

 

Faig la crònica exprés de l'actuació a Terrassa d'aquest cap de setmana, ja que m'hi havia posat, i aviam què passa aquest diumenge al Poble-sec.

La setmana passada era la "fluixa" d'actuacions d'aquest conjunt de quatre setmanes, i es va notar a assaig: hi érem poquíssims, i a plaça també. A més, faltava canalla i anàvem tan pelats que vem tornar a fer un castell de sis pisos.

Vem pujar a l'autocart i vem arribar a la Rambla de Terrassa per fer la cercavila. No em barrufava gaire i vaig anar de dret cap a l'Ajuntament, on actuàvem amb els Castellers de Terrassa i els Al·lots de Llevant, que sempre recordarem perquè ens van convidar a Manacor ara farà cosa d'uns deu anys. 

Se sentien gralles de lluny, però trigaven a arribar, i miràvem de treure'ns la son de les orelles, però la mandra pesava molt i s'afeixugava amb ganes. Ens vem enfaixar al costat del mercat i vem entrar amb el pilar caminant, tercers; per tant, jo comptava que aniríem en tercera posició en l'ordre d'actuació, però per raons desconegudes érem segons.

I vem tancar el 3de7, que pel que em deien tenia un pom de dalt també "feixuc", per dir-ho així. En tot cas, doncs res, poca cosa més a dir.

En segona ronda els pastelerus van fer un 4de8 que semblava que cauria però que van aguantar, i que va donar pas al nostre 4de7. Des de l'agulla, amb els canvis que em van fent a baixos i segons, vaig veure un rengle del tot tort, amb el meu baix cap a una banda, el segon cap a l'altra i el terç acabant la ziga-zaga, Guardiola estaria molt content però jo no les tenia totes, si l'hem de fer pujar un pis més.

En tercera ronda els blauturquesa van plantar un tres de set aixecat per sota que tots donàvem per mort, però que van mantenir viu també per miracle. Estaven com gínjols, perquè havien fet la millor actuació des de no sé quan, però nosaltres no estàvem tan contents, perquè fèiem el 4de6a, un castellot que no ens agrada. Jo encara no sé com he de gestionar les meves ànsies de tenir claustrofòbia i al final vaig acabar de segon lateral una mica pim-pam, i res, sembla que pel que fa al tronc no era el més maco del món, hi havia novetats per tot arreu i gent estrenant-s'hi. I lloat sia Jaume Barri.

Què més en podria dir? Doncs poca cosa més. Demà m'ho repasso i ho engego.

Vem arribar a Esplugues i vem dinar a la Closca, no hi va haver quarta ronda i la gent va tocar el dos i no vem fer botifarra. Alguns vem baixar a Cornellà i vem compartir estona amb els companys de la vila del costat, que era la seva diada. Alguns van compartir cotxe, també, pel que sembla. Allà era una mini-Trobada del Baix, amb castellers de moltes colles diverses, i la xerrera era garantida. I el vespre era nit i vem plegar veles i cap a casa a dormir, que l'endemà era dilluns.

Què passarà aquest diumenge al Poble-sec? Aquest dimarts a assaig érem quatre piules, aviam si divendres en som uns quants més i fem alguna cosa de profit, i acabem aquesta temporada una mica estranya de la millor manera possible. I si no, l'any vinent més i millor.

 Salut i castells i puta Espanya. 

2025 Trobada del Baix

 

Aprofitaré que vaig fer la crònica anterior per fer aquesta també i aviam si acabo l'any escrivint aquestes coses.

Aquest dissabte era la Trobada del Baix, que enguany organitzava la Jove de l'Hospitalet a Bellvitge, una zona que conec una mica perquè hi vaig treballar un temps força curt en una escola de perllà. Al costat del mercat hi anàvem arribant pels volts de quarts de cinc i anàvem omplint el passeig de la Rajola de coloraines llampants de camises variades. A les cinc ja fèiem els pilars i nosaltres tot de seguida alçàvem el 3de7 per sota, que a la penúltima aixecada, quan entrem les agulles, li va costar de pujar, sembla que a la buida hi havia algun problema amb els peus i coses per l'estil. El vem acabar d'aixecar sense més problemes i tres per sota al sac. Vaig mirar l'hora i crec que eren les 17.12 h, deu ser l'any que més aviat hem enllestit la primera ronda.

Érem deu colles i les rondes anaven en grups de tres i amb castells en solitari a partir del 7de7, em penso. Hi va haver un cert merder amb el protocol, perquè els de la Jove l'H volien modificar el protocol més o menys habitual d'actuació —que pel que sembla no és que fos consensuat, però sí que era el que s'anava seguint amb canvis mínims i progressius des de feia uns deu anys pel cap baix—; al final sembla que nosaltres i els de Castefa vem ser els que més vem collar perquè fos si fa no fa com sempre: rondes conjuntes fins a un castell mínim i castells en solitari, en cas que es vulgui, a partir d'aquest. Hi havia altres qüestions, però tant se val.

Nosaltres ajudàvem sobretot Sant Feliu, Adroc i Castelldefels, per qüestions de fillols i padrins i de proximitat i coses per l'estil. Això feia que no veiéssim gaire què feien les altres colles, si realment feies pinya amb les que ens "tocava" ajudar. En tot cas, tampoc és que estigués gaire per la cosa. Sé que l'Adroc va descarregar el primer 4de7 i va carregar el primer 3de7 de la seva història i que Castelldefels va descarregar el primer 4de8 —ja l'havien carregat— i hi van afegir un altre 2de7, més el 5de7 de primera ronda. Les altres colles no les vaig seguir gaire, sap greu, només sé que els Castellers de Cornellà es van fotre el 3de7 aixecat per sota pel cap quan fèiem pinya crec que precisament al 4de7 de l'Adroc, però no n'estic segur.

Nosaltres en segona ronda vem portar el 2de7, que enguany el tenim molt maco. L'Adri, després de la llenya de la setmana passada, pujava només de terç a la torre, que va anar prou bé, a mi sempre em semblen lentes però potser no tant. Potser sí que es va obrir per terços una mica, per la banda de l'Adri, precisament, però es va aguantar prou bé i sense cap patiment especial. Com que teníem molta pinya nostra i d'altres colles i jo estava en l'últim cordó, vaig aprofitar per quedar-me fora i vaig veure d'allò més bé la nostra torre tot emocionat abraçat a l'Ángel del Poble-sec, que era perllà.

Mentrestant Castefa va provar el seu 4de8, que va pujar a la primera molt fort i amb bones mides i que van descarregar bastant sobrats. Realment em vaig emocionar i tot, tenia la pell de gallina i tota la pesca: no sempre es veu el primer 4de8 descarregat d'una colla que has tingut al teu costat tota la vida i que assoleix per fi una fita com aquesta, a més a més tan sobrats. Xapó per ells.

Ja era la tercera ronda i nosaltres havíem descartat el 4de8, sembla que per dubtes de canalla, que em diuen que van pujar plorant al 3de7s i que, esclar, després de la patacada de Sant Just doncs aviam ara qui fa que pugin a un castell que té els mateixos problemes que fa una setmana i que té molts numbrus de caure. Doncs la nostra canalla sembla que no es va deixar entabanar. Jo sí que l'hauria tirat com a prova a plaça i, si va bé, amunt i aviam si hi ha sort, però ni això no vem poguer fer. Pel que fa a la meva banda, amb el meu segon lesionat van trucar a l'Emi, que feia temps que no venia i que va fer suposo que tres o quatre proves de pinya del 4. Ens passava el mateix que abans: per alguna raó, els meus segons acaben anant-se'n cap a la seva dreta i es regira tot el rengle. L'única manera d'arreglar-ho seria amb més temps i assaigs, però el temps se'ns exhaureix i la temporada ja s'acaba, o sigui que sembla que només ens quedarà el Poble-sec d'aquí dues setmanes.

En comptes del 4de8 vem fer el 5de7, on també vaig entrar d'agulla. No em va semblar especialment esvalotat, com acostuma a anar, sinó més aviat prou tranquil malgrat tot i sense gaires més problemes, o sigui que llestos.

A tercera ronda Castefa va fer el 2de7, també molt sobrat, millor que el nostre fins i tot, i va certificar que "guanyava" la Trobada del Baix, després de no sé quants anys que nosaltres havíem estat els "vencedors", des del 2008 o 2009 ininterrompudament, si més no per punts. En aquest cas, Castelldefels s'ho mereix de llarg i, com sempre diem, aviam si ens esperona a continuar creixent. Les últimes setmanes semblava que recuperàvem pinya a assaig i anàvem tancant proves de 4de8 prou bones, però com deia tot va massa just i ja veurem com arriba al Poble-sec.

I just quan s'estava acabant tot plegat van començar a caure quatre gotes, que després va ser un xàfec prou decent; nosaltres ja érem a un bar just al costat de l'escola on havia treballat i on havia fet el cafè durant una setmana. Vaig fer el Duolingo i l'entrepà que havia demanat i aleshores ja no plovia i la festa es reactivava, amb el Nívax punxant fins a la una o quarts de dues. Vaig fer una cosa que no faig mai, que és anar a Salamandra —si no hi ha concert de mètal, s'entén— i m'hi vaig estar fins força tard, ja no estic per aquestes coses ni mai m'han agradat especialment les discos.

En resum, una Trobada del Baix una mica diferent, en què veiem com una altra colla de la comarca ens passa per davant després de més de quinze anys, en què en tot cas hem tornat a portar una torre que ens hauria de donar molts èxits, però també s'acaba la temporada i ja veurem l'any vinent, i un 4de8 que és a l'aigüera, o passat per aigua, o pels xàfecs, vés a sapiguer. 

PD. L'endemà al final no vaig anar a Sant Úrsula; aquest any havia pensat fort d'anar-hi, però entre tot plegat vaig decidir descansar a casa. En tot cas, és una puta bogeria això dels vallencs; aquesta crònica del Santi Terraza de la banda de la Joves ho deixa ben palès. I xapó també per això que explica del Manel Urbano i no posar problemes per esperar el Galu. Au, salut i visca la Joves. 

2025 Sant Just

Tinc una feinada que no tinc temps per res i a banda d'això també vaig anant a castells més o menys a cada assaig i a cada diada, i aquest diumenge eren festes de Sant Just i hi vem anar com cada any.

Vaig deixar de fer les cròniques una mica perquè trobo que ja no tinc res de nou a dir sobre els castells i em fa molta mandra perdre el temps escrivint aquestes coses que no li interessen a ningú. Però bé, mira, ahir em vaig emprenyar un xic i tinc com les ganes d'esbravar-me una mica.

Com a resum des de l'última diada que vaig escriure fins a avui, jo diria que pel que fa als dos castells límit que tenim, la torre i el quatre, el primer es pot considerar objectiu aconseguit: n'hem descarregat dues i n'hem carregat una altra que es pot jutjar com un accident. En tot cas, només n'hem fet tres d'una torre que sembla potser la més sòlida que hem tingut mai —però ves a sapiguer— i estaria bé poder-la fer rodar més, però què hi farem.

Pel que fa al quatre, hi ha hagut canvis al tronc, renovacions per tot arreu i una manca de camises a assaig que en general ha fet que ens costés bastant assajar-lo amb garanties sobre la pinya. El tronc va anar prenent forma, al seu ritme cargolí, però de pinyes bones n'hem fet molt poques. Així no va arribar per Santa Magdalena i per Sant Mateu estava encara verd però el vem portar a plaça; va pujar al tercer peu però de seguida es va veure que ens el menjaríem amb patates i el vem baixar no sé si amb quints o dosos (crec que amb dosos enfilant quints).

I així ha anat passant aquest mes des de Festa Major d'Esplugues i ens hem plantat a la de Sant Just amb el més calent a l'aigüera. Els últims assajos semblava que hi havia més gent a assaig i finalment divendres vem fer dues proves amb pinyes en condicions. La primera prova va anar certament malament i la segona molt millor, amb dosos col·locats, diria, no sé fins on va arribar l'acotxador.

Les meves sensacions, i així ho vaig dir a tothom que em va voler escoltar, és que el quatre anava justíssim per anar a Sant Just; potser millor que el de Sant Mateu, però justet en tot cas. I no perquè no el puguem fer, sinó perquè els problemes que hi havia d'encaix amb la pinya no s'havien acabat de resoldre, precisament perquè de pinyes bones n'hem fet poquíssimes etz. Tot el meu sector de pinya (jo faig d'agulla) hi estàvem més o menys d'acord, com a mínim amb els qui vaig parlar. Però tu, si els de tronc el fan net sencer vint vegades al mes, suposo que la pinya ja els aguantarem com podrem.

I així arribàvem a diumenge. Sempre diuen que a toro passado i blablabla, però jo el que pensava, veient sobretot com estaven les pinyes de quatre, era sortir d'un castell que tinguéssim més segur, com la torre o fins i tot el tres per sota (però el tres per sota sempre es pot trencar en una mala aixecada i la torre és molt punyetera), o sigui que suposo que van decidir sortir amb el peix gros del cove, que en dèiem abans. La tècnica decideix com han d'anar els castells, tot té els seus pros i els seus contres i jo aquí no m'hi fico.

La diada va començar tard perquè faltava que arribés una ambulància, vem fer els pilars d'entrada i vem sortir de 4de8. Ara no el tanquem tant com els que fèiem fins a Sant Mateu, per sort, perquè no s'hi podia respirar; el van veure prou ben quadrat i va pujar al primer peu. Certament el castell estava molt maco fins a quints, però vaja, ja se sap que aquest castell no comença fins aleshores. I aleshores va passar el que ens passava a assaig, si més no al meu sector de pinya; no cal que ho expliqui, total, tothom ho sap, el cas és que va anar perdent mides i vem haver de lluitar bastant pinya i tronc per mantenir el castell fins a la carregada. Jo aleshores estava traient el fetge per la boca per aguantar el meu segon, o sigui que no vaig veure gaire què va passar després de la carregada; com a mínim a mi em va semblar que el castell s'havia assentat (el meu segon es va posar més dret, per exemple) i que es podria defensar fins a descarregar-lo. Però veient el vídeo sembla que el que va passar és que amb dosos encara dalt la remenadissa ja havia tornat i una mica a la primera rebrincada va petar d'una manera semblant a com peten les torres, és a dir, amb el tronc esberlant-se cadascú per la seva banda en un tres i no res.

Veient les fotos i el vídeo no sembla que fos tot tan dramàtic, potser en fem un gra massa, de tot plegat, però realment les sensacions, com a mínim al meu sector, va ser de moltíssima feina massa aviat (amb quints) i jo dubtava que el poguéssim carregar. Un cop carregat, aleshores vaig pensar que el podríem descarregar, però és quan va petar. Ironies de la vida. 

Jo crec que la confiança en el castell no s'aconsegueix dient "confieu en el castell, que el tenim de puta mare"; jo més aviat agafo confiança en els castells quan veig que a assaig van bé i, com ja he dit, a mi no me'n donava i en general el meu sector de pinya diria que tampoc les tenia totes. Jo crec que es podria haver defensat més potser si hi hagués hagut més confiança, o potser no, potser simplement ja havia donat tanta guerra fins a l'aleta que estàvem exhaustos per parar la descarregada. Ni idea, tu. Per la meva trista experiència de tot plegat, el mínim que demano per un quatre de vuit són dues o tres pinyes bones si pot ser en dos assajos diferents. Per mi, de bones només en vem fer una, l'última de divendres. I aquesta és la meva opinió i me la puc fotre pel cul si voleu.

També crec que això de "si tens el castell, el tires" depèn una mica de què consideris que vol dir "tenir el castell". Si és tenir el tronc net més o menys maco però que damunt d'una pinya esdevé un flam, no sé si es pot considerar "tenir-lo". Els dos últims anys vem descarregar una primera torre de set que va ser un miracle, no n'hem descarregat cap altra de tan remenada, i un primer quatre de vuit que ídem: va ser encara més mogut que el d'ahir i va ser un altre miracle. Potser ja hem acabat els miracles i el que hauríem de fer és portar els castells amb més garanties. Però també em puc ficar aquesta opinió pel ses. 

Després de la llenya se'n va anar l'ambulància i vem haver d'esperar que tornés. Vem haver de rebaixar pretensions i vem portar el 5de7 i el 4de7a, que no vaig veure gaire (sembla que el 5 va ser el típic galliner esvalotat habitual), vem acabar amb el pilar de 5 i tres pilars de 4 i cap a la Closca.

Aquesta setmana ja és la Trobada del Baix, haurem de buscar un segon nou i refer una mica el castell si el volem portar allà, jo també ho veig massa just, però ja veieu que aquesta colla fa meravelles. Després encara ens quedarà Terrassa i el Poble-sec, i ja veurem què passa.

Au, salut i castells i putaspanya. 

2025 Sants - Rams

Ja ha passat més d'una setmana de l'última diada, la de Rams o Calçotada de Sants, un dissabte al migdia. No era un horari gaire habitual, però en tot cas els cargolins i els borinots ens anàvem aplegant al voltant de la font del cap de la rambla que baixa des de la plaça de Sants... Jo hi era tot just arribat, pensant si posar-me la roba de castells o esperar-me una estona més, quan va passar atabalada davant nostre la Sareta convocant la tècnica i dient que els de Sants volien fer quatre rondes de castells.

L'assaig del dia abans bé, ja no el recordo, però sí que recordo que últimament ens estava costant arrossegar penya pels puestus, i a la Nau, esclar, també. A Sants érem relativament pocs i a assaig havíem fet una prova de 3de6 per sota, que vaig sentir que seria el quart castell. Els dos primers serien 3 i 4 de 7, més el 5de6. Vaja, que continuàvem en pretemporada.

I així, mentre la nova dels quatre castells es propagava per la plaça, els castellers i castelleres ens embotifarràvem en la faixa, els nuvolets es passejaven pel cel i els Castellers de Sants feien el seu pilar de 4 caminant, i aleshores nosaltres també ens apinyàvem sota aquella mena de tendal a quadres per transportar a peu aital estructura.

 

Com es pot veure, a la foto queda molt quiet. I res, pel que fa als castells, com és costum en aquesta mena de diades, no en tinc gaire idea de res, i això que vaig entrar d'agulla a tres dels quatre castells. I més amb el temps que ha passat i que tots els castells em semblaven iguals. En resum, podria dir que en termes generals van anar més rapidets que els de la setmana anterior i que aviam si algun dia podem portar tres castells de set junts, o quatre!

 

M'he mirat la crònica d'Esplugues Digital, però aquest cop l'informant va ser més mandrós que altres vegades i no en puc treure gaire suc més. La veritat és que la sensació era una mica d'avorriment de fer castells bastant sobrats, però que sempre ens falten més mans altes o més mans en general o més canalla o més de tot, aviam si acabem d'engegar ara que s'acaba la Setmana Santa, s'ha mort el papa i ha ressuscitat el senyort.

 

Les fotos són precioses. Posats a fer, vet aquí també la del 5de6, del qual no en recordo absolutament res, i això que anava a dins del tres i que no vaig beure gens durant la diada:

 

 

I el primer castell per sota de l'any, que mola més veure'ls en moviment, però passo de matar-me ara per trobar-ne el vídeo i penjar-lo.

 

Vem acabar amb el pilar de 5, que també el recordo sense cap especial problema:

 

 

En resum, una altra diada completament oblidable, potser la diada més recordable de les oblidables de tan oblidable com és, que ja és molt, perquè tinc molt poca memòria, i perquè potser la recordaré sempre com la diada més oblidable de tots els temps, que és una mica oximoronesc.

En aquest moment és quan els borinots brunzien cap a la seva calçotada, cap al parc que hi ha a l'estació d'autobusos, mentre que molts cargolins ens arrossegàvem cap a fer el vermut a uns bars que hi ha al costat del Vapor Vell. I mentre ens explicàvem la vida i tot plegat va anar passant el temps, i al final havent dinat vem anar tirant cap a la festa que els borinots tenien muntada al mateix digue-li parc, digue-li solar, o el que sigui quan no hi fan festes, vés a sapiguer. El grup que havia de ser més putaspanyista de la història va ser una mica bluf; després ens van obrir el local i encabat era una mica tard, vem intentar entrar a la Deskomunal però les entrades eren un bé molt preuat i no se'n trobaven gaires i de cop i volta era potser l'hora d'anar a dormir.

I res més, demà ja torna a ser dimarts d'assaig, aquest diumenge tenim la primera actuació a casa, la que anomenem de Sant Jordi, la que marcarà definitivament el final de la pretemporada, si se'n pot dir així, i el començament, també per dir-ho així, d'una altra temporada triomfal cargolina.

Mentrestant, salut i castells.

 

2025 Adroc

Ja tornem a ser aquí, en una pausa de feina després d'haver-me passat tot el matí arranjant comes i punts, per posar-ne jo també ara uns quants més en aquest marasme que és la xarxa­®. Mentre la calor asfixiant va tornant, l'Ajuntament decideix que havia de trepanar un altre cop el carrer i jo haig de tancar la finestra per no tornar-me boig pel soroll, i mentrestant vaig pensant en què podria escriure sobre la magnífica actuació de dissabte a casa dels nostres fillols, els Castellers de l'Adroc, juntament amb els Carallots i nosaltres, els Cargolins. És ben bé que al Baix les colles tenim noms més pintorescos que les franquícies esportives dels EUA.

Per la meva banda, feia temps que no venia a aquesta diada d'Aniversari de l'Adroc, per naps o per cols, segurament des d'abans de la pandèmia, quan encara agafava la bici i feia una mica de salut. Aquest cop, com que no tenia gens de pressa, vaig baixar xino-xano a Cornellà i vaig pujar als ferros, que em van deixar puntualment al centre de Sant Andreu de la Barca.

A Cornellà feia un solet d'aquells que comencen a amenaçar una mica amb l'arribada de la calor; a Sant Andreu, però, nuvolades negres es congriaven una mica més endins, cap a Martorell i el Penedès, i miràvem el radart fent una birra al bart de la plaça F. G. Lorca, que s'assembla una mica a FGC. De fet, tothom feia cafès excepte jo, que soc un desmanegat. I així, mentre la gent es començava a enfaixar, jo anava escurant la mitjana i pensava que quina mandra, mare meva.

En aquella plaça era on actuàvem normalment; l'any passat no hi vaig poder anar perquè em va tocar treballar, l'anterior no sé ni si hi vam actuar i les anteriors hi havia la pandèmia o altres greus impediments. En aquesta avinentesa les colles vam sortir en xiroia cercavila cap al centre del poble, a la plaça d'Anselm Clavé, músic de gloriosa memòria, fundador del moviment coral a Catalunya i moltes més coses que podeu llegir a la Viquipèdia. La plaça, però, no era tan gloriosa; més aviat amb poca gent, força inclinada, amb més ombres que llum del sol, ens costava d'entendre el canvi de situació. En vem parlar una mica entre nosaltres, però no en vem treure l'entrellat; poder hauríem d'haver parlat amb algú de la colla, però no ho vem fer, és més divertit rondinar.

 

Nosaltres érem els segons i després del pilar de 4 caminant dels amfitrions, que va quedar en carregat, nosaltres vem fer el nostre i vem veure com els de color carbassa aixecaven el seu, sense fer-lo caminar. Què van fer les colles? Poso aquí el resultat i així ja ho tindríem:

Castellers de l'Adroc: pde4cam(c), 3de6, 3de6a, 4de6, 2pde4
Castellers d'Esplugues: pde4cam, 3de7, 4de7, 4de6a, pde5, 2pde4
Castellers de Sant Vicenç dels Horts: pde4, 3de6a, 3de6, 4de6, pde5, pde4

Dels nostres castells, gairebé només puc escriure el que he redactat per a Esplugues Digital, que és això:

"Les colles ens vam aplegar cap a les 17.30 a la plaça Federico García Lorca, on havíem actuat els anys anteriors, per sortir en cercavila cap a la plaça Anselm Clavé, on va tenir lloc la Diada d'Aniversari dels Castellers de l'Adroc, que són els fillols dels Castellers d'Esplugues. En aquella plaça no hi havia gaire públic i l'ambient era una mica fred. Tot i això, com que l'espai era estret, hi havia el caliu del frec-a-frec de camises anant d'una pinya a l'altra. [...]

Quan va arribar la cercavila a plaça, les colles vam entrar amb un pilar caminant. Nosaltres érem els segons, i en primera i segona ronda vam fer el 3 i el 4 de 7, els primers castells de set pisos de l'any, que es van fer amb prou fermesa, malgrat que com que hi ha canalla molt nova, van ser una mica lents; amb tot, els troncs i la pinya van aguantar perfectament. En tercera ronda vam portar el 4de6 amb agulla, que no va donar cap problema rellevant; vam descartar el de set perquè, malgrat que per pinya érem prous per fer-lo, ens faltaven algunes mans altes i es va decidir no forçar més del compte. Per acabar, el segon pilar de 5 de l'any, més dos pilars de 4."

Com a resum trobo que ja està prou bé. Aquest text meu l'hi han passat a un dels caps de pinya perquè l'acabi de completar; és divertit mirar quines diferències hi ha, etc. Teniu aquí la notícia. El que sí que hi han afegit és el nombre exacte de camises; jo sabia que n'érem unes 70, al final arribàvem a 76. També confirma que hi va haver una estrena de canalla, tot i que des de la pinya el que es veia era que a l'acotxador, molt petitó, li costa déu i ajuda enfilar-se fins al capdamunt.

Doncs res, la veritat és que poca cosa més puc afegir-hi. Aquestes actuacions es fan molt lentes perquè amb colles petites, i aquest cop ens hi incloc a nosaltres mateixos, cal força ajuda de les altres colles per tancar les pinyes. Amb colles més grans, o en la majoria de les nostres actuacions, normalment comencem a tancar pinya més o menys quan la colla anterior ja està descarregant. En casos com els d'aquest dissabte, no es comença a muntar la pinya fins que no està descarregat del tot el castell anterior. A més a més, com que la plaça tenia força pendent, totes les colles fèiem els castells en el mateix tros de plaça, més planer, la qual cosa obligava a esperar que s'acabés de descarregar i escampessin la boira d'aquell petit tram. Així, entre ronda i ronda, anàvem seguint els bèsties resultats del futbol: el Madrit va perdre i tot pintava d'allò més bé, però més tard al vespre el Barça no va acabar de fer els deures. Què hi farem! I amb això ja teníem el pilar de 5 fet:

També vem fer aquests dos pilarets de comiat:

I nosaltres, farem els nostres deures? Doncs ja vorem, de moment la cosa havia començat prou bé d'assistència a assaig, però ara per ara no s'està acabant d'implementar a plaça. En tot cas, les nuvolades tampoc es van implementar i els castellers van fer via cap a la festa que organitzaven els amfitrions. Jo vaig tirar cap al poble a veure si el Barça guanyava, però tampoc va implementar la victòria. I a reveure!

Hi ha fotos al nostre Flickr i també les de l'Espada, que ara ve a la nostra colla.

2025 Badalona

Una temporada més, tornen les cròniques al bloch. Aquesta vegada la veritat és que poca cosa en puc dir, perquè continuo més o menys tan desconnectat de tot com els últims anys i a més a més no havia anat a assaig en tota la setmana, o sigui que ves a saber què passaria.

El que va passar va ser que la primera actuació a Badalona, amb amenaces de xàfecs i tempestes en aquest marçot tan britànic per terres catalanes, no va atreure gaires cargolins; de fet, érem ben pocs, i els aiguats van acabar espantant-ne alguns, pel que sembla, per la qual cosa encara n’érem menys i vam acabar descartant els castells de set. Troncs i pinya sembla que les van passar magres per poder tancar-los, van estar ben distrets per ser el primer dia.

Jo m’havia posat el despertador a les deu per poder-hi arribar amb metro sense presses, però allò que l’apagues tres cops seguits i, quan me’n vaig haver adonat, ja eren tres quarts d’onze. Segons Google Maps, hi ha una mica més d’una hora amb metro fins a la plaça del Pou del Greix, que qui no hi entra no creix. O sigui que a correcuita vaig anar volant cap al tren soterrat, que em feia la sensació que anava molt a poc a poc, empeltat de la mandra del dia.

Un cop a Badalona, corrents cap al passeig marítim, o com en diguin. Hi vaig acabar arribant poc després de les dotze, i el panorama era desolador. Jo, a més a més, vaig haver d’entrar rabent al lavabo del McDonald’s, perquè necessitats peremptòries em reclamaven. D’aquesta manera, quan en vaig sortir, ja estàvem descarregant els pilars d’entrada. Em vaig posar la camisa i em vaig enfaixar, però com a protesta contra no res no em vaig posar els pantalons blancs, i a passar la jornada. Érem tercers, com acostuma a passar, i sortíem de 4de6a.

 

Teníem un cordó i mig per tancar castells de sis, no és que anéssim gaire sobrats, però en tot cas els castells de sis diguem-ne que els despatxem bastant fàcilment, i tampoc és que m’hi fixés gaire, en aquest primer castell, però a les fotos que he rescatat de Facebook es veu prou bé.

 

Farem via, que tampoc té gaire més història: en els dos castells següents, el 4 i el 3de6, vaig entrar-hi d’agulla, i tots dos van anar de manera semblant: l’acotxador és molt petit i li costava força pujar, i els castells semblaven de vuit pisos per la durada, però a banda d’això els vam facturar sense més problemes, si més no des de dins estant.

 

Vam fer el primer pilar de 5 de l’any i dos pilarets més de 4 per plegar, i fins d’aquí dues setmanes a Sant Andreu de la Barca, que és una actuació que acostumo a perdre’m des que no hi vaig amb bici i ja vorem aquest any què faig.

Les pluges havien anat fent via des de la vall del Llobregat fins a la banda del Besòs, el cel s’anava tapant, de lluny ens arribaven les tronades, els nuvolets grisos es feien nuvolades tenebroses, que s’estrenyien i feien caure les primeres gotes, que aviat van esdevenir xàfec: uns quants cargolins vam anar a aixoplugar-nos al Club Nàutic, que els Micacos havien llogat per fer-hi la festa a la tarda, mentre que la majoria de les camises blaves que ahir van sortir de l’amari per estrenar la temporada feien el camí de casa. Jo ahir tenia un dia més autista del que és habitual, així que cap a les cinc vaig decidir seguir el camí de la resta de la colla i enfilar cap al Llobregat.

Podria fer una mica de valoració d’aquesta nova temporada, amb cap de colla nova, la Sara, que més o menys quan vaig entrar a la colla era enxaneta, i amb la Mari Luz i l’Àlex com a presidents, que ja havien estat en el càrrec. Però què hi podria dir, jo? Per la part tècnica, la sensació és que es volen fer les coses més a la manera arreplegada, diríem, però jo soc bastant ganàpia en tot en general i ja veurem com vaig d’ànims. Havia començat venint a tots els assajos, però les últimes setmanes ja m’he desinflat, ja veurem si els vents bufen a favor, etz. Per la meva banda, continuo un any més a la comissió de comunicació, com a suport en diverses tasques que he anat fent els últims vint anys. Ja veurem com va això del vent o si em ve de gust remar o si més aviat acabo prenent-me una caipirinha al xiringuitu de la platja.

Ahir faltava molta gent de l’habitual; havíem començat fort a assaig, però la primera diada ha estat una mica una punxada. Però tot just acabem de començar, per mi encara som a la pretemporada, i malgrat les tempestes, suposo que acabarà sortint el sol algun dia i els cargolins també eixiran després de la pluja per veure el cel radiant blau elèctric. Esclar.

Bé, quins castells vem fer ahir? Espera’t que m’ho miro (és molt més que probable que els pilars d’entrada i sortida de les altres colles no estiguin bé):

Castellers de Badalona: 3pde4, 3de7, 3de6s, 4de7, pde5, 2pde4
Castellers de Barcelona: 2pde4, 5de7, id4de8, 4de8, 3de7, pde5, 2pde4
Castellers d’Esplugues: 2pde4, 4de6a, 4de6, 3de6, pde5, 2pd4

De fotògrafs nostres ahir només vaig veure que hi havia la Patri, potser hauria estat una bona diada per portar la meva màquina de retratar. Però què hi farem! La propera, més i millor, que tampoc serà gaire difícil.

Suposo que podria dir moltes més coses, com ara que ja hem vist un tres per sota tot just al març, el dels badalonins, o que mentre fèiem la diada jugava el Barça-Madrid femení al Lluís Companys i que vaig anar seguint una mica amb el mòbil. Després de divuit partits, els merengons ens n'han guanyat el primer, i com sempre robant de la manera més descarada amb uns àrbitres que si no són uns ineptes totals són uns fills de la gran puta i els haurien de tirar al capdavall del pou del greix mateix. Quins collons. La veritat és que em va emprenyar força, sobretot quan vaig veure el gol anul·lat al mòbil, és que n’hi ha per llogar-hi cadires.

Però bé, ja en llogarem, o no, o potser sí, o tal vegada hoch.

2024 El Clot

Escriuré la crònica de diumenge passat perquè no sigui dit, que les havia anat fent tot aquest segon tram i ara faria lleig no parlar de l'actuació al Clot.

Aquesta temporada ha estat molt bona per part nostra: hem recuperat números d'aproximadament entre els anys 2017 i 2018, no ho elaboraré, que diu el Lynch, perquè no em ve de gust, però una mica sí. El 2017, per resultats, és el nostre millor any: cinc 4de8, dos 3de8 (els primers que fèiem) i deu 2de7 descarregats. Va ser com el cant del cigne: l'any següent vam fer només tres torres i dos 3de8. Doncs ara mateix, amb quatre 4de8, estem més o menys com estàvem el 2014-15, que pujàvem força ràpidament. La sensació, però, és que ara tenim experiència i que anem cap amunt, i que podem arribar al 3de8 i, esperem, a la torre, ràpidament (de fet, ja la vem descarregar l'any passat). Per tot plegat, les sensacions han estat molt bones... si més no fins a la Trobada del Baix.

L'actuació següent va ser a Sant Cugat, on no vem poder fer res perquè el primer castell, el 2de8f dels Gausacs, va caure malament i va fer fora les ambulàncies —no ens havia passat mai, això, ens hi vem estar esperant més d'una hora aviam si tornaven i no hi havia manera; mentrestant, anàvem mirant amb el mòbil de la Sònia els intents de 4de8 de colles amigues—, però érem pocs i tampoc hauríem fet una gran actuació. La del Clot arribava agafada una mica pels cabells, amb una sola prova de 4de8 amb pinya, amb quints col·locats només, que en tot cas donava prou confiança per provar-lo a plaça cas que fóssim prous... Però bé, espòilert: no el vem fer.

Ara és quan haig de començar a recordar què va passar fa una setmana, amb la meva memòria de peix. Podem dir que recordo que al final vaig agafar el metro, que vaig fer transbordament a la línia vermella i que era ple com un ou per les corredores de la cursa de la dona i els guiris i tot plegat, odio el metro. Al Clot feia bon dia i també feia una cercavila interminable que em vaig estar esperant a la plaça Valentí Almirall, on feia molt de temps que no actuàvem —ara miro cròniques i l'Excel; l'últim cop que vem actuar per festes del Clot va ser el 2011, però plovia i vem fer els castells al local de Barcelona; així doncs, l'última actuació a la plaça va ser el 2010 (ara també mirava fotos d'aleshores i em fotien de baix en castells de set, ara em moro només de pensar-hi)—. M'agrada molt fer incisos i subordinades, però sisplau, si en feu, controleu on poseu el subjecte.

Tornant a diumenge passat, vaig anar on era la cercavila per dir a pinyes que hi era i vaig tornar a plaça, que s'anava omplint ràpidament. L'ordre de la cercavila era diferent del d'actuació, i els primers de fer el pilar caminant d'entrada van ser els Castellers de la Vila de Gràcia, després els barcelonins, tot seguit nosaltres i, en acabat, els saballuts. Quatre colles, i havíem estat esperant els falconers que fessin la seva actuació, que ells expliquen aquí, i llavors començàvem tard i no volia ploure.

I ara és quan haig d'anar a mirar els resultats de l'actuació; els poso aquí mateix i així ja ho tinc fet:

Castellers de Barcelona: pd4cam, 5d8, id4d9f, 4d9f, 3d8+4d8, pilars de 4
Castellers de Sabadell: pd4cam, 3d8, id7d8, 7d8, 4d8, 2pd5
Castellers de la Vila de Gràcia: pd4cam, 4d8, 9de7, 7d7, pd5, 2pd4
Castellers d'Esplugues: pd4cam, 5d7, 3d7s, id4d7a, 4d7a, pd5s, 2pd4

Els pilars no estan comprovats, ja ho faré en algun moment per a l'Excel. El que es pot veure és que érem quatre colles i que hi va haver alguns intents desmuntats; no hi són, evidentment, els peus baixats de Barcelona dels seus 4de9. La cosa és que vem començar tard i que la primera ronda va ser molt lenta, i entretant nosaltres encara no sabíem si faríem el 4de8.

L'havíem d'haver portat a Barcelona? Jo crec que el podríem haver descarregat, el tenim molt apamat i amb molta confiança, però també és cert que si no som prous a assaig i a plaça justegem, el seny recomana no forçar les coses. I això és el que vem fer, però encara no ho sabíem.

 

I com que no ho sabíem, el 3de7 per sota era encara el primer castell a plaça. Però com que tot anava tan a poc a poc, quan es va decidir descartar el 4de8 es va canviar també el castell de sortida: seria el 5de7. Això vol dir que, com que estàvem tots una mica esbarriats per la plaça, el vem haver de tancar una mica a correcuita i malament. Tinc molt poca memòria, però diria que vem haver de desfer el peu i tornar-lo a muntar. Però potser no, ves a saber, en tot cas quan va acabar pujant era un desgavell bastant gros. Jo hi tornava a entrar d'agulla i hi havia molta pressió de baixada, si hagués desaparegut de cop la pinya hauria sortit volant dos carrers avall. Bé, en tot cas, a banda que no acabava d'estar ben quadrat i que era un galliner, es va descarregar i au, el novè de l'any.

En segona ronda els Castellers de Barcelona van desmuntar el 4de9f i nosaltres portàvem el 3de7 per sota. Hi vaig tornar a entrar a l'agulla després també de molts anys, ara no em posaré a llegir cròniques però segur que des d'abans de la pandèmia. Com va anar? Crec que amb alguna rebregada a l'última aixecada, però sense especials complicacions, però ves a saber. Jo des de dins no vaig veure que perillés gaire, el 3de7s és un castell que em fa patir bastant, però és ben clar que el tenim molt bé. Aquest any n'hem fet quatre, el passat, només dos, i el màxim són els dotze del 2015.

Aquí l'actuació va començar a anar més àgil, però llavors vem ser nosaltres que vem decidir que l'havíem d'alentir. El 4de7 amb agulla va pujar amb una canalla plorant i una mica era un drama; en fi, si no hi ha una mica de culebront no fa gràcia. Per la meva banda, estava de terceres laterals però el Jordi va haver de marxar i jo no m'hi veia allà sebollit, o sigui que vaig deixar passar castellers de Barcelona davant meu. Em feia una mica de vergonya di'ls-hi que s'hi posessin de segones, però jo és que allà em moro.

En repetició no sé com va anar, suposo que bé, tampoc és que sigui un castell que ens demani gaires problemes. Amb tot això per fi l'actuació s'acabava, Barcelona va fer 3 i 4 de 8 simultanis amb un dels dos que tremolava força, i nosaltres acabàvem amb el pilar de 5 aixecat per sota, que havíem assajat només a l'assaig de divendres i que feia molts anys que no provàvem —segons l'Excel, el 2019, no fa tant, doncs—. Els castells per sota generen molta expectació; hi havia castellers darrere meu que s'exclamaven perquè també el fèiem baixar per sota! Bé, sempre fa gràcia. I dos pilarets de 4 i a dormir.

Jo vaig anar a un bar de xinos d'una plaça del costat, vaig menjar un entrepà i va venir en estol el gruix de la colla que voltava per lla. Vem nar cap a la plaça, que hi havia festeta, i es va anar allargant fins que van tancar la paradeta.

I passi-ho bé fins l'any que ve. De la temporada n'he parlat a bastament; aquesta actuació la veritat és que, pel meu gust, va ser una mica de tràmit. Jo sí que hauria forçat el 4de8, però si hagués anat malament ara la sensació seria molt pitjor, sobretot perquè hi havia gent que no les tenia totes diumenge, i el 4de8 és un castell que n'has d'estar convençut. Jo n'estava, o hi estava, però què hi farem! L'any vinent, segur que més i millor! Aviam qui agafa la colla!

Totes les fotos de l'any.

I visca Esplugues i puta Espanya empertostemps.

2024 Trobada del Baix

Una altra Trobada del Baix, molt diferent de la de l'any passat. Si ara fa un any en vaig sortir emprenyadíssim, aquest any estic eufòric. No sé com és que han canviat tant les coses, però el canvi ha estat com de la nit al dia.

Tota la nit havia plogut i a la tarda s'hi va tornar a posar, segons el radar hi havia pluja per un parell d'hores, però cap a les cinc només queien quatre gotes. En tot cas, la pista vermella era un bassal, i la sorra del parc, un fangar. El sostre de la pista coberta, fent sumes i restes, semblava que anava justet per encabir-hi el 4de8. Justet, justet...

 

Vem fer pilarets d'entrada totes les colles alhora, que a la pista coberta era un infern de gralles ressonant dissonants cadascuna a la seva bola. El protocol d'actuació de la Trobada no el vaig acabar d'entendre (tampoc vaig preguntar gaire), però era semblant al del Concurs: tres grups de colles que actuaven en tres tongades diferents per cada ronda, i a partir d'algun castell de set —que no sé quin era, suposo que a partir dels bàsics de set— podien actuar en solitari, però després de la tongada conjunta, al revés que al Concurs, que les colles en solitari actuen els primers de la seva tongada.

 

A mi la Trobada del Baix és una actuació que m'agrada especialment. Hi han molts haters o bescantadors, que diria Verdaguer, de les colles petites, però a mi em sembla perfecte que hi siguin o siguem (nosaltres ens considerem colla mitjana, diguem-ne, però ves a saber). Una de les coses que m'emprenya una mica bastant és això que diguin que els castells tenen "més de dos-cents" anys perquè hi ha una referència en un diari del segle XVIII. Els castells no van aparèixer així com un bolet, són l'evolució dins d'un marc festiu d'una mena de figures que tenien una funció diguem-ne social dins dels pobles. Quan una d'aquestes estructures es va convertir en castell no crec que ho pugui dir ningú, ni els mateixos que ho van viure si ressuscitessin. Si van anar agafant volada és perquè eren una cosa de prestigi o el que fos; la rivalitat entre les colles vallenques ve de la rivalitat social d'aquella època, en fi, tot això és superbàsic. El que vull dir és que les colles petites i mitjanes fan la funció que fan dins del seu context social, totes són importants facin castells de cinc o de deu, i si les colles perden sentit dins del seu context, doncs que desapareguin i aquí no ha passat res. Hi ha gent que es posa les mans al cap veient colles petites fent mans i mànigues per alçar castells de sis; mira, si no t'agraden, no hi vagis, però a mi i a aquestes colles deixa'ns en pau, milhomes perdonavides trencapins. En fi, tant se val tot això, no sé ni per què ho escric.

A mi la Trobada del Baix m'agrada per veure com van aquestes colles petites que malden per sobreviure al Baix Llobregat, i com d'altres de més grans, com nosaltres mateixos, mirem de mantenir el nivell o superar-nos si podem. És també una diada diguem-ne pintoresca, en el sentit que hi han molts colors de camisa alhora, sovint força llampants, des del nostre blau elèctric fins al verd fosforescent de Viladecans. Deu ser la diada de l'any amb més colors diferents en la pinya d'un castell, més que al Concurs, perquè allà en general les colles s'ajuden poc. Una altra cosa que està bé és que a la Trobada ens ajudem en general entre les colles perquè no hi anem a competir, més aviat tots som força col·legues. Bé, no ho sé, que la Trobada m'agrada i prou.

Aquesta deu ser la tercera que organitzem nosaltres des que soc a la colla, que per cert aquest mes ha fet vint anys des que hi vaig entrar, un llunyà any 2004, amb vint anyets que tenia jo. El temps ha passat ràpid o lent, segons com t'ho miris, segurament fa vint anys no hi havia encara la pista coberta on vem acabar inserint el 4de8. Quan jo hi vaig entrar, la nostra era una d'aquelles colles petites que passava penes i treballs per alçar castells de set; l'únic castell superior als bàsics de set l'havíem fet el 2002 en una altra Trobada, a Sant Feliu, i el teníem penjat a la Closca com un castell mític que no sabíem si mai tornaríem a fer. Per sort, la colla va anar creixent, i una mica és un misteri per què nosaltres vem poder créixer i per què d'altres no, com això d'aquest any, que encara no m'ho acabo d'explicar. Hi han moltes possibles raons, però realment encara me'n faig creus i gaudeixo de cada moment, de cada 4de8, com si fos l'últim, perquè no saps mai quan el podràs tornar a fer, i és una cosa que em fa molt content i feliç. Encara estic eufòric.

Després d'aquesta tabarra, potser que parlem dels castells. Començàvem amb els pilars de 4 de totes les colles alhora, horrísona dissonància musical, i començaven les rondes. Nosaltres estàvem en el primer grup, és a dir, que havíem d'esperar que els de la ronda conjunta fessin els seus castells per alçar el nostre, que era el 3de7 aixecat per sota. Ara em posen a l'últim cordó, cosa que agraeixo, i el vaig poder veure força bé. No va ser el millor que hem fet, les darreres aixecades les vaig trobar una mica a sotragades, però tampoc em va semblar que perillés gaire. El tres es va assentar, com és habitual, i descarregat enmig dels càntics gloriosos de la colla.

 

La cosa se'ns havia posat de cara, però a segona ronda arribava l'important, el 4de8, que van decidir fer-lo a dins. Fer-lo a la sorra del parc no semblava gaire bona idea, i anar a davant de la biblioteca o a la pista vermella tampoc era gaire viable per diverses raons. Vem tancar el 4de8, crec que va pujar al segon peu perquè els segons no ho veien gaire clar, i des de dins de l'agulla el vaig veure molt i molt bé, realment li tenim la mida presa, era un 4de8 meravellós, però de cop i volta es va sentir una remor a plaça: la típica remor de castell desmuntat. Vaig sentir que el feien baixar i apa, adeu.

Jo no sabia què havia passat, al final em van explicar l'enxaneta no ho va veure clar i no va voler-hi pujar. Ho entenc perfectament, si ja soc un caguetes ara, de petit encara ho era més i jo no m'hi enfilaria, allà dalt, ni boig. I més si, pel que sembla, tens el sostre a tocar...

I en repetició el vem tocar, definitivament estem tocant sostre i ja es veu claríssimament que l'any vinent hem de fer la passa que ens falta i recuperar la torre i el tres de vuit. Però, pel que fa a ahir, vem haver d'esperar que acabés la segona ronda sencera i la primera tongada de la tercera per tornar a provar el 4de8. La veritat és que tenen uns collons i ovaris enormes, si haguessin decidit no tornar-lo a provar ho hauria entès perfectament, però també em fa la sensació que ara la colla va més per feina, no dubta tant, si tens un castell el tires i no t'esperes que estigui infinitament assajat o que s'alineïn els astres. O sigui que el segon 4de8 va tornar a pujar força ben quadrat, potser amb una mica més de tremolí que el primer i que els de Sant Mateu i el Concurs, però en tot cas va ser un altre 4de8 majestuós, amb bones mides i descarregat amb molt de marge, li tenim la mida presa. I esclar, aquest 4de8 quedarà per a la posteritat perquè l'enxaneta va tocar el sostre amb la mà. Quin orgull de colla, des de la pinya fins a la canalla, en fi, ja no tinc més paraules.

 

En la ronda de repetició vem fer el 5de7, que vaig veure una mica de trascantó des del lloc de pinya on era i em va semblar el pitjor dels tres castells. Va durar moltíssim, a l'enxaneta li va costar molt passar del tres a la torre, però bé, una mica de resistència i descarregat sense més complicacions.

En pilars, el de cinc, que va patir una mica més del compte —aquest sí que podria haver caigut— i corrents a veure el Barça. I quin recital, mare meva, quina pallissa li vem fotre al Maligne, una bona repassada, quatre golets i quart quatre de vuit de la temporada, ahir tot anava de quatres.

 

Quan va acabar el partit vem nar cap a la pista coberta, que hi havia concertet, i al final es va acabar obrint la Closca, però a aquelles hores jo ja anava amb les llargues, que es deia abans, i vaig anar a tancar les oques, que també es deia antes.

I res més, si a Sant Just per raons diverses vem haver de frenar una mica, ara a la Trobada hem tornat a agafar embranzida. Ens queden dues diades, ja veurem com acabem la temporada, però de moment l'eufòria està força desfermada.

L'actuació completa em costarà de trobar-la, sempre em passa el mateix amb les Trobades, sobretot amb algunes colles i amb els pilars, ja veurem si ho aconsegueixo. Nosaltres, com he dit, vem fer això:

Castellers d'Esplugues: 2ped4, 3de7s, id4de8, 4de8, 5de7, pde5

Pel que fa a les altres colles, és difícil seguir-les totes. Aquest any hi havia una colla nova que podia fer castells de vuit, Castelldefels. Ells actuaven després de nosaltres i el van portar en segona ronda, després del nostre intent desmuntat. La veritat és que veient-lo de prop no em va semblar gaire maco, ni de bon tros, tenia mides força dolentes i remenava bastant, o sigui que el van desmuntar amb dosos pujant encara, diria. Jo crec que si haguessin anat al límit encara el podrien haver carregat, però es veia indefensable per a la descarregada i assenyadament el van desmuntar. Havien fet un 5de7 molt maco en primera ronda i, així en general, és una colla que m'està sorprenent positivament, amb bons castells i aquest seny que abans no semblava que tinguessin.

De les altres, tampoc diré gaire cosa perquè no m'hi vaig fixar tant i tinc poca memòria. L'altra colla que podria haver portat castells de vuit, Cornellà, ara mateix no estan en el seu millor moment, és una llàstima, estaria molt bé que tres colles el poguéssim portar en una mateixa Trobada, seria molt divertit. I les altres colles, poc en puc dir, simplement repeteixo que és una actuació diferent i que a mi m'agrada força.

En resum, que m'agraden els castells. De fotos ara per ara només n'hi ha les de la Lídia, però per a la crònica he penjat les que hi han a xarxes. Salut i visca el Baixllo.

2024 Sant Just

El matí era d'un blau intens i rutilant que amenaçava calor, però no tot era una bassa d'oli en un llum, aquell diumenge d'octubre. La colla havia viscut en un petit oasi blau en què tot ens anava rodat, de Santa Magdalena al Concurs, però ahir a Sant Just les coses van tornar a la normalitat.

La normalitat és força avorrida i sempre passa el mateix i fot molta mandra. Aquell xardorós matí tardorenc els cargolins ens vem anar aplegant de mica en mica al voltant de Can Ginestar. L'any passat no vem trobar cap colla i vem haver d'actuar en solitari, enguany érem quatre colles. Es va demostrar la teoria que amb quatre colles es pot anar tan de pressa o més que amb tres, si totes quatre tenen un nivell solvent, van per feina i tanquen les pinyes quan la colla anterior està descarregant el seu castell. Ahir érem Bordegassos, Lleida, Sagals i nosaltres, i a dos quarts de dues ja estàvem fent els pilars de comiat.

Pel que fa a nosaltres, vem haver de descartar el 4de8, que semblava que podríem anar passejant pertot arreu, a causa de qüestions diguem-ne internes i també per problemes amb un segon, i segurament altres raons, però aquestes dues semblen les principals. A assaig de divendres la pinya de quatre no va anar gaire bé, més aviat malament. A mi em van canviar el segon i bé, la prova de pinya va arribar fins a quints molt incòmoda i tremolosa per totes bandes.

Així que vem fer els pilars d'entrada de dol en record de l'Agustí Forné. Obríem plaça amb el 7de7, una típica truita remenada i desavinent que des de l'agulla vaig presenciar bastant com un drama. Res no acabava d'anar-hi a l'hora, va semblar que s'aixecava força lenta, els rengles es desquadraven i els baixos patien i fins i tot cridaven. La cocció d'aquella truita va ser com un capítol de Kitchen Nightmares, diguem-ne. Les nostres fotos encara no estan penjades, les d'aquesta crònica són d'en Víctor Capdet, de Bordegassos, que ens les ha passades molt amablement.

Certament, com acostuma a passar, a la foto el castell surt força parat, però des de dins va ser una mena de tortura medieval.

En segona ronda trèiem un rengle per alçar el 5de7, en el qual em vaig tornar a esmunyir fins a l'últim cordó, des d'on vaig veure un altre drama, aquesta vegada encara més dramàtic: també va pujar força lent i la part del tres, que era la que jo tenia davant, ballava com un flam, segurament s'estirava per terços, però com que no em podia moure no ho vaig veure gaire bé. Fa anys que no caiem de 5de7, de fet només ens n'han caigut tres en tota la història; l'últim devia ser el de Sant Feliu, segurament. Però, tot i això, el de diumenge el vaig veure amb numbrus per fotre'ns-el per barret. Però es va salvar, esclar, i endavant.

 

En tercera ronda tocava el 4de7 amb agulla, que dels tres castells és el que va anar més tranquil. Des d'on jo el vaig veure no em va semblar tampoc el més maco del món, però sí molt més calmat i parat que els altres dos. El 4 es va carregar i descarregar, el pilar es va alçar puixant al cel blau radiant, i un altre més al sarró, el desè 4de7a de l'any, el 129è descarregat de la nostra història, visca Catalunya lliure.

Per plegar, pilar de cinc i, per comiat, dos pilars de quatre, i cap a la Closca a passar la tarda. I la tarda va anar passant, certament. La gran notícia del dia és que per fi vaig poder jugar a botifarra; vem enganyar l'Espada, que s'hi havia quedat a dinar i no es va fer pregar gaire per enredar-lo, però la veritat és que el suc d'ordi em començava a passar factura i els trumfos anaven a parar sempre a les mans del Rai i el Pepins; què hi farem! La cosa és que certament vaig beure massa suc d'ordi i el que va passar després no ho recordo gaire, com en els bons temps; emfí, haurem de tornar a fer bondat.

Pel que fa als castells, doncs, sembla que la cosa torna a frenar-se. Ja ens vèiem pletòricament eufòrics amb un 4de8 meravellós, amb la torre prenent forma i el tres com a assolible. Està bé recordar que tan aviat com puges pots tornar a baixar, suposo que no n'hi ha per tant i tot es redreçarà de seguida i continuarem amb la progressió que teníem, que era excel·lent, però la sensació d'ahir a Sant Just, en l'escala d'agredolçor, és força més agra que dolça, al meu paladar. Com la partida de botifarra: tant de temps volent-hi jugar, i quan per fi en fem una partida els trumfos se t'esmunyen. Emfí, lloat sia Jaume Barri, i aviam què passa en el capítol següent del Món d'en Beakman.

Les fotos ja les penjaran, n'hi ha algunes voltant. El resultat complet de l'actuació va ser aquest:

@Cargolins 2pd4 dol, 7de7, 5de7, 4de7a, pde5, 2pde4
@SagalsdOsona 3pd4 dol, 5de7, 4de7, 3de7, pde5, 2pde4
@bordegassos pd4 dol, 3de7, 4de7a, 4de7, pde5, 2pde4
@CdLleida 3pd4 dol, 5de7, 2de7, 4de7, pde5, 2pde4

Salut i castells i nyaputaspa.

2024 Escorxador de Tarragona

Això ho vaig escriure l'endemà de la fabulosa actuació cargolina a la Tarracko Harena Plassa, m'estava esperant que pengessin les fotos però triguen massa, o sigui que vualà.

Un Concurs més ha passat, un altre any que hi portem castells de vuit pisos des de l'últim 3de8 de la colla, al Concurs del 2018. Han passat sis anyets de no res i vet aquí que tornem a tenir el 4de8.

Encara no entenc com s'ha estat esdevingut, tot plegat: aquesta temporada ja hem descarregat tres 4de8, i els dos últims, sobretot el de Sant Mateu, amb unes mides precioses, paradíssims i del tot apamats. La sensació és que els podem tornar a fer com xurros, és a dir, com en els millors temps, que en fèiem cinc o més per any. Amb un 4 tan maco, el 3 no hauria de trigar a anar prenent forma. El 2de7 sembla que té altres problemes, ja veurem què passa. De moment aquesta és l'evolució dels darrers anys dels nostres castells màxims:

I encara falten actuacions importants del tram final, és per flipar mandonguilles. Ara mateix la trempera és màxima.

A l'assaig de divendres hi havia força gent i les proves van anar d'allò més bé, també, amb dues pinyes de quatre, la primera de les quals insultantment parada, una cosa increïble. També vem tancar dues pinyes de 9de7, i després de la segona el drama no era tan dramàtic. El 3de7 per sota ja el donàvem per descomptat...

A Tarragona hi vem baixar dos autocarts i a plaça érem unes 300 persones, un rècord històric immoderat i sobreabundant; el màxim devien ser poc més de 200 dels concursos de quan érem més gent, i em sona que en el nostre moment més daurat també vorejàvem els dos centenars per Sant Mateu. De camises pròpies (sense comptar samarretes d'amics i saludats) no érem tants ni de bon tros, uns 120, segons el meu informant. En tot cas, les sensacions són realment bones, estem en ple creixement, tècnicament som molt bons i el gruix de gent l'anem ampliant de mica en mica a assaig i plaça. Vaja, és que és per estar-ne eufòric, collons de déu.

Vem sortir de la Closca cap a quarts de dues aproximadament, a Tarragona hi vem arribar pels volts de les tres de la tarda i vem estar fent temps mentre no engegaven les cercaviles eternes per l'Eixample tarragoní, que és hòrridament horrible, espaventable, efectivament. L'entrada a plaça, fent temps al túnel, sempre és curiosa, com entrar al circ romà perquè t'escorxin de viu en viu, sempre esperant que el terra de la plaça de braus encara sigui de terra, com abans, i sorprenent-te perquè el van fer de ciment o el que sigui ja fa la tira d'anys. Vem anar al nostre raconet amb una taca blava més gran que mai i a esperar que acabés d'entrar tothom, que cantéssim Els Segadors i que anessin passant les rondes.

Jo no recordo mai quin és el protocol, d'aquí dos anys segur que ja l'hauré oblidat, si no el tornen a canviar, perquè les cinc o sis horetes d'actuació es fan eternes. En resum, aviam si ho puc explicar en dues frases i s'entén: hi ha cinc rondes de castells, només els tres més grans puntuen; les colles es divideixen en dos subgrups, i aquestes colles actuen conjuntament amb les del seu subgrup si no fan el 3de8 o un castell superior. Diria que ho he escrit aproximadament en dues frases.

Nosaltres formàvem part del segon grup i, per tant, havíem d'esperar que actués el primer i les colles del segon que anaven per separat. Això es tradueix que si fa no fa cada ronda dura una hora, que resulten en les cinc o sis hores d'actuació finals. Jo crec que difícilment es pot escurçar aquest temps si no es prenen decisions dràstiques, com ara fer un sol grup i que tots actuem alhora, i que els castells en solitari siguin del 2de8f en amunt en la jornada de dissabte, o que en comptes de 18 colles dissabte en siguem 12, per exemple. Però dubto que ho vulguin fer, això.

De fet, la durada del Concurs és proverbialment llarga, com la dels dies sense pa, la vida de Matusalem o la tita de Messi. Forma part de la seva gràcia, avui sentia que ho comparaven amb la Superbowl i una mica poder és així: és passar-se tota la tarda en un estadi a l'estil nord-americà, menjant hot dogs i atipant-te de cervesa. Si hem de convertir els castells en un producte més de la societat de consum, fem-ho bé.

L'altra gràcia és que, com que es fa tan llarg, tens temps per beure moltes birres i parlar amb molta gent. Com que, d'altra banda, nosaltres som una colla que normalment ho fem ràpid i bé, com la cançó de Quimi Portet, que maten els dimarts i els divendres (com els nostres dies d'assaig, per cert), deixem el tema tancat en tercera ronda i tenim, per tant, un parell d'hores lliures fins que no fem els pilars de comiat i donen els prèmits i ens deixen fugir de la TAP. A partir de la tercera ronda les colles que absurdament volen guanyar la jornada del dissabte comencen a esbalçar-se timbes avall. En fi, que dissabte hi va haver la típica ensulsiada de torres esbotzades de totes les maneres imaginables, i ho anàvem comentant a fora tot fumant, mirant la pantalla gegant tranquil·lament, mentre durava l'arreplega de llenya per l'hivern. Esperem que tothom estigui bé i no sigui res, en qualsevol cas.

Cap a les 16.30 havien de començar els castells en solitari de la primera tongada de la primera ronda. Aquesta ronda es pot dir que va anar molt bé i s'hi van plantar molts 4de8 de moltes coloraines diferents. Nosaltres sortíem de 3de7 aixecat per sota. Jo era partidari de començar de 4de8 per diverses raons, però també tenia lògica obrir amb el 3de7s, o sigui que endavant les atxes. En aquest castell jo era a l'últim cordó de molts cordons i, per tant, vaig mirar-m'ho completament fora de la pinya.

Les fotos són pantallassus de mòbil del post d'Instagram, passo de complicar-me més la vida. El que vaig veure dissabte a plaça va ser que el 3de7s va pujar molt bé fins a l'aixecada de l'últim pis, que li va costar una mica més i es va alçar una mica tort i a batzegades, però no va semblar gaire perillós vist des de fora. La marea blava es va tancar entorn del tres que semblava un tsunami i apa, descarregat, el segon de l'any. És un castell que enguany només hem fet nosaltres, al Concurs evidentment només hi va haver el nostre; és una construcció que, entre que és cara de veure i que és diferent, és força espectacular, esperem haver contribuït amb la nostra goteta blava a l'espectacle casteller més gran del món.

I aleshores començava la segona ronda en algun moment indeterminat, segurament cap a les sis (hi ha un minut a minut de la diada que ho confirma), l'hora del nostre 4de8, que, com deia, de cop i volta tenim esplendorosament bonic, amb uns assajos espaterrants, un carro gros que per festes feia fàstic de com de bé estava, o sigui que jo hi tenia tota la confiança del món.

El primer peu vaig notar que estava força tancat, però els segons no eren del mateix parer, o sigui que en vem tancar un altre de més estret encara. El castell va pujar una mica més mogut que el de festes, va perdre una miqueta les mides, no era tan còmode com a mínim des d'allà dins a l'agulla. El rebombori de la plaça i tota la pesca segurament hi van ajudar; també, que és impossible fer-los tots tan perfectes com el de festa major. En tot cas, la sensació va ser novament que el fem bastant amb la punta de la poctlla, que el tenim per fer-lo sempre que tinguem prou pinya, que dissabte va ser una roca. Ni en els meus somnis més humits a començament de temporada m'hauria esperat això, la veritat, encara em faig creus que hagi pogut tornar a cridar d'alegria dins d'un 4de8 descarregat a la plaça de toros de Tarragona.

Encara quedava l'últim castell, el 9de7, aquesta mena de truita de moniato radioactiu o el que sigui. A assaig em va passar allò que em passa últimament quan em posen de lateral en coses semblants (el cinc i el set, bàsicament), que, segons com, m'hi sento com atrapat, amb una mena de claustrofòbia que cada cop m'afecta més, ja veurem com acaba això. El cas és que li vaig dir al Txus que a assaig encara, però a plaça no m'hi veia amb cor i que sortiria volant de la pinya si no trobaven algú altre. I em van posar d'agulla al tres.

 

És un castell tan estrany que no sé ni què dir-ne. Fer un tres sense dosos és molt ràrut, veure com van les torres em costa una mica pel desori desfermat. En general aquest castell l'havia anat veient amb poques probabilitats d'èxit perquè només l'hem assajat dues setmanes, amb pinyes per seccions i només les dues proves de pinya sencera de divendres.

A plaça el tres el vaig veure molt sòlid, les torres que vaig poder veure no em va semblar que patissin gaire, però ves a saber, i en general es va fer força àgilment. És a dir, tots els drames que ens havíem imaginat —que duraria tres hores, que tothom patiria moltíssim en contorsions inversemblants, que es deformaria per totes bandes—, si més no des d'on jo el vaig viure, no es van fer realitat, i a les fotos que he vist fins ara també sembla prou maco, dins l'aberració que és aquesta truita mutant. I d'aquesta manera i no de cap altra ens vem ficar el segon 9de7 de la història a la butxaca i ja podíem anar al bar tranquil·lament sense mala consciència.

La meva atenció a la resta de colles a partir d'aquí va minvar molt, en tot cas van ser unes dues hores d'anar amunt i avall i xerrar amb aquest o aquell. I d'anar reflexionant que som molt bons, esclar; l'Adalid em va dir a fora fumant més o menys el mateix que ha escrit a Instagram; l'havia copiat aquí però tant és, en resum diu que som molt bons amb dosis d'èpica d'aquelles que de vegades et fa caure la llagrimeta i de vegades notes la sang que et bull de ràbia que no saps que tenies per llà. Està molt bé, potser l'aprofitaré per la revista.

Per la meva banda, també vaig fer una mica de recerca sobre el 9de7 (ja veurem si la publico per alguna banda); l'estructura del 9 es veu molt poc per places, però aquest any ha sigut notícia perquè Vilafranca ha carregat el de nou pisos folrat, un castell que no s'ha descarregat mai encara i que ha sigut tot just el segon. Els verds l'han fet amb tres aletes per estalviar temps (el que van carregar fa dos anys era amb una de sola); el nostre el vem fer com marquen els cànons, amb una sola enxaneta (això del nombre d'enxanetes també és curiós).

S'ha de dir que, tot i que és un castell que no es veu gaire, en aquest Concurs se'n van veure tres, incloent-hi el nostre; sens dubte perquè val molts punts, és el castell més ben valorat abans del 2de7 i en alguns rànquings l'he vist que el consideren també castell de vuit, com la torre. Fins i tot va haver-hi una època que el 9de7 per punts estava per sobre del 2de7 i just per sota del 4de8; va ser quan el va fer Vilafranca a finals dels 80, l'hi van posar punts, etc. Tot això ara no toca.

Parlant de punts, aquest Concurs torna a superar la nostra anterior actuació postpandèmia, la d'aquest Sant Mateu, perquè el 9de7 val força més que el 7de7 (aquesta diferència de punts també ens ha fet guanyar posicions en la classificació general, que són més calerons). En tot cas, l'última millor actuació continua sent la del Concurs del 2018, aquella del 3de8. Sobre la classificació, hem quedat 20ns a la general, està molt bé, nosaltres normalment estem entre la 20a i 25a posició en el món casteller, segons el rànquing, etc. Som a la banda alta d'on acostumem a moure'ns en un moment en què també moltes del nostre nivell estan pujant. Podria mirar-me més tot això, però és massa feina.

Estem en ple creixement, les sensacions són boníssimes i sembla que ara mateix, si anem consolidant gent, podrem ser oficialment colla de vuit força aviat, la temporada vinent (s'han d'haver fet no sé si set castells de vuit en dues temporades perquè la CCCC te'n consideri, que bàsicament afecta per qüestions d'assegurança).

Una cosa que em fa ser molt optimista és el creixement social a Esplugues; que les entitats ens facin costat i vinguin a fer pinya amb nosaltres. Qui més s'ho ha currat és el Txus, parles amb gent la Coordinadora d'Entitats o de Festes i diuen que li hauríem de fer un monument a la Closca.

Una altra cosa que em sembla molt important és que el nou alcalde, l'Edu Sanz, i alguns regidors vinguessin amb nosaltres amb samarreta blava i fessin pinya. Devia ser el primer o gairebé el primer acte públic de l'Edu després de la seva investidura dimecres passat. Espero que sigui més que un gest i que les relacions com a mínim es normalitzin. No tenia cap sentit el que passava fins ara. Les declaracions a Esplugues Digital sembla que van per aquest camí, esperem que sigui així i com a mínim tapi les goteres de La Nau.

I res més. A mi el Concurs com a concepte no m'agrada gaire; a més, afecta la resta de temporada, és omnipresent, etc. Però és evident que històricament ens ha anat molt bé i que ens fa créixer com a colla, que hi anem a fer el que tenim i no estirem més el braç que la màniga, etc. En fi, pensava sobre aquestes coses, sobre l'espectacle del Concurs i anava esbalçant-me timbes avall i tant se val. Putu Concurs, i fins d'aquí dos anys.

Les fotos i els vídeos els penjaran als llocs habituals. De la nostra actuació només falta el vano de 5 de comiat, que deixo aquí. Salut i castells i visca la terra lliure.