Sé que us deliu per les meravelloses interpretacions dels numbros de la Colla que en Jep us cuina amb tot el desamort del món, i per tant obro el bloch i orxego un miasma de merda deletèria per a tots vosaltres, nefaris indígenes.
Enguany, fora d'actuacions que no són estrictament diades (cercaviles i altres actes filofestius o reivindicatius), hem actuat de moment 13 vegades, que són 2 més que l'any passat per aquestes dates. Pel que fa a castells grossos, hem fet un 3de7 per sota més (en total, 2) i hem carregat el 2de7 (l'any passat, res de res en tot l'any). En total, 22 castells de la gamma alta de 7; l'any passat, 19 amb dues actuacions menys. Això és degut al fet que no hem fet cap 3de7a (l'any passat, 4) i que 4de7 + 3de7 sumaven només 13 castells, per 17 enguany. En aquest sentit, aquestes construccions representaven el 40,6% dels castells de 7, pel 43,6% d'enguany. No és gaire significatiu, sobretot tenint en compte que, si atorguem a cada castell una puntuació (segons la taula del puto Concurs de Tarragona que faig servir, que no sé de quin any és), la mitjana de punts per construcció d'enguany ha estat de 172,2 --a mig camí entre el 3de7 (131 punts) i el 3de7a (185)--; l'any passat a aquestes alçades era de 171,4 punts. Això és perquè el 2de7 carregat i un 3de7 per sota més han fet pujar la valoració global; si a Sants haguéssim descarregat, per exemple, el 4de7a, hauríem fet uns 169 overall.
En general tot això resultava en una certa sensació d'estancament: sempre fèiem el mateix i era difícil engrescar la colla perquè no se sabia cap a on anàvem. En 9 de les 13 actuacions hem combinat 3de7, 4de7, 5de7 i 4de7a; en les altres 4 hi hem afegit un 7de7, dos 3de7s i un 2de7 carregat. Molt avorrit, sobretot tenint en compte que <i>feia la sensació</i> que teníem molt més potencial: per poder portar el 4de8 amb pinyes més assajades (d'alguna manera caldria haver-les assajades si es pretenia fer-lo abans d'estiu), per fer més 3de7s, etz. De fet, aquesta sensació del dia de la marmota ja la teníem l'any passat, en què superiors al 5de7 només vem fer un 7de7 i un 3de7s; en tot cas, vem portar 4 3de7 amb agulla (que enguany hem descartat), cosa que hi afegia una mica de varietat en un repertori repetitiu (val a dir, a més a més, que l'any passat vem fer el 3de7s i el 7de7 just a la darrera diada, per Santa Magdalena).
Així doncs, comparat amb el 2013, trobem que aquesta temporada té una mica més de varietat i també sembla que tenim més recorregut: podria semblar més fàcil de repetir el 2de7, el 4de8 al final haurà de ser per Festa Major si no el volen provar abans soprenentment, el 3de7 per sota podria reaparèixer en qualsevol moment i el 7de7 es pot fer sempre que hi hagi prou gent. Una cosa com el 9de7 s'havia plantejat només com a frikada. El 5de7 amb agulla (el <i>pinxo de truita</i>) per sort el vem descartar l'any passat perquè no anava enlloc. El 3de7 amb agulla no em fa res no fer-lo, que les pinyes són un infern.
En resum, ara començarem el segon tram de temporada i caldrà veure com ho fem per engrescar la colla i quina mena de campanyes de captació de gent engeguem (jo, com a responsable de Comunicació i Premsa i coses per l'estil, no en tinc ni puta ideia). Quan al primer tram es van començar a fixar objectius clars (bàsicament, el 3de7s i sobretot el 2de7), la resposta va semblar positiva. D'altra banda, l'efecte vintè aniversari potser ha ajudat a cohesionar el grup, tot i que no sé si gaire. Finalment, com que al setembre sempre tenim molta gent i tot va molt més rodat, és de suposar que l'engrescamenta anirà tota sola. Ja veurem. Demà tornen els assajos i suposo que haurem de fer cap a la Nau.
25 d’agost 2014
28 de juliol 2014
Santa Magdalena 2014
Ha passat força temps de Santa Magdalena (una setmana); això ho tenia escrit però encara no ho havia vomitat. Et voilà.
Divendres l'assaig va ser una mica fluix i després de proves diverses com de tastaolletes es van descartar 3de7s, 2de7 i 4de8, fet que va enfurismar una part de la població castellera que omplia el local d'assaig. Aquests castells estaven cadascun en un grau d'assaig diferent, i els motius per emprenyar-se per cadascun eren diferents, i jo, que ja fa algun temps que necessitava vacances castelleres, tampoc no em vaig empipar tant: així diumenge faríem una actuació tranquil·la i bona nit i tapa't. Ara, entenc que si del que es tracta és d'aprofitar les avinenteses, això d'anar deixant passar el temps no és gaire profitós. Però també hi ha allò de no arriscar i blablabla, i també que qui no arrisca no pisca. Que sí, que vale, que molt bé. En un altre moment estaria enfadat, ara només estava cansat.
Després de l'assaig feien els concerts a les Tres Esplugues, que van estar més o menys bé. Cap a les tres llargues va arribar el meu germà per donar-me les claus de casa seva, i cap al molt tard vaig anar a dormir, i alabat sia Jaume Barri.
Quan em vaig llevar vaig anar de dret cap al Robert Brillas, que hi havia el concert vermut, la paella popular, la carajillada i les partides de botifarra. Vem ensenyar a jugar-hi a alguns jovencells inexperts i diria que no vem acabar cap partida, o potser només una que vem perdre. Com de costum, la brigada ens va desmuntar les taules i vem haver de passar per cals Pi per fer-ne una altra, que tampoc no vem acabar, i finalment vaig passar per casa per fer una bella passejada pels puestus on més tard aniríem en Professó del Ferro.
O sigui que passem a la Professó del Ferro. Ens vem aplegar cap a l'hora convinguda i la bóta va començar a rajar el nèctar dels déus. La comitiva va començar a avançar a ritme etílic al compàs de la música electrònica tradicional d'en Casellas. Les colles participants ocupàvem l'antiga carretera Reial, avui escenari de grans destrosses urbanístiques, i més que se'n seguiran, i finalment vem arribar a l'entrada del carrer de Montserrat, on vem seguir empapussant-nos el nèctar dels déus i vegilant de no esvarar per no caure de cul a terra amb tant de ferro a les venes. Finalment va arribar el nostre torn: a la cruïlla amb el torrent d'en Farré (ara reanomenat «parc dels Torrents») vem muntar el pilar, que va començar a caminar a pas ferm fins a la biga de la pujada, on es va desmuntar un pis, va avançar uns metres fins a l'altra biga (o arbre) i va tornar a pujar un pis més. Vem acabar el tram de carrer que ens restava, vem girar a la plaça de l'Església (que per alguna raó no es diu així) i el vem descarregar.
Vem acabar d'escurar la bóta, els Diables van cremar i jo vaig passar per casa un moment i vaig tornar a l'hora que començava, gairebé, el concert de l'orquestra All i Oli. I com que no tenia casa, quan la música va acabar una mica abans de dos quarts de quatre vaig guillar. Per cert, molt maco el concert.
L'endemà el sol era radiant i era el moment de la diada castellera de Santa Magdalena, reanomenada Memorial David Carreras (jo no he sigut mai gaire partidari de nominalitzar coses que ja tenien un nom «natural» d'entrada, com la plaça de l'Ajuntament i la de l'Església, i això també val per a les actuacions castelleres, però bé). Érem els primers en l'ordre d'actuació (això ha canviat força aquesta temporada; fins aleshores teníem una tirada malaltissa per la tercera ronda) i van decidir que el 7de7 obriria l'estoig.
Era la primera truita de la temporada; a assaig havíem preparat el tronc però la pinya l'havíem deixada per a la plaça. En fi, com tothom sap, el castell s'aguanta sol, hi puja molta gent i és una cosa afrosa de no dir. Aquest castell va pujar força bé de mides i no es va remenar gaire, va ser una truita típica i tothom en fou fort gaubat. En segona ronda portàvem el 5de7, que sembla que a terços del tres es va obrir força. El cas és que des de l'agulla de la buida el vaig veure d'allò més bellugat. Si per fer la truita cal trencar els ous, sembla que per fer el cinc calia remenar-los ben sacsejats; en tot cas, després d'alguna estrebada d'aquelles complicades, es va salvar i es va poder descarregar. Gaubeu-vos-en, infeliços!
En tercera ronda vem descarregar el novè 4de7 amb agulla; en tenim onze: un de carregat i un altre de desmuntat (és a dir, realment en tenim deu). Aquest 4de7a diria que no va tenir gaire història, es va descarregar sense complicacions i apa, tots ben gaubats. Per plegar, un pilar de 5 i cinc pilars de 4. Segons sentia, hi va pujar molta canalla, tant a castells com als pilars, per exemple la Carla del Masche, i pel que fa a la resta, doncs no sé: un bon tram de temporada, amb la torre recuperada després de tres anys, tot i que només carregada, i molt bons registres de castells, però amb una mena d'ambient estrany, o enrarit, com una mica cansat, o sense moltes ganes de tirar endavant, o una remor somorta de rondineigs constants. Pel que fa a mi, necessitava d'una puta vegada vacances castelleres, desaré la faixa ben amagada i fins al setembre.
Vaig passar per casa una estona per fer-me veure i vaig tornar a castells, on hi havia paella «nova»: els pares del Txus són el nou fitxatge, per molts anys! Gran gaubança general! Vem jugar una partida a la botifarra, que ara no recordo com va acabar (vem guanyar nosaltres?) i van estar cantant glosses molta estona, fins que vaig veure que havia de donar menjar al gat i me'n vaig anar. Dilluns, festa de festa. Dimarts era Santa Magdalena, patrona del nostre poble. Cap a les sis estàvem convocades les colles; jo hi vaig arribar una mica abans de dos quarts de set, però fins a les set no va començar la cosa. Per fer temps, vaig sortir a passejar pel parc de darrere l'Ajuntament, vaig mirar el cel entre les fulles i vaig tornar quan ja començaven les entitats els seus balls. Vaig estar escoltant la banda de música, que tocava molt bé els balls propis d'Esplugues, i després de la Sardana dels gegants va ser el torn del Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues, interpretat amb mestria, etz. Recordem que els pilars caminant són força lents i que els bons temps de l'Àdal i la Mar girant com bojos són, de moment, un feliç record llunyà.
La cercavila va ser lenta com un dia sense pa. Com que som els últims, no engeguem mai; així que vaig anar endavant i endarrere, vaig anar fent alguna birra i finalment, quan per fi vem arribar a Can Tinturé, eren ja pràcticament les nou i vaig decidir anar a sopar. Vaig tornar cap a un quart i cinc de deu just per veure el pilar caminant pel passadís que ens fan els Diables. Aquesta vegada hi havia el Paco de segon i no va caure, a diferència dels darrers dos anys. Tot seguit foto de grup i ofrenes a la patrona.
Enguany vem estar a punt de no entrar-hi per culpa del mossèn: la història és antiga i la coneix tothom, o sigui que prout.
Aquesta vegada el malparit estava assegut rere l'altar amb dos eclesiàstics més que ni fava de qui eren, i semblava més difícil col·locar-se rere l'altar, que és el que sempre faig. D'altra banda, preveient que les entitats de cultura popular no hi entraríem, havia convidat altra gent, com els amics de la música i els aragonesos, etc., que en general van estar molt bé i van fer molta via. Quan es va muntar el pilar em vaig posar com sempre radere l'altar i clic, clic, clic, el Macis molt fort fent el pilar amb un mocador de Motorhëad (jo duia la samarreta satànica del disc Diabolis Interium) i així es va acabar la història.
A fora, com sempre, ens esperaven els Diables. Quan sortíem pujaven del carrer de Montserrat Diables amb cucurulla blanca que portaven un diguem-ne pas de professó amb una mena de verge, ciris col·locats en ampolles de vidre de cervesa i dues banderetes espanyoles, mentre altres diables cridaven «Viva la Virgen!». Sembla que a alguns dels que sortien de l'església no els hi va fer gaire gràcia, però estava bé.
I van començar el versots. Van destapar el cap de la marededéu i era la Pilar Díaz, a qui van repassar de valent. Els versots els vaig veure millor que els anys anteriors; la majoria els van dir de memòria i força ben recitats, van tenir força gràcia i van anar tocant totes les tecles: des de l'Ateneu acabat d'inaugurar al mossèn, les entitats, l'Espluga Viva i el Pla Caufec. En aquest sentit, l'Isaac va llegir amb llàgrimes als ulls un text que em sonava d'alguna cosa però que no sabia de què: era el versot que havia llegit el Joan Pastor feia dos anys en suport als encausats pel Caufec. Un altre moment molt emotiu va ser l'homenatge que van fer a la Dolors, tècnica de cultura i mare de dos diables fotuts pel Caufec: el Vinyoles li va fer una versió del Dolors dels Manel amb molta gràcia i ukelele.
En acabat, alguns vem passar per l'Ateneu, però érem molt pocs, i és que la consciència de poble fa una mica de figa. I això és el resum de les festes de Santa Magdalena. Podria estar molt millor, però de moment així es queda.
O sigui que passem a la Professó del Ferro. Ens vem aplegar cap a l'hora convinguda i la bóta va començar a rajar el nèctar dels déus. La comitiva va començar a avançar a ritme etílic al compàs de la música electrònica tradicional d'en Casellas. Les colles participants ocupàvem l'antiga carretera Reial, avui escenari de grans destrosses urbanístiques, i més que se'n seguiran, i finalment vem arribar a l'entrada del carrer de Montserrat, on vem seguir empapussant-nos el nèctar dels déus i vegilant de no esvarar per no caure de cul a terra amb tant de ferro a les venes. Finalment va arribar el nostre torn: a la cruïlla amb el torrent d'en Farré (ara reanomenat «parc dels Torrents») vem muntar el pilar, que va començar a caminar a pas ferm fins a la biga de la pujada, on es va desmuntar un pis, va avançar uns metres fins a l'altra biga (o arbre) i va tornar a pujar un pis més. Vem acabar el tram de carrer que ens restava, vem girar a la plaça de l'Església (que per alguna raó no es diu així) i el vem descarregar.
Vem acabar d'escurar la bóta, els Diables van cremar i jo vaig passar per casa un moment i vaig tornar a l'hora que començava, gairebé, el concert de l'orquestra All i Oli. I com que no tenia casa, quan la música va acabar una mica abans de dos quarts de quatre vaig guillar. Per cert, molt maco el concert.
L'endemà el sol era radiant i era el moment de la diada castellera de Santa Magdalena, reanomenada Memorial David Carreras (jo no he sigut mai gaire partidari de nominalitzar coses que ja tenien un nom «natural» d'entrada, com la plaça de l'Ajuntament i la de l'Església, i això també val per a les actuacions castelleres, però bé). Érem els primers en l'ordre d'actuació (això ha canviat força aquesta temporada; fins aleshores teníem una tirada malaltissa per la tercera ronda) i van decidir que el 7de7 obriria l'estoig.
Era la primera truita de la temporada; a assaig havíem preparat el tronc però la pinya l'havíem deixada per a la plaça. En fi, com tothom sap, el castell s'aguanta sol, hi puja molta gent i és una cosa afrosa de no dir. Aquest castell va pujar força bé de mides i no es va remenar gaire, va ser una truita típica i tothom en fou fort gaubat. En segona ronda portàvem el 5de7, que sembla que a terços del tres es va obrir força. El cas és que des de l'agulla de la buida el vaig veure d'allò més bellugat. Si per fer la truita cal trencar els ous, sembla que per fer el cinc calia remenar-los ben sacsejats; en tot cas, després d'alguna estrebada d'aquelles complicades, es va salvar i es va poder descarregar. Gaubeu-vos-en, infeliços!
En tercera ronda vem descarregar el novè 4de7 amb agulla; en tenim onze: un de carregat i un altre de desmuntat (és a dir, realment en tenim deu). Aquest 4de7a diria que no va tenir gaire història, es va descarregar sense complicacions i apa, tots ben gaubats. Per plegar, un pilar de 5 i cinc pilars de 4. Segons sentia, hi va pujar molta canalla, tant a castells com als pilars, per exemple la Carla del Masche, i pel que fa a la resta, doncs no sé: un bon tram de temporada, amb la torre recuperada després de tres anys, tot i que només carregada, i molt bons registres de castells, però amb una mena d'ambient estrany, o enrarit, com una mica cansat, o sense moltes ganes de tirar endavant, o una remor somorta de rondineigs constants. Pel que fa a mi, necessitava d'una puta vegada vacances castelleres, desaré la faixa ben amagada i fins al setembre.
Vaig passar per casa una estona per fer-me veure i vaig tornar a castells, on hi havia paella «nova»: els pares del Txus són el nou fitxatge, per molts anys! Gran gaubança general! Vem jugar una partida a la botifarra, que ara no recordo com va acabar (vem guanyar nosaltres?) i van estar cantant glosses molta estona, fins que vaig veure que havia de donar menjar al gat i me'n vaig anar. Dilluns, festa de festa. Dimarts era Santa Magdalena, patrona del nostre poble. Cap a les sis estàvem convocades les colles; jo hi vaig arribar una mica abans de dos quarts de set, però fins a les set no va començar la cosa. Per fer temps, vaig sortir a passejar pel parc de darrere l'Ajuntament, vaig mirar el cel entre les fulles i vaig tornar quan ja començaven les entitats els seus balls. Vaig estar escoltant la banda de música, que tocava molt bé els balls propis d'Esplugues, i després de la Sardana dels gegants va ser el torn del Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues, interpretat amb mestria, etz. Recordem que els pilars caminant són força lents i que els bons temps de l'Àdal i la Mar girant com bojos són, de moment, un feliç record llunyà.
La cercavila va ser lenta com un dia sense pa. Com que som els últims, no engeguem mai; així que vaig anar endavant i endarrere, vaig anar fent alguna birra i finalment, quan per fi vem arribar a Can Tinturé, eren ja pràcticament les nou i vaig decidir anar a sopar. Vaig tornar cap a un quart i cinc de deu just per veure el pilar caminant pel passadís que ens fan els Diables. Aquesta vegada hi havia el Paco de segon i no va caure, a diferència dels darrers dos anys. Tot seguit foto de grup i ofrenes a la patrona.
Enguany vem estar a punt de no entrar-hi per culpa del mossèn: la història és antiga i la coneix tothom, o sigui que prout.
Aquesta vegada el malparit estava assegut rere l'altar amb dos eclesiàstics més que ni fava de qui eren, i semblava més difícil col·locar-se rere l'altar, que és el que sempre faig. D'altra banda, preveient que les entitats de cultura popular no hi entraríem, havia convidat altra gent, com els amics de la música i els aragonesos, etc., que en general van estar molt bé i van fer molta via. Quan es va muntar el pilar em vaig posar com sempre radere l'altar i clic, clic, clic, el Macis molt fort fent el pilar amb un mocador de Motorhëad (jo duia la samarreta satànica del disc Diabolis Interium) i així es va acabar la història.
A fora, com sempre, ens esperaven els Diables. Quan sortíem pujaven del carrer de Montserrat Diables amb cucurulla blanca que portaven un diguem-ne pas de professó amb una mena de verge, ciris col·locats en ampolles de vidre de cervesa i dues banderetes espanyoles, mentre altres diables cridaven «Viva la Virgen!». Sembla que a alguns dels que sortien de l'església no els hi va fer gaire gràcia, però estava bé.
I van començar el versots. Van destapar el cap de la marededéu i era la Pilar Díaz, a qui van repassar de valent. Els versots els vaig veure millor que els anys anteriors; la majoria els van dir de memòria i força ben recitats, van tenir força gràcia i van anar tocant totes les tecles: des de l'Ateneu acabat d'inaugurar al mossèn, les entitats, l'Espluga Viva i el Pla Caufec. En aquest sentit, l'Isaac va llegir amb llàgrimes als ulls un text que em sonava d'alguna cosa però que no sabia de què: era el versot que havia llegit el Joan Pastor feia dos anys en suport als encausats pel Caufec. Un altre moment molt emotiu va ser l'homenatge que van fer a la Dolors, tècnica de cultura i mare de dos diables fotuts pel Caufec: el Vinyoles li va fer una versió del Dolors dels Manel amb molta gràcia i ukelele.
En acabat, alguns vem passar per l'Ateneu, però érem molt pocs, i és que la consciència de poble fa una mica de figa. I això és el resum de les festes de Santa Magdalena. Podria estar molt millor, però de moment així es queda.
23 de juliol 2014
Festes de Santa Magdalena, 2014
Ha passat força temps de Santa Magdalena (una setmana); això ho tenia escrit però encara no ho havia vomitat. Et voilà.
Divendres l'assaig va ser una mica fluix i després de proves diverses com de tastaolletes es van descartar 3de7s, 2de7 i 4de8, fet que va enfurismar una part de la població castellera que omplia el local d'assaig. Aquests castells estaven cadascun en un grau d'assaig diferent, i els motius per emprenyar-se per cadascun eren diferents, i jo, que ja fa algun temps que necessitava vacances castelleres, tampoc no em vaig empipar tant: així diumenge faríem una actuació tranquil·la i bona nit i tapa't. Ara, entenc que si del que es tracta és d'aprofitar les avinenteses, això d'anar deixant passar el temps no és gaire profitós. Però també hi ha allò de no arriscar i blablabla, i també que qui no arrisca no pisca. Que sí, que vale, que molt bé. En un altre moment estaria enfadat, ara només estava cansat.
Després de l'assaig feien els concerts a les Tres Esplugues, que van estar més o menys bé. Cap a les tres llargues va arribar el meu germà per donar-me les claus de casa seva, i cap al molt tard vaig anar a dormir, i alabat sia Jaume Barri.
Quan em vaig llevar vaig anar de dret cap al Robert Brillas, que hi havia el concert vermut, la paella popular, la carajillada i les partides de botifarra. Vem ensenyar a jugar-hi a alguns jovencells inexperts i diria que no vem acabar cap partida, o potser només una que vem perdre. Com de costum, la brigada ens va desmuntar les taules i vem haver de passar per cals Pi per fer-ne una altra, que tampoc no vem acabar, i finalment vaig passar per casa per fer una bella passejada pels puestus on més tard aniríem en Professó del Ferro.
O sigui que passem a la Professó del Ferro. Ens vem aplegar cap a l'hora convinguda i la bóta va començar a rajar el nèctar dels déus. La comitiva va començar a avançar a ritme etílic al compàs de la música electrònica tradicional d'en Casellas. Les colles participants ocupàvem l'antiga carretera Reial, avui escenari de grans destrosses urbanístiques, i més que se'n seguiran, i finalment vem arribar a l'entrada del carrer de Montserrat, on vem seguir empapussant-nos el nèctar dels déus i vegilant de no esvarar per no caure de cul a terra amb tant de ferro a les venes. Finalment va arribar el nostre torn: a la cruïlla amb el torrent d'en Farré (ara reanomenat «parc dels Torrents») vem muntar el pilar, que va començar a caminar a pas ferm fins a la biga de la pujada, on es va desmuntar un pis, va avançar uns metres fins a l'altra biga (o arbre) i va tornar a pujar un pis més. Vem acabar el tram de carrer que ens restava, vem girar a la plaça de l'Església (que per alguna raó no es diu així) i el vem descarregar.
Vem acabar d'escurar la bóta, els Diables van cremar i jo vaig passar per casa un moment i vaig tornar a l'hora que començava, gairebé, el concert de l'orquestra All i Oli. I com que no tenia casa, quan la música va acabar una mica abans de dos quarts de quatre vaig guillar. Per cert, molt maco el concert.
L'endemà el sol era radiant i era el moment de la diada castellera de Santa Magdalena, reanomenada Memorial David Carreras (jo no he sigut mai gaire partidari de nominalitzar coses que ja tenien un nom «natural» d'entrada, com la plaça de l'Ajuntament i la de l'Església, i això també val per a les actuacions castelleres, però bé). Érem els primers en l'ordre d'actuació (això ha canviat força aquesta temporada; fins aleshores teníem una tirada malaltissa per la tercera ronda) i van decidir que el 7de7 obriria l'estoig.
Era la primera truita de la temporada; a assaig havíem preparat el tronc però la pinya l'havíem deixada per a la plaça. En fi, com tothom sap, el castell s'aguanta sol, hi puja molta gent i és una cosa afrosa de no dir. Aquest castell va pujar força bé de mides i no es va remenar gaire, va ser una truita típica i tothom en fou fort gaubat.
En segona ronda portàvem el 5de7, que sembla que a terços del tres es va obrir força. El cas és que des de l'agulla de la buida el vaig veure d'allò més bellugat. Si per fer la truita cal trencar els ous, sembla que per fer el cinc calia remenar-los ben sacsejats; en tot cas, després d'alguna estrebada d'aquelles complicades, es va salvar i es va poder descarregar. Gaubeu-vos-en, infeliços!
En tercera ronda vem descarregar el novè 4de7 amb agulla; en tenim onze: un de carregat i un altre de desmuntat (és a dir, realment en tenim deu). Aquest 4de7a diria que no va tenir gaire història, es va descarregar sense complicacions i apa, tots ben gaubats.
Per plegar, un pilar de 5 i cinc pilars de 4. Segons sentia, hi va pujar molta canalla, tant a castells com als pilars, per exemple la Carla del Masche, i pel que fa a la resta, doncs no sé: un bon tram de temporada, amb la torre recuperada després de tres anys, tot i que només carregada, i molt bons registres de castells, però amb una mena d'ambient estrany, o enrarit, com una mica cansat, o sense moltes ganes de tirar endavant, o una remor somorta de rondineigs constants. Pel que fa a mi, necessitava d'una puta vegada vacances castelleres, desaré la faixa ben amagada i fins al setembre.
Vaig passar per casa una estona per fer-me veure i vaig tornar a castells, on hi havia paella «nova»: els pares del Txus són el nou fitxatge, per molts anys! Gran gaubança general! Vem jugar una partida a la botifarra, que ara no recordo com va acabar (vem guanyar nosaltres?) i van estar cantant glosses molta estona, fins que vaig veure que havia de donar menjar al gat i me'n vaig anar.
Dilluns, festa de festa.
Dimarts era Santa Magdalena, patrona del nostre poble. Cap a les sis estàvem convocades les colles; jo hi vaig arribar una mica abans de dos quarts de set, però fins a les set no va començar la cosa. Per fer temps, vaig sortir a passejar pel parc de darrere l'Ajuntament, vaig mirar el cel entre les fulles i vaig tornar quan ja començaven les entitats els seus balls. Vaig estar escoltant la banda de música, que tocava molt bé els balls propis d'Esplugues, i després de la Sardana dels gegants va ser el torn del Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues, interpretat amb mestria, etz. Recordem que els pilars caminant són força lents i que els bons temps de l'Àdal i la Mar girant com bojos són, de moment, un feliç record llunyà.
La cercavila va ser lenta com un dia sense pa. Com que som els últims, no engeguem mai; així que vaig anar endavant i endarrere, vaig anar fent alguna birra i finalment, quan per fi vem arribar a Can Tinturé, eren ja pràcticament les nou i vaig decidir anar a sopar.
Vaig tornar cap a un quart i cinc de deu just per veure el pilar caminant pel passadís que ens fan els Diables. Aquesta vegada hi havia el Paco de segon i no va caure, a diferència dels darrers dos anys. Tot seguit foto de grup i ofrenes a la patrona.
Enguany vem estar a punt de no entrar-hi per culpa del mossèn: la història és antiga i la coneix tothom, o sigui que prout.
Aquesta vegada el malparit estava assegut rere l'altar amb dos eclesiàstics més que ni fava de qui eren, i semblava més difícil col·locar-se rere l'altar, que és el que sempre faig. D'altra banda, preveient que les entitats de cultura popular no hi entraríem, havia convidat altra gent, com els amics de la música i els aragonesos, etc., que en general van estar molt bé i van fer molta via. Quan es va muntar el pilar em vaig posar com sempre radere l'altar i clic, clic, clic, el Macis molt fort fent el pilar amb un mocador de Motorhëad (jo duia la samarreta satànica del disc Diabolis Interium) i així es va acabar la història.
A fora, com sempre, ens esperaven els Diables. Quan sortíem pujaven del carrer de Montserrat Diables amb cucurulla blanca que portaven un diguem-ne pas de professó amb una mena de verge, ciris col·locats en ampolles de vidre de cervesa i dues banderetes espanyoles, mentre altres diables cridaven «Viva la Virgen!». Sembla que a alguns dels que sortien de l'església no els hi va fer gaire gràcia, però estava bé.
I van començar el versots. Van destapar el cap de la marededéu i era la Pilar Díaz, a qui van repassar de valent. Els versots els vaig veure millor que els anys anteriors; la majoria els van dir de memòria i força ben recitats, van tenir força gràcia i van anar tocant totes les tecles: des de l'Ateneu acabat d'inaugurar al mossèn, les entitats, l'Espluga Viva i el Pla Caufec. En aquest sentit, l'Isaac va llegir amb llàgrimes als ulls un text que em sonava d'alguna cosa però que no sabia de què: era el versot que havia llegit el Joan Pastor feia dos anys en suport als encausats pel Caufec. Un altre moment molt emotiu va ser l'homenatge que van fer a la Dolors, tècnica de cultura i mare de dos diables fotuts pel Caufec: el Vinyoles li va fer una versió del Dolors dels Manel amb molta gràcia i ukelele.
En acabat, alguns vem passar per l'Ateneu, però érem molt pocs, i és que la consciència de poble fa una mica de figa. I això és el resum de les festes de Santa Magdalena. Podria estar molt millor, però de moment així es queda.
15 de juliol 2014
La torre de 7 a Sants i ullada al Raval
Per fi escric la chrònica del cap de setmana. Tenia moltes ganes d'escriure-la en calent, però ara ja estic fred i fins i tot he perdut la ressaca, malgrat que les masegades del meu cos em recorden les patacades encara recents. Hòsties-hòsties.
Aterràvem a la plaça d'Osca de Sants, escenari de memorables borratxeres, per descarregar, per fi, el 2de7. L'escamot de Trunyocletes arribava a pas de cargol i jo me'ls esperava a l'entrada de la plaça, al carrer de Sants, lligàvem totes les bicis juntes (errort, jo voldria haver marxat abans, quan la pítima encara estava controlada) i ataüllàvem el paki proveïdor de suc d'ordi fermentat. Com que jo estava diguem-ne neguitós, i com que al final he acabat de tercer lateral de la torre, vaig mirar d'ofegar el capficament amb llaunes de cervesa. I així van anar passant els castells fins a la segona ronda, que era quan havíem de provar el 2de7.
En primera ronda havíem portat el 5de7, en el qual vaig tornar a entrar d'agulla després d'algun temps incert. El tres estava molt rodonet i sembla que es va descarregar sense cap complicació.
A plaça hi havia força castellers que vénen poc, o que ja no vénen, i alguns amics que ens van venir a veure: l'espectre del 2de7 ens volta des del 2009, quan el vem carregar per primera vegada, la torre més assajada de la història que va petar i que des d'aleshores només havíem carregat dues vegades més, el 2011, i que ha seguit suposant un seguit de daltabaixos ben coneguts per tots nosaltres. De fet, n'havíem provat una altra, cap al 99, que va suposar un bonica sotragada.
Pel que fa a aquesta torre, a banda dels aspectes tècnics de tota la puta vida hi havia el cas concret de l'Àdal, que era el terç de sempre i que, en deixar els castells, ha estat substituït pel Rai, que pel camí ha anat fent múscul i ha anat prenent la mida a la torre. Els assajos de les dues darreres setmanes havien estat prou bons, però la meva percepció era que anava un pèl justa. L'assaig abans va ser el primer en què, com que vem assajar al carrer de fora la Nau, no hi vem posar la xarxa en cap moment amb la pinya. En fi, jo no les tenia totes ni de bon tros, els nervis i les sacsejades que a assaig es poden controlar a plaça sempre ens han desllorigat la torre. I després de la llenya, parlant amb altra gent, em vaig refermar en aquest parer.
O sigui que la pinya es va tancar i la torre va pujar al primer peu. Les mides sembla que eren molt bones i al vídeo, llevat d'alguna nimietat, es veia radiant. Va passar l'enxaneta i encara estava perfecta, però aleshores, tot just sortint, una rebrincada va esfereir tota l'estructura: no sé si va començar de baix o va ser la canalla que la va fer remenar; el cas és que amb la batzegada sembla que l'enxaneta va acabar enduent-se la torre. En fi, com sempre, vist i no vist, a la primera la torre es va esbardellar en una llenya que com és costum va caure a plom damunt la pinya. D'alguna manera estranya, el Punki devia fer un mal gest a segons i es va trencar els lligaments del jonoll. Pel que fa a les repercussions anímiques, ja veurem com està la canalla i tota la resta de la colla.
En fi, des de la pinya vaig sentir molt bé la torre i, a l'hora que feia l'aleta, la vaig notar molt tranquil·la, o sigui que estava prou content amb la quarta torre carregada. Tanmateix, de sobte vaig notar la clàssica sensació de forat negre en què la força de la gravetat sembla que fa el buit i el temps s'atura, tot just previ a la llenya. La torre es podia descarregar, però no va poder ser, i jo ja estic prou content d'haver-la tornat a fer, però espero que la polim i la descarreguem d'una puta vegada. És la torre més matinera de la nostra història i, per resultats, és la millor temporada també, amb tots els castells de la gamma de set (llevat de la truita i altres collonades) i el 2de7, amb el 4de8 que si ens rotés podríem provar diumenge (una altra cosa és que l'haguem de provar...) i, en fi, malgrat tot el que pugui semblar, està sent un any molt bo. Només faltaria potser una mica més de trempera general i jo què collons sé.
La resta ja era com aquell qui diu acabar l'actuació. Vem descarregar el 4de7 amb agulla en tercera ronda, amb el Macis al mig i diria que pressions una mica mal compensades, però en general no hi va haver cap problema. Vano de 5 per plegar, i cap a la cercavila dels Borinots, fent birres i comentant la jugada, fins al bar de davant de Can Batlló, on van acabar desembocant els Cargolins per fer-hi xerinol·la. Torrat d'allò més, finalment em van deslligar la bici, i per pujar el carrer de Sants no sé com no hi vaig deixar la pell.
L'endemà era la Festa Major del Raval. Si dissabte hagués anat tot bé, i si per diumenge no ens hagués faltat gent important etc., la intenció era haver tornat a tirar el 2de7, però no. De ressaca total, a la una, sota uns nuvolets misericordiosos que ens arredossaven de la calor, amb quatre colles a la rambla del Raval, començàvem una actuació que sol ser lenta i, en el nostre cas, avorrida. L'any passat hi havíem donat per intent desmuntat un nyap de 4de7 només per poder-la allargassar més, però enguany si més no nosaltres hem fet, sense gaires problemes, 4de7a, 4de7 i 3de7 més el pilar de 5. I no sé, jo què sé, a banda de tota la resta, el més punyent de la diada va ser el 2de7 dels Bandarres, que va pujar molt obert i que van salvar pels pèls amb unes mides catastròfiques. Però bé, els del Poble-sec la fan amb la punta de la fava i nosaltres, a la primera tremolor, estem netejant el terra.
Això va ser el cap de setmana casteller. Vem pujar Sants per dinar a la Closca, vem veure els vídeos, vem comentar el cap de setmana i com que tot havia anat lent, a les set ja estava mig mort i a les vuit em vaig ficar al llit fins a les vuit del dematí de l'endemà, i alabat sia Jaume Barri.
Aterràvem a la plaça d'Osca de Sants, escenari de memorables borratxeres, per descarregar, per fi, el 2de7. L'escamot de Trunyocletes arribava a pas de cargol i jo me'ls esperava a l'entrada de la plaça, al carrer de Sants, lligàvem totes les bicis juntes (errort, jo voldria haver marxat abans, quan la pítima encara estava controlada) i ataüllàvem el paki proveïdor de suc d'ordi fermentat. Com que jo estava diguem-ne neguitós, i com que al final he acabat de tercer lateral de la torre, vaig mirar d'ofegar el capficament amb llaunes de cervesa. I així van anar passant els castells fins a la segona ronda, que era quan havíem de provar el 2de7.
En primera ronda havíem portat el 5de7, en el qual vaig tornar a entrar d'agulla després d'algun temps incert. El tres estava molt rodonet i sembla que es va descarregar sense cap complicació.
A plaça hi havia força castellers que vénen poc, o que ja no vénen, i alguns amics que ens van venir a veure: l'espectre del 2de7 ens volta des del 2009, quan el vem carregar per primera vegada, la torre més assajada de la història que va petar i que des d'aleshores només havíem carregat dues vegades més, el 2011, i que ha seguit suposant un seguit de daltabaixos ben coneguts per tots nosaltres. De fet, n'havíem provat una altra, cap al 99, que va suposar un bonica sotragada.
Pel que fa a aquesta torre, a banda dels aspectes tècnics de tota la puta vida hi havia el cas concret de l'Àdal, que era el terç de sempre i que, en deixar els castells, ha estat substituït pel Rai, que pel camí ha anat fent múscul i ha anat prenent la mida a la torre. Els assajos de les dues darreres setmanes havien estat prou bons, però la meva percepció era que anava un pèl justa. L'assaig abans va ser el primer en què, com que vem assajar al carrer de fora la Nau, no hi vem posar la xarxa en cap moment amb la pinya. En fi, jo no les tenia totes ni de bon tros, els nervis i les sacsejades que a assaig es poden controlar a plaça sempre ens han desllorigat la torre. I després de la llenya, parlant amb altra gent, em vaig refermar en aquest parer.
O sigui que la pinya es va tancar i la torre va pujar al primer peu. Les mides sembla que eren molt bones i al vídeo, llevat d'alguna nimietat, es veia radiant. Va passar l'enxaneta i encara estava perfecta, però aleshores, tot just sortint, una rebrincada va esfereir tota l'estructura: no sé si va començar de baix o va ser la canalla que la va fer remenar; el cas és que amb la batzegada sembla que l'enxaneta va acabar enduent-se la torre. En fi, com sempre, vist i no vist, a la primera la torre es va esbardellar en una llenya que com és costum va caure a plom damunt la pinya. D'alguna manera estranya, el Punki devia fer un mal gest a segons i es va trencar els lligaments del jonoll. Pel que fa a les repercussions anímiques, ja veurem com està la canalla i tota la resta de la colla.
En fi, des de la pinya vaig sentir molt bé la torre i, a l'hora que feia l'aleta, la vaig notar molt tranquil·la, o sigui que estava prou content amb la quarta torre carregada. Tanmateix, de sobte vaig notar la clàssica sensació de forat negre en què la força de la gravetat sembla que fa el buit i el temps s'atura, tot just previ a la llenya. La torre es podia descarregar, però no va poder ser, i jo ja estic prou content d'haver-la tornat a fer, però espero que la polim i la descarreguem d'una puta vegada. És la torre més matinera de la nostra història i, per resultats, és la millor temporada també, amb tots els castells de la gamma de set (llevat de la truita i altres collonades) i el 2de7, amb el 4de8 que si ens rotés podríem provar diumenge (una altra cosa és que l'haguem de provar...) i, en fi, malgrat tot el que pugui semblar, està sent un any molt bo. Només faltaria potser una mica més de trempera general i jo què collons sé.
La resta ja era com aquell qui diu acabar l'actuació. Vem descarregar el 4de7 amb agulla en tercera ronda, amb el Macis al mig i diria que pressions una mica mal compensades, però en general no hi va haver cap problema. Vano de 5 per plegar, i cap a la cercavila dels Borinots, fent birres i comentant la jugada, fins al bar de davant de Can Batlló, on van acabar desembocant els Cargolins per fer-hi xerinol·la. Torrat d'allò més, finalment em van deslligar la bici, i per pujar el carrer de Sants no sé com no hi vaig deixar la pell.
L'endemà era la Festa Major del Raval. Si dissabte hagués anat tot bé, i si per diumenge no ens hagués faltat gent important etc., la intenció era haver tornat a tirar el 2de7, però no. De ressaca total, a la una, sota uns nuvolets misericordiosos que ens arredossaven de la calor, amb quatre colles a la rambla del Raval, començàvem una actuació que sol ser lenta i, en el nostre cas, avorrida. L'any passat hi havíem donat per intent desmuntat un nyap de 4de7 només per poder-la allargassar més, però enguany si més no nosaltres hem fet, sense gaires problemes, 4de7a, 4de7 i 3de7 més el pilar de 5. I no sé, jo què sé, a banda de tota la resta, el més punyent de la diada va ser el 2de7 dels Bandarres, que va pujar molt obert i que van salvar pels pèls amb unes mides catastròfiques. Però bé, els del Poble-sec la fan amb la punta de la fava i nosaltres, a la primera tremolor, estem netejant el terra.
Això va ser el cap de setmana casteller. Vem pujar Sants per dinar a la Closca, vem veure els vídeos, vem comentar el cap de setmana i com que tot havia anat lent, a les set ja estava mig mort i a les vuit em vaig ficar al llit fins a les vuit del dematí de l'endemà, i alabat sia Jaume Barri.
04 de juliol 2014
Sant Pere a Figueres, 2014
Superant rècords histriònics, avui divendres escric la crònica de la diada de diumenge. Comprendreu que amb tant de temps la meva frèvola memòria de pitof trontolli i, ventissa, es perdi com un borrissol foraviat de pollancre. O sigui que el que hi ha per sota és merda.
Arribava a Figueres després d'haver dormit poquíssim per un concert d'Extremoduro a Can Zam que va durar més de tres hores i que, després de la tornada amb metro, ens va ficar al llit més tard de les tres de la matinada. El concert va estar molt bé i va ser digne d'admirar, tot i que no sóc un fan superentusiasta d'aquest grup. Per cert, Santa Coloma de Gramenet ens va ullprendre i colltorçar.
Amb una son anihiladora i anorreadora i animal em vaig ficar a l'autocar, que ens va dur a Figueres d'una tirada (abans sempre ens aturàvem per la Selva). Pel camí, el nostre aborigen valencià ens va animar durant mitja hora amb l'acudit del Sapo Vito, i esperem que se li obrin tots els bàratres de l'ultramón només per això (per cert, per allà prop hi ha el poble d'Ultramort).
Figueres, com sempre, ens rebia amb els braços oberts amb la seva rècula de personatges insignes: Dalí, Monturiol, l'empordanès Josep Pla i fins i tot el Crist del Cor Inflamat com una Magrana. Tot era com sempre, mentre els xàfecs de juny ("al juny cada gota val un puny") ens passaven fregant pels voltants. L'aplicació de pluges no parava de rondinar, debades: no ens va ploure fins que no va ser l'hora de dinar, en una plaça porxada., amb gran desconhort dels concurrents.
I va arribar l'hora de començar. Érem quatre colles i se suposava que havíem de començar a les 11.30: s'ha de ser babau oblidar que la puntualitat castellera demana almenys mitja hora de retard. Així doncs, a les 12, amb un ventet força fresc i les pluges amenaçant al lluny albirades pels panys de cel que el carrers permetien contemplar, vem alçar el pilar de 4 més retort de la nostra història recent (potser no). Amb el primer nyap del dia ja podíem començar de debò.
Érem els tercers, després de Figueres i Marrecs. A Figueres no érem gaire gent perquè, segons l'estadística de l'any passat, els molts quilòmetres que separen la capital empordanesa de la capital del Llobregat Reich dissuadeixen els cargolins de bellugar-se del seu catau. Tot i que havíem assajat l'afrós 3de7 amb agulla, sembla que l'andròmina no va fer el pes a la Tècnica i vam portar en primera ronda el 4de7 amb agulla, que va pujar força tancat, amb algunes remenades per algunes bandes, però que al meu parer jo què sé, si ja no el recordo.
En fi, tot seguit portàvem el 4de7, que suposo que va pujar sense els terços (mirant les fotos, sembla més aviat un poti-poti) i que em va semblar més ben quadrat que altres vegades, tot i que absolutament sempre els segons rondinen de les agulles, com si fos culpa nostra que cadascú miri on li surt dels collons.
La tercera ronda va haver d'esperar a causa d'això:
El 5de7 de Figueres, que devia ser el primer de l'any, va pujar nerviós i va acabar cedint abans de les aletes. Tot i que sembla que no hi va haver cap lesió greu, l'ambulància es va fer fonedissa durant almenys mitja hora (potser tres quarts). Mentrestant, els més intrèpids havien trobat, per fi, el paki on havíem de comprar les birres: i vem passar de la Rambla de Figueres a fer una rambla improvisada cap al paki d'un carrer més enllà, en professó alcohòlica coordinada. Durant tot aquest temps, a més a més, l'aplicació de la pluja no havia parat de rondinar tota l'estona, però els xàfecs continuaven eludint la ciutat de la tramuntana. Alguns aprofitaven per exhibir exultants i extraordinàries exaltacions d'amor.
Mentrestant, el nostre equip de canalla va improvisar un joc de salts amb mocadors al qual es van afegir la resta de colles. Tanmateix, despietat, impassible i amb el cor de forgimó armat, el cap de colla va retirar els mocadors de terra perquè l'ambulància era joiosament tornada.
Un sector de la colla anhelava i gruava per una pluja que no venia, d'altres perquè l'ambulància es perdés per un forat dimensional desconegut, i en general perquè s'anul·lés l'actuació, però no va ser així i finalment vem poder tirar el 3de7, que jo què sé, nano, el record és que va anar prou bé. Vem acabar amb el pilar de 5, i per fi, a dinar.
De les altres colles, si amb prou feines no recordo la meva, ja hi pots comptar. Els de Figueres van fer el 4de7a en segona ronda, una mica estrany però controlat, cosa que els va menar a intentar el 5de7 dessús dit. Així que van acabar amb un castell de sis i un pilar de 5. Mentrestant, els Marrecs de Salt venien a fer una actuació de nivell i van descarregar el 4de8 en repetició després d'un intent desmuntat que no estava tan malament però que es veia consirós; en segona ronda van fer el 3de8 amb molta fermesa i van plegar amb un 2de7 que, com una espasa al cel, clamava per un pis més. Per la seva banda, els Xerrics van fer castells de sis amb la gràcia que un nen duia un osset de peluix a la faixa per fer-li companyia.
I res, ahir hi va haver assaig de torre de set que va anar molt bé, segons em diuen, però jo estava taaaaaaaaan cansat de tot plegat que me'n vaig anar a dormir de seguida. La torre de 7 pica a la porta un altre cop, i quan l'obrirem ja veurem amb quin esguard ens mira, la molt puta.
Arribava a Figueres després d'haver dormit poquíssim per un concert d'Extremoduro a Can Zam que va durar més de tres hores i que, després de la tornada amb metro, ens va ficar al llit més tard de les tres de la matinada. El concert va estar molt bé i va ser digne d'admirar, tot i que no sóc un fan superentusiasta d'aquest grup. Per cert, Santa Coloma de Gramenet ens va ullprendre i colltorçar.
Amb una son anihiladora i anorreadora i animal em vaig ficar a l'autocar, que ens va dur a Figueres d'una tirada (abans sempre ens aturàvem per la Selva). Pel camí, el nostre aborigen valencià ens va animar durant mitja hora amb l'acudit del Sapo Vito, i esperem que se li obrin tots els bàratres de l'ultramón només per això (per cert, per allà prop hi ha el poble d'Ultramort).
Figueres, com sempre, ens rebia amb els braços oberts amb la seva rècula de personatges insignes: Dalí, Monturiol, l'empordanès Josep Pla i fins i tot el Crist del Cor Inflamat com una Magrana. Tot era com sempre, mentre els xàfecs de juny ("al juny cada gota val un puny") ens passaven fregant pels voltants. L'aplicació de pluges no parava de rondinar, debades: no ens va ploure fins que no va ser l'hora de dinar, en una plaça porxada., amb gran desconhort dels concurrents.
I va arribar l'hora de començar. Érem quatre colles i se suposava que havíem de començar a les 11.30: s'ha de ser babau oblidar que la puntualitat castellera demana almenys mitja hora de retard. Així doncs, a les 12, amb un ventet força fresc i les pluges amenaçant al lluny albirades pels panys de cel que el carrers permetien contemplar, vem alçar el pilar de 4 més retort de la nostra història recent (potser no). Amb el primer nyap del dia ja podíem començar de debò.
Érem els tercers, després de Figueres i Marrecs. A Figueres no érem gaire gent perquè, segons l'estadística de l'any passat, els molts quilòmetres que separen la capital empordanesa de la capital del Llobregat Reich dissuadeixen els cargolins de bellugar-se del seu catau. Tot i que havíem assajat l'afrós 3de7 amb agulla, sembla que l'andròmina no va fer el pes a la Tècnica i vam portar en primera ronda el 4de7 amb agulla, que va pujar força tancat, amb algunes remenades per algunes bandes, però que al meu parer jo què sé, si ja no el recordo.
En fi, tot seguit portàvem el 4de7, que suposo que va pujar sense els terços (mirant les fotos, sembla més aviat un poti-poti) i que em va semblar més ben quadrat que altres vegades, tot i que absolutament sempre els segons rondinen de les agulles, com si fos culpa nostra que cadascú miri on li surt dels collons.
La tercera ronda va haver d'esperar a causa d'això:
El 5de7 de Figueres, que devia ser el primer de l'any, va pujar nerviós i va acabar cedint abans de les aletes. Tot i que sembla que no hi va haver cap lesió greu, l'ambulància es va fer fonedissa durant almenys mitja hora (potser tres quarts). Mentrestant, els més intrèpids havien trobat, per fi, el paki on havíem de comprar les birres: i vem passar de la Rambla de Figueres a fer una rambla improvisada cap al paki d'un carrer més enllà, en professó alcohòlica coordinada. Durant tot aquest temps, a més a més, l'aplicació de la pluja no havia parat de rondinar tota l'estona, però els xàfecs continuaven eludint la ciutat de la tramuntana. Alguns aprofitaven per exhibir exultants i extraordinàries exaltacions d'amor.
Mentrestant, el nostre equip de canalla va improvisar un joc de salts amb mocadors al qual es van afegir la resta de colles. Tanmateix, despietat, impassible i amb el cor de forgimó armat, el cap de colla va retirar els mocadors de terra perquè l'ambulància era joiosament tornada.
Un sector de la colla anhelava i gruava per una pluja que no venia, d'altres perquè l'ambulància es perdés per un forat dimensional desconegut, i en general perquè s'anul·lés l'actuació, però no va ser així i finalment vem poder tirar el 3de7, que jo què sé, nano, el record és que va anar prou bé. Vem acabar amb el pilar de 5, i per fi, a dinar.
De les altres colles, si amb prou feines no recordo la meva, ja hi pots comptar. Els de Figueres van fer el 4de7a en segona ronda, una mica estrany però controlat, cosa que els va menar a intentar el 5de7 dessús dit. Així que van acabar amb un castell de sis i un pilar de 5. Mentrestant, els Marrecs de Salt venien a fer una actuació de nivell i van descarregar el 4de8 en repetició després d'un intent desmuntat que no estava tan malament però que es veia consirós; en segona ronda van fer el 3de8 amb molta fermesa i van plegar amb un 2de7 que, com una espasa al cel, clamava per un pis més. Per la seva banda, els Xerrics van fer castells de sis amb la gràcia que un nen duia un osset de peluix a la faixa per fer-li companyia.
I res, ahir hi va haver assaig de torre de set que va anar molt bé, segons em diuen, però jo estava taaaaaaaaan cansat de tot plegat que me'n vaig anar a dormir de seguida. La torre de 7 pica a la porta un altre cop, i quan l'obrirem ja veurem amb quin esguard ens mira, la molt puta.
28 de juny 2014
FM de Sant Joan Despí
Dimarts era un dia curiós i després d'una remullada per la Diagonal camí del passeig de Sant Joan on fai les pràctiques no remunerades i d'acabar a les 7 de la tarda en punt, vaig tornar a pujar a la bici i rabent i sallant el vent vaig arribar una mica abans de dos quarts de vuit a Esplugues per agafar les coses de castells i la càmera de gravar, que me l'havien encolomada. Com que l'actuació a Sant Joan Despí començava a les 19.30, anava amb una miiiiiiica de retard.
Abans sempre érem els últims en l'ordre d'actuació, però enguany les coses són diferents i així vaig arribar-hi cap a tres quarts quan ja alçàvem el 5de7, em diuen que al segon peu, després dels pilars d'entrada que, evidentment, no vaig veure. Vaig donar la càmera a l'Orlando, sense el trípode, que pel que em van explicar em va maleir els ossos i tota la meva nissaga fins als avantpassats australupitechs. I com que tot era bonic i bell i em pruïa un ou, m'ho vaig mirar de fora estant i vaig fer fotos a un 5 que em va semblar prou maco.
En segona ronda ja no me'n podia escapolir, i en una actuació que va anar rabent i veloç com en Jep a la bici, sense tenir amb prou feines temps de fer incursions per cercar birres al paki d'uns metres més enllà, vam pujar el 4de7 —m'havien dit que havia de ser el 4de7a i dissortadament vaig tornar a desinformar per trúitert—, amb quarts i quints del 4de8. La Paula, a l'agulla, va dir que s'hi col·locaven quints, com aquell qui res, i entre naps i cols, i tota la pesca, em va semblar un castells amb una història residual que refuso plasmar en aquesta immensa i gloriosa Chronica dels Feyts, malgrat que en acabat la crítica i el públic siguin unànimes a judicar-les d'excrescència nefanda copròbia. Però què hi farem, si els lectors no saben preuar així com cal aquest nèctart olímpic i s'hi rabegen com a la porcellera.
Mentrestant, rabent i sallant vaig tastar les delícies de la llauna d'Estrella i va ser l'hora del 4de7a, que va ser can penja i despenja, i de poc que no s'esbaldrega, en efectivament. La baluerna es va anar bastint (vestint!) com un edifici d'un arquitecte modernista passat d'espit, amb mides estrafetes i estireganyant-se d'aquí i estrenyent-se astoradorament d'allà, i amb el segon del pilar que li lliscaven els peus endavant per les espatlles del baix remugant. Quin desori, quin poti-poti, quin niu de puputs, quina olla de cargols! El desgavell es va envolupar (com si fos el contrari de desenvolupar) i es va desmuntar amb seny proverbial.
Vet aquí l'única foto que penjaré de la cosa. Va, una altra, que demostra que malgrat que hi havia poc temps per fer birres, sí que es podia descansar a l'ombra de l'església del costat de l'ermita.
En repetició, i amb algun canvi, el 4de7a es va vestir (bastir!) amb més bones mides, tot i que encara amb algun neguit. El segon del pilar sembla que va deixar-se anar massa aviat, cosa que va contribuir que l'agulla brandés més del compte, amb un rum-rum i amb un ai al cor, i un enjòlit a mercè de les bressades, que en salvar el perill va merèixer un estentori aplaudiment i clap-clap de la plaça, que val a dir que era força plena. Una lluita titànica del segon que va ser una bella cosa de no dir.
I res, el pilar de 5 per plegar i adéu. No es va obrir la Closca i vaig anar a casa a descansar d'un dia estrany i una mica atabalador.
Voldria només esmentar la feina dels de Cornellà, que per la seva festa major, el Corpus de diumenge, van descarregar el primer 7de7 de la seva història i van afegir-hi 5de7 i 4de7a, una actuació molt bona d'una colla que potser s'envolarà enguany. Van estar a punt d'empatar la nostra actuació a Sant Joan Despí, però finalment van descartar el 5de7 perquè anaven una mica justos. La millor actuació dels cornellencs des de fa algun temps indeterminat, amb força seguretat, i que tinguin molta sort enguany.
I res més, per a més informació, el web, malparits: http://www.cargolins.cat/content/resultats-de-sant-joan-despí-i-prèvia-de-figueres
Abans sempre érem els últims en l'ordre d'actuació, però enguany les coses són diferents i així vaig arribar-hi cap a tres quarts quan ja alçàvem el 5de7, em diuen que al segon peu, després dels pilars d'entrada que, evidentment, no vaig veure. Vaig donar la càmera a l'Orlando, sense el trípode, que pel que em van explicar em va maleir els ossos i tota la meva nissaga fins als avantpassats australupitechs. I com que tot era bonic i bell i em pruïa un ou, m'ho vaig mirar de fora estant i vaig fer fotos a un 5 que em va semblar prou maco.
En segona ronda ja no me'n podia escapolir, i en una actuació que va anar rabent i veloç com en Jep a la bici, sense tenir amb prou feines temps de fer incursions per cercar birres al paki d'uns metres més enllà, vam pujar el 4de7 —m'havien dit que havia de ser el 4de7a i dissortadament vaig tornar a desinformar per trúitert—, amb quarts i quints del 4de8. La Paula, a l'agulla, va dir que s'hi col·locaven quints, com aquell qui res, i entre naps i cols, i tota la pesca, em va semblar un castells amb una història residual que refuso plasmar en aquesta immensa i gloriosa Chronica dels Feyts, malgrat que en acabat la crítica i el públic siguin unànimes a judicar-les d'excrescència nefanda copròbia. Però què hi farem, si els lectors no saben preuar així com cal aquest nèctart olímpic i s'hi rabegen com a la porcellera.
Mentrestant, rabent i sallant vaig tastar les delícies de la llauna d'Estrella i va ser l'hora del 4de7a, que va ser can penja i despenja, i de poc que no s'esbaldrega, en efectivament. La baluerna es va anar bastint (vestint!) com un edifici d'un arquitecte modernista passat d'espit, amb mides estrafetes i estireganyant-se d'aquí i estrenyent-se astoradorament d'allà, i amb el segon del pilar que li lliscaven els peus endavant per les espatlles del baix remugant. Quin desori, quin poti-poti, quin niu de puputs, quina olla de cargols! El desgavell es va envolupar (com si fos el contrari de desenvolupar) i es va desmuntar amb seny proverbial.
Vet aquí l'única foto que penjaré de la cosa. Va, una altra, que demostra que malgrat que hi havia poc temps per fer birres, sí que es podia descansar a l'ombra de l'església del costat de l'ermita.
En repetició, i amb algun canvi, el 4de7a es va vestir (bastir!) amb més bones mides, tot i que encara amb algun neguit. El segon del pilar sembla que va deixar-se anar massa aviat, cosa que va contribuir que l'agulla brandés més del compte, amb un rum-rum i amb un ai al cor, i un enjòlit a mercè de les bressades, que en salvar el perill va merèixer un estentori aplaudiment i clap-clap de la plaça, que val a dir que era força plena. Una lluita titànica del segon que va ser una bella cosa de no dir.
I res, el pilar de 5 per plegar i adéu. No es va obrir la Closca i vaig anar a casa a descansar d'un dia estrany i una mica atabalador.
Voldria només esmentar la feina dels de Cornellà, que per la seva festa major, el Corpus de diumenge, van descarregar el primer 7de7 de la seva història i van afegir-hi 5de7 i 4de7a, una actuació molt bona d'una colla que potser s'envolarà enguany. Van estar a punt d'empatar la nostra actuació a Sant Joan Despí, però finalment van descartar el 5de7 perquè anaven una mica justos. La millor actuació dels cornellencs des de fa algun temps indeterminat, amb força seguretat, i que tinguin molta sort enguany.
I res més, per a més informació, el web, malparits: http://www.cargolins.cat/content/resultats-de-sant-joan-despí-i-prèvia-de-figueres
18 de juny 2014
FM de Can Vidalet, 2014
I és l'hora d'escriure per fi la chrònica de Can Vidalet.
Per motius diversos no vaig anar en tota la setmana a assaig, per la qual cosa no tinc ni idea del que s'hi va fer, perquè ni tan sols no ho he preguntat. Vaig passar divendres cap a les dues tocades de la nit, després d'esquivar amb la bici èbria un control dels Mossos a l'entrada d'Esplugues, i em van dir o no ho sé que la Mar havia guanyat el concurs internacional de truites i que li van donar una Truita de Set com a premi etern. I me'n vaig anar a dormir.
Dissabte feien l'actuació de l'Escola de Castells alhora que la Festa de la Percussió i el CanVi Rock, que és on vam passar la tarda escoltant grups bons i grups dolents fins més tard de les dotze i amb el Rain Alarm tota l'estona alertant de pluges incompareixents. Sembla que l'actuació de l'Escola va anar molt bé, i també la festeta, i fins l'endemà a Can Vidalet, amb les pluges que continuaven amenaçant però que semblava que havien d'arribar a la tarda.
Eren les dotze i les tres venedores de globus ja feia estona que hi eren, però nosaltres, entre banderetes catalanes, espanyoles i coses rares esperàvem que aparegués algú que, com les pluges, no es decidia a venir, pinyaires tocatardans de ritme gasteròpode. I era un quart passat d'una, si fa no fa, amb força iaios que passejaven per la Rambla i xarrupampolles més o menys matiners que començaven a omplir les terrasses, i nosaltres vem veure que el dia era bo i que podíem començar de 5de7.
En fi, el 5de7, el cinquè de l'any, va pujar ferm i amb bones mides, i tampoc no sé si amb gaire més històries perquè tampoc no vaig preguntar i les sensacions eren bones.
En segona ronda vem portar el 3de7s. El més matiner que havíem fet fins ara havia estat l'any passat per Santa Magdalena, si no vaig errat, i enguany ja en tenim 2, és a dir que la cosa sembla que va força bé en aquest sentit. Diuen que a l'assaig va ser un patafi, i a plaça també va buyolejar: molt tremolós, les pujades no gaire alhora, unes mides per dalt una mica estranyes, amb algun cul enfora, i una aleta fimbrejant. Un cop descarregat vem gaubar-nos-en pregonament enmig de crits de joia i càntics gojosos.
Adelitats i sadolls per l'esforç suara prorrumput, va ser l'hora del 4de7, que segons diu el mail de pinya cada cop està millor. Vem acabar amb el vano de 5, el segon de l'any.
En fi, molt bona actuació a Can Vidalet, una actuació que abans era una merda i que ara és maca i tot.
Vaig passar per casa per dinar i fer algunes coses mentre les dues colles convidades (Margeners i Figueres) menjaven a la Closca, on vaig acabar anant-hi per donar una cosa, veure els castells i jugar a butifarra, que feia força temps que no hi jugava i ja tocava. La partida va durar més de dues hores, vem començar el Marquès i jo guanyant de 40, a 51 hi vem arribar força frec a frec però encara guanyàvem, ens van passar 20 o 30 punts per davant, i finalment vem tornar a remuntar i vem vèncer 105 a 90 o una cosa així. El punt d'inflexió va ser el gintònic vessat per la Maria, que va fer que ens estalonessin i ens avancessin; tanmateix, vaig abandonar la birra pel Four Roses amb gel i la dinàmica va tornar a canviar, fins a ser-ne els vencedors.
Després d'això vem allargar una mica la tarda, com les gotetes que s'espolsen després d'una pixarada, i vaig tornar a casa a dormir un grapat d'hores.
Per motius diversos no vaig anar en tota la setmana a assaig, per la qual cosa no tinc ni idea del que s'hi va fer, perquè ni tan sols no ho he preguntat. Vaig passar divendres cap a les dues tocades de la nit, després d'esquivar amb la bici èbria un control dels Mossos a l'entrada d'Esplugues, i em van dir o no ho sé que la Mar havia guanyat el concurs internacional de truites i que li van donar una Truita de Set com a premi etern. I me'n vaig anar a dormir.
Dissabte feien l'actuació de l'Escola de Castells alhora que la Festa de la Percussió i el CanVi Rock, que és on vam passar la tarda escoltant grups bons i grups dolents fins més tard de les dotze i amb el Rain Alarm tota l'estona alertant de pluges incompareixents. Sembla que l'actuació de l'Escola va anar molt bé, i també la festeta, i fins l'endemà a Can Vidalet, amb les pluges que continuaven amenaçant però que semblava que havien d'arribar a la tarda.
Eren les dotze i les tres venedores de globus ja feia estona que hi eren, però nosaltres, entre banderetes catalanes, espanyoles i coses rares esperàvem que aparegués algú que, com les pluges, no es decidia a venir, pinyaires tocatardans de ritme gasteròpode. I era un quart passat d'una, si fa no fa, amb força iaios que passejaven per la Rambla i xarrupampolles més o menys matiners que començaven a omplir les terrasses, i nosaltres vem veure que el dia era bo i que podíem començar de 5de7.
En fi, el 5de7, el cinquè de l'any, va pujar ferm i amb bones mides, i tampoc no sé si amb gaire més històries perquè tampoc no vaig preguntar i les sensacions eren bones.
En segona ronda vem portar el 3de7s. El més matiner que havíem fet fins ara havia estat l'any passat per Santa Magdalena, si no vaig errat, i enguany ja en tenim 2, és a dir que la cosa sembla que va força bé en aquest sentit. Diuen que a l'assaig va ser un patafi, i a plaça també va buyolejar: molt tremolós, les pujades no gaire alhora, unes mides per dalt una mica estranyes, amb algun cul enfora, i una aleta fimbrejant. Un cop descarregat vem gaubar-nos-en pregonament enmig de crits de joia i càntics gojosos.
Adelitats i sadolls per l'esforç suara prorrumput, va ser l'hora del 4de7, que segons diu el mail de pinya cada cop està millor. Vem acabar amb el vano de 5, el segon de l'any.
En fi, molt bona actuació a Can Vidalet, una actuació que abans era una merda i que ara és maca i tot.
Vaig passar per casa per dinar i fer algunes coses mentre les dues colles convidades (Margeners i Figueres) menjaven a la Closca, on vaig acabar anant-hi per donar una cosa, veure els castells i jugar a butifarra, que feia força temps que no hi jugava i ja tocava. La partida va durar més de dues hores, vem començar el Marquès i jo guanyant de 40, a 51 hi vem arribar força frec a frec però encara guanyàvem, ens van passar 20 o 30 punts per davant, i finalment vem tornar a remuntar i vem vèncer 105 a 90 o una cosa així. El punt d'inflexió va ser el gintònic vessat per la Maria, que va fer que ens estalonessin i ens avancessin; tanmateix, vaig abandonar la birra pel Four Roses amb gel i la dinàmica va tornar a canviar, fins a ser-ne els vencedors.
Després d'això vem allargar una mica la tarda, com les gotetes que s'espolsen després d'una pixarada, i vaig tornar a casa a dormir un grapat d'hores.
03 de juny 2014
XX Trobada del Baix
I res, dissabte vem anar als Horts de Llobregat a la típica Trobada del Bax, enguany la vintena després que l'anterior l'haguéssim feta nosaltres.
El grup de Trunyocletes a l'hora que la tempesta d'atansava ens vem trobar a la carretera de Cornellà per baixar cap al riu, al qual vem entrar just quan el xàfec es precipitava. El camí per la riba dreta del riu hauria estat bucòlic si la maltempsada ens hagués deixat veure-hi més enllà de dos metres. Sota l'espessa cortina d'aigua a la vora dels horts de Sant Boi i Sant Vicenç vem acabar arribant a la carretera que penetrava a la nostra destinació; aleshores, tot enfangats i xops, la pluja va decidir que ja havia plogut prou i ens va deixar arribar fins al lloc teòric d'actuació. Tanmateix, els Carallots ens van fer anar cap al poliesportiu vell, una típica pista coberta prop del centre del poble. I allà vem fer les primeres birres i vem esperar que s'amunionés la gentada.
Coloraines pertot, algunes de ben llampants, cap a les sis de la tarda pintaven amb una gamma cromàtica molt diversa el poliesportiu, ple com un ou. Nosaltres ens situàvem en un racó del poliesportiu, amb la nostra paradeta, a la vora de l'escenari on es farien més tard els concerts. Vem fer els pilars d'entrada tots alhora —espetecs xiscladors de gralles descompassades totes ensems reverberant en el sostre bombat— i després del primer grup (les rondes eren conjuntes en tres grups; nosaltres érem els segons) va ser l'hora de fer el 5de7, que ja en tenim un munt al sarró enguany. Ara només hi havia tres o quatre grups de gralles tocant alhora, però igualment era un maldecap i no se sentia res més. Així que el cinc va enfilar-se més o menys tranquil enmig del brogit musical, i sense gairebé poder percebre els bramuls del típic baix que gemega o els remucs del segon que rondina. El cinc, pel que vaig poder contemplar en el meu racó de pinya (lateral a la torre) es va fer amb una relativa tranquil·litat però amb un cert moviment estrany que es va atribuir a l'enrenou general, que va semblar força pitjor que el del Concurs: tot i que les dimensions de tot plegat eren menors, el soroll era superior en aquella mena de caixa metàl·lica.
I quan ens va tornar a tocar, vam enfilar el 3de7 aixecat per sota. Per evitar que la fressa ens fes la guitza com abans, d'una manera no gens dissimulada vem esperar que les altres dues o tres colles fessin la seva; aleshores vem fer que tancàvem la pinya molt maldestrament i a la fi va començar a pujar. Les aixecades van anar més o menys bé, amb algun moviment que com és normal es va agreugar en el darrer pis. En tot cas, vaig veure'l força bé, en les fotos surt prou parat i en el vídeo no s'hi veu res d'estrany, llevat que sembla que la penúltima aixecada va ser una mica lenta.
El vem celebrar com feia temps que no celebràvem res, i és que ja teníem ganes de fer coses noves i engrescadores. En tot cas, va ser el tres per sota més matiner de la nostra història, l'hem aconseguit a la pimera i en general va donar tot bones sensacions. Els assajos ara van força bé (veurem com continuen ara), i en general va ser bonic i ens van començar a aplaudir amb els terços que començaven a pujar.
En tercera ronda vem fer el 4de7, amb força canvis per terços i l'estrena del Pepins (i crec que ningú més); el 4 es va descarregar una mica remenadís i sense entrebancs i alabat sia Jaume Barri. Vem acabar amb el vano de 5, el primer de l'any, que no vaig veure.
En acabat, una polca gegant i coses per l'estil. Els Carallots van parar taula per a tota la gentada que hi havia (un munt) mentre jo xerrava amb el Castellística i em quedava sense sopar (vaig fer un durum més tard). Els concerts van sonar, jo vaig beure una mica de vi, i al final el Quique em va portar a casa amb el cotxe i la bici al radere.
Fora de tot això, comentaré una mica algunes colles. Pel que fa als amfitrions, els Carallots, van oferir una imatge molt potenta amb el segon 4de7 de la seva història (que va anar força lent i sembla que una mica obert, però força segur), un 5de6 que van fer després d'un intent desmuntat perquè una acotxadora es va pixar en la pinya, i dos pilars de cinc enlluernadors per plegar. I és que els Carallots semblen una de les colles del Baix que més futur tenen.
Pel que fa als companys de Cornellà, pel que vaig veure van fer els típics 3 i 4 de 7, sense excessius problemes (però no vaig estar gaire al cas) i van haver de desmuntar un 4de7a, el primer de l'any. Sembla que no les tenien totes, però va pujar prou bé i tenia corda per molta estona. Amb tot, una nena no ho va veure tan clar i va decidir baixar-lo. El van acabar descarregant amb un pis menys.
Els Castellers d'Esparreguera, que l'any anterior van tornar a la Trobada, van fer 3 i 4 de 7, també; tot i que tenen més nivell (fa poc van descarregar el 7de7, per exemple), els dissabtes a la tarda sembla que sempre punxen (el 2013 eren quatre piules i van fer castells de sis escarits). Sembla que estan molt bé i que enguany poden fer-la grossa.
Els de Castelldefels, per la seva banda, tenien la canalla cagada per algunes caigudes i no sé què més i van rebutjar els castells de set, molt assenyadament, i es van quedar amb castells de sis fets amb el seu peculiar estil característic.
I sobre la resta, en general em va semblar que van pujant de nivell: Sant Feliu, segons m'explicaven, tenen els castells de set preparats per aviat (des del 2005 que no en carreguen cap; l'any passat en van intentar un). Sobre Matossers i les colles noves (Begues, Gavà, Viladecans) no en puc parlar gaire, tot i que aquestes noves estaven molt millor que el 2013.
En resum, si aquesta actuació era la diada dels horrors, enguany ha fet força patxoca (dins el nivell en què ens movem), que fa albirar un futur més brillant a la comarca. Ho anirem veient. Pel que fa a nosaltres, vem fer un pas endavant molt important i ara caldrà veure si ens mantenim en aquest creixement i si, tal com apuntaven els assajos, podrem assolir abans d'estiu algun dels objectius principals que tenim: 2de7 i, potser, 4de8. Tres 4de7 nets a assaig i moltes proves de torre van fressant el camí.
Castellers d'Esplugues: pd4, 5d7, 3d7s, 4d7, vano5
Carallots de Sant Vicenç dels Horts: pd4, 4d7, 2d6, id5d6, 5d6, 2pd5
Castellers de Cornellà: pd4, 4d7, 3d7, id4d7a, 4d6a, pd4, idpd4
Castellers de Sant Feliu: pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, pd4
Matossers de Molins: de Rei pd4, 4d6, 3d6a, 2d6, 2pd4
Encantats de Begues: pd4, 3d6, 3d6a, 4d6, pd4
Castellers de Gavà: pd4, id3d6, 4d6, id3d6a, 3d6, pd4
Castellers d'Esparreguera: pd4, 3d7, 4d7, 4d6a, pd4s
Castellers de Castelldefels: pd4, 4d6, 3d6a, 2d6, 2pd4
Castellers de Viladecans: pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, pd4
Fotos i vídeos al web.
El grup de Trunyocletes a l'hora que la tempesta d'atansava ens vem trobar a la carretera de Cornellà per baixar cap al riu, al qual vem entrar just quan el xàfec es precipitava. El camí per la riba dreta del riu hauria estat bucòlic si la maltempsada ens hagués deixat veure-hi més enllà de dos metres. Sota l'espessa cortina d'aigua a la vora dels horts de Sant Boi i Sant Vicenç vem acabar arribant a la carretera que penetrava a la nostra destinació; aleshores, tot enfangats i xops, la pluja va decidir que ja havia plogut prou i ens va deixar arribar fins al lloc teòric d'actuació. Tanmateix, els Carallots ens van fer anar cap al poliesportiu vell, una típica pista coberta prop del centre del poble. I allà vem fer les primeres birres i vem esperar que s'amunionés la gentada.
Coloraines pertot, algunes de ben llampants, cap a les sis de la tarda pintaven amb una gamma cromàtica molt diversa el poliesportiu, ple com un ou. Nosaltres ens situàvem en un racó del poliesportiu, amb la nostra paradeta, a la vora de l'escenari on es farien més tard els concerts. Vem fer els pilars d'entrada tots alhora —espetecs xiscladors de gralles descompassades totes ensems reverberant en el sostre bombat— i després del primer grup (les rondes eren conjuntes en tres grups; nosaltres érem els segons) va ser l'hora de fer el 5de7, que ja en tenim un munt al sarró enguany. Ara només hi havia tres o quatre grups de gralles tocant alhora, però igualment era un maldecap i no se sentia res més. Així que el cinc va enfilar-se més o menys tranquil enmig del brogit musical, i sense gairebé poder percebre els bramuls del típic baix que gemega o els remucs del segon que rondina. El cinc, pel que vaig poder contemplar en el meu racó de pinya (lateral a la torre) es va fer amb una relativa tranquil·litat però amb un cert moviment estrany que es va atribuir a l'enrenou general, que va semblar força pitjor que el del Concurs: tot i que les dimensions de tot plegat eren menors, el soroll era superior en aquella mena de caixa metàl·lica.
I quan ens va tornar a tocar, vam enfilar el 3de7 aixecat per sota. Per evitar que la fressa ens fes la guitza com abans, d'una manera no gens dissimulada vem esperar que les altres dues o tres colles fessin la seva; aleshores vem fer que tancàvem la pinya molt maldestrament i a la fi va començar a pujar. Les aixecades van anar més o menys bé, amb algun moviment que com és normal es va agreugar en el darrer pis. En tot cas, vaig veure'l força bé, en les fotos surt prou parat i en el vídeo no s'hi veu res d'estrany, llevat que sembla que la penúltima aixecada va ser una mica lenta.
El vem celebrar com feia temps que no celebràvem res, i és que ja teníem ganes de fer coses noves i engrescadores. En tot cas, va ser el tres per sota més matiner de la nostra història, l'hem aconseguit a la pimera i en general va donar tot bones sensacions. Els assajos ara van força bé (veurem com continuen ara), i en general va ser bonic i ens van començar a aplaudir amb els terços que començaven a pujar.
En tercera ronda vem fer el 4de7, amb força canvis per terços i l'estrena del Pepins (i crec que ningú més); el 4 es va descarregar una mica remenadís i sense entrebancs i alabat sia Jaume Barri. Vem acabar amb el vano de 5, el primer de l'any, que no vaig veure.
En acabat, una polca gegant i coses per l'estil. Els Carallots van parar taula per a tota la gentada que hi havia (un munt) mentre jo xerrava amb el Castellística i em quedava sense sopar (vaig fer un durum més tard). Els concerts van sonar, jo vaig beure una mica de vi, i al final el Quique em va portar a casa amb el cotxe i la bici al radere.
Fora de tot això, comentaré una mica algunes colles. Pel que fa als amfitrions, els Carallots, van oferir una imatge molt potenta amb el segon 4de7 de la seva història (que va anar força lent i sembla que una mica obert, però força segur), un 5de6 que van fer després d'un intent desmuntat perquè una acotxadora es va pixar en la pinya, i dos pilars de cinc enlluernadors per plegar. I és que els Carallots semblen una de les colles del Baix que més futur tenen.
Pel que fa als companys de Cornellà, pel que vaig veure van fer els típics 3 i 4 de 7, sense excessius problemes (però no vaig estar gaire al cas) i van haver de desmuntar un 4de7a, el primer de l'any. Sembla que no les tenien totes, però va pujar prou bé i tenia corda per molta estona. Amb tot, una nena no ho va veure tan clar i va decidir baixar-lo. El van acabar descarregant amb un pis menys.
Els Castellers d'Esparreguera, que l'any anterior van tornar a la Trobada, van fer 3 i 4 de 7, també; tot i que tenen més nivell (fa poc van descarregar el 7de7, per exemple), els dissabtes a la tarda sembla que sempre punxen (el 2013 eren quatre piules i van fer castells de sis escarits). Sembla que estan molt bé i que enguany poden fer-la grossa.
Els de Castelldefels, per la seva banda, tenien la canalla cagada per algunes caigudes i no sé què més i van rebutjar els castells de set, molt assenyadament, i es van quedar amb castells de sis fets amb el seu peculiar estil característic.
I sobre la resta, en general em va semblar que van pujant de nivell: Sant Feliu, segons m'explicaven, tenen els castells de set preparats per aviat (des del 2005 que no en carreguen cap; l'any passat en van intentar un). Sobre Matossers i les colles noves (Begues, Gavà, Viladecans) no en puc parlar gaire, tot i que aquestes noves estaven molt millor que el 2013.
En resum, si aquesta actuació era la diada dels horrors, enguany ha fet força patxoca (dins el nivell en què ens movem), que fa albirar un futur més brillant a la comarca. Ho anirem veient. Pel que fa a nosaltres, vem fer un pas endavant molt important i ara caldrà veure si ens mantenim en aquest creixement i si, tal com apuntaven els assajos, podrem assolir abans d'estiu algun dels objectius principals que tenim: 2de7 i, potser, 4de8. Tres 4de7 nets a assaig i moltes proves de torre van fressant el camí.
Castellers d'Esplugues: pd4, 5d7, 3d7s, 4d7, vano5
Carallots de Sant Vicenç dels Horts: pd4, 4d7, 2d6, id5d6, 5d6, 2pd5
Castellers de Cornellà: pd4, 4d7, 3d7, id4d7a, 4d6a, pd4, idpd4
Castellers de Sant Feliu: pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, pd4
Matossers de Molins: de Rei pd4, 4d6, 3d6a, 2d6, 2pd4
Encantats de Begues: pd4, 3d6, 3d6a, 4d6, pd4
Castellers de Gavà: pd4, id3d6, 4d6, id3d6a, 3d6, pd4
Castellers d'Esparreguera: pd4, 3d7, 4d7, 4d6a, pd4s
Castellers de Castelldefels: pd4, 4d6, 3d6a, 2d6, 2pd4
Castellers de Viladecans: pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, pd4
Fotos i vídeos al web.
19 de maig 2014
Diada a Badalona, 2014
Ahir diumenge tornàvem a les places i actuàvem a Badalona amb els Borinots i els Micacos. Era el segon cop que anàvem a Badalona, segons les bases de dades; la primera vegada va ser el març del 2010 i vem actuar al passeig marítim per fer castells de sis, amb el 2de6 com a millor cosa. Pel que fa als Borinots, actuem amb ells molt sovint i enguany ja era el segon cop.
I així, la idea era agafar la bici i plantar-nos a l'Ajuntament a una hora raonable. El grup de ciclocastellers sembla que s'eixampla de manera vistent i ahir érem cinc cargolins a dues rodes. El grup de Whatsapp deien que s'hauria d'anomenar «Trunyocletes», perquè hi havien tres trossos de ferralla, la del Quique, que és bona però li salten els pinyons, i la meva, que era la que estava en millor estat tot i que no és gaire bona. Però el camí cap a Badalona és planer i fa més aviat baixada, i després de perdre'ns una mica —l'enllaç entre Barcelona i Badalona per Sant Adrià de Besòs és una merda— vem passar per davant de la fàbrica d'Anís del Mono i vem deliberar sobre si ens banyàvem a la platja o no. Si hi hagués hagut el Roman o l'Arnau, segurament ens hi hauríem remullat, però en aquest cas el seny es va imposar i vem anar a fer la birra cap a l'Ajuntament. El dia era núvol, feia un ventet fresc i no es volien encadarnar.
A Badalona s'acabaven les festes de Sant Anastasi, copatró del poble, i els badalonins feien gresca i xerinola. Al carrer que duu el nom del patró vem esmorzar i vem prendre la cervesa hidratant; cap a les dotze, la gent s'acaramullava a plaça, que es va omplir com un ou. Abans de començar els amfitrions van fer casteller d'honort o una cosa així un tal Abel Mariné el Nutricionista, el discurs del qual em va semblar fat. Tot seguit, la regidora de cultura va mastegar en un català pansit un discurset de mal pair cuinat en un establiment de menjar ràpid. Al costat hi havia un home amb una camisa de Minyons, que no sabem què hi feia. I quan per fi van decidir que era l'hora d'enllestir les formalitats i els protocols, les tres colles vem entrar amb un pilar caminant a plaça. El de Badalona va entrar força bé, rapidet i fet girar amb una certa gràcia. El dels Borinots va entrar ràpid, fet girar amb mestria i elegància, potser no tanta com la que exhibia l'Àdal en els bons temps dels nostres pilars que caminen. El nostre va ser lent, lleig, amb l'enxaneta massa asseguda i el Paco anant-se'n endavant, va girar a ensopegades com renegant i es va descarregar sense més història. I era l'hora de començar la gran festa dels castells.
En primera ronda portàvem el 4de7 amb agulla, un castell que fem a cabassos: uns quinze per temporada els darrers anys. La pinya es va tancar en un silenci i tranquil·litat insòlits; vem estar molt còmodes i ferms en un quatre que es va bastir com si res. Així el pilar va quedar exempt sense cap mena de problema, en una de les millors pinyes dels darrers anys en aquest castell, que acostuma a ser un galliner. Tanmateix, sembla que a la descarregada del pilar la motxilla va fer que el pes anés massa enrere; el segon no va poder aturar el moviment i se'n va anar avall amb la pinya que es va quedar una mica de cara de babaus.
Feia quatre anys que no ens queia aquest castell: va ser a Sant Pere de Ribes un diumenge dotze de setembre a la tarda. Des d'aleshores n'havíem descarregat 53 de consecutius; no està malament per a un castell que per a mi havia sigut una mena de mite en entrar a la colla, ja que era l'únic de gamma alta de set que havíem fet mai, una sola diada el 2002 de manera èpica.
Ens va costar ahir a la Closca recordar el 4de7a de Sant Pere de Ribes; jo recordava la diada i l'ambient, però no el castell, cosa que no es va solucionar fins que no hi féu acte de presència en Jaume I de manera força inopinada i ens dix aitals paraules:
Vet aquí la profecia d'en Jaume d'aquella època. La meva crònica no desmenteix gaire aquells bells mots:
Això demostra algunes coses: aleshores ja escrivia i puntuava gairebé igual que ara; en segon lloc, em recorda aquells bonics temps en què feia de baix i que benauradament ja són història; finalment, demostra que com de costum només dic obvietats a la chrònica i que en general no papo gaire llesca.
O sigui que amb la primera llenya de l'any seguíem una actuació sense gaires històries. Era el torn del 4de7 i del 3de7, que no recordo que tinguessin gaires romanços. En un d'aquests castells no sé quin entrebanc va tenir l'enxaneta; pel que fa al 3, era el tronc del tres per sota, que si tot va bé estrenarem d'aquí dos diumenges a la Trobada del Baix, a Sant Vicenç dels Horts. El tres el vaig veure molt rodonet i bonic, per la qual cosa suposo que els hipotètics problemes de canalla van ser al quatre, que el recordo una mica més remenat. I val a dir que ja fa uns dies que les agulles estem ben quadrades als quatres, suposo que al final n'hem après. Ahir l'Adalid se'm clavava molt a l'espatlla, suposo que és perquè a l'hora de fer força s'esquena massa enrere, però jo què sé.
Per plegar una actuació una mica grisa, com el dia, vem fer un pilar de cinc, amb el Punki de segon. Aleshores els Micacos van fer els pilars rebentabalcons, les polques i els cucs i tota la cosa folklòrica típica de les colles del nord, i quan per fi se'n van cansar van fer cap al local.
Jo havia estat a punt de marxar amb cotxe amb el Pèsol, però m'hi vaig acabar repensant i vaig tornar amb bici, finalment els mateixos cinc que hi havíem anat (semblava que algú aniria amb tren, algú altre no vindria a la Closca, etc.). Com que ens en volíem anar aviat, vem passar els primers pel local dels Micacos: estaven parant les taules i no s'hi podia entrar, però ens van deixar desar-hi les bicis i ens van fer una visita guiada. És una antiga nau industrial (una metal·lúrgica, sembla) molt gran que tenen llogada a un preu rebaixat perquè la van haver de rehabilitar (la instal·lació elèctrica, per exemple, l'havien robada per allò del coure). El cas és que és un local gegant, amb tot el que es pot imaginar, que fa denteta i és digne d'admirar.
Quan els castellers arribaven per fi nosaltres marxàvem sense el Quique, que en principi s'hi quedava a endrapar el tiberi, però al final se'n va anar uns quinze minuts més tard que nosaltres i el vem retrobar a la Diagonal per Gràcia: havia anat ràpid per encalçar-nos i sense saber com ens havia avançat. Jo m'havia escapat del gran grup per allò d'apretar una mica i me'l vaig trobar al davant. Vem seguir endavant i al final va resultar que per Francesc Macià el Figueres i el Pujo s'havien perdut per darrere; i quan ens van tornar a encalçar vem seguir i a la Closca vem posar els vídeos i vem estar xerrant de la diada, del 4de7a caigut com el Pi de les Tres Branques i del que hem de fer per motivar la colla i la gent de pinyes perquè vulguin trempar i sentir-se imprescindibles i aquestes coses que fa mil anys que en parlem i que no hi ha manera de resoldre.
Perquè l'actuació d'ahir va ser una mica com el dia de la Marmota: hem tornat a fer el mateix de sempre, amb els Castellers de Badalona que van fer millor actuació que nosaltres (van descarregar 4de7a, 4de7 i 3de7, tot i que el vano del final els va quedar només carregat), alhora que sabíem que els Castellers de Berga també havien descarregat aquesta actuació (és el segon cop que la fan i és la millor de la seva història), mentre que els Castellers d'Esparreguera feien 5de7, 7de7, 4de7a carregat i vano de 5. Vaja, qui ho havia de dir, el fet de no avançar gaire fa que tots ens avancin pels costats. No avançar és al capdavall un retrocés, i si ens quedem gaire temps estancats ben aviat les aigües es faran estantisses. Per això a veure aquesta setmana com van els assajos, aviam si la gent vol fer el 3de7s de debò, i aviam què.
I res, una altra cosa que hauria de fer és dutxar-me després d'uns quaranta kilòmetres amb bici. I sopar. I vigilar amb les mossegades. I treballar una mica. O sigui que punt.
I així, la idea era agafar la bici i plantar-nos a l'Ajuntament a una hora raonable. El grup de ciclocastellers sembla que s'eixampla de manera vistent i ahir érem cinc cargolins a dues rodes. El grup de Whatsapp deien que s'hauria d'anomenar «Trunyocletes», perquè hi havien tres trossos de ferralla, la del Quique, que és bona però li salten els pinyons, i la meva, que era la que estava en millor estat tot i que no és gaire bona. Però el camí cap a Badalona és planer i fa més aviat baixada, i després de perdre'ns una mica —l'enllaç entre Barcelona i Badalona per Sant Adrià de Besòs és una merda— vem passar per davant de la fàbrica d'Anís del Mono i vem deliberar sobre si ens banyàvem a la platja o no. Si hi hagués hagut el Roman o l'Arnau, segurament ens hi hauríem remullat, però en aquest cas el seny es va imposar i vem anar a fer la birra cap a l'Ajuntament. El dia era núvol, feia un ventet fresc i no es volien encadarnar.
A Badalona s'acabaven les festes de Sant Anastasi, copatró del poble, i els badalonins feien gresca i xerinola. Al carrer que duu el nom del patró vem esmorzar i vem prendre la cervesa hidratant; cap a les dotze, la gent s'acaramullava a plaça, que es va omplir com un ou. Abans de començar els amfitrions van fer casteller d'honort o una cosa així un tal Abel Mariné el Nutricionista, el discurs del qual em va semblar fat. Tot seguit, la regidora de cultura va mastegar en un català pansit un discurset de mal pair cuinat en un establiment de menjar ràpid. Al costat hi havia un home amb una camisa de Minyons, que no sabem què hi feia. I quan per fi van decidir que era l'hora d'enllestir les formalitats i els protocols, les tres colles vem entrar amb un pilar caminant a plaça. El de Badalona va entrar força bé, rapidet i fet girar amb una certa gràcia. El dels Borinots va entrar ràpid, fet girar amb mestria i elegància, potser no tanta com la que exhibia l'Àdal en els bons temps dels nostres pilars que caminen. El nostre va ser lent, lleig, amb l'enxaneta massa asseguda i el Paco anant-se'n endavant, va girar a ensopegades com renegant i es va descarregar sense més història. I era l'hora de començar la gran festa dels castells.
En primera ronda portàvem el 4de7 amb agulla, un castell que fem a cabassos: uns quinze per temporada els darrers anys. La pinya es va tancar en un silenci i tranquil·litat insòlits; vem estar molt còmodes i ferms en un quatre que es va bastir com si res. Així el pilar va quedar exempt sense cap mena de problema, en una de les millors pinyes dels darrers anys en aquest castell, que acostuma a ser un galliner. Tanmateix, sembla que a la descarregada del pilar la motxilla va fer que el pes anés massa enrere; el segon no va poder aturar el moviment i se'n va anar avall amb la pinya que es va quedar una mica de cara de babaus.
Feia quatre anys que no ens queia aquest castell: va ser a Sant Pere de Ribes un diumenge dotze de setembre a la tarda. Des d'aleshores n'havíem descarregat 53 de consecutius; no està malament per a un castell que per a mi havia sigut una mena de mite en entrar a la colla, ja que era l'únic de gamma alta de set que havíem fet mai, una sola diada el 2002 de manera èpica.
Ens va costar ahir a la Closca recordar el 4de7a de Sant Pere de Ribes; jo recordava la diada i l'ambient, però no el castell, cosa que no es va solucionar fins que no hi féu acte de presència en Jaume I de manera força inopinada i ens dix aitals paraules:
Aquella tarda l'ambient era estrany: la gent estava molt dispersa, érem quatre piules, la plaça era molt gran i no hi havia atmosfera de diada. Vaig dir a l'Àdal, que era el cap de colla aleshores, que estigués molt concentrat en aquell castell, i ell em va dir, gairebé emprenyat, que esclar que ho estaria, com sempre. El castell va anar regirat tota l'estona i al final el pilar va caure.
Vet aquí la profecia d'en Jaume d'aquella època. La meva crònica no desmenteix gaire aquells bells mots:
En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany.
Això demostra algunes coses: aleshores ja escrivia i puntuava gairebé igual que ara; en segon lloc, em recorda aquells bonics temps en què feia de baix i que benauradament ja són història; finalment, demostra que com de costum només dic obvietats a la chrònica i que en general no papo gaire llesca.
O sigui que amb la primera llenya de l'any seguíem una actuació sense gaires històries. Era el torn del 4de7 i del 3de7, que no recordo que tinguessin gaires romanços. En un d'aquests castells no sé quin entrebanc va tenir l'enxaneta; pel que fa al 3, era el tronc del tres per sota, que si tot va bé estrenarem d'aquí dos diumenges a la Trobada del Baix, a Sant Vicenç dels Horts. El tres el vaig veure molt rodonet i bonic, per la qual cosa suposo que els hipotètics problemes de canalla van ser al quatre, que el recordo una mica més remenat. I val a dir que ja fa uns dies que les agulles estem ben quadrades als quatres, suposo que al final n'hem après. Ahir l'Adalid se'm clavava molt a l'espatlla, suposo que és perquè a l'hora de fer força s'esquena massa enrere, però jo què sé.
Per plegar una actuació una mica grisa, com el dia, vem fer un pilar de cinc, amb el Punki de segon. Aleshores els Micacos van fer els pilars rebentabalcons, les polques i els cucs i tota la cosa folklòrica típica de les colles del nord, i quan per fi se'n van cansar van fer cap al local.
Jo havia estat a punt de marxar amb cotxe amb el Pèsol, però m'hi vaig acabar repensant i vaig tornar amb bici, finalment els mateixos cinc que hi havíem anat (semblava que algú aniria amb tren, algú altre no vindria a la Closca, etc.). Com que ens en volíem anar aviat, vem passar els primers pel local dels Micacos: estaven parant les taules i no s'hi podia entrar, però ens van deixar desar-hi les bicis i ens van fer una visita guiada. És una antiga nau industrial (una metal·lúrgica, sembla) molt gran que tenen llogada a un preu rebaixat perquè la van haver de rehabilitar (la instal·lació elèctrica, per exemple, l'havien robada per allò del coure). El cas és que és un local gegant, amb tot el que es pot imaginar, que fa denteta i és digne d'admirar.
Quan els castellers arribaven per fi nosaltres marxàvem sense el Quique, que en principi s'hi quedava a endrapar el tiberi, però al final se'n va anar uns quinze minuts més tard que nosaltres i el vem retrobar a la Diagonal per Gràcia: havia anat ràpid per encalçar-nos i sense saber com ens havia avançat. Jo m'havia escapat del gran grup per allò d'apretar una mica i me'l vaig trobar al davant. Vem seguir endavant i al final va resultar que per Francesc Macià el Figueres i el Pujo s'havien perdut per darrere; i quan ens van tornar a encalçar vem seguir i a la Closca vem posar els vídeos i vem estar xerrant de la diada, del 4de7a caigut com el Pi de les Tres Branques i del que hem de fer per motivar la colla i la gent de pinyes perquè vulguin trempar i sentir-se imprescindibles i aquestes coses que fa mil anys que en parlem i que no hi ha manera de resoldre.
Perquè l'actuació d'ahir va ser una mica com el dia de la Marmota: hem tornat a fer el mateix de sempre, amb els Castellers de Badalona que van fer millor actuació que nosaltres (van descarregar 4de7a, 4de7 i 3de7, tot i que el vano del final els va quedar només carregat), alhora que sabíem que els Castellers de Berga també havien descarregat aquesta actuació (és el segon cop que la fan i és la millor de la seva història), mentre que els Castellers d'Esparreguera feien 5de7, 7de7, 4de7a carregat i vano de 5. Vaja, qui ho havia de dir, el fet de no avançar gaire fa que tots ens avancin pels costats. No avançar és al capdavall un retrocés, i si ens quedem gaire temps estancats ben aviat les aigües es faran estantisses. Per això a veure aquesta setmana com van els assajos, aviam si la gent vol fer el 3de7s de debò, i aviam què.
I res, una altra cosa que hauria de fer és dutxar-me després d'uns quaranta kilòmetres amb bici. I sopar. I vigilar amb les mossegades. I treballar una mica. O sigui que punt.
14 de maig 2014
Diada de Can Bandarra, 2014
Hol·la, bon dia, escriuré la crònica de la diada ara que el servidor de la feina, com és costum, s'ha enfonsat deu mil metres sota l'oceà per les fosses abissals més insòlites. As usual.
Arribàvem els ciclistes a hores esparses i ens aplegàvem a la trobada entre el carrer de Blesa i el de Blai del Poble-sec, lloc de gran vida nocturna. El diumenge tenia un cert ressol estrany i començava a fer una mica de xafogor. Els Salats de Súria, amb qui mai no havíem actuat encara en una actuació normal —només el 2011 a la Candelera de Valls i al Concurset— feien xivarri amb un altaveu estrident. I així anàvem arraïmant-nos-hi les tres colles per començar la història.
Nosaltres vem començar amb un pilar de quatre de dol en record del Joan Pastor, que havia estat a la Colla des dels inicis: les primeres fotos dels nostres castells són seves, per exemple. El dimarts anterior havíem fet el comiat al poble, amb l'Espluga Viva i els Diables i altra gent. Fins sempre...
I res, dels nostres castells no tinc ganes de dir-ne res. Vem començar amb el 3de7, que no recordo gens com va anar: crec que una mica destarotat, em sonen remors de totes bandes, però jo què sé. La Lourdes feia de baix al meu rengle (la plena?) i no va estar gaire còmoda en tota l'estona.
Seguíem amb el 4de7 amb agulla: en aquest castell, si no vaig errat, el Macis s'estrenava de segon al pilar del mig. Recordo força remenadissa pel quatre i coses per l'estil; també que el tacte de la cuixa del Macis és diferent del de la del Punki (del de la del!); el record és que el pilar va aguantar prou ferm i sense complicacions a destacar. I au.
En tercera ronda fèiem el 4de7, que a la foto surt prou bé. Plegàvem amb el pilar de cinc, i bona nit.
Mentrestant, els amfitrions, els Bandarres, que estrenaven local, havien començat amb un 5de7 i en segona ronda ens van plantar el 2de7: el primer de l'any, que vaig veure força millor que els de l'any passat. En tercera ronda van fer el 3de7, que no va acabar de pujar ben compensat però que van defensar molt bé. Van enllestir amb un vano de cinc.
Eeeeen resum: si fa dues setmanes ens havien fet el primer 3de7s de l'any, diumenge ens col·locaven la torre, dos castells que nosaltres anem assajant a un ritme tranquil, de cargol. Què deu passar a la nostra colla, que la gent no sembla gaire motivada, que en alguns assajos som quatre piules (com el del divendres abans, que a les nou feia pena), que no sembla que hi hagi empenta per tornar a fer aquests castells, encarar la torre, fer el 4de8, somniar amb coses com el 3de8 o fins i tot els folres, com fins fa quatre dies encara se'n parlava? No ho sé. És evident que a la Colla sempre li costa agafar embranzida i inèrcia, i que sense anar empenyent i posant una pastanaga al davant la gent no es belluga gaire. I jo què sé, esclar que mola fer castells nous (l'any passat va ser el primer en un grapat que no en fèiem cap de nou) i anar mirant sempre amunt, i comparar-te amb la colla del costat i voler fer-ho millor. Però no sembla que això piqui la gent de la Colla, ni sembla que hi hagi un discurs per picar la gent en cap sentit, o el discurs és com mig soterrat o tàcit o mig esfilagarsat i ventís, i jo què collons més sé.
O sigui que amb els Bandarres que segueixen creixent, i nosaltres que de moment anem al nostre ritme, assajant el 2de7 i el 3de7s i aviam quan els tindrem, vem enfilar cap a Can Bandarra. Molta cua per dinar i una mica cansat vaig anar cap a un kebab d'aquests i vaig pujar un turó, i vaig veure l'estesa de Barcelona fins a Collserola, i vaig baixar a pixar i a fer una altra birra, i va venir en Jaume Barri, que va fer una actuació semblant a les de Ganàpies (i que en un moment donat se'n va riure de mi), i vem gaudir de la trempera (i suquera) bandarra, que no se'ls acaben mai les piles, i al final vaig agafar la bici i vaig arribar a la Closca quan acabava la primera part del Barça, que va empatar contra no sé qui, però va tenir la sort que l'Atlético també empatava i que el Madrid s'esborrava de la Lliga. I aleshores, quan estava a punt d'acabar el Barça, la borratxera era grossa i vaig anar a dormir la mona.
I no tenim déu, tenim Jaume Barri.
Arribàvem els ciclistes a hores esparses i ens aplegàvem a la trobada entre el carrer de Blesa i el de Blai del Poble-sec, lloc de gran vida nocturna. El diumenge tenia un cert ressol estrany i començava a fer una mica de xafogor. Els Salats de Súria, amb qui mai no havíem actuat encara en una actuació normal —només el 2011 a la Candelera de Valls i al Concurset— feien xivarri amb un altaveu estrident. I així anàvem arraïmant-nos-hi les tres colles per començar la història.
Nosaltres vem començar amb un pilar de quatre de dol en record del Joan Pastor, que havia estat a la Colla des dels inicis: les primeres fotos dels nostres castells són seves, per exemple. El dimarts anterior havíem fet el comiat al poble, amb l'Espluga Viva i els Diables i altra gent. Fins sempre...
I res, dels nostres castells no tinc ganes de dir-ne res. Vem començar amb el 3de7, que no recordo gens com va anar: crec que una mica destarotat, em sonen remors de totes bandes, però jo què sé. La Lourdes feia de baix al meu rengle (la plena?) i no va estar gaire còmoda en tota l'estona.
Seguíem amb el 4de7 amb agulla: en aquest castell, si no vaig errat, el Macis s'estrenava de segon al pilar del mig. Recordo força remenadissa pel quatre i coses per l'estil; també que el tacte de la cuixa del Macis és diferent del de la del Punki (del de la del!); el record és que el pilar va aguantar prou ferm i sense complicacions a destacar. I au.
En tercera ronda fèiem el 4de7, que a la foto surt prou bé. Plegàvem amb el pilar de cinc, i bona nit.
Mentrestant, els amfitrions, els Bandarres, que estrenaven local, havien començat amb un 5de7 i en segona ronda ens van plantar el 2de7: el primer de l'any, que vaig veure força millor que els de l'any passat. En tercera ronda van fer el 3de7, que no va acabar de pujar ben compensat però que van defensar molt bé. Van enllestir amb un vano de cinc.
Eeeeen resum: si fa dues setmanes ens havien fet el primer 3de7s de l'any, diumenge ens col·locaven la torre, dos castells que nosaltres anem assajant a un ritme tranquil, de cargol. Què deu passar a la nostra colla, que la gent no sembla gaire motivada, que en alguns assajos som quatre piules (com el del divendres abans, que a les nou feia pena), que no sembla que hi hagi empenta per tornar a fer aquests castells, encarar la torre, fer el 4de8, somniar amb coses com el 3de8 o fins i tot els folres, com fins fa quatre dies encara se'n parlava? No ho sé. És evident que a la Colla sempre li costa agafar embranzida i inèrcia, i que sense anar empenyent i posant una pastanaga al davant la gent no es belluga gaire. I jo què sé, esclar que mola fer castells nous (l'any passat va ser el primer en un grapat que no en fèiem cap de nou) i anar mirant sempre amunt, i comparar-te amb la colla del costat i voler fer-ho millor. Però no sembla que això piqui la gent de la Colla, ni sembla que hi hagi un discurs per picar la gent en cap sentit, o el discurs és com mig soterrat o tàcit o mig esfilagarsat i ventís, i jo què collons més sé.
O sigui que amb els Bandarres que segueixen creixent, i nosaltres que de moment anem al nostre ritme, assajant el 2de7 i el 3de7s i aviam quan els tindrem, vem enfilar cap a Can Bandarra. Molta cua per dinar i una mica cansat vaig anar cap a un kebab d'aquests i vaig pujar un turó, i vaig veure l'estesa de Barcelona fins a Collserola, i vaig baixar a pixar i a fer una altra birra, i va venir en Jaume Barri, que va fer una actuació semblant a les de Ganàpies (i que en un moment donat se'n va riure de mi), i vem gaudir de la trempera (i suquera) bandarra, que no se'ls acaben mai les piles, i al final vaig agafar la bici i vaig arribar a la Closca quan acabava la primera part del Barça, que va empatar contra no sé qui, però va tenir la sort que l'Atlético també empatava i que el Madrid s'esborrava de la Lliga. I aleshores, quan estava a punt d'acabar el Barça, la borratxera era grossa i vaig anar a dormir la mona.
I no tenim déu, tenim Jaume Barri.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)