Moment, ara, de seure a la penombra mentre el cafè surt i la música sona a la tele, sol a casa meva. Sol a la penombra. Sol en la foscor. Tranquil·litat.
Diuen que una de les coses que s'aprenen en la maduresa és a conviure. Però sóc un immadur total si més no en aquest aspecte. Estic molt millor sol.
I ara, en aquests moments de descans, mentre no surt el cafè, penso ivarçosament en aquests dies passats. Alcohol, poc descans, molt anar amunt i avall. La revetlla entre Esplugues i Sant Just i no recordo com vaig acabar dormint allà. Ahir amb l'excusa de fer un treball vaig fer de tot menys parar a casa.
Vaig aixecar-me, definitivament, eren les onze. Vaig escampar les boires sacsejant el cap sense saber ben bé on era. Anava a obrir la porta per escapolir-me'n sense ser advertit, però va aparèixer per radera, amb unes ulleres trencades i uns pantalons de jugar a futbol. I vem fer el cafè amb vistes a la serra. Em queia el sol al damunt mentre jo impassible deixava que es refredés el cafè. Però vaig haver de marxar. I el sol darrere, amb les muntanyes.
A la tarda vem anar a Vilassar a veure castells, però això és eluctable. El que queda és la sensació distesa cervesera i la tarda amable amb airets fresquívols vols ols sol-sol-sol. Mataró la clàssica de vuit en un tres i no res, sense problemes, amb uns quarts a la torre que diuen que no eren gens habituals; els de Sant Cugat, patapam, també una altra torre de set i coses sense més importància. També deixàvem el sol radera, amb les onades del mar.
Però vaig haver d'arribar a casa. I em vaig desfer a poc a poc, diluït pel cansament. A les onze ja feia nones......................... no n'és, de maco, això? I així, qui pot estudiar? —el sol de les onze del matí, la insolació del vespre, i ara sol a casa. NO.
