Ara estava mirant d'estudiar una estona, però no estic gaire per la feina. Pensava que avui és el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però avui ha estat per emmarcar.
Començàvem amb el cinc de set, que és "el nostre castell insígnia", perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.
El tres per sota és "un castell límit" per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, "que és la bona", segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat.
I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la tragués he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar, amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.
Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre, però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...
Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una mena de demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.
I ara, a descarregar-lo, macagundéu.
