Diada a Finestrelles

Avui hem finit el «famós» mes casteller al barri de Finestrelles, a una plaça deserta a trenta graus eixarreïts i amb uns castellers de Rubí amb quatre piules, que en diuen. Aquesta diada, pel meu gust, ha estat una puta merda, i diria que de les que recordo és de les que pitjor regust m'han deixat. Diria que un gust repulsiu, vomitiu. I mira que érem força gent a les pinyes, i que havíem de fer tremolar els burgesos de merda d'aquella banda d'Esplugues. Però no.



En fi, portem dues setmanes tràgiques en general, no parlo de castells només. La setmana passada vem descarregar el tercer 4de7 i va estar bé, malgrat actuar a un barri de merda del Baix Llobregat més caspós. En suma, tenim que jo estic com mig depre —més pansit del costum—, que la feina m'està cremant, que les eleccions van anar molt malament, que estic molt cansat i encara arrossego el baldament de quan vaig anar a córrer a més de les dues hores de bici que vaig fer ahir per Barcelona, a més va perdre el Barça la Lliga en un minut i tinc ressaca i res no em surt massa bé. No em surten ni les paraules i m'està costant molt escriure això.

A sobre, avui era la diada del Corpus a Cornellà, i Vilafranca ha descarregat el primer 3de9f mentre que els Minyons n'han desmuntat un intent. Mentre al poble veí veien els primers castells de nou del 2007, nosaltres ens assecàvem com bacallans al sol de Finestrelles, en una diada certament per oblidar.

Siguem més optimistes, però. Hem obert plaça amb un 3de6 que he vist molt parat i amb molt bones mides, i només s'ha alentit un xic quan l'acotxadora, pel que sembla, ha dubtat en col·locar-se on tocava. En tot cas, segons m'han dit, ha estat el millor 3de6 en molt de temps, uns quants anys, i jo, malgrat no tenir tanta memòria, corroboro que ha estat de puta mare.

A segona ronda he tornat a pujar al 4de6a, però jo ja sabia que no aniria bé. Suposo que pujar amb aquesta mentalitat és un factor que contribueix a què vagi malament, però és un fet constatable que les cames em tremolen totes soles sense necessitat de pujar enlloc, que tinc ressaca i estic cansat. Haig de descansar una mica, de debò.

L'estructura del 4 estava molt malament, per variar, i jo no mantenia gaire la posició. A terços només he vist bé l'Eugènia. Jo, des que m'ha començat a pujar el dos, ja he vist que patiria. El peu dret se m'ha descol·locat i no podia parar una mena de moto constant. Bé, el cas és que n'han fet la primera aleta, han coronat el pilar, i hem baixat malgrat tot. Tanmateix, però, la Cris estava molt enrera al pilar del 4de6a, i quan ja els segons s'havien deixat anar la cosa no ha aguantat més i d'una darrera batzegada l'espadat s'ha estimbat. La primera llenya de la temporada.



A tercera ronda un 2de6 que ha anat força bé malgrat que es torcia una mica cap a la meva dreta (banda muntanya). Estava molt bé, però. Hem acabat amb un Pde4 ràpid, i a córrer.

Parlant dels de Rubí, diré que és la segona setmana consecutiva que l'altra colla es dedica a arrossegar-se per la plaça. Han començat amb un 4de6 amb molts de problemes que si més no han pogut solventar, i que ha estat força celebrat. Tot seguit han provat dos cops el 3de6, però tenia unes mides raríssimes, la canalla era molt matussera, i en tots dos casos l'han desmuntat. En el primer, encara ha estat més o menys normal. Al segon intent ha passat l'acotxadora i l'enxaneta s'ha quedat pel camí i ha baixat. Algú m'ha dit l'acotxadora ha fet l'aleta... aconxaneta? Els esperits de les colles universitàries els han sobrevolat una mica més, i han acabat amb una esplèndida torre de cinc, amb la pinya lligada. Molt trist.

Parlant d'esperits universitaris, he vist que els dosos de la nostre torre tenien edat universitària, i que una d'elles és terç o quart als Arreplegats. Bé, un incís.

Abans de marxar en Jaume I ens ha adreçat uns mots sobre algunes qüestions; primer ha parlat del tema assegurança, Mariona i actuació a Vall d'Hebron, i després ens ha donat les gràcies per l'esforç i ens n'ha demanat més pel que ha de venir, que ha de ser molt maco i hem de trencar registres aquesta temporada.

Hem passat llavors a Cal Suís i hem menjat una mica. Jo m'he passat per la biblioteca popular que hi tenen i després de mirar-me-la uns quinze o vint minuts, he pres un llibre d'Habermas, autor molt conegut entre els politòlegs. He sortit i he fet un parell de birres i m'he tornat a casa amb mon pare.

En resum, una diada horrible a un lloc, un dia i un hora molt dolents, amb una colla molt limitada al costat i jo amb les cames fent-me figa. L'Adal m'ha dit que ens ho hem de creure, que hi hem d'estar forts i parar-ho, i que ho puc fer... Ja ho sé, però avui no tenia el dia.

I res, salut.
He penjat fotos aquí.

Actuació a Sant Feliu

Avui ha tornat a haver-hi diada, però no tinc masses ganes de comentar-la. Potser hauria de reflexionar-hi una mica: no sé com orientar la crònica. Així que faré una mica de via.

Mon pare m'hi ha dut en cotxe. Havíem quedat a les onze al local però jo hi he arribat gairebé a dos quarts, esperant que haguessin marxat sense mi. Mon pare m'hi esperava amb alguns altres i finalment hem fet cap a Sant Feliu, bella vila del Llobregat Jussà.

Un cop arribats, tot fent la cerveseta he estat llegint al l'ombra un llibre qualsevol que em sembla força interessant. N'he llegit dos capítols, són curtets, unes quinze pàgines en total, i finalment m'he enfaixat. Com podeu veure, jo estava totalment aïllat del món, i és que avui estic aïllacionista i separatista.

Hem començat amb un pilar de quatre que si ressenyo és només perquè m'hi han fotut de baix —no sé per què— després de cosa d'un any sense fer-ho. Si llegís la crònica de fa un any, segur que no trobaria cap contradicció en dir que m'agrada fer-ho, que cal enfaixar-se una mica millor, i que és més masoca que tècnic i que cap altra cosa.

A primera ronda hem fet un 3de6 on pujava en Pau i que des de la meva posició d'agulla m'ha semblat en general una mica rarot, però estic adonant-me de què la meva perspectiva és tan privilegiada que permet veure tots els problemes des de dins, la qual cosa fa que els castells semblin pitjors. Vist a la foto, el tres estava bé, però bé.

A segona ronda sembla que hem tramitat un dos de sis, tot i que repeteixo que just quan l'enxaneta feia les passes he vist la torre que es brandava com una ploma d'estruç. Potser és més aviat la meva subjectivitat, més que la perspectiva a la pinya.

A tercera ronda m'havien dit que tiràvem el quatre de sis, i m'he anat arrossegant cap al meu lloc ineluctable. Tanmateix, jo sempre dich: la pinya del Quatre s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un Quatre com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, però, i vist l'estrany ambient i que els de tronc estaven més tensos del que és normal, i també vist que pujava en Jaume I i el més granat de la Colla, he preguntat i m'han informat de què, efectivament, era el 4de7. Llavors he pensat algunes coses, com ara que teníem poca pinya, que aquell barri i aquella diada eren una merda, que només érem dues colles, etc. Però sí, era el 4de7, així que un cop la segona pinya quadrada, millor amidada que la de fa una setmana pel que sembla, el castell ha tirat amunt.

I podria tornar a recrear-me en els patiments i els rengles torts i la suor i les croses que s'ensulsien i els crits i esgarips i tota la pesca. En fi, jo l'he vist així, he anat espigolant converses que comentaven com una rengla s'apropava massa a una altra, i uns quarts que s'obrien i nosequè que trontollava. Buenu, pel que sembla ha anat millor que el de la setmana passada, tenia bones mides i ha anat bé. De puta mare, el tercer castell de set al sarró.

Hem acabat amb dos pilars de quatre i a córrer.

Comentaré una mica l'actuació dels de Sant Feliu, perquè m'ha semblat curiosa: id3de6a, 3de6a, id3de6, 3de6, i id2d'alguna-cosa-neta més Pde4. Deia en broma que només els hi calia haver provat el tres de sis per sota.

En acabat hem fet el pica pica dins la parròquia d'una església, i se m'han posat els pèls de punta. El Conqueridor m'ha explicat per què no he pujat avui; en fi, m'és igual. Ja vaig escriure en una de les primeres cròniques que tant me feia no pujar si això és bo per la colla. Si no hagués de pujar mai, em pendria els assaigs d'una altra manera, potser, però no deixaria d'anar-hi —almenys de moment. La qüestió d'orgull no és no haver pujat al possible 4de6, sinó ser descartat pel de set. Però és el que hi ha, jo no sé si aguantaria aquelles tortures eternes.

El meu pare m'ha tret de la parròquia i xino-xano hem enfilat cap a la gran ciutat d'Esplugues del Llogregat.

Fotos

Diada de Santa Eulàlia, segona part

Rellegint la primera part, veig que cada cop m'allargo més en les cròniques. Suposo que això és així perquè aquí tinc més llibertat i puc escopir totes les meves impressions impunement. Només hi ha en Jaume I, la qual cosa de vegades em frena, però bé, no gaire.

Deia que hi havia dos motius que per a mi feien diferent la diada de Santa Eulàlia del 2007 comparada amb la del 2006. El motiu col·lectiu ja l'he explicat a bastament; ara hauria de comentar-ne el meu, però és quan el fet que en Jaume pul·luli per aquí em sap una mica de greu.

Primer acabaré amb la crònica estrictament castellera. A segona ronda hem tirat el 4de6a, un castell al qual per alguna raó jo hi he pujat moltíssimes vegades, més que cap altre. Per exemple, al 4de6a de Santa Eulàlia del 2006 també hi vaig pujar, i recordo que, potser per l'amargor del 3de7, o perquè feia molta calor, o perquè com sempre estava descentrat, el cas és que jo vaig estar-hi fatal, molt abocat i regalimant desconfiança per tot el castell. El cas és que, com la història és cíclica, aquest any he pujat a terços del mateix castell a la mateixa plaça a la mateixa ronda, i aquesta vegada amb un pis de terços un altre cop d'allò més estrany, que em fa pensar en què es fuma aquest bon noi. El cas és que potser exagero, però començant per les mides: tenia la Sílvia molt i molt més baixa, i també els altres dos els tenia més baixos. Bé, a la dreta tenia la Sílvia que em dóna bastanta confiança; a l'esquerra tenia en Pau, que malgrat que és novatu pot fer-ho tranquil·lament —potser està com jo l'any passat, però millor, jo crec. A davant tenia la Noe, que era qui menys confiança em donava.

Cal tenir present que un 4de6a és tan fàcil i tan lleig que qualsevol ho pot fer. Bé, en pujar els dosos la Noe s'ha torçat moltíssim, la Sílvia ha hagut de recuperar posicions sobretot d'aquell flanc, mentre que en Pau ha patit els rebrecs i la seva rengla s'ha obert moltíssim. L'únic que s'hi trobava còmode, jo crech, era jo mateix. Per això, veient la Noe he pensat: mira, com jo l'any passat. Amb una mica de ganes i assaig això es resol fàcilment.

I hem acabat amb el 2de6, que bé, i dos Pde4, un d'ells femení, amb la Marta a segons. Han llençat a la font en Rubèn i l'Alícia, casats de fa poc, i en bici hem tornat a Esplugues a completar la jornada electoral.


Per acabar, ja he comentat les meves sensacions sobre el 4de6a, que realment són totalment intrascendents. De fet no hi hauria d'haver pujat perquè divendres no vaig anar a l'assaig, però per sort o per desgràcia l'Anna no va fer acte de presència a l'Hospitalet i m'ha tocat entrar-hi. Després tenim el neguit del que podria haver estat per a mi aquesta diada i que no ha estat, i que no sé si hagués estat si hagués decidit una altra cosa o no, i no ho sé però la incertesa neguiteja. És això, i no el 4de6a, el que m'omple el cap de fantasies. L'únic que puc fer és anar dimarts i au, tornem a començar.

La segona part no és ni tan èpica ni tan currada, d'una banda perquè ahir em vaig esgotar, perquè les eleccions m'han deprimit, i perquè ara no he parlat pla.

Diada a Santa Eulàlia: primera part

Aviam, avui ha estat diada a L'Hospitalet. L'any passat, descomptant els intents desmuntats, vem fer això:

4de7, 4de6a, 2de6, Pde4

Enguany, a la mateixa plaça, just un any més tard, hem completat la següent actuació:

4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4

Com podeu comprovar, dues actuacions totalment diferents. I són totalment diferents, crec jo, per dos motius, un de propi i un de col·lectiu (tot i que després altres diran que el més important és que avui no feia calor i l'any passat allò era una paella gegant).

La primera raó que jo apunto, la col·lectiva, és allò que no he referit, i és que l'any passat vem desmuntar dos intents de 3de7 que van anar força lluny, segons recordo, però que la cap de colla va decidir fer baixar perquè es bellugaven força i, malgrat que almenys un dels dos es podia haver descarregat, no oferien garanties sòlides de reeiximent complet. Com sabreu, la nostra colla és de les que menys arrisquen del món casteller, i veritablement, fotre's la ventallada amb intents suïcides de 3de7 és considerat, en general, bastant trist.

La conseqüència imprevista d'aquells intents infructuosos de 3de7 fou la pèrdua de confiança en el castell. El monstre ens espaordia, i així, cada volta que embasardits l'encontràvem al camp de justes, érem derrotats abans lluitar. Els castells són més cerebrals que cap altra cosa, i si tinguéssim una confiança impossible d'aconseguir per generació espontània, descarregaríem la torre de set a la primera. Bé, ja m'agradaria, que fos tan fàcil: també cal assaig i pinya i etcètera, però sobretot cal confiança.

I l'any passat per algun motiu teníem totalment apamat el 4de7, igual com sembla que si fa no fa enguany el comencem a tenir apamat malgrat els desarranjaments perillosos, però el tres se'ns va resistir fins la penúltima diada de l'any, la darrera oportunitat que vem tenir per fer-lo.

Per això sembla que el senyor cap de colla ha decidit que aquesta vegada no repetiríem els errors de l'any passat. Quan he preguntat m'han dit alguns que l'assaig de divendres havia anat molt bé, que s'havien fet profitoses proves de 3de7, i alguns m'havien pronosticat 3de7 i 4de7 més torre (la clàssica de 7?). Tanmateix, com sé com van les coses, he anat al Conqueridor de places i castells, lo Rei en Jacme, a solicitar audiència per inquirir sobre el planejament previst en la batalla. En Jaume I m'ha dit aleshores, amb sorpresa meva i tot, que no provaríem el 3de7, i després de fer-me'n a la idea, he vist que era el més lògic i que tenia raó (i no és peloteo) davant la realitat presentada i els antecedents.

Així que hem obert plaça amb el 4de7 esmentat, i ha anat bé després d'un peu desmuntat. Jo sempre dich: el 4de7 s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un 4de7 com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, tot i que desquadrada pel que sembla, ha tirat amunt. En Jaume I m'ha avisat que hauria de treballar, i li hauria d'haver fet més cas: així que he badat un xic ja tenia el segon mig assegut i amb una cama endavant i l'altra endarrera. Mirava cap amunt i aquell rengle era un panorama desolador d'ànimes torturades al purgatori; un rengle tortuós com les costes del Garraf. Algú en diria: apoteosi surrealista. Jo dich: sempre els fem així. En fi, pel que sembla, però, i malgrat que en algun moment la bastida ha perillat seriosament, cal afegir que sobretot s'ha rebregat a la descarregada, i que la malvestat, tot i planar com un voltor afamat, no ha presentat veritables símptomes d'imminència.

Algú que llegeixi això es pensarà que ha estat un castell èpic i heroic, una epopeia homèrica. No us enganyeu: el castell era un bunyol però encara ha mantingut les mides i, fins i tot, de fora estant, diuen que s'ha pogut veure bé. Des del cor del castell, que em permet la meva privilegiada posició d'agulla, però, he patit força i he pencat de valent, i sense tanta retòrica podríem dir que, malgrat que lleig, n'hem descarregat un altre, el segon de la temporada.

I ara, quan tingui més temps, n'escriuré la segona part (i en repassaré i modificaré la primera)

Actuació a la Vall d'Hebron

Doncs avui ha començat «el mes casteller», com l'ha anomenat el cap de colla, i que consisteix en quatre caps de setmana seguits amb diades. Avui ha estat el típic bolo per aconseguir diners, i prou. Actuàvem a la Vall d'Hebron, zona ombrívola en el meu imaginari a causa d'un hospital horrible on jo vaig passar algunes estones horribles quan era petit, de les quals ja per sort gairebé no me'n recordo.

En tot cas, hem actuat a un parc força maco de l'Avinguda del Jordà (Hebron, Jordà, Natzaret... quin barri), amb Collserola al darrera i arbres i herba i una mica d'ombra. El cel era blau i net, hi havia alguns nuvolets, i feia força calor. Els cargolins s'hi han anat concentrant a poc a poc, després del viatge per les Rondes. L'únic cargolí hippy de debò hi ha estat arribat en bici, amb l'esquena tota suada, un cert mareig i amb l'alè recuperant-se per la remuntada pel coster del Jordà. El hippy pelut ha saludat als quatre que s'ha trobat pel camí, s'ha assegut a l'ombra i ha endrapat l'entrepà de llom. Potser el que sorprèn no és que el hippy hagi anat conseqüentment en bici; el que sorprèn és que ho hagi fet després d'una nit de festa i, a sobre, tot sol sota el sol que crema. Però bé, el hippy s'ha begut una ampolleta d'aigua, i l'enteniment fa temps, i tot oli en un llum.

El que més m'agrada d'anar en bici és la independència que em dóna: jo vinc i me'n vaig quan em ve de gust i l'aparco on vull i a córrer. Sóc gairebé tan ràpid com els cotxes, tot i que no ho sembli, i en vint o vint-i-cinc minuts recorro la distància entre casa meva i l'Hospital. Purifico una mica el cos després de la intoxicació de la nit anterior, em poso una mica més en forma, i sobretot marxo i arribo quan em surt dels collons. Podria fer-ho també en moto o en cotxe, però aleshores no seria un hippy. I, el que és més important, no tinc diners per pagar cap d'aquestes coses. Sóc un hippy pelut perquè no tinc més remei que ser-ho, sóc pobre i, fet i fet, no m'importa gaire —i això em recorda aquella dita de què la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. En tot cas, no tinch cap ganes de fer l'esforç d'haver-les, siguin verdes o madures: és un esforç titànic que deixo per un altre.

Coses d'aquestes són les que penso quan bado al seient, menjant l'entrepà de llom i fitant els nuvolets del cel blau. La meva ment torturada no pot deixar d'immergir-se en marrades abruptes i cingles insondables, i quan torna a aterrar al món real està tan desconnectat de tot que no pot fer l'esforç, com he dit abans, d'haver res, ja sigui verd o madur.

El cas és que, aterrant un altre cop, quan a la placeta del parch han acabat de ballar els colombians i aquella mena d'esbart abillat amb induments de camuflatge per l'exèrcit de mar, nosaltres hem sortit enfaixats a cobrar 600, 800 o 1000 euros. I per què hi hem anat? El món casteller és tan maco! No sé si la majoria de castellers ho sabien, per què han anat a actuar avui a una plaça mig buida plena de iaios i amb la terrassa d'un bar amb alguns fent el vermut. Esclar, els diners sempre van bé. Bé, el cas és que el fet de què 60 persones, o les que siguin, dediquin un matí de la seva vida, sense ni tan sols saber-ho, a guanyar quatre duros per una cosa que ni tan sols saben, és quelcom que mireu, m'ha frapat, com si diguéssim. Tanta filantropia concentrada en un món liberal-egoista capitalista com el d'avui dia, em sembla meravellós. En fi.

L'actuació, amb tan poca gent, s'ha resumit en pilar de quatre, 2de6 on en Beitia tornava a pujar de segon (no sé si ja havia tornat a pujat a plaça després del daltabaix del Gall de fa un any). La torre no és que hagi anat massa bé, però s'ha descarregat sense gaires problemes: en Beitia trepitjava raïm damunt el rondinaire del Gaspar, tot i que aquest no ha rondinat massa. Els peus de les crosses, dels baixos, dels laterals, els meus; tot anava amunt i avall. La pinya ha aguantat i el tronc s'ha mantingut i a córrer.

El 3de6 també ha anat així una mica desmanegat, però bé al capdavall. La canalla, pel meu gust, ha trigat massa en coronar l'estructura; la rengla s'ha obert com tres metres enllà; he sentit els laterals de la plena lluitant a mort; aleshores el meu segon ha perdut una mica més la posició i l'Andrés patia com un cabron. La Sílvia m'ha dit que la buida estava bé però que la plena no sé què. En fi, a la descarregada tot s'ha desmanegat, com ja he dit al principi del paràgraf, i fins aquí puc escriure, perquè no m'he interessat gaire més per la cosa.

Hem enllestit amb el pilar de quatre aixecat per sota, que ha pujat i baixat amb sense problemes, com diria en Clos: bé amunt, bé avall. Dins les pinyes fotia una calda impressionant.

I c'est finie. El hippy pelut no ha esperat gaire més estona, s'ha acomiadat dels quatre cargolins que ha trobat en el seu camí vers el cavall de ferro massís, i encavallat a sobre s'ha plantat molt ràpidament a Esplugues, on la seva família ha començat a dinar sense esperar-li i on, una mica més tard, hem presenciat com l'imbècil del Nadal ha truncat la seva ratxa de 81 victòries consecutives a terra batuda.

Photos here.

Diada Ganàpies primavera 2007

Continuant amb la interminable crònica castellera, ahir va ser la diada de Ganàpies, els de la UAB. La diada de primavera és especial perquè sí, i aquesta també ho ha estat perquè sí. En fi, he tornat a dinar abans de la diada, aquest cop botifarra blanca, perquè la negra no em va agradar gaire. Jo i algun altre (els borratxos de la colla) hem anat buidant les xibeques abans i durant l'actuació; cal dir que jo vetllava pel meu estat i només em servia per remullar la gola. En Juanele, per la seva banda, i com acostuma a fer, anava mig taja fent de segon: després ballava a la seva posició de segon, la qual cosa ens compromet a tots. En tot cas, el noi ho pot aguantar, i és la forma vallenca caricaturitzada de fer els castells. Així, només ens podem queixar el just.

Havíem d'obrir amb el 5de6, però faltava un segon i hem començat amb el 4de6a. Jo feia de lateral al pilar del mig, i cal dir que en Juanele estava molt bé i que no va patir gaire l'espadat; en canvi, pel que sembla, l'estructura del 4 feia pena, estava totalment desfigurada, i va oferir símptomes de llenya. En qualsevol cas, 4de6a descarregat, i tots feliços com gínjols.

Pel que vaig sapiguer després, feia almenys uns quatre o cinc anys que no fèiem l'aleta al 5de6. Desconeixedor de la pròpia història, i força nerviós (aquell nerviosisme que tinc quan pujo a un castell que no tinc gaire apamat), van dir que terços damunt la pinya, i au. Es col·loquen els terços del tres, ens hi col·loquem els terços de la torre, m'empasso el nerviosisme i m'adono de què la nostra torre estava tan i tan bé que era bufar i fer ampolles. Malauradament, el tres era un poema i ens traspassava batzagades, en especial quan va travessar l'enxaneta. Aleshores vaig perdre una mica la mida (vaig entrar un xic) i vam aguantar els segons que va durar la tempesta. Descarregat amb no gaires dificultats, un castell lleig i rebregat sobretot de la banda del tres. Ja tothom a terra, grans abraçades, petons, esgarips de joia: quanta gaubança pel 5de6! És un d'aquells moments tan macos que ens reserva aquest món. Moltes hores d'assaig, calor, moments durs i alegres, per aconseguir això.

A tercera ronda vem descarregar un 3de6 que era també horrible. En fi, tot descarregat i ara dos pilars de 4, un dels quals només carregat, i després pilars novatus, que són de tres amb la gent nova que ha entrat. Cal dir que fem els castells estil vallenc: fets un nyap, però a la fi descarregats.

I festa i la meva revista que ja us vaig penjar i que ha agradat molt i tal i tal. Jo només em vaig dedicar a beure cervesa i vaig fumar algun porro. En arribar a casa, el meu germà havia comprat Cointreau i el vem afusellar. No em vaig emborratxar a l'Autònoma, però a casa vaig fustigar el meu fetge foradat. I això és tot, n'hi ha fotos aquí.

La Revista 24

Després de tres dies i mig gairebé dedicats exclusivament a confeccionar La Revista de Ganàpies, ja l'he vista impresa i està a fotocòpies centuplicant-se. Ja he dit alguna vegada que m'agrada molt aquesta mena de feines, i més si serveixen d'alguna cosa. Als qui l'han vista els hi ha agradat molt i han rigut força. He optat per accentuar més encara el vessant gràfic, amb més fotos i lletra més gran, la qual cosa m'ha portat fins les 44 pàgines. A més, he comptat amb l'ajuda sobretot de la Presidenta, i també de la Cap de Colla, a l'hora de buscar articulistes, la qual cosa s'ha notat moltíssim en el gruix de col·laboracions tan estupendu. La portada ha agradat molt als tres als qui els hi ensenyat avui, han rigut força, i només s'hi va posar una mica en contra la Cap de Colla ahir a la nit. Per últim, he vist que l'arxiu ocupa el doble que les altres tres revistes ganàpies: cada cop més fotos.

En fi, això és la crònica de La Revista. Ha quedat també molt anti-arreplegada, ja veurem com s'ho prenen els senyors verds. La meva editorial és rollo onírico-psicodèlic, i algunes coses no acaben de quadrar-hi gaire bé, però he dit el que volia dir i en veu alta.

Avui m'he saltat més de la meitat de l'assaig perquè estava amb l'excusa de La Revista. Demà és l'últim assaig abans de la Diada. He tornat a provar el 5de5, però estava molt malament. Tinc moltes ganes d'acabar els assaigs universitaris i aparcar-los durant sis mesos, almenys.

La Revista 24, download here (uns 4,6 Mb).

Diada AZU

Parlo molt de castells, però és que últimament la meva vida només gira al voltant dels castells. És trist, però és així.

Divendres va ser la diada dels Arreplegats. Per fer-se una idea del que penso d'ells, quan em van informar que el seu Pd6 amb folre havia quedat en dos llenyes, se'm va fer un somrís tan evident a la cara que el meu interlocutor m'ho va comentar entre mitjos somriures còmplices. En fi, ja els vaig blasmar prou fa uns mesos, no hi tornaré.

Els meus amics de la Zona Universitària han plantat, els fills de puta, un 5de7 de puta mare, amb problemes a baixos que s'han notat poc abans de fer l'aleta, però que s'ha acabat assentant amb molta seguretat i plasticitat. Un 5de7 enorme i molt maco, opinió que no diré mai a cap Arreplegat, per descomptat: per ells, el 5de7 era trontolladís i la torre massa enganxada a la rengla.

Han continuat amb un 4de7a que anava molt bé, però una mica massa lent, sobretot la canalla, no sé què passava. En tot cas, ha estat carregat, i quan els segons eren fora hi ha hagut una rebrincada que m'ha agafat per sorpresa i el pilar de 5 s'ha estimbat. Mala sort, realment el primer que vaig pensar va ser: quina merda. El castell era molt maco i va ser una llàstima que caigués.

El tercer castell ha estat el 3de7, sense cap problema, de puta mare.

Nosaltres havíem fet un 3de6 a primera ronda amb molts problemes. A més, remoguem la nostra pròpia merda, teníem dos membres de l'altra colla fent-nos de contrafort (disposàvem de poc més d'un cordó i mig) i, el que és més greu, l'enxaneta encara no havia arribat. Per tal de fer temps (oh, déus dels castells, perdoneu-nos!) vem practicar tàctica Vella Valls, que és desmuntar el peu del castell per fer temps i esperar alguna cosa. Així, després de mitja hora quadrant i amb els segons discutint de si les mides eren bones o no, es va decidir (oh, sorpresa!) de desmuntar-lo.

Al final van arribar l'enxaneta i no sé qui més (Ari, Queralt) i vem poguer tirar-ho amunt. Jo resava Vinyes verdes vora el mar, però vaig adonar-me de què massa verd en un sol poema i ho vaig deixar estar. No vaig veure res del castell, estava de primeres laterals i patia com un imbècil perquè la cosa no estava per romanços, precisament.

A segona ronda vaig fer de terç a un 5de5 net, el vint-i-cinc. En acabat, la Cap de Colla em va preguntar que perquè no ho faig tan parat als assaigs: doncs perquè estic fins els collons d'assajar amb Ganàpies. Un cop passada la nostra diada la cosa s'acabarà d'arrel. Ganapiot per la porta gran: fent porros, sense faixa i amb una birra a la mà.

La tercera ronda va estar presidida per un espectacular algu de cinc net: un 4de5a. Va anar força bé, però la que feia de segon/terç a l'agulla, que havia caigut al darrer assaig sense fer-se mal, trontollava com una mala cosa i encara sort que el va poder parar.

Vale, a ronda de pilars no m'hi vaig poder quedar perquè havia d'anar a treballar. Els AZU van caure dos cops amb el seu pilar de sis folrat, barrabassada que refuso mirar d'entendre, però que pel que sembla m'ha de deixondir mil enveges. El que em va deixondir, quan m'ho van explicar, esclar, va ser alegria malsana. Sóc un desgraciat. En fi, ells van acabar amb un pilar de quatre, igual que nosaltres.


CAPÍTOL 2

Tenim que als AZU hi ha dues noies d'Esplugues, que entren sempre als monstres verds i que, per tant, em fan patir com una mala cosa. Per això, quan veig castells AZU, tinc el sentiment contradictori de voluntat de llenya, però que no se'm matin els meus. A l'últim, i per solidaritat castellera amb els altres, m'estimo més que no se'ls fotin per barret: però la satisfacció miserable de veure una llenya arreplegada és quelcom que em supera. Si han de caure, almenys que quarts i pom de dalt no hagin pujat o ja hagin baixat, perquè és on les d'Esplugues pugen.

Un cop tornat de la feina vaig volguer passar pel Campus Nord un altre cop, per informar-me de com havia anat i per fer-me amb un Arreplegator, la seva revista verda que no val res. Pel que fa a l'obtenció d'informació, va ser cosa ràpida i satisfactòria. Pel que fa a l'Arreplegator, vaig haver de remenar força per trobar-ne un. La Revista de Ganàpies, que és a punt de sortir, és infinitament millor.

Vaig beure una mica de kali i vaig fer unes calades al porro, i vaig tornar a Esplugues per assajar, on vaig adonar-me de què havia perdut la faixa. L'he perduda, segur, durant el matí, i és una puta merda perquè tenia carinyu als mocadors, no tant a la faixa. Espero recuperar-la, però ho veig magre.

A l'assaig vaig fer de terç a un altre 5de5 net, just a la mateixa posició (sortida de la torre) que a plaça unes hores abans, i amb la Marta (d'AZU) a terços a la carregada. Oh, q'estrany tot plegat! En fi, va ser curiós. A Ganàpies les torres les agafem com un Tres, lleugerament girats cap l'interior. A Esplugues, les torres les agafem com un Dos, és a dir, perfectament encarats. A banda d'això, tot oli en un llum.

I a la sortida de l'assaig en Jaume I em segresta per escriure poesies fins les quatre de la matinada. Abans em passo per l'Avenç: la noia no hi ha anat, és el seu problema. Jo em quedo escoltant les corrandes, me'n dediquen unes quantes per ser d'ERC i per haver estat fent-me porros, i quan veig que comença a fer-se massa tard em passo per Sant Francesc Xavier.

[He penjat les fotos aquí, però les treuré en una setmana]

Legazpi III, versió QG

A un quart de deu fórem arribats al país de les boires, les muntanyes i els boschs, on les vaques fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar. Legazpi és un poble de Guipúscoa, situat just al mig del quadrant format per Bilbo, Gasteiz, Donosti i Pamplona. Legazpi té pobladors documentats ja abans de Christ, que es dedicaven al treball del ferro. Durant el franquisme s'hi instal·laren altres indústries (papereres, electromagnètiques, plàstics), que desbancaren les foneries de ferro. Amb les deslocalitzacions, Legazpi ha perdut des d'aleshores uns dos mil habitants, tot i que ara sembla que es comença a recuperar.

Legazpi és un poble molt maco i sembla que tranquil, tot i que en festes és un sarau. Tan bon punt arribàrem i desàrem el bagatge al poliesportiu, la majoria anà a la recerca d'un bar obert per prendre el cafè o la cervesa. Quan per fi en trobàrem un, jo vaig decidir marxar a la francesa per explorar el bell poble. Me'l vaig creuar fins el terme municipal i, pel parc de Mirandoala, vaig remuntar riu Urola amunt fins arribar a la vora del poble del costat. Un pobletà que pescava en un pont va demanar-me un cigar. Vaig passar per la ferreria i l'ermita de Mirandaola i finalment vaig tornar al poliesportiu per descansar una estona jugant a bàsquet.

Cap a migdia vem anar a la plaça de l'Ajuntament (plaça d'Euskal Herria) per tal que el batlle ens dongués la benvinguda formal i tal, però mentre esperàvem les nuvolades se sacsejaren i es deseixí densa tempesta. Així que el senyor batlle finí el seu puret, pujàrem les escales cap al saló de plens, on es remarcava les absències del retrat del rei i de la rojigualda. El senyor batlle ens explicà quatre coses del poble, algunes de les quals ja les he esmentades més amunt. Ell ens donà un record del seu poble, mentre que nosaltres i diables també li n'oferírem un d'Esplugues, i tots contents eixírem del legazpiko udola.

Després d'uns moments d'incertesa, el cap de colla veié la llum i, tot il·luminat, i sota el xàfec que queia, menà una bona colla de cargolins escales amunt fins que se'ns acabà el poble i, tot xops, perduts, vem haver d'arrecerar-nos sota un arbrot per veure com plovia. Uns moments de deliberació més tard, algú (potser en Joan, potser en Jornet) va assegurar que coneixa el camí del bar, i seguint-lo escales avall el trobàrem no gaire lluny del nostre arbre. Al bar vaig fer la primera cervesa del dia i vem passar una estona entre boires grises i l'aire fresc de Legazpi, fins que fou l'hora d'anar a dinar al casal de iaios (jubilatuen etxea).

El dinar va estar bé, tot i que em va recordar als àpats insípids de quan menjàvem al cole de monges. Aprofito per cagar-me en déu i en sa puta mare. El vi estava bé i el cafè també, i finalment, sota la pluja amenaçadora, tornàrem al poliesportiu per veure què fotíem. Jo vaig llegir una estona, i vaig escriure alguna cosa, mentre en Jordi es revinclava el turmell per jugar 45 segons a bàsquet i complicava encara més les alineacions al senyor Jaume. Desesperat, en un racó, fumant i amb la llibreta a la mà, es trencava el cap per quadrar els castells.

Arribada l'hora estipulada, una mica ja passada, van anar despertant tots els dropos que clapaven per tal que s'enfaixessin per l'assaig previst. Provàrem el pilar per sota i la torre i la figuereta i no sé què més, i així, sota una clement climatologia que havia decidit que ja havia regat prou els atapeïts boschs del rodal, vem plantar-nos un altre cop davant l'udaletxea, conegut a casa nostra com a calavila.

Allí oïrem el pregó en euskera, idioma infernal inintel·ligible i no gaire eufònic, però que per mi té un no-sé-què que m'atreu, no sé si per romanticisme o germanor entre llengües ibèriques amenaçades, o perquè senzillament tinc una flaca pels idiomes impossibles com el japonès i l'alemany —malgrat que és només això, mera seducció i poca cosa més—. Doncs res, nosaltres hi férem un pilarot, sonà la banda del poble, els diables s'hi lluïren i la colla dels esquellots dringaren les barrombes, o les tumbes, o com anomenin aquelles esquelles enormes.

Pel camí férem el 3de6, el 4de6 i el 4de6a amanits amb quatre pilarets esparsos, que neixien entre castell i castell quan els hi rotava. El 3de6 va anar sense complicacions, una mica obert a terços. El 4de6, pel que tinc observat a la foto, es va rebregar com un bunyol, però no va perillar. Al 4de6a també va haver-hi alguna rebrincada, però res massa perillós. Cada cop que féiem l'aleta, retrunyien timbals i esquelles i se sentien molts aplaudiements; quan érem ja tots a terra, la gent ens felicitava amb un somriure d'orella a orella. És tan maco fer castells pels qui no n'han vist mai!

Bé, doncs quan acabàrem la cosa, vem fer temps fins l'hora de dinar, al jubilatuen etxea. Després, escampada general i festa fins que sortís el sol. Jo vaig canviar-me i vaig agafar els porros i vaig veure la carretillada dels diables i vaig estar mirant el concert de Barón Rojo, i molt d'hora, zombie per la son, i tremolant pel fred, vaig anar a dormir i vaig deixar que els altres acumulessin anècdotes per explicar-me l'endemà.

L'endemà, esmorzar al jubilatuen etxea, intercanvi d'anècdotes, lectura de El diario vasco, on sortíem en portada, i sota la pluja tornada en autocar de 8 hores.

[Fotos aquí]
[Plànol de Legazpi]
[Web de l'Ajuntament de Legazpi]

Legazpi II

El post d'ahir eren les meves impressions. Sobre la crònica del cas, ho resumiré molt perquè no estic gens inspirat per fer-ho. Resumint, vem sortir d'Esplugues a la 1 de la matinada del dilluns i vem arribar cap a un quart de nou a Legazpi. Pel camí, moltes hores d'autocar, una mica de gresca i poques hores de son.

Euskadi, com deia, és molt verd i muntanyós, hi ha molta boira i humitat. Vem desar les coses al poliesportiu i cadascú va escampar al seu aire. Quan per fi vem trobar un bar que obria, jo vaig decidir tocar el dos i vaig remuntar un riu per una sendera ben habilitada, amb els esquellots de les vaques al fons, la remor de l'aigua i el brunzit d'algun borinot. Pel camí hi vaig trobar una mena de museu de les foneries que hi havia al poble, ara ja desaparegut.

Tornat al poliesportiu vaig jugar una estona a bàsquet i vem anar a la recepció a l'Ajuntament, però abans d'entrar-hi es va entenebrir el dia i pluja a bots i barrals. Dins el saló de plens, el batlle ens va explicar una mica la vida del poble, i ens vem intercanviar uns records. Seguint en Jaume I, vem anar a la cacera d'un bar, però ens va dur al límit del poble; tots xops, i seguint aquest cop a en Joan, vem poguer eixugar-nos a un bar i prendre un parell de birres.

Vem dinar al casal de iaios, l'àpat va estar bé però em va recordar als del cole: insípids, adotzenats. El vi era bo i el cafè, calent. En acabat, vem fer cap al poliesportiu per clapar; jo vaig llegir i escriure una estona. En Jordi es va esquinçar el turmell jugant a bàsquet 15 segons, i en Jaume I anava de corcó mirant de quadrar alineacions de castells.

El cercavila començà cap a les sis, i també comptava amb la nostra Colla de Diables, una mena de cobla i els dels esquellots enormes a l'esquena. Els castells van anar bé, i per sort havia deixat de ploure uns quinze o vint minuts abans. El meu 3de6 el vaig trobar molt i molt segur, tot i que jo estava una mica obert. El 4de6, pel que sembla, també es va fer molt rebregat. El 4de6a em va semblar molt insegur i trontolladís, però es va descarregar sense gaires maldecaps, també una mica desendreçat. Vem acabar amb el Pde4 aixecat per sota, que sempre frapa més als ignorants de castells.

Ja s'havia fet molt tard, vem visitar els bars i cap al tard vem anar a sopar, vora les vuit o les nou. El sopar bé, conversa curiosa i reveladora, i a córrer. Els diables van fer una carretillada d'uns quinze minuts, davant el públic embadalit. Jo vaig anar a veure Barón Rojo, i el vaig poguer veure més o menys tranquil sobretot quan vaig aconseguir desempallegar-me de mon pare. Al final vaig topar-me amb en Sergio i l'Orlando, que em van volguer portar a un bar. Vaig aprofitar la menor excusa per anar a clapar. Encara sonaven Barón Rojo, i eren vers quarts de dues.

Glaçat, tremolós com una fulla, vaig ficar-me al sach, i un somni ininterromput fins les vuit del matí. A poc a poc ens llevem, anem a esmorzar, comuniquem les nostres experiències, i a l'autocar i bon vent i barca nova.

En resum, tot molt bé i molt maco. I aquí se m'acaba el temps, publico sense rellegir.

Legazpi, I

Muntanyes, muntanyoles, boschs, boschets, un riuet i un petit flum, boires pluges fred, herba, coníferes, vaques, foneries, txapeles i txacolí. Los catalanes traen 500 kilos de pólvora. El viatge ha estat curiós, especial per alguns motius que ara esbosso:

Visita a Euskadi. Euskadi és el germà ibèric sota el jou de Castella, el poble amb dos collons i explosius per fer-se respectar. Tenia ganes de visitar Euskadi per això, i també per la natura, el prefaci d'aquí dalt.

Castells. Per primer cop, he pujat en dos castells en una mateixa diada, malgrat que la diada fos molt estranya i que hi haguessin moltes baixes. Vem sortir al diari i m'hi vaig veure, i em va fer molta gràcia i vaig tornar a pujar a un tres de sis, a la buida, que és més fàcil i només haig d'aguantar les altres dues rengles. Molt rebé, sóc content.

Aital. La confusió és tal amb aital que no me'n ser avenir. En fi, aquí no puc dir, però la situació ha tornat a canviar, i continuaré llunyà com les antípodes, però la percepció és diferent, i no només per aquests canvis subjectius per part meva, sinó també per part d'aital, que malgrat traspuar a dojo reticències ja no aixeca murs de filferro electrificats —o potser sóc jo, que arribats a una alçada de deu mil peus, ja no trobo necessari elevar-ho més.

I vaig veure Barón Rojo, i vaig conviure amb mon pare, i vaig desconnectar dels problemes espluguins durant les hores de bombolla.

En fi, que serveixi això de comentari vanal sobre Legazpi.

Sant Jordi 007

Ahir, tot el matí a la paradeta d'ERC venent roses i llegint el diari i vaig comprar 4 llibres a la paradeta dels Sastrinyols, per 2 euros, de tercera mà, però en bones condicions i millor preu. Els llibres de 20 o 30 anys ja comencen a tenir tota una vida al darrera; el de poesies és encara predemocràtic i té alguna cosa especial llegir Vinyes verdes vora el mar o el Som i serem de Guimerà sabent que es va publicar al 68.

Vaig comprar quatre llibres per 2 euros, i vaig assabentar-me de què per Sant Jordi els llibreters fan rebaixa del 10%. Oh, un altre mite que s'ensulsia! Què fan, un dia feiner, gernacions omplint les Rambles? Llistes de llibres venuts, llibreries plenes de gom a gom, llibres i roses, raó i romanticisme, una tradició tan maca! Però havia d'estar subvencionada. Si no es subvencionés amb el 10%, Sant Jordi seria una puta merda. Com jo no sabia això del descompte, sempre he comprat els llibres quan m'ha vingut bé, i continuaré igual; però el caràcter venal de la diada ha estat una gran destrempada.

Amb tot, malgrat el suborn —és desesperantment sòrdida aquesta perspectiva—, Sant Jordi és «el dia» per mirar els mil colors que hi ha en els núvols; si per Sant Jordi no t'aclapara la diguem-ne bellesa del món, és que ja no tens remei. En fi, ahir fins i tot vaig anar a l'assaig de pilars, llàstima que al final no es fessin. Si més no ens vem veure les cares. El cas és que ja no tornaré a tenir els dilluns lliures a aquella hora, però suposo que ja no caldrà anar-hi més.

Avui he somiat que anava a Praga, al final com sempre començava a vagarejar tot sol, deixant els companys de banda, i a una plaça gran una colla de txecs feien una mena de castells grans que es bellugaven. Ha estat curiós.

Això és un parèntesi mentre escric un butlletí intern per ERC. M'omplen de feina, aquesta gent, i després remuguen que això no ha d'anar així sinó aixà. Com poden ser tan orbs davant l'excel·lència literària per gosar ni tan sols canviar una coma del meu art?

Diada de Sant Jordi

Em trobo cansat, m'arrossego, em balandrejo a la bici, baixa tensió, rodaments de cap, gran lassitud. Ahir vaig anar de festa amb els amics del meu germà per celebrar el seu aniversari. Els conec de molts cops, però aquesta vegada ho he vist molt diferent i no m'ha agradat gens. I al final tot s'hi suma en un aiguabarreig pútrid, i aixeco la muralla i que em protegeixi per quan pugui fugir esperitat.

Així aquest matí m'he llevat com esmaperdut, paint la vetllada, força tard i sense temps per dutxar-me. Per qualsevol diada, haig d'anar ressacós o amb un quinto a sobre. Ara em miro les dues actuacions que hem fet aquestes dues setmanes i veig que hem fet exactament els mateixos castells que en les dues primeres diades del 2006. Cal dir que aquest 4de7 ha estat molt més lluitat que el de l'any passat.

Quin gust dóna aquesta actuació? El 4de7 ha estat molt celebrat entre nosaltres. L'hem suat molt per descarregar-lo, ha estat molt lent, i a sobre el meu segon anava trempat. Els assaigs havien anat força bé, però a plaça sempre hi ha més nervis. Descarregar-lo a la primera pot donar molta confiança. L'any passat teníem el tres entravessat potser perquè no hi teníem gaire confiança. Començar bé és perfecte per agafar embranzida.

Ara, al llit, pensava en aquesta crònica, pensava en la diada i aquests darrers assaigs, en el que jo espero d'aquesta temporada en el terreny col·lectiu però en especial en l'individual, i de les meves relacions amb la gent de la colla. Al llit, els pensaments es fonien amb inicis de somnis, però em desensopia ràpid per qualsevol sorollet. M'agradaria poder-ho escriure, però m'és impossible.

El cas és un 4de7 treballat però descarregat; un 2de6 que a mi m'ha semblat força desarranjat, però que pel que sembla no ha patit tant. També un 4de6a amb un pis de terços que m'ha sobtat força, però on m'he trobat molt còmode. Per acabar, un 3de6 de germanor entre les tres colles presents, cosa que no és que m'agradi gaire de veure, però que és curiós. I 3 pilars de 4, i a córrer.

La gent en general semblava força animada. Hem dinat al local i l'hem feta petar una estona, però ja em trobava sense energies i clapant-me sota el sol i he pujat al meu cavall de ferro massís i me n'he anat.

Fotos aquí.

Diada a Cornellà

Dissabte 14 a les set començàvem la temporada. Després de mesos de sequera, amb l’oasi empantanegat de l’ONCE, aterràvem a la Ciutat de Cornellà per començar a apilonar-nos per les places. Dissabte 14, gloriós dia de la República, 76 anys després de què Macià digués allò de «Catalans, interpretant els sentiments i anhels del nostre poble, que ens ha donat el seu sufragi, proclamo la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». La República Catalana va durar dues hores, si fa no fa el que pot durar una diada castellera. Vem arribar al cim, però va fer llenya i vem prendre mal tots.

Degut a la mala maror de casa meva, vaig sortir d’hora de casa i vaig arribar una mitja hora abans de què comencés la feina. Em vaig posar Nachtfalke, la banda sonora castellera, i vaig fer un tomb pel casc antic de Cornellà. Tenen una placeta que es diu «dels enamorats», amb un cirerer ara florit, i dos nòvios i tot llur seguici fent-se fotos per no oblidar mai aquell benaurat jorn —fins que es divorciïn. Poc més tard de què toquessin les campanes les set, Cornellà va tirar amunt el 3de7. Van afegir-hi després 4d7 i 2d6 més dos pilars de quatre.

I nosaltres, dissortats, què vàrem fer? La relació és la següent: 3d6, 4d6a i 4d6. Al primer castell, vem haver de desmuntar-ne el primer peu per desarranjaments en no sé quina banda. Comencem bé la temporada desmuntant pinyes de tres. En general, però, tots tres foren tramitats sense daltabaixos de cap mena i amb total solvència.

Jo vaig debutar al tronc en aquella mateixa plaça, fa justament dos anys, a la mateixa actuació i al mateix 4d6. Per tant, pujar al 4d6 em va fer especial gràcia, però molt més perquè davant tenia en Pau, que casualment s’estrenava amb nosaltres a plaça, a la mateixa actuació i construcció que jo, i fins i tot al mateix rengle on jo vaig pujar. Ell estava nervioset, tremolava una mica, s’entrava una mica, però en general va fer-ho molt bé. Pel que fa a mi, va ser tan plàcid que vaig avorrir-me i tot.

Vem acabar amb un pilar de quatre sense història i vem enfilar cap al local de Cornellà per comentar la jugada. La diada va estar bé, més que res per les bones sensacions i tal. En tot cas, hi ha el regust agredolç del que podria haver estat però no fou. I és que comencem la temporada i a la primera diada ja hem deixat d’acomplir un dels objectius marcats per la tècnica, consistent en aixecar el primer castell de set (4d7) de l’any. Les causes poden ser diverses però la cabdal és la manca de membres clau del tronc, en especial del pis de quarts. A més, no és que tinguéssim massa pinya pròpia, que s’afegia a la deserció de la segona colla convidada, Esparreguera, que per alguna raó no han pogut venir. A més, també cal tenir en compte que és la primera actuació de la temporada.

Després estic jo. Jo tinc un memorial de greuges que astoraria Valentí Almirall. Els greuges, com sempre, són culpa meva. Aquesta vegada no vull malaguanyar l’avinentesa, que és el que sempre faig. Amb el primer amb qui haig de passar comptes és amb mi mateix, i prou que ho faig contínuament. A molta gent li agrada culpar als altres: però és evident que els primers responsables de nosaltres mateixos som, per descomptat, nosaltres mateixos. Evidentment no tot és culpa nostra, i hi ha múltiples factors externs, però eludir perennement la pròpia responsabilitat és, per bé que molt estès, totalment pueril, i una de les causes del desprestigi de la política —vés amb què ens surt ara, el politòleg. En fi, com és sabut, «tot comença en un mateix». En tot cas, repeteixo, tinc fe que aquesta temporada pagaré la remença i seré lliure de submissions feudals.

Tempus fugit

He anat a parlar amb el cap de colla, però no l'he trobat ni a casa ni a la feina. Té grip, probret. Potser que el truqui, però em sembla una pèrdua de temps. En el camí de casa seva a la seva feina, m'he topat amb el Jose, un dels caps visibles de la Plataforma contra el Caufec, que feia com tres o quatre mesos que no veia. M'ha fet un petó quan jo li volia donar la mà, i m'ha semblat estrany. M'ha donat unes revistes per repartir i m'ha dit que aviam si pujo a Cal Suís i em torno a ficar al Caufec. Li he dit que no n'he tingut gaire temps.

Oh temps, temps del meu cor, temps que passes i t'escoles, temps irrecuperable, temps imaginari, estúpid, assassí. Aquesta excusa no serveix de res, no cal ser cap llumenera per adonar-se de què quan et diuen això el que volen dir és que no en tenen ganes. Per què no hi vols pujar? Doncs potser perquè m'estimo més descansar, o veure el partit del Barça, o fer feina per la carrera, o llegir un llibre, o veure la tele, o dormir.

Aleshores he arribat a casa meva i he obert el blog d'en Sostres i he trobat això, que em recorda massa la meva teoria de la ductilitat del temps:

Temps

Hi ha una retòrica, i és pura retòrica, que és la retòrica del no tinc temps. És veritat que de vegades les setmanes se t'omplen de dinars i de sopars de tal manera que et mareges només de mirar l'agenda. Però és mentida que no tinguis temps, i és mentida que aquests sopars o aquests dinars no siguin ajornables. De sobte tens ganes de fer alguna cosa o d'estar amb algú i treus temps d'allà on et semblava que era impossible. Anul·les dinars, vas més ràpid fent la feina, busques pretextos per trucar-li i quedar per fer un cafè, ets de cop ric de temps, tan pobre que et creies. Desconfia de qui et digui que no té temps: és que no en té ganes. Tal com alguns que diuen que treballen tant que encabat no tenen temps per a escriure: el que no tenen és talent. Sembla rígid però quan tu vols el temps es torna líquid, líquid sedós i pots moldejar-lo. Líquid mentider i manipulador, de vegades, de vegades líquid ansiós, desassossegat, ningú no sap on ets però tu i el teu temps sou allà on voleu ser. Tinc tot els articles del món per escriure i tot el temps del món per córrer, córrer, córrer amb tu fins al final de tots els dies i de totes les nits. Temps que ens cus i ens descús, si realment vols arribes i ets a tot arreu. No saps fins a quin punt ets poderós. Ara no et parlo només del temps, et parlo de tu i del món. No saps fins a quin punt ets poderós. Deixa de quixar-te i prova el teu poder. Faith is an island in the setting sun, but proof is the bottom line for everyone. Mai no he deixat cap pàgina en blanc i hem cremat més tardes i més nits de les que caben al calendari.

I això és tot.

Assemblea 2007

L'Assemblea Ordinària dels Castellers d'Esplugues va anar molt avorrida i amb molt poca assistència. Es va llegir l'acta anterior i va ser aprovada; va ser llegida per inèrcia per un secretari que s'entretallava perquè, segons ell, la lletra de l'antiga secretària era molt difícil d'entendre. El tresorer va explicar el balanç de comptes, molt avorrit com sempre. Jo ja conec prou la comptabilitat de la colla perquè a cada Junta ens l'explica. Després el president va explicar els objectius de la Junta, que són de pura continuïtat i d'una previsibilitat absoluta. Aleshores tocava el torn del cap de colla, però no hi era, així que el sots-cap de colla va haver de dir que els objectius de la tècnica ell no els sap massa bé i que per tant ja ens els explicaran un altre dia. El president va acabar de dir alguna collonada, i es va concretar una mica la sortida al País Basc, programada cap allò del 30 d'abril. Punt final.

Aleshores vem tirar cap el bar i una mica de cava i cerveses i xerrera intranscendent. Jo vaig comentar a un que anés a les llistes per ERC, i als de l'Executiva aviam si podem anar a inaugurar el local d'Esquerra. Vaig dir-li a un altre que necessitem col·laboradors. Ahir feia d'home de partit.

A mi m'agradaria una colla independent, amb prous recursos propis per no haver de demanar subvencions a l'Ajuntament. Enfocar la colla com una petita empresa, amb socis voluntaris que aportessin quotes. M'agradaria una colla que no necessités demanar almoina a l'Administració i tingués via lliure per fer el que volgués.

Ass. Castells II

Hi arribí força d'hora, pensant que hi trobaria feina per fer, però vaig quedar-me a l'atur i vaig aprofitar per llegir la meva revista, que ha quedat força bé. M'encanta que m'ensabonin, però la sensació és semblant a la del Quadern Gris, i per això els ho agraeixo però defujo la convesa. La sensació és que l'estúpid ninot mut només es comunica per escrit, anem a dir-li que ho fa molt bé.

No sabia qui es presentava a cap de colla i, després de la revista, esclar, em vaig preocupar per la candidatura, i resulta que és en Jaume I, i jo que me'n feia creus i fins que no vaig llegir una papereta no m'ho vaig acabar de creure. Quan vaig entrar a la colla acabava el seu primer mandat i ara començarà el segon, i aviam com va.

El seu discurs sobre la família castellera i el compromís em va semblar bé, però em recorda de vegades a una secta religiosa, i de vegades a una màfia italiana. I té raó i jo m'hi comprometo, però si la vida ja és prou estúpida ja no diguem la pròpia colla.

Va agrair la feina de la Sílvia, i es va fotre a plorar, com sempre. Al final de la intervenció d'en Jaume va quedar com surant a l'aire un ambient de compromís, treball dur, respecte, exigència i molta seriositat i gravetat, que almenys a mi em va fer girar els ulls a la butlleta i demanar-me si encara podia canviar el vot. Però només va ser un moment. El sentit del vot era clar des del primer moment. Em penso que hagués estat igual de clar si s'hi hagués presentat qualsevol altre, però no, l'hoch era assegurat. Visca en Jaume I.

Es va fer molta via i a les set i deu de la tarda ja l'havíem enllestida, i restaven dues hores encara pel sopar, per la qual cosa molts se n'anaren a mudar-se, o veure la tele. A les nou aparegué tothom que no havia estat a l'assemblea: heus ací el compromís. Segur que tothom tenia excusa. Segur, ho sé del cert.

Jo vaig dedicar-me, com faig últimament, a col·locar-me i entotsolar-me a un racó. La gent de tant en tant em deia que la revista estava de puta mare; gràcies un altre cop. Van tornar-me a dir que escric molt bé: però teniu aquest post per desmentir-ho. Diuen que estic molt per sobre de la mitjana: però a mi la massa no m'interessa. Escric amb el cul, només cal haver llegit més de deu llibres a la vida per adonar-se'n. Finalment, algú que parlava amb ma mare va dir que ell també estava orgullós de mi tot i no ser el seu fill. No estic acostumat a que em facin tant la gara-gara, collons, quins ditirambes.

També, d'una altra banda, van demanar-me alguns que tornés a escriure el QG. I com més m'ho demanen més m'adono de què el millor que he pogut haver fet ha estat tancar-lo.

La festa continuà al local, amb barra lliure que va fer molt curt i força gent ballant la merda que posaven pels altaveus. Insulteu tant com volgueu el meu death i el meu black metal, però la vostra patxanga i el vostre trance són una puta deixalla fetorosa, pastosa, diarreica, insofrible.

Vaig emborratxar-me una mica i vaig fumar una mica i, com acostumo a fer, sense encomanar-me ni a déu ni a sa mare, vaig fer-me fonedís. Em vaig esvair com l'aire deixant els meus pares emborratxant-se, la meva colla ballant aquella merda, manefles fent safareig, i el meu compromís oblidat pel local, perquè suposo que avui s'haurà de netejar o recollir alguna cosa.

Els assaigs començaran el 23-F. Un nou episodi de la mateixa aventura, ara tenim dos mesos d'intermedi.

Ass. Castells

Sílvia

Castells: la temporada és molt bona però podria haver stat millor. Hem assolit els objectius llevat dl 4d7a, però n'hem fet assaigs. Però no només pels castells, sinó pq ha entrat molta gent nova, canalla, 2 autocars a Figueres, i el bon ambient. Espero q la propera encara sigui millor.

Jaume

Agraïment a la Sílvia pq ha deixat la colla encara millor de com estava, malgrat tot el q hi pugui haver hagut. És qui més ha treballat de la colla aqts dos anys i agraïment de tot cor.
Projecte
Continuïtat, potenciant o canviant d'altres coses:
—Fer entendre la gent què significa una colla per la gent (tan diferents), i Cat
—Canviar la crítica destructiva per la constructiva
Objectius: mantenir els castells a totes les places
—Compromís: donar-ho tot tot. Tothom és igual d'important. S'ha perdut
Família. No es pot faltar.

Votació
Sí 45 --- 90%
No 2 ---- 4-
Blanc 2 - 4-
Nul 1 --- 2%
--- 50

Jaume
Arribarem molt lluny

IX. Del Boch i l'Ermità

Trobava's lo bon ermità el Sacre Llibre llegint, com d'un cop fità sos ulls en un boc que allà hi xalava, no fotent brot mes, això sí, en ple gaudeamus a expenses dels brots d'herba que llucaven a la vall bona, esperonades en la remor del rierol.

—Boch, on són tes ovelles? Au, lleixa la teca i atansa't, puix quelcom de cabdal haig de dir-te.

L'animal, nogensmenys, restà quiet i mut, badoc, ullant aquell arnat barbut malgipat. Indiferent, acotà el cap i reprengué l'abundós àpat.

—BOOOOOOOCH! —iterà el bonhome un xic consternat davant aital menysteniment—, boch, vine cap a mi, car quelcom de substancial i essencial haig de recontar-te.

La bèstia garneua, ara sí, llucà l'ermità, s'hi apropà i finalment li mossegà un peu. El bonhome, d'esma, li clavà puntada de peu al cap, tot blasmant:

—Per Santa Llúcia, Sant Pere i Sant Joan: quina forassenyada bèstia llanuda sens senderi és aquest boch? Que Déu nostre Senyor em perdó, mes que engeguin al canyet el cavicorni del dimoni!

El boc, esverat, rompé a córrer d'allà, fins a amagar-se rere unes bardisses, on s'adonà del que havia passat i decidí no oblidar-ho nulltemps, per la qual cosa ho apuntà i ho difongué.

VIII. La gent estranya

L'ermità eixí de sa closa i emprengué un gens fressat viarany, ruixat per un diví raig de llum que guiava ses passes. Cop en sec, trobà's amb un bonhom que esgaripava rars mots.

-Ssnysssynysssnysts! -lleixà anar vehementment.
-Oh, bonhom, què vos esdevé que vos defalleix la parla, vos llangueix los mots, vos menyscaba la llenga i vos marfon lo senderi? -inquirí l'ermità amb ingènua fam cognoscitiva. Mes lo bonhom respongué amb aitals paraules:
-Ssnyssuphsuthnysts shrsnys!

Desconhortat, l'ermità cogità de jaquir aquell bonhom, mes com ja vinclava sa fam cognoscitiva adonà's que d'entre els pollancres més homs d'estranya parla en sorgien a raig fet, en babèlica escena.

-Per Santa Llúcia, valga'm Déu nostre Senyor, capdetrons a balquena! A què deu ésser degut tants homs de llenga exòtica? Com lo dimoni els llambrots d'aquests infeliços a voluntat belluga?

I seguí clamant-se de l'infortuni d'aquell proïsme, mes del seu propi infortuny hagués hagut de clamar-se, puix tots ensems s'aproparen a l'ermità, xisclant en aquell inoït llengatge.

-Shrechshrechshrechshrech! -cantaven tots a l'encop, inapel·lablement apropant-se a l'ermità, encerclant-lo de mica en mica, xino-xano, braços alçats en angle recte i mans obertes amb el palmell apuntant-li la cara.

-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! -esclafí l'ermità secament. Tot d'una, en veient el que li queia al damunt, s'agenollà, aplegà les mans i, esguardant el cel, pregà la més bella i humil oració que sabia.

-Shrechshrechshrechshrech! -raucaven eixordadorament, cada volta més aprop de l'ermità, els malhoms. Fins que hi arribaren. El garfiren pels braços, pel cos, per les cames, pel coll, pel nas i pels cabells, repetint amb constància el seu rauc. Sacsejaren l'ermità violentament, fortes batzegades desllorigadores. L'ermità, de cop i volta, exclamà:

-Shrech!

Tot seguit els zombies donaren per acabada l'operació. Seguidament, respongueren:

-Shrech shnysnhsh ka?

L'ermità, inspirat divinament, infòs d'una il·luminació atorgada per Déu, encara esmaperdut pel fatídic malastre, però amb energies renovellades, aconseguí contestar amb semblants mots:

-Hochshch, shrshctttthscshtsashch clscrsach shnysssnyessnytch ny!

La conversa fou, després de tot, prou cordial. Esdevingué el cas que lo bon ermità, tots temps que volgué circular per aquell racó de boscatge havia de parlar en aquell inconegut idioma. Aquells éssers, provinents d'una terra estranya, més enllà de les antípodes, bandejats de sa nació per l'opressió de la gana, havien anat a parar feia quaranta anys allí, a Montserrat. En vista de llur incapacitat per integrar-se de qualsevol manera, cada volta que trobaven un passavolant l'obligaven a adaptar-se a ells. D'aquesta manera, tot i ésser per desventura eixorcs, havien anat guanyant en nombre paulatinament els darrers anys.

Amb tot, lo bon ermità es mantenia allunyat d'aquell lloc sempre que li era possible, i pregava a Déu que un jorn volgués que aquella colla d'estrangers s'adaptés a la cultura catalana.

VII. L'aiguat

Un cop ensamblat l'aparell que havia de fer fermentar la gírgola, es preparà un cafetó al·lucinogen i, contra pronòstic, adormí's.

De sobte, un gran tro i un gran llamp el féu deixondir de sa capcinadeta. Esbatanà la finestra i guaità bocabadat com descarregava el ruixat. Un ramat esbarriat d'una centena d'ovelles muntaven la vall cap el monestir, però una sobtosa riada se les emportà entre bels gemegosos. L'aiga davallava poderosa, arrencant arbres de soca-rel com una raor talla els pèls de la barba. Aleshores notà que per la part jussana de l'ermita s'escolava aiga. S'obrí un esvoranc i a pressió eixí un rajolí d'aiga, com l'esvoranc fiu-se cascuna volta més ample tro que son diàmetre feia no menys de dos pams i tres dits d'ample. L'aiga s'acumulava, de pus en pus, tro que arribà al nas del bon home, el qual, en no saber nedar, esbotzà la porta per sortir, mes l'allau líquida se l'emportà amb ella. Perdé el coneixement.

Com es despertà enmig de la plana el sol rutilant li rostí la cara. S'aixecà, desorientat, avançà unes passes errívoles, i adoní's que es trobava només a tres metres de l'ermita, que no havia hagut cap aiguat i què havia afegit massa pòsit burell de gírgola al cafetetxo. Entrà a l'ermita a llegir un capítol de l'Eclesiastès, però la bonior eixordadora de bels i esquelles proferit per un ramat d'un centenar d'ovelles no li ho permeteren.

VI. De la vella del mercat

L'endemà anà a recollir algunes gírgoles, tot joliu pels coneixements adquirits. Però tanta felicitat aclucà sos ulls, per què no veié la pedra que el féu fotre de lloros. Son nas rajant sang, esmaperdut, aixecà la pedra i casualment trobà una peça d'or. Amb la peça anà al poble i comprà un carro sencer de tonyines i un xic de cotó fluix i vodka per curar les ferides. Anà a la Fonda de l'Ase Barraler i demanà una cambra petita però amb caliu i vistes al bosc per a guarir-se. Mentre fumava a la cambra veié una velleta que amb penes i treballs duia un gros cistell curull de queviures adquirits al mercat. A corre-cuita eixí al carrer i se li adreçà amb aitals paraules:

—Oh!, ínclita dama que avanceu soliua pel camí, què feu arrossegant tan feixuga càrega sense que cap d'aquests inics pecaires vos vulguin prestar ajut? Permeteu-me, bella senecta, que vos porti la feixuga senalla fins vós vulgau, ja sia aquesta cantonada o la mateixa fi del món.

Molt se meravellà la dona, qui acceptà de bon grat l'oferiment d'aquell tocat del bolet, puix l'ermità era molt més feble que la vella, i ses escardalenques cames de filferro no estintolarien un nen de cinc anys. La vella, amb tot, dix-li:

—Sou molt amable, mercès, visc al poble del costat, si fóssiu tan amable de carregar el cove fins la somera çajús vos ho fort remerciaria. Déu n'hi do, si sou gentil home!

I, encontinent, l'ermità lleixà el cabàs a terra. Una poma rossolà carrer avall. Irat, el sant home respòs mots semblants:

—Com pot ésser possible, i haver-se donat el cas, que jo aquesta no l'esperava! Car, senecta dama, vós acabeu de cometre un dels pecats més ignominiosos que hom pot cometre: en vostre parlar heu inclòs massa lleugerament lo nom de Nostre Gran Senyor Omnipotent i Totpoderós, heu pronunciat debades son sacre nom, vituperant la llei mosaica qui clarament defèn de pronuciar-lo vanament, per què mereixeu ésser atonyinada.

I prengué una tonyina que la vella havia comprada al mercat i del colp estassà-la a terra. Espaventada, esglaiada, amb gran feredat i més basarda, arreplegà el peix i tot allò que havia caigut de la cistella i aplegà corrents l'embadocada somera, qui ensumava el sès d'un asenet, i tan tost com l'atzembla permeté fugí de l'abast del bon ermità. El bon home, afligit, ficà de genolls i exclamà just al bell mig del carrer:

—Oh ingrata!, no sols no se n'adona del seu greu defalt, ans corre espaventada de son salvador! Déu me'n guard de trobar-me més pecadors com aquesta mala pècora; esper que a futur haja més sort que a present.

I amb la cua entre cames girà cua i marxà entristit a la seva ermita, per encetar el procés que el bon pelegrí li havia explicat.

V. De com aprengué l'ermità a conservar les tonyines

Ans de sa departiment, emperò, l'ermità encara dix açó:

—Sóc verament feliç que us hajau adonat de vostre greu defalt. Ans de remprendre vostre encomiable viatge, vos prec que em vulgueu explanar el secret de tan llonga conservació de la tonyina.

I el pelegrí prestament respòs-li tot allò que freturava el peix per romanir mitja centúria en bon estat, i tot allò que calia per tal com, amb progressiu desvirtuament, encara n'aguantés mig segle més.

—E, si esventres tal com t'he detallat la tonyina, amb gran virtut es servarà més d'una dècada, sense caldre sal ni cap més espècia. Mes el secret real és aqueixa pols de gírgola de card fermentada. S'extreu del rizoma del bolet, es lleixa fer ferment trenta-nou dies a lloch fresch i sech i se li afegeix, el dia tretze, un poch de rochefort podrit. El quarantè jorn es met la pols de gírgola fermentada en un pot i es cou a foch lent tretze jorns més. Tot seguit es lleva del foch i es lleixa a l'ampit que es glaci amb el fred polar suech. Així, congelada, la pols mai no es fa malbé.

L'ermità agraí-li molt lo seu parlar, acomiadaren-se i cascú prengué direccions oposades. Una volta a la ruïnosa ermita, el sant home fumà's un cigar al·lucinogen i somnià tots els pecadors que caurien als seus peus gràcies a la innovadora tèchnica de conservació de tonyines que acabava d'aprendre.

IV. De com atonyinà el primer pecador

Recorria el caminoi que travessa la foresta, on es trobà amb un pelegrí suec que duia deu anys caminant amb penes i treballs des de la seva Kiruna natal fins a Montserrat. L'home, en avançada senectud, dix-li que ans que la vella dalla li tolgués la vida havia pelegrinat a Terra Santa i ara volia pregar a la Santa Mare de Déu de Montserrat que li llevés definitivament els pecats per poder finar ses dies en pau amb Déu. L'ermità fou content de la seva explicació, mes li demanà per què hi anava realment, si per amor a la Providència Divina o per por a la mort, perquè gran diferència ell hi discernia. I el pelegrí respòs-li:

—Bé és cert que am Déu sobre totes les coses, mes també és cert que més per estima viatge per assegurar-me un lloc a l'eternal paradís, puix aquesta vida pot semblar llarga, emperò l'altra no té fi. I així jo crec que dedicant deu anys de ma curta vida a Déu nostre senyor jo em guanyaré lo Cel.

L'ermità, enravenat de fellonia, preguntà-li estrafent cara de pòquer, per desfressar l'ira, què duia desat a la bossa.

—Duc una gran tonyina, peixcada a les mars del Nord, d'on jo sóc vengut. L'he conservada aquesta dècada amb la mil·lenària tècnica d'esfreixurament i condimentació, que sens passar per foc ni fred especial, només defugint del sol directe i de l'aire, es conserva mig segle. I el porto per açò com fou la segona tonyina més grossa que capturàrem, car sempre fem així: la primera ens la manuguem i la segona l'oferim. Amb la terça la donem als rodamons.

Sens desembolicar ni res, l'ermità encegat per aitan pecaminós capteniment, atonyinà-li fortment, que li llevà un queixal i li sagnava el nas, abatut a terra. Aixecà's, i preguntà-li per quina raó havia-li tustat tan fort amb sa tonyina. L'ermità respòs-li aitals mots:

—Donchs no sabeu que haveu d'amar Déu per damunt qualsevulla altra cosa? Idò, per què oferiu la segona tonyina, ans de la primera? Idò, per què avantposeu la vostra glòria al Cel que l'amor a Déu? Vós sou un pecador, lo vostre cor és corrupte, i per tal delicte jo us he atonyinat, per fer-vos veure vostre greu defalliment.

Com si hagués vist la llum, el pelegrí adonà's de son greu error. Havia estat fent via aquests darrers deu anys només per ell mateix, a glòria seva, no pas per Déu, per la qual cosa Ell li havia tramès aquell bon ermità, que ans d'escometre l'error final a Montserrat el fes veure com d'errat era. Donà mil gràcies a Déu i a l'ermità, i preguntà-li com li podia tornar el gran favor. L'ermità, lacònic, digué:

—No em fretura àls, amic meu pelegrí, que extenguis el Mot del Senyor, i que facis córrer la veu que un ermità atonyinarà tot aquell qui en pecat trobi.

El pelegrí besà-li als llambrots, i agraint-li-ho cent voltes més anà a concloure son llarg viatge.

III. Del vot que l'ermità féu.

Tantost hagué pres aquella determinació de continent eixí de la rònega ermita, amb l'objectiu d'ésser aplegat en menys de mitja hora al santíssim Monestir de Montserrat, on besà la Moreneta tres cops aprés de pronunciar semblant vot:

—Per l'amor infrangible sempiternal que vós Déu totpoderós ens has a tots nosaltres, vils pecadors, i que tan incommensurable és que àdhuc trameteres ton fill per perir per nosaltres i soferir les cruels vileses mundanals; jo vos promet que nulltemps no restaré pas en pau fins que no hagi aconseguit lo meu propòsit, que és només a la llaor i més glòria divinal vostra, i que consisteix en l'atonyinament de tot vil pecador que jo clissi, amb el ferm objectiu de fer millorar aquestes contrades tant com jo podré, tostemps amb el vostre inestimable ajut. Perquè temps era temps, que Marta filava, que jo era innocent púber, la nefanda avolesa del diable no era tan extesa, i això sense cap retret a vós Déu omnipotent, deu inestroncable d'amor, ans a la feblesa de la gent d'aquest temps present, que de tot en diuen que en aquell temps, de la palla en feien fems i dels fems en feien palla, i defugen de seguir els manaments i la vostra sacra Paraula. I per això fer, vos agraeixo la descoberta del pols de gírgola, que m'ha fet badar els ulls i m'ha fet veure la llum, i m'atorgaran força en cas de defalliment, tostemps emperò havent, oh grandíssim Déu, a vós en totes les meves cogitacions. I en resum, abans mort i soterrat que lleixar la meva tasca divinal, que jo vot que fins que no trob cap més pecador a qui atonyinar, milloraré els meus coneixements sobre tonyines i perseguiré tot aquell qui es vegi temptat per Mafumet o Belcebú o qualque dimoni que sia.

Aprés de votar d'aquesta singular manera, davallà per darrer cop, xino-xano, a la seva vella ermita.

II. Atonyinats

Cop en sec, adoní's que un dels bolets li havia caigut vora un escampall d'andròmines d'alquímia, que era gran desolació de veure com semblava un cau de rates. Ensumant la flaire que surava ensems que connectava els singulars aparells aviat hagué enllestida una psychodèlica figura de vidre i metall. Mesclant ignotes substàncies químiques i afegint-hi espores de gírgola en un matràs hi anà degotant de mica en mica un espès suc atzur llampant, que escalfat al foc generà un pòsit burell de textura farinosa, que barrejà amb el seu tabac habitual. D'aleshores ençà, abans de cada pregària se'n fumava un o dos cigars al·lucinògens, i aviat deixà la vida contemplativa per esmerçar ses energies minvants a la recerca bibliogràfica de l'art de la conservació de la tonyina.

Capítol Primer. Gírgoles

A les amples esplanades de la vall montserratina un hom ermità hi passava llongues hores adés clissant els aucells, adés estudiant les diverses natures de les espècies de bolets que poblaven l'herbei. Així un jorn trobà, aprés d'haver pregat tot lo rúfol matí a camp obert, un bell exemplar de gírgola que creixia a la vora d'un card. El pietós hom, que mai no n'havia vista cap, ni coneixia quines eren ses proprietats ni els usos que la societat en fa, el dugué a la seva humil ermita, amagada de qualsevol esguard aliè, puix el seu proïsme s'extenia només a les bestioles i animalons que l'envoltaven, i al seu ombrígol, i en aquell bell lloch someté la propdita gírgola a tota classe de proves per esbrinar les seves proprietats. El capell era vermell viu i un poc rellent pel xàfech, i pensà com el veié que era verinós; mes en veure que certes aus que per allí voltaven bequejaven una gírgola que li caigué de la senalla, deduí que no n'era pas de verinosa. La meitat del petit grapat de bolets que aquell dia recollí els meté dins l'olla per tal que el servissin de dinar aquell jorn, i l'altra meitat els guardà per lliurar-los en ofrena a Déu per la santíssima gràcia que li havia estat donada, en permetre que aquell dia pogués menjar àpat novell que mai no havia tastat. I fou content i tot seguit pregà a déu les oracions que esqueien aquella hora.