Santa Magdalena 2012

Un any més ha passat Santa Magdalena. Enguany segueix sent tot molt estrany per molt diverses raons llargues d'explicar; com a novetat estrictament externa, s'ha donat el cas que el dia 22 ha sigut diumenge i ha fet que tots els actes s'ajuntessin en un cap de setmana. D'aquesta manera, hem celebrat una "Festa Major petita" molt atapeïda de tres dies, a partir de la nit de divendres. Aquesta és la raó per la qual ara mateix estic mig afònic i molt cansat i ressacós.

Les cròniques de Santa Magda són divertides però es fan molt llargues i ara no estic per això. Començarem, però, per dimarts: organitzàvem un assaig especial que va anar força bé en què vem poder fer proves bones de pinya i de tres per sota. Les proves d'aquest castell es resumeixen en: una de molt rebregada que va estar a punt de caure i una segona de molt bona que va pujar de forma gairebé immillorable. Després de l'assaig, a la Closca, comentàvem que, gairebé segur, el provaríem per tercer cop a plaça diumenge, però que depenia una mica de divendres.



I divendres què va passar? Que, amb menys gent que dimarts, vam fer una sola prova de 3 per sota que va anar bé però que podria haver anat millor, i no en vem fer cap més a causa d'algú que havia de marxar i que provocava que s'haguessin de fer molts canvis en els equips d'aixecadors, etc. Per la resta, l'assaig va anar relativament bé i, un altre cop a la Closca, era clar que el provaríem a plaça.

El divendres vem fer el sopar d'estiu a la Closca. A causa de l'assaig no vaig anar al cercatasques i vaig estar a punt de no anar als concertillus que feien a les Tres Esplugues; si ho arribo a saber, però, no hi vaig, perquè de fet quan hi arribàvem (cap a quarts de tres) ja no quedaven birres, i a més el concertillu era reggae enllaunat (punxat) i no em venia gaire de gust. En fi, vaig engolir un gintònic i en acabat cap a casa, que no estava gaire begut però sí molt cansat.

El dissabte em llevava més o menys bé i em fotia a pintar el putu menjador. A la tarda la Colla feia paellada popular però jo dinava a casa; vaig anar-hi per a les partides de butifarra, vaig jugar una mica i vem estar ensenyant alguns a jugar-hi: amb les cartes d'un company vaig cantar una butifarra espectacular que ens ho va fer guanyar gairebé tot llevat de dues o tres bases. Cap a les vuit va sortir la Processó del Ferro, que la recordava una mica més animal; va acabar-se el licor de ginjoler al revolt de la cruïlla amb el Torrent d'en Farré, cosa que em va emprenyar una mica: dos dies seguits que s'acabava el beure. El pilar va anar força bé, tot i que era més pesat que el de l'any passat i que no en vem canviar el baix quan s'ha de fer baixar un pis perquè passi per una biga. El fet és que el vem fer de tres durant uns metres, abans de tornar-lo a pujar, cosa que desvirtua una mica la història, però era l'únic que podíem fer, gairebé... Als assaigs havia caigut.

I a la plaça de l'Església els Diables van cremar una mica i va haver-hi concert i sopar. Jo estava rebentat i vaig passar per casa a descansar una mica. Vaig tornar-hi cap a la una tocada i vaig estar-hi fins que es va acabar, a les tres passades. El grup ho feia força bé i va animar molt l'ambient. Jo estava força tristot per alguna raó indefinible i de vegades, d'un racó estant, em mirava el panorama i em venien ganes de... escriure un llibre. També em van venir ganes de matar. Coses meves.

L'endemà, havent dormit unes quatre o cinc hores, em llevaven per pintar el pis, altre cop. El rudillu anava fent esses, però cap a les onze ja estava mig despert: vaig dutxar-me i vaig enfilar cap al Brillas, que sortíem en cercavila cap a l'església, amb els Diables al capdavant, que no van cremar perquè a l'Ajuntament d'Esplugues són subnormals profunds. I l'actuació va ser la que va ser, ens hi posem i aviam si acabem aviat.

Obríem plaça amb el 5de7; segons una piuladora habitual, abans "feiem el 5d7 com a gran objectiu en 1a ronda. Ara serveix per donar confiança al castell difícil, que fem en 2a ronda". Doncs això: el 5de7 a mi em va semblar molt tranquil i tampoc no sé si va tenir res d'especial, jo diria que no. Així agafàvem confiança per a la segona ronda, en què portàvem el 3de7s, el castell difícil del dia, el peix gros del cove, etzètera. Va pujar més o menys rebregat; la penúltima aixecada va anar relativament bé, mentre que a l'última, quan semblava que havíem aturat la primera sotragada forta, el castell va tenir una rebrincada insalvable i se'n va anar avall. Segons vaig veure al vídeo, els segons van pujar molt torts, i quan van poder recuperar els terços van perdre la posició i van caure. Buscant explicacions al desastre, tothom tenia una teoria pròpia: una que m'emprenya moltíssim és allò que sona a "és culpa meva perquè no he donat tot el que podia donar", o semblants: segons com concebo jo els castells i com els visc normalment, el responsable llevat de casos molt comptats, no és gairebé mai una sola persona; en un castell com aquest, el fracàs és més que en cap altre cas un fracàs "col·lectiu". Mirant el vídeo, semblava que el 3 pugés tremolós, sense confiança, com si la colla d'Esplugues fos molt poruga, etc. La meva opinió és que ha faltat, en general, més compromís de tothom i més trempera col·lectiva: si el 3 puja amb por i sense confiança deu ser per alguna raó que vagi més enllà dels cops que l'hagis provat a assaig.

Però tot això, tanmateix, no ho estaria dient si haguéssim parat la segona rebrincada. En el fons, podria ser només una anècdota si no fos que no m'acaba de semblar anecdòtic. Però ja dic que tothom té una teoria pròpia sobre aquest assumpte. Una altra teoria força estesa era que el context (una llenya prèvia de Barcelona, l'arribada tard d'un casteller molt habitual, i altres circumstàncies) ens havien marcat. Però jo no ho crec gaire, això, és com la diferència entre la causa aparent i la causa real (allò típic que tothom coneix d'haver llegit Tucídides, esclar), però no seguiré per aquest cantó, que això ja se m'està allargant massa. La llenya no va tenir conseqüències en forma de lesió, llevat que a la piuladora habitual d'abans van posar-li un collarín (sobre aquest mot, busqueu la crònica d'Arreplegats d'hivern) però no el necessitava perquè de seguida estava fent saltirons per la plaça.

El cas és que en repetició fèiem el 4de7a, que no va tenir res a destacar: va anar com oli en un llum, igual que el 4de7 del final. Plegàvem amb un vano de 5. Amb això hem clos aquesta primera part de la temporada, que així, fent balanç, ha sigut relativament pitjor en resultats que la de l'any passat, amb els mateixos castells sostre, i amb una llenya més de tres per sota. Pel que fa al nivell tècnic, diria que estem millor que la temporada anterior, però si no es transforma a plaça en realitat és gairebé com el Bojan, l'eterna promesa que no acaba de materialitzar res: som la colla Bojan del món casteller? De vegades sembla que falta una mica de mala llet, potser ens falta ser una mica una colla més "boja" en el bon sentit del terme, si és que en té cap...

Així, hem passat de l'"ha caigut per culpa meva" a dir "és culpa de tot cristu". I a la merda.



Pel que fa a les altres dues colles, actuàvem amb Barcelona i Xicots de Vilafranca. Els vermells (els primers) feien el 4de8 a primera ronda, però a la descarregada l'enxaneta o l'acotxador va ensopegar i va arrossegar la resta del pom de dalt, caient per l'altra banda on era jo amb un cop sec molt lleig de sentir i de veure: van fer una tombarella a l'aire i sortosament van caure bé damunt la pinya, perquè podrien haver pres mal. En segona ronda han fet el 2de7 i per acabar, segons llegeixo al Blog del Tete, van renunciar al 5de7 per problemes a la canalla i van completar un tranquil·let 4de7a. Pel que fa als vermells (els Xicots), començaven amb el 5de7, que no recordo gaire, seguien amb un 2de7 la hòstia de girat que van defensar molt bé, i plegaven amb el 3de7a, un castell que segueix sense agradar-me.

Amb molta ràbia i mala hòstia vaig anar cap a la Closca. Tot i que vaig fer força marrada i que vaig baixar-hi sense pressa, en arribar encara era tancada i vaig haver d'esperar les claus. Vem cruspir-nos els pollastres del Cardona i vem veure els castells per primer cop en força temps: i és que això dels vídeos, sense una càmera pròpia de la colla, presenta molts problemes. La gent va anar caient: becaines i migdiades, capcineigs i cluculls, i algun gintònic. Jo vaig anar a ritme lent de cervesa perquè encara quedava força teca: el pilar de Santa Magdalena.

Cap a les set o les vuit de la tarda o vespre, ens plantàvem novament al Brillas, ple de gom a gom. S'hi feien els balls típics, el ball del Babau (malgrat que l'Esbart digui no sé què: mira que són pesats aquesta gent), etcètera, i jo, amb una xibeca a la bossa, vaig anar pujant xino-xano. Vem fer els pilars habituals i l'ofrena habitual a la patrona; per tercer any consecutiu, no vaig entrar al pilar, me'l vaig quedar mirant des de l'altar fent-hi fotos. Com que se m'allarga massa això, no diré els problemes que hem tingut amb el mossèn i ho resoldré amb un "que se'n vagi a cagar a la via, l'imbècil". A fora, els Diables van dir els seus versots, que enguany vaig trobar força millors que els de l'any passat. Van sortir-hi menys diables que altres anys, però els que ho van fer trobo que ho van fer a un nivell molt bo. No ens va tocar el rebre enguany: l'any passat ja ens va tocar prou. De vegades, que no diguin res de tu és encara pitjor que si ho fan, però tant és. El que sí que és evident és que sembla que estaven molestos amb una certa emprenyada de la nostra colla per un versot de l'any passat. Jo, amb el temps, també tendeixo a relativitzar aquella emprenyada: no n'hi havia per tant, segurament. En fi, els versots del Vinyoles em van fer riure molt (recitava assegut en un vàter i com llegint El Pont, la revista municipal d'Esplugues). L'Isac va recordar el Pau Albornà (era de l'Arboç i tenia molta relació amb els diables d'allà i amb els d'aquí; els arbocencs, si algú no ho sap, fan una carretillada espectacular i els nostres Diables volien orientar Santa Magda cap a un model semblant de festa, cosa que a mi em sembla molt bé i tal). De fet, en el pilar dins l'església, el Jordi, que hi feia de segon, va portar el mocador de l'estelada del Pau. Vaig sortir amb un sanglot de l'església, i és que si aquest primer tram de temporada ha estat marcat per alguna cosa, és evident que ha estat per això...

I prou, que no acabaré mai. Ha estat una primera meitat de temporada estranya i dura, en què com el 2011 el més calent ha quedat a l'aigüera. Tenim els mateixos reptes que l'any passat: descarregar el 2de7, enfilar el 4de8, potser provar la "truita de set", aixecar el 3de7s. Hi ha molta feina per fer i gairebé tot és possible, i així, estrafent el fill de puta del Martí i Pol, enllesteixo això i em disposo per a unes vacances que no sé si seran merescudes, com diu el cony de tòpic, però sí que aprofitaré per descansar una mica i pensar com encararem aquest segon tram, amb Festa Major a la vista, el putu Concurs de merda i tota la pesca.

Les fotos les penjaré quan em funcioni algun lector de targetes.

FM del Raval, 2012

Doncs amb força temps de retard, escric la crònica de l'actuació d'ahir.

Què va passar ahir? Doncs que havíem de fer d'un cony de vegada el 3de7 aixecat per sota, però va tornar a quedar en intent. L'any passat també ens vem fotre dos 3de7s pel cap al primer tram de temporada; tanmateix, van ser tots dos a la mateixa actuació, a Gràcia. Enguany sembla que alguna cosa és diferent de la resta d'anys, sembla que un fantasma ronda per La Closca: el fantasma del comunisme. Bé, aquest no, no sé pas quin, tant se val, o potser sí, vés a saber, el cas és que hi ha un xup-xup que detecto de fa algun temps, alguns mesos, que fins i tot quan la colla estava pletòrica es feia sentir, i que amb el temps, potser, ha anat madurant. I quin és aquest fantasma, aquest xup-xup? Ah, amics, ahir a La Closca en parlàvem una mica, tot i que jo no pas gaire: me'ls escoltava fent xarrups de cervesa, la ressaca d'avui n'és testimoni. En fi, he començat tirant pel dret cap al pinyol de la qüestió, però no aclareixo res; no tinc un discurs raonat elaborat i ferm, sinó només un seguit d'impressions, algunes constatacions, i aquesta sensació de xup-xup. Però això és tan subjectiu com allò de cadascun per allà on l'enfila i tants caps tants barrets, i per tant aquí es queda això. Però el cas és que d'aquestes impressions, una mica ja en vaig parlar fa un parell de setmanes i no cal seguir-hi aprofundint.

Arribàvem a la Rambla del Raval els tres estrenus ciclistes habituals i aparcàvem la bici en un lloc vigilat, tot i que jo trobo que en feien un gra massa. És estrany ravalejar de dia; el Raval és territori nocturn per excel·lència, fa uns mesos vaig perdre-hi la cartera amb 50 euros a dins i pels seus carrers s'hostatjava La Mala Dona de Marc Pastor. Oh, quins bells records afloren a la meva memòria, pensant en el Raval! Però això també ho deixarem estar per un altre dia que parlem d'alcohol i drogues.



Crònica meteorològica: els núvols ocultaven el cel fins a migdia; a partir de les dotze els simpàtics xaiets de cotó van anar a peixar-se a un altre pastura blava —van fotre el camp—, sobretot a la línia de la costa: pel cantó de muntanya es veia el mar blau i gris força compacte. Així, malgrat que a primera hora havia fet un airet agradable, gairebé primaveral, amb l'escampada dels núvols el bat del sol va colpejar amb violència damunt les nostres closques, malaurats cargolins assolellats. En segona ronda va allargar-se molt l'actuació, com tindrem l'ocasió de comprovar més endavant, estimats, dilectes, benvolguts lectors meus d'aquest repugnant bloch. La dilació en la construcció de castells va aprofitar molt a l'Astre Rei, que va senyorejar implacable fins que a les tres llargues enllestíem l'assumpte. Els tres estrenus ciclistes, amb l'egrègia incorporació d'En Jaume I el Conqueridor de Places, enfilàrem, suant com pollastres, Paral·lel amunt, carrer de Sants amunt, etcètera amunt, fins a La Closca, on menjàrem per dinar els indicibles pollastres d'en Cardona, una mica més secs que les nostres esquenes. Calor.

Després d'aquesta pallassada parlarem dels castells, però per la vida ràpida. Obríem plaça amb el 5de7, que segons si parlaves amb els del 3 —a la Colla diuen «castell» al tres i «torre» al dos del cinc; jo sempre n'he dit «tres», però bé— era més aviat un xurro, i si en parlaves amb els de la torre et deien que estava molt tranquil i molt bé. De fora estant, em van dir que potser sí que estava malament de mides en algun lloc, però en general estava molt segur i parat, que és la sensació que vaig tenir de lateral estrenyent la cuixa del segon de la torre. Caram, al final em sortirà una crònica castellera llarga.



A segona ronda tornàvem a provar el 3de7s, després de la pataca de Poble-Sec de fa cosa d'un mes o dos. Jo diria que no ha avançat gaire el castell; sempre hi ha algun problema en l'aixecada, en el tronc, etcètera, i els assajos, que en general van més o menys bé, és cert que sovint pateixen contorsions distretes. Sense més anàlisis tècniques, el problema principal és que hi trobo és que la pinya varia massa sovint d'equips, bàsicament perquè el gruix de la pinya és poc fidel a assaig i falla força (jo també he fallat alguns dies a assaig aquests últims temps, tot i que força pocs... en fi). Una resposta tècnica la tenia el Quique, que deia que els vents estan mig venuts per la dreta, perquè quan el segon posa el peu damunt la cama està leri-leri i cal estar-hi molt a l'aguait. En aquesta ocasió, el meu rengle, que és la plena —fins fa quatre dies era la buida— va regirar-se molt a la penúltima aixecada, amb el meu segon —el Rai— molt tort cap a una banda; quan va poder recuperar la posició, sembla que els terços no ho van poder fer i va acabar petant tot. Farem aquest castell aquest cap de setmana? La Colla és prendrà seriosament els assajos? Qui ho sap, jo de moment tinc força ressaca.



En repetició provàvem el 4de7a, que va alçar-se molt ferm tot i que per dins es bellugava força i el xivarri habitual de les nostres pinyes era constant. Un dels baixos patia força, amb algun xiscle d'aquells esfereïdors. El segon del pilar va aguantar molt bé, però deia després que li feia mal el coll o l'espatlla de la caiguda del 3 i que com que quan es refredés el múscul potser seria pitjor. Val a dir que va estrenar-s'hi al tronc la Marina, felicitats per ella i alabat sia Déu.



En tercera ronda portàvem un avorridíssim 4de7, lleuger de pes, que ja veurem si algun dia acabarà en 4de8. Els problemes amb aquest castell —el carro gros— són els mateixos que els del tres per sota, i és que sense una pinya atapeïda i pròpia durant almenys dos o tres divendres seguits, per molts 4de7 nets que tirem a assaig, mai no podrem portar a plaça, a menys que ens arrisquem un pèl massa (cosa que és ben possible i que fet i fet fins i tot acabaria trobant bé, jo). Sobre les qüestions pinyaires, vaig sentir que avui va ser el primer cop que tiràvem el 5de7 amb algun segones laterals aliè, d'una altra colla. És una dada força important a tenir en compte.

Acabàvem amb un pilar de 5 i adéu-siau.



Per a les altres colles, podeu anar a buscar el blog d'en Tete, que segur que ho fa molt millor que no pas jo (http://tetecdb.wordpress.com/2012/07/15/segona-tripleta-de-la-temporada-i-fem-historia-15072012/). Per fer via, diré que Barcelona va fer una tripleta força maca amb un 2de8f que van haver de desmuntar a segona ronda però que van descarregar en repetició. No vaig veure les torres perquè estava a la pinya, vora el folre, però en general van anar força remenades i va caldre defensar-les molt. Un del folre baixava cridant «quin trunyaco, quin bunyol», etcètera, després de descarregar-la. També cal dir que ens van agrair moltíssim la nostra ajuda, com feia temps que no veia. La col·laboració entre pinyes va ser força bona.



Pel que fa als Castellers de Cerdanyola, volien fer-hi castells de 7, però anaven molt limitats d'efectius i després de desmuntar en primera ronda el 3 o el 4 de set —eren els tercers en l'ordre d'actuació i per tant es van ajuntar els intents desmuntats i les repeticions de totes tres colles, d'aquí que la diada s'allargués— van rebaixar pretensions amb castells de sis pisos que no acabaven de ser gaire modèlics.



I això va ser tot. El camí a La Closca va ser interessant, gairebé ens liem a hòsties amb uns imbècils que no ens deixaven passar per la vorera perquè el bar l'ocupava tota, i amb aquella alegria vem estar amorrats a l'aixeta de la cervesa fins que em vaig morir de son. Per cert, alguns a la Closca van perdre el pèl:

Festa Major d'Arenys de Mar, 2012

Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:

Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena —que pesava com un mort— i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera —que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera— fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet —el Ripoll?—, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.

Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:

Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.

L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.

«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...

Fotos.

Diada de Sant Joan, 2012

Avui una actuació molt estranya a Sant Joan Despí, poble fronterer d'Esplugues i també de Cornellà, que podria ser un espai d'expansió de la Colla però que sembla més aviat zona comantxe i a més ja força envaïda pels Castellers de Cornellà. Sobre tot plegat, és una qüestió diguem-ne estratègica de la Junta —del president, que és l'ànima de la Colla en aquest sentit— fer les festes importants d'Esplugues i rodalia; sembla, però, que per a la generalitat de la Colla aquestes coses són romanços. I també sembla que els Castellers de Cornellà són la pitjor opció en aquest sentit per desembarcar al veïnat.

Arribàvem a Sant Joan Despí després de les festes de Sant Joan a Esplugues, que han estat si fa no fa com cada any, però molt més melangioses per part meva: no ha estat una disbauxa com altres anys, fora del que és normal si més no en mi; han estat uns dies de reflexió, per variar, després de tot el que ha passat i després del que encara està passant.

I què passa? Això, malauradament, és una qüestó personal i una qüestió interna que tampoc no ve gaire a tomb d'escampar, oi? Però la Colla és la Colla i jo me l'estimo igual, i de fet cada dia me l'estimo més, si és que això és possible. I tota la resta m'és bastant indiferent.



Doncs arribàvem a Sant Joan amb la ressaca de Sant Joan, com dèiem. Vem fer un assaig molt potent amb molta gent nova; érem més nous que habituals i això feia que tot plegat fos una mica estrany. Vem poguer, però, tancar les pinyes del 4 i del 7deX amb garanties, i amb això ja estic prou pagat. Em deien que amb molt menys algú ja hauria tirat el 4de8 a plaça; jo crec que això no va amb el nostre tarannà, però el que sí que trobo és que podríem intentar-ne alguna prova «inviable» —desmuntable— a plaça, allò que se'n diu un «assaig a plaça», només per experimentar-ne les sensacions i veure què fem o què en fem. Però això és només la meva opinió segurament poc adient amb el famós tarannà de la Colla.

No sabíem quins castells tiraríem a causa precisament d'un assaig «especial» en tots els sentits. Jo calculava que faríem una actuació tranquil·la i és exactament el que hem fet: 3de7a, 4de7 i 3de7. Els castells han anat relativament bé, sense gaires problemes. Les pinyes segueixen sent una mica un galliner, però els troncs són molt forts i no passa res. Jo, des de baix, sempre m'ho miro amb una mica de recança, de pensar que potser si jo fos allà dalt ho veuria molt diferent, però des de baix la impressió és la que és i potser tampoc no difereix gaire, en termes generals, de la que tindria a dos o tres metres de terra.



Quina crònica més d'anar per feina, oi?

De les altres colles, Sant Cugat ha anat també per feina amb 3, 4 i 4de7a. Diuen que per diumenge vinent, que no sé quines festes són, volen fer la tripleta de vuit a casa seva; si tot va bé m'hi plantaré amb bici i ho aplaudiré. Avui tot ho han fet amb la punta de la polla.

Els Castellers de Cornellà han fet, per primer cop en molt de temps, millor actuació que nosaltres: 3de7a, 4de7a i 3de7, més un pilar de cinc —nosaltres n'hem fet dos de simultanis—. Com que avui no duia càmera de fer fotos, no els he vist, els castells, perquè hi feia pinya; en tot cas les sensacions són les mateixes: malgrat desquadraments o lentitud relativa, els troncs aguanten el que els hi fotis. Ara bé, tot s'ha de dir: les seves pinyes eren més aviat magres; una de les coses que més emprenyen és esbombar que les pinyes són insuficients: jo era tercer vent, més alt que el segon, al quatre amb agulla, i el segones mans de la meva dreta era de la meva colla. El que vull dir és que Cornellà han anat «a tope» anant més enllà del que assenyadament podien fer, només perquè positivament podien fer-ho. De la mateixa manera, nosaltres podríem haver fet més només que haguéssim volgut apretar més. Però ells necessitaven els castells i nosaltres encara estem força desorientats; si més no, jo encara estic força afectat i tot em sembla molt estrany. Això també fa que senti els castells amb més sentiment i no tant pels castells en ells mateixos. De fet, cada dia els castells me la bufen més i penso més en el col·lectiu, que tothom siguem feliços fent aquesta activitat, que és una forma com una altra de hippisme de merda. Per això, cremar energies i desgastar-me en un assaig porta un amic, amb tot el que pugui representar, m'emprenya en el sentit que sembla que tot s'orienti, al cap i a la fi, a fer castells més alts. I és que fer castells més alts és del que es tracta, però la forma de fer no trobo que sigui aquesta.

I així he tirat cap a la Closca, com sempre capficat en els meus putus problemes, mirant de ser més ràpid que la Marta o l'Andro, que anaven amb moto per Avinguda de Barcelona de Sant Joan Despí. A la Closca no hem pogut mirar la Quarta Ronda, entre altres coses perquè no hem pogut gravar els castells també per primer cop en molt de temps; potser amb una càmera pròpia tot seria més fàcil. I és que si el potencial de la Colla es mesura per qüestions tangencials com aquestes, deixar de gravar els castells és una cosa no gens insubstancial. Ara bé, tenim totes les proves de l'assaig de divendres penjades a Youtube.

Així que amb el doble de pinya que Cornellà hem fet pitjor actuació que ells, i encara amb els ulls envermellits per la plorera hem enfilat uns castells molt sobrats. Espero que tot vagi millor en el futur, però tot i que no ho sembli a mi algun dia les energies em diran prou, i aleshores que qualsevol altre es dediqui a engegar a la merda a tothom, perquè jo ja ho faig ara: fills de puta tots.

Fotos de l'actuació.

Fotos dels actes de Sant Joan a Esplugues.

Fotos de l'assaig.

Sant Joan 2012

Un any més, la revetlla de Sant Joan ha passat. Els temps dels solsticis marquen una mica l'inici o el final dels anys naturals: el dia més llarg i la nit més llarga, per Nadal  i Sant Joan, antigues festes paganes celebrades des dels inicis de la Humanitat i encara, avui, ben vives, desprovistes en bona part del seu sentit religiós o màgic, però igualment viscudes en comunitat. En fi, sóc molt intel·ligent, com es pot comprovar amb aquests savis mots.

Aquests dies solen afavorir, almenys en mi, l'estat consirós i contemplatiu, i enguany no ha estat cap excepció. Per un cop he pogut seguir des de l'inici els actes de la Flama del Canigó; a les 9 sortia el seguici per encendre la foguera. Com és costum hi havia poca gent, bàsicament els mateixos de sempre. Jo anava xino-xano enmig del ruixat d'espurnes, amb el mocador al cap per evitar que s'inflamessin els cabells, que ja em va passar un cop. Amb la cervesa, el pas lent, la nit i el foc, tot molt melangiós. Un xiprer va començar a cremar però van poder-lo apagar. I al Pou d'en Fèlix, com de costum, un petit parlament, el nostre pilar i la Foguera.

La Foguera... els esperits que pugen al cel per encetar un nou any. Un any més que ha passat sense que me n'hagi adonat, gairebé, i han anat passant algunes coses, que s'envolen amunt deixant un rastre de cendra, i...

Aniversari dels Saballuts, 2012

Començaré la crònica malgrat que no em ve gens de gust. Ha sigut una setmana molt dura i, en resum, una puta merda immensa. Però havíem de seguir endavant i és el que vem fer...

El Quique, el Christophe i jo vem arribar a les 10 a Sabadell amb bici. Vem anar gairebé tota l'estona per carretera; jo hauria fet les Aigües fins a l'Arrabassada i llavors, depenent del temps, hauria baixat per la vall de Sant Cugat (de Gausac?) per Can Borrell i el Pi d'en Xandri i, probablement, des de Sant Cugat, hauria arribat a Sabadell passant per Bellaterra (perquè la millor via, que era anar de Cerdanyola a Sabadell pel Ripoll, potser era massa marrada, i a més no la conec). Per comptes d'això, vem pujar Sant Pere Màrtir fins al Turó d'en Cors i d'allà fins a Vallvidrera i paral·lels a les vies de tren fins a Sant Cugat, Rubí, Sant Quirze i Sabadell. 31 kms i dues hores, pas mal. A mi em va servir per cremar la mala hòstia de la setmana, una mica.

A Sabadell, sota el bat del sol de juny, tot i que sense que acabés de fer aquella calor que fa de vegades, enmig de les obres del «metro del Vallès», que sembla que duen la mateixa velocitat que les del metro del Baix Llobregat, enlairàvem totes tres colles —Saballuts, Micacos i natrus— un pilar de quatre de dol per en Pau, que sempre trobarem a faltar.

Nosaltres vem fer la millor actuació del que portem de temporada: 5de7, 4de7a, 3de7a i 2Pde5. És la mateixa que la de la Trobada del Baix, però amb dos pilars de cinc simultanis. Els castells en general van anar força bé, si més no vistos des de fora: això és el que em deien micacos i saballuts. Ara bé, des de dins era una olla de grills i sobretot al 3de7a, la pinya es remenava força. Els pilars, sobretot el del 4de7a, van brandar una mica massa, però de fora estant es veia molt bé...

Pel que fa als dos pilars de comiat, molt bonics, és el primer cop que els fem aquesta temporada i ara diria que va ser l'any passat que els vem estrenar. És la demostració que en aquest sentit estem força bé; aquesta actuació, en tot cas, també és la demostració que comencem a estar estancats de debò i que l'únic que podem fer per tirar endavant és el 3de7s (que jo crec que hauríem fet ahir si no hagués passat el que ha passat). Per això és importantíssim que, després del bon assaig de divendres, en què vem fer sencer el 4de7 net, el posem damunt una pinya seriosa i comencem a plantejar-nos-el molt seriosament, perquè no podem estar tota la puta vida amb el 3de7s com a màxim castell i amb el 2de7 fent pampallugues com un fantasma.

Pel que fa a les altres colles, teniu la crònica de La Malla (http://castellers.lamalla.cat/croniques/article?id=1033952) per il·lustrar-vos-en. En tot cas, voldria destacar el bon paper dels Saballuts, que molt limitats de camises —allò que se'n diu dos cordons bons— van plantar la clàssica de vuit com qui res, amb una solvència espectacular, llevat del 2de7, el primer de l'any, que es va obrir per terços però que no va perillar gaire en cap moment. Em comentaven que estan com nosaltres, una mica estancats, amb un munt de 3 i 4 de vuits seguits, que fa que totes les actuacions semblin la mateixa, i amb la torre una mica a l'horitzó sense que acabi de materialitzar-se.

Vet aquí els Saballuts, que em comentaven que malgrat ser l'Aniversari eren més pocs del que estaven acostumats:

Sobre els Castellers de Badalona, no puc dir gaire cosa perquè tampoc no m'hi vaig fixar gaire. Començaven amb el 3de7 que em deien que estava molt desquadrat però que jo vaig veure bastant sobrat, van seguir amb el 3de7a que era el peix gros del cove perquè no sé si encara no l'havien fet o si encara no l'havien portat fora de casa, i van plegar amb el 4de7 que vaig veure des de lluny l'hòstia de parat. A la foto es pot veure el gran ambient que hi havia a la plaça en obres cap a les dues de la tarda:

Doncs molt bé. Vem tornar amb autocar amb aire condicionat i a la Closca vem estar passant l'estona fins que va començar a fer-se tard i jo ja portava una bona turca. I alabat sia déu.

Fotos.

pau...

ja ha passat més o menys el terratrèmol i ara hi ha allò de les tasques de reconstrucció, les seqüeles i que mai més res no tornarà a ser com abans. sembla tot molt estrany però el temps no s'atura i cal seguir endavant.

això a banda de l'ínclita policia d'aquest meravellós país, que s'uneix a la ressaca.

la cerimònia ha estat fins i tot bonica, i molt sentida; fins i tot hi ha parlat el ferran adrià, que era amic seu de petit, i estava molt trasbalsat. hi havia moltíssima gent i molts representants del món casteller; amb camisa, a més de nosaltres, tres o quatre colles. hem tancat el pilar amb somiqueigs constants de tota la pinya; al nucli del baix, que era el lluís, els plors amb prou feines es contenien: crosses, contrafort, laterals... quan han desplegat l'estelada i algú ha cridat "visca catalunya" o una cosa així, tot el pilar plorava. el segon era el jaume i el terç la júlia...

jo m'he passat tot el dia sol, llevat de l'estona de la cerimònia. escoltant-hi els parlaments, després de moltíssims anys, he plorat una mica escoltant la júlia.

i no sé què més dir, un altre cop. en aquest cas, és evident que sí que se'n va un dels millors... adéu-siau, pauet...

adéu

de tant en tant no saps per què i de cop cau la pedregada. tot és bastant absurd i aleatori i pot passar en qualsevol moment. hi han coses a la vida que no es fan veure gaire, i quan se'n van no sembla que hi hagi quedat cap forat; l'espai es torna a omplir fàcilment. i de vegades sembla que la terra s'hagi empassat una muntanya amb un terratrèmol que somou tota la contrada. no hi ha res a fer, és impossible enrabiar-se contra res ni contra ningú. l'absència se t'arrapa (com la solitud quan et ve a visitar) i els estralls s'estenen i només el temps sembla que ho pugui arreglar, tot i que mai s'acaba d'omplir el forat...

tot això són banalitats més que sabudes. el fet és que de tant en tant això passa i aleshores, almenys jo, no sé què fer, no sé què dir, em quedo amb cara de badoc i amb ganes de trencar coses o d'agafar la bici i pedalar fins un lloc llunyà on tot aquest paisatge no existeixi.

i per més generalitats que vagi dient, el cas és que demà serà un altre dia i el buit serà dur i cantellut i haurem d'anar fent. no hi ha res a fer... ni tan sols apel·lar a la justícia o la injustícia, que no existeixen. el pitjor de tot és que no hi hagi cap causa, només un caprici de l'atzar, que hagi hagut de colpejar aquí. i no sé què dir, això és així i prou.

Diada de Corpus a Cornellà, 2012

Avui, actuació de Corpus a Cornellà, que és la seva diada de Festa Major. Normalment hi anaven Vilafranca i Minyons, però sembla ser que per qüestió de calés els verds s'han quedat a casa —bé, n'he vist algun per plaça— i en el seu lloc han vingut els Borinots. Perfecte.

Avui hi havien núvols i s'hi podia respirar una mica; per poc que els núvols es dissipessin el sol escanyava com sempre per Corpus. El primers d'actuar eren els amfitrions, Cornellà, que començaven amb un 3de7a, un castell que van estrenar fa dos anys i que els va permetre de tornar a fer tres castells de la gamma alta de set en una actuació després de força temps. L'any passat van perdre'l —junt amb el 4de7a i el 5de7— però enguany tornen amb força, i després d'haver pogut descarregar la setmana passada el 4de7a, avui tocava el 3a; el 5 el deixen per més endavant.

Encetaven la diada amb el 3de7a; ha pujat molt tremolós i amb mides molt estranyes per quarts, i han decidit desmuntar-lo. Semblava que ho tenien pelut per descarregar-lo, o sigui que ha semblat una bona decisió. De forma estranya, la repetició l'han feta seguida, sense esperar que Minyons tiressin el seu castell. Aquest segon 3de7a s'ha enfilat millor de mides i no tan tremolós, però en tot cas tremolós i amb males mides per dalt. L'han defensat bé i l'han descarregat molt contents.

En segona ronda provaven el 4de7a, que si fa no fa ha tingut uns problemes semblants als del 3a: una mica de brandeig i unes mides per dalt un pèl estrafetes; amb tot, ha semblat més sòlid que el 3. Feia, això, des del 2010 que no feien dos castells de la gamma alta de set i —segons em diuen i vaig veient— passet a passet van fent feina i aviam si aquest cop es consolida i ens comencen a tocar una mica la pebrotera. Per acabar, un 4de7 força ferm però amb mides, també, una mica estranyes.

Han acabat amb un vano de 5, que devia fer força temps que no duien a plaça. L'any passat el Corpus va caure a finals de juny i els Castellers de Cornellà van fer-hi 3 i 4de7 més 2de6; sembla que la millora és eloqüent i ara només cal que segueixin endavant.

Els Minyons de Terrassa eren relativament poques camises a plaça però amb tot duien una agenda potenta, amb el primer castell de nou de l'any. Començaven amb el 2de8f, que segons em deien acostumen a fer tremoladís; jo l'he vist pujar molt bé però amb la canalla per dalt s'ha bellugat una mica, sobretot a la baixada, però ha estat tota l'estona sota control. Em comentaven que demoment no la veuen damunt unes manilles; ja veurem quan arribi el dia.

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el 3de9f, que ha pujat força bé però a la descarregada s'ha bellugat moltíssim i semblava que la llenya era imminent i ineluctable; ha estat una defensa d'aquelles «èpiques», «vellejant», a l'estil Vella, tot i que no tant com la Vella.

Per acabar, un 5de8 que semblava prou bé de mides però que també s'ha desfet una mica amb la canalla a dalt; segons @castellistica, «el 5d8 de @Minyons també ha estat molt molt treballat des d'entrada de dosos, sobretot 2s i 3s estructura 3 i rengle mig». Han pres comiat amb un vano de 5. L'any passat, també al Corpus, van fotre's una patacada important amb el 3de9f, davant els verds, que majoritàriament s'ho miraven de l'altre cantó de la plaça estant. Potser l'absència de Vilafranca fa que la diada no tingui aquell morbo que tenia, però avui almenys totes les colles s'ajudaven i l'ambient a plaça era millor —no es pot negar que sóc molt objectiu en aquest tema...

Pel que fa als Borinots, que també sembla que van millor que l'any passat, volien fer, i han fet sense gaires problemes, la clàssica de vuit. Començaven amb un 3de8, que no he vist patir gens, tot i que em diuen que no tenia les millors mides del món. Han seguit amb el 2de7; després dels problemes que van tenir amb aquest castell l'any passat, sembla que ara tot va millor i aquesta torre —que no sé si ells anomenen «dos»— ha sigut molt plàcida i tranquil·la. Per completar l'actuació han fet un 4de8 que, aquest cop sí, tenia unes mides molt dolentes, amb un rengle molt més tancat o d'altres molt estirats i tot plegat força regirat i remenat; en fi, l'han descarregat després de bregar-hi, i clàssica al sac.

Han acabat amb un pilar de cinc que s'ha esperat que les altres dues colles fessin el seu vano respectiu; els Borinots han aixecat el seu es-pa-dat enmig de l'esvalot de Cornellà, que estaven celebrant la seva actuació, una pràctica que tothom acostuma a acordar que és poc respectuosa amb la resta de colles però que fa molt sovint una colla que hi ha pel món  i que avui no era a plaça.

En resum, molt bona actuació per a totes tres colles i molt ràpida i dinàmica; sobretot un pas endavant molt important per Cornellà i per Minyons. Bon matí de castells al barri quinqui d'Esplugues, amb molts rodaplaces habituals. Doncs alabat sia déu i la setmana vinent nosaltres tornem a actuar, que aviam si fem el 3de7s d'una vegada a l'aniversari de Saballuts.

Fotos.

abans, en moments com aquest, obria el blog i deia algu. però fa temps que no tinc gaires ganes de dir res, ni poc ni gaire, ni tal i tal. en resum, només hi parlo dels llibres que he llegit i de castells. quan parlo de llibres sovint parlo de mi, i quan parlo de castells, una mica també. però allò de dir que avui no em trobo bé, que em pruu un ou, etcètera, fa temps que no ho faig gaire. m'empasso la meva merda, si pot ser amb cervesa millor. si haig de vomitar, doncs ho faig al lavabo, que és més higiènic (l'altre dia sí que parlava d'higiene). per tant, m'he tornat més lacònic que de costum.

abans, les vomitades les mirava de fer crípticament i em quedava molt tranquil, però és evident que per poques ganes que hi posessis acabaves de treure'n l'entrellat. i no tinc gaires ganes que això continuï sent un mur de lamentacions. ara passo uns mesos de relativa tranquil·litat, malgrat la tempesta de merda que de tant en tant es desferma. i jo mai no porto pariagua, és evident també. empastifar això de merda tampoc no és res que em vingui gaire de gust.

i per això, sense res de nou a dir, en la inanitat anodina habitual, tot va seguint el seu llòbrec curs com el riu. l'altre dia anava pel delta i certament estava força bé. la desembocadura del llobregat deu haver millorat molt, malgrat els polígons industrials, l'aeroport, les carreteres i tota la gentussa de la comarca. va fent el seu curs... doncs això.

i res, visca la xibeca, que és una mena d'òliba.

Un gram

Llegit al Facebook:

UN GRAMO:

Si cada uno de nosotros dieramos cada día tan sólo un gramo más, no reconoceriamos este mundo.
Un gramo más de simpatía
un gramo más de paciencia
un gramo más de honradez
un gramo más de confianza
un gramo más de amabilidad
un gramo más de empatia
un gramo más de integridad
un gramo más de amor...
...y la balanza caería sin duda,
de nuestro lado!!!

Oliver M.H.

El primer que he pensat és en drogues. «Si cadascú donguéssim cada dia només un gram més d'espit, no reconeixeríem aquest món», etc., i «sens dubte la balança cauria del nostre cantó!!!», però de la banda dreta o esquerra? I quina balança? No sé per què, m'imaginava, tant en el missatge original com en la meva versió, l'espasa de la Justícia o la destral del botxí llescant-me coll.

La veritat és que odio completament aquesta mena de missatges cursis positius que tant es prodiguen per aquesta mena de canals, i he estat a punt de demanar-li si el gram era de coca o d'espit, i que segons com li faria costat, però m'ha semblat massa cínic per a un idiota com l'Oliver aquest, que en el fons trobo massa idiota en tot. Sóc un intolerant, però ell no hauria tolerat la meva broma.

I ara, després del segon litre de cafè injust, vaig a veure si desaparec d'aquesta merda de llodriguera, que cada dia és més insofrible i que no sé quants grams de substàncies freturaria per deixar de reconeixe-la.

Trobada del Baix, 2012

Ahir era la Trobada del Baix a Cornellà, una actuació que mai no m'ha agradat gaire però que aquest any ha anat, potser, millor que de costum: molt ràpida, amb un nivell més o menys bo relativament i amb una actuació, per part nostra, força maca i engrescadora, que és del que es tracta.

Hi arribava molt de seguida baixant per Carretera de Cornellà i Sant Ildefons i amb més de mitja hora de temps per fer una birra i anar veient entrar les coloraines a plaça. Nosaltres érem els últims en l'ordre d'actuació i per tant teníem temps d'anar veient què anaven fent els companys de comarca, amb els d'Esparreguera com a reincorporació després de molt de temps d'absència. No sembla, però, que tinguin una sobtada ceba patriotera comarcal, sinó que més aviat van curts d'efectius i trien actuacions més o menys properes. Això és el que vaig deduir parlant amb un parell d'esparreguerins. Sobre presències i absències, hi ha el tema de la Jove de l'Hospitalet, que va excusar-se perquè no es veien capaços d'alçar-hi castells. El cas de la Jove, escissió dels desapareguts Castellers de l'Hospitalet, és curiós: quan millor semblava que estaven, l'any passat, es tornen a escindir, amb mitja colla colla repartida per altres formacions, sobretot a Sant Feliu. Tampoc és qüestió de fer sang, però qui no els conegui que els compri.

Així anàvem veient desfilar castells de sis i els de set de Cornellà. Com que tancàvem pinya mentre la colla just anterior a nosaltres feia el seu castell, els de Sant Feliu amb prou feines els vaig veure. Aquest procediment, i el fet que algunes colles només fessin dos castells, va contribuir que tot plegat fes molta via, i en cosa d'hora i mitja havíem enllestit. D'altra banda, torno a incidir en el fet que el Concurs7 de l'any passat, i el Concurs de Tarragona, a la pràctica, s'assembla molt més a una Trobada del Baix que a una competició... de qualsevol mena.

Nosaltres començàvem amb un altre 5de7. Tot just fa un any, per la Trobada del Baix a Molins, en fèiem el quart. Aquest va pujar amb molta tranquil·litat i fermesa; jo des del pou del tres el veia una mica tremolós però no gaire; segons diuen alguns informadors, estava una mica obert per terços, però nosaltres ja tenim tendència a fer-los així. Es va descarregar molt folgadament i un altre cinc al sac.



El cinc es veu estrany a Instagram. En segona ronda provàvem el 4de7a, el cinquè del curs, els mateixos que l'any passat a aquestes alçades. Aquest castell i el següent, el 3de7a, van anar igual de tranquils, malgrat que em sembla recordar que hi havia força xivarri a les pinyes, sobretot a l'última. Acabàvem amb un vano de 5 i tots molt contents. Aquí sota, el 4de7a, foto de @castellistica, amb qui vaig estar fent-la petar força estona.



I ara repassant una mica les altres colles, els qui obrien rondes eren els Castellers de Cornellà, que començaven amb el 4de7a. L'any passat van perdre els castells de la gamma alta de set i fer-lo era molt important per a ells. Va pujar al segon peu força bellugadís, obert per dalt, una mica lent, però molt ben defensat. Em comentaven després que havien de fer-lo malgrat que fos un xurro o que duguessin poca pinya, i així va ser. Ara esperem que el puguin anar fent més sovint i que hi puguin afegir el 5de7, potser al Corpus diumenge vinent.



Van acabar la primera actuació en dos anys amb tres castells de set amb el 3de7, més ràpid i molt maco, i el 4de7, amb no gaires bones mides. Segons em comentaven, tenien força novetats als troncs i, segons es veu, la canalla comença a ser més ràpida —i això que els hi mancava una nena força important. Tot plegat, doncs, permet d'albirar una certa recuperació dels liles, si és que la progressió no s'esguerra, i si es van engrescant per #seguircreixent.

Els segons eren els Matossers de Molins. A partir d'ara tot són castells de sis, que costen més d'explicar. Els molinencs van fer un 3de6 amb poca pinya i amb mides molt estranyes, van seguir amb un 2de6 molt lent que feia patir una mica i van acabar amb un 3de6a que semblava força maco malgrat que diria que el pilar feia moviments estranys abans de quedar despullat.



Esparreguera, també molt limitats de camises, van fer un 2de6 molt plàcid i un 3de6 encara més plàcid, i van renunciar a la tercera ronda, que era optativa. Aviam si la seva presència és més continuada fins i tot quan puguin tornar a fer castells de set amb assiduïtat.



Seguien Castelldefels, als quals jo diria que els hi faltava gent de tronc important, i que també amb problemes de camises van fer el 4de6 per començar, que va demostrar que la feina que han anat fent està tenint resultats: els darrers dos anys a la Trobada havien fet una mica allò que se'n diu arrossegar-se, i ahir si més no aquest 4de6 va exhibir un tronc treballat propi d'una colla més seriosa. Fet i fet, van acabar l'any passat amb una intent desmuntat de 4de7. En segona ronda provaven el 2de6, i jo que estava fent fotos em vaig començar a neguitejar veient que les mides es desfeien força ràpidament. Així, vaig posar-me a la pinya i vaig mirar de cua d'ull com els segons es regiraven, la canalla pujava a empentes i rodolons i tot plegat es consumava amb una defensa força xunga. Per acabar, un 3de6 desmuntat perquè la canalla no acabava de passar: primer l'acotxadora va dubtar molt a dosos, i tot seguit l'enxaneta, després d'un estira i arronsa, va decidir baixar. Al cap i a la fi, diria que sempre acaben desmuntant algun castell, els grocs.



Per acabar, els Castellers de Sant Feliu, amb molts mocadors verds de l'Hospitalet als seus troncs, van començar desmuntant el 3de6a també per indecisions de la canalla. Van seguir amb el 4de6, força maco però una mica lent, i finalment van tornar-hi amb el 3de6a, que segons m'indiquen va ser molt treballat a terços.



En fi, quina pallissa de crònica. Això, si no es fa amb una mica de gràcia, és una merda. Doncs a la merda.

Després dels castells ens van donar sopar, però jo no tenia ganes de fer cua i em vaig cruspir un entrepà que duia. Un grup de rumba una mica així del Baix va acaronar les nostres oïdes, mentre la majoria dels castellers de les colles seien en rotllanes autistes i la feien petar entre ells. Jo, per la meva banda, molt taciturn, anava voltant com una ànima en pena, fins que vaig començar a xerrar amb l'Albert de Cornellà. Després vaig tornar al cercle autista de la Colla, que començava a animar-se una mica més, i també a despoblar-se. Al final, quan començava el karaoke, només hi quedaven els jovenets. Quan érem ja molt pocs i era a punt de tocar el dos, vaig estar amb el segon del pilar de Cornellà animant-nos mútuament; ell em deia que hem de fer aquest any, sí o sí, el salt al 4de8, per no quedar estancats. Cert és, tant de bo. Si més no les proves netes van força bé. En fi, la majoria dels que estem en l'espectre dels vint anys vem anar a la festa de la Percussió, però de sobte, a quarts de dotze, no hi quedaven birres, i vem tirar cap a la Closca, on hi havia força gent. Aquí sota, el segon del pilar; ja podia estar content:



I encara molt taciturn vaig fer cap a casa meva, on vaig mirar quatre coses i vaig clapar-me de seguida. Avui gairebé anàvem al riu Llobregat, però com que jo no en tenia gaires ganes, una curiosa absència de darrera hora ha fet que dessistís.

I això és tot.

Pinya solidària

Ahir vem fer la pinya solidària contra la pobresa en el marc de la Marató de TV3. Jo sóc molt contrari a tot això; amb tot, per «solidaritat» amb el president, m'hi vaig ficar i vaig estar organitzant-ho, sobretot en matèria de comunicació i premsa. He hagut d'escriure aquest article —que probablement acabaré modificant— per a la Crònica de la Vida d'Esplugues, que apareixerà d'aquí poc.

El dissabte 27 de maig els Castellers d’Esplugues, amb el suport de l’Ajuntament, vam organitzar la Pinya Solidària en el marc de la Marató contra la Pobresa de Televisió de Catalunya. La idea era doble: recaptar diners per a la Marató i enviar un missatge visual simbòlic molt potent que digués que si som capaços de fer pinya tots plegats ens en sortirem.

L’acte es va celebrar a la Plaça de Catalunya d’Esplugues a partir de les cinc de la tarda i va comptar amb la participació dels Drums d’Esplugues i dels Atabalats, que van estar animant l’estona abans de tancar la pinya. Finalment vam decidir de fer un 4de6; com que TV3 va retransmetre l’acte en directe, vam haver de repetir el castell perquè el poguessin emetre. En acabat, un grup d’animació infantil d’Esplugues va fer un concert de temàtica solidària que es va allargar fins més tard de les set.

La recaptació final va rondar els tres mil euros. Unes vint entitats van adherir-s’hi i hi van participar. El dia, però, coincidia amb el pont de la Segona Pasqua i va fer que hi hagués, potser, menys gent de la prevista. A això cal afegir-hi la polèmica que ha voltat aquesta Marató: començant pels patrocinadors, tot sovint acusats de ser una part del problema de la crisi, que aprofiten aquesta mena d’actes per rentar-se la cara; i acabant pel fet que la pobresa i l’exclusió social són una xacra estructural que no s’arranja amb mesures superficials ni apel•lant a la bona voluntat dels catalans. Al cap i a la fi, el que s’hi pogués recaptar segur que era testimonial en comparació a allò que altres mesures reals suposarien, com la reducció de la despesa militar o la sobirania fiscal de Catalunya.

Malgrat la polèmica, doncs, esperem que, si més no, aquesta pinya hagi contribuït a fer visible un problema cada cop més gros i a transmetre el missatge de solidaritat i comunió de forces que volíem fer arribar.

Des de la colla, com sempre, seguirem defensant uns valors que pertanyen a l’activitat castellera per ella mateixa i que ens han permès de ser reconeguts com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. És una feina continuada de tot l’any independent de maratons o actes puntuals més o menys estridents televisats en directe o no.

Salut i castells

Col·laborar en un acte hipòcrita és en certa manera també una hipocresia o és cinisme. Ningú no creu que serveixi de res una marató d'aquesta mena, i amb tot hi participem. Les solucions reals passen per mesures força més radicals que no pas donar almoina. Després hi ha el tema de col·laborar en causes generals, abstractes, que, ben bé, mai no ens toquen de prop; el que sí que ens afecta acostuma a generar més problemes. Fer una marató contra l'evasió fiscal i l'especulació finacera, o contra les hipoteques inhumanes de La Caixa, seria més complicat. No dubto que quan els idiotes de Muts i a la Gàbia ens vinguin a demanar suport, els en donarem; ara bé, haurem de fer una petita assemblea extraordinària i votar-ho i hi haurà algú que en tindrà reticències.

Per altra banda, internament, per a la Colla aquest acte ens ha desgastat més que no sembla, segurament. Les friccions entre Junta i Tècnica tenen alts i baixos i és evident que el president comença a estar-ne, un altre cop, bastant tip. El suport del cap de colla ha estat més aviat de disparar a la línia de flotació. El Tarrés pot tenir de vegades idees «felices» una mica esbojarrades (i en té alguna de tant en tant), que em recorda, salvant totes les distàncies, a l'Emili. Ara bé, un cop t'hi poses i t'hi llences de cap, el mínim és donar tot el suport i no anar marejant la perdiu i posant travetes constantment.

En el tema de donar pit i fer pinya, la Colla hauria de ser un exemple, però fet i fet cadascú va una mica a la seva. Pensant una mica en l'actuació de Lleida, sense tensió i gaudint dels castells i de l'ambient, i veient la crispació que porten des de Tècnica, amb assajos una mica fins al límit i amb diades com la del Poble-sec, certament em vénen ganes de començar a passar de tot i prendre'm unes vacances.

En fi, me'n vaig a solidaritzar-me amb el meu estómac.

2012, Aplec del Cargol de Lleida

Quarts de quatre, bon hora per començar a escriure alguna cosa, baldament sigui infringint la normativa ja d'entrada. Que se l'entaforin pel ses!

Ahir, havent dinat, pujàvem a l'Autocorb —funest nom còrvid, inescaient a un mitjà de transport!— amb la lleugera ressaca de la final de Copa. Mirava de llegir els «tirosos vocables» d'Espriu, però no estava gaire per la feina, i just quan m'embalava una mica: patapam, catric-catrac, ja érem als Camps Elisis. Els Camps Elisis de París amb la nòria de Londres, tot força més casolà: l'Aplec del Cargol de Lleida, molt de penya de l'espardenya i de xarrups de suquet en cloves de mol·luscs bavallosos i tal i tal. Les emanacions de cervesa vessada pel recinte de les barraques era una invitació al mam tal com digué aquell jueu, «preneu i beveu-ne tots», sang vessada per [a] nosaltres en remissió dels pecats. I així férem.

Un cargol cerveser ens indicava l'indret dels castells i ens convidava, altre cop, a fer la birra amb els braços oberts. Ens enfaixàvem a l'ombra al costat de la glorieta i tancàvem la pinya dels pilars d'entrada, feina senzilleta i així com per quedar bé abans d'encetar una diada molt tranquil·la que a mi, personalment, em va agradar molt. Ja tenia ganes d'una actuació així, sense pressió, sense forçar gens, per gaudir dels castells i de l'ambient. I així fou.

Els castells no van tenir gaires complicacions i no hi ha gaire res a destacar. Vem començar amb el 3de7, vem seguir amb el 4de7a i vem enllestir amb un 4de7. Els castells estaven força bé de mides, força ben parats, força sense maldecaps, i amunt i força equilibri valor i seny. I un pilar de cinc per cloure-ho-hi. Com a novetats, que jo sàpiga, hi van haver nens que van estrenar-se en posicions diferents, però tot i que m'ho van resumir no ho tinc gens clar, i el Jonàs, que jo sàpiga, va fer de terç, per primer cop, en un castell de set, al 4de7. D'altra banda i segons la foto, sembla que el 4de7a tenia un rengle al Papiol; pot ser.



Com a cosa a destacar, el cap de colla no va anunciar quins castells faríem a plaça després d'assaig. Jo calculava que serien 3, 4 i 3a, però vaig errar-la amb el de l'agulla. Malhaja el maleït malastre de malson malastruc! Targeta vermella.

Pel que fa als Castellers de Lleide, bona actuació també per a ells, amb 3, 4 i 5de7, també amb força facilitat, i amb un 5 una mica remenat i amb algun problema a la torre. Benhaja el beneït bonastre de bona benastrugança!

En acabat, foto amb el cargol gegant cervesaire, i en fila cap al local dels lleidatans, un local molt escaient per a una colla però que canta com una cloïssa enmig del barri vell. I així, amb aquesta sentència, relliguem escaiences, mol·luscs i cargols cervesaires i podem anar cercant al teclat el punt final d'aquesta crònica de merda.



I que no eren maques, les cigonyes?



Abans d'acabar, un cop més, vull assenyalar la gran acollida que ens van dispensar els Castellers de Lleida, i sobretot la cargolada impressionant a què ens van convidar al seu local. El genocidi cargolí va ser espectacular i només hi vem trobar a faltar un vi una mica més bo, perquè la major part de la ressaca d'avui és deguda a aquella infàmia de Badajoz. Però no tot pot ser perfecte! Els cargols, però, eren excelsos, d'una sublimitat egrègia...



I tornant cap a Esplugues, vem fer una mica de soroll a l'Autocorb, amb pilons i arrencacebes, mentre escuràvem una ampolla de vi aigualit i fèiem temps per seguir privant a la Closca dels Cargolins...



Més fotos.

Alabat sia déu.

Diada del local dels Castellers del Poble-sec, 2012

Bon dia. Comencem la crònica amb qüestions lingüístiques: segons la normativa, s'ha de posar guionet en els noms compostos en què el segon terme comença per essa o erra i el primer acaba en vocal, com ara Vila-rodona o Vila-seca. Pel mateix motiu, Poble-sec, que tothom escriu Poble Sec, hauria d'anar amb guionet (si no, per què collons es maten a inventar-se normes contradictòries els de l'Institut?). Tanmateix, fins i tot la parada de metro de la línia 3 no l'hi posa, malgrat que, si entreu als plànols dels districtes de l'Ajuntament de Barcelona, oficialment sí que hi va. Per altra banda, el nom corporatiu dels Bandarres és, de forma força clara, «Castellers del Poble Sec». En aquest sentit, per tant, hauríem de fer més cas al nom real que no pas al normatiu. De tota manera, hauríem de ser conseqüents i, si parlem del barri, hauríem d'escriure'l amb guionet, mentre que si ho fem dels Castellers, no l'hauríem de posar. Això introdueix una certa ambigüitat, motivada per les normes contradictòries de l'IEC, i fa que dubti com escriure-ho. Tinc tendència a fer-ho amb guionet i seguiré així, malgrat totes les reticències.

Em llevava a les onze i queia el xàfec de la vida, tempesta de primavera violenta, amb calamarsa àdhuc. Sortia de casa, dutxadet, a tres quarts de dotze: tenia un quart d'hora per arribar-hi, entre semàfors mal posats, plugim posttempesa i cotxes errívols esquitxant bassals oliosos pel contínuum Laureà Miró-Sants-Paral·lel. Per Plaça d'Espanya tot era força més eixut i les clarianes guanyaven espai a les nuvolades, que s'anaven trencant. Bufava un vent fresc de pluja, però on tocava el sol, caldejava. I a un quart ben tocat d'una començàvem l'actuació amb els pilars d'entrada, que després de les disquisicions normatives i de la crònica metereològica, podem passar a evocar amb pregona delectança.

Els invencibles Cargolins érem segons en l'ordre d'actuació i encaràvem l'ambiciosa diada amb un 5de7 molt solvent, en què sembla que un segon estava girat però que, amb tot, va anar com una seda, assenyaladament en esguard del que férem fa cosa d'un any també al Poble-sec, en què de poc que no ens el mengem amb patatones. El principal problema d'aquell cinc va ser la rengla, que venia cap a mi i no podia aturar-la; ara entro d'una altra manera al lateral de la rengla i hi arribo molt millor. Bé, un 5de7 esplèndid que donava pas al 3de7s, veritable repte de la jornada.



L'any passat, després del primer que vem fer —ara penso, d'altra banda, que tantes collonades de normativa i després escric «vem fer» amb tota l'alegria del món— diria que per Festa Major, en vem fer set de consecutius en totes les actuacions, fins i tot a Bunyuel (Navarra). L'any passat també vem començar fotent-nos el primer 3de7s pel cap, a la Diada del Raspall de Gràcia, si fa no fa a principis de juny. És a dir, que hem començat pràcticament igual. Aquest 3de7s, pel que m'han dit i he vist, va pujar molt bé fins al darrer pis que, com tothom sap, és quan de debò comença la gresca. La primera aixecada dels segons damunt els baixos va ser una mica un nyap: sembla que la rengla, que sempre puja més tard, va alçar-se molt més ràpid, deixant la plena més avall; el castell es va girar molt, sobretot la rengla, i va acabar petant. No n'he vist els vídeos i les fotos sempre enganyen; en tot cas, 3de7s pel cap. La meva tímida i modesta opinió és que potser no l'havíem acabat d'assajar bé, perquè d'assajos amb una pinya solvent no en fem tants, i potser una de les poques que va haver-hi va ser la de divendres passat. En fi.



D'altra banda, a l'assaig vem fer la primera prova amb una mica de garanties de Truita de Set, versió 7x7.

En repetició tiràvem el 4de7a, que el Roma em va dir que tenia un rengle molt obert i que les fotos m'han mostrat que va ser una mena de plaça de braus romboïdal molt lletja; expiació per anar a la plaça del Concurs... La pinya era una mica un xivarri i un dels baixos va patir força, però bé.

En tercera ronda, per plegar amb aquesta cosa, dúiem un facilot 4de7 que tampoc no va ser el més maco de la història i que també sembla que va tenir alguns problemes de mides. Hi afegíem un pilar de cinc després i un altre any que comencem amb una llenya de tres per sota.

De les altres colles, Poble-sec estrenaven les tres estructures que portaven en l'agenda. Obrien amb un 4de7a que no recordo gaire, però que devia estar relativament bé. Aquest castell l'havien desmuntat a Esplugues per Sant Jordi un parell de vegades, han fet bona feina mentrestant. En segona ronda provaven un 5de7 molt remenat en què l'acotxadora de la torre va tenir molts problemes per col·locar-se; van haver-lo de defensar força. Van seguir amb un 3de7a que, segons el seu Twitter, va ser «impecable», i van enllestir amb dos pilars de cinc, un dels quals per sota. Moltes felicitats als Bandarres, han estat fent molt bona feina aquests darreres anys.

Moixiganguers d'Igualada eren tercers i, una mica limitats de camises, van portar un 5de7 amb algunes novetats al tronc, segons em diuen, que no va ser tan maco com el nostre però que va estar molt sòlid; després portaven el 3de7 i el 4de7, aquest segon de cara bastant al 4de8 que volen descarregar d'aquí dues setmanes —ja el van provar fa algunes setmanes, però el van haver de desmuntar diria que tres cops. Van plegar amb un pilaret de cinc, i apa, a dinar.

A dinar, que els Bandarres ens van convidar a botifarra i, oh sorpresa!, va aparèixer el nostre déu, l'omnipresent Jaume Barri, que va fer una actuació força semblant a les de Ganàpies, una mica més adaptada a la canalla, però molt divertida. I aleshores els Cargolins i els Moixiganguers van escampar majoritàriament, i uns quans ens hi vem quedar, a fer birres i una mica de ballaruga amb un parell de grups de ska, fins que es va fer de nit i vaig baixar a Sants a sopar i fer-ne les últimes fins ben bé les dues de la matinada. Segons @aiinoooa, «@cargolins @moixiganguers @SagalsdOsona @capgrossos @JovesValls @jovedetarragona @xicsgranollers @borinots han fet festa amb @bandarres». S'ho tenen molt ben muntat, els bandarres...

I ara, què? Doncs assaig dimarts i dijous, divendres final de la Copa del Rei, dissabte actuació a Lleida, i diumenge, megapinya i @eloctavodia.

Fotos.

Diada de Primavera de Ganàpies, 2012

Ahir era la Diada de Ganàpies, enguany amb menys colles (només tres) però més en família. Com que no vaig als assajos perquè no puc anar a les diades, desconec com està la colla exactament. Pel que m'expliquen, els troncs s'han renovat molt de terços en avall però encara es té confiança en les estructures. En tot cas, vaig anar a l'assaig de dimarts i ahir em vaig saltar classe per veure'ls una mica, i segueixen més o menys com sempre, que ja és maco això. Dimarts vaig arribar-hi just quan provaven el set net; era un bunyol espantós i semblava que els aires eren contraris a aquesta cosa, que fa bona la dita aquella dels castells més amples que no pas alts. Però això seria en segona ronda.

En primera ronda provaven el 4de7. Ahir era també la I Jornada de Filologia Catalana, que acabava al voltant de dos quarts de tres; jo baixava rabent i em trobava el peu del quatre ja muntat. Va anar enfilant-se força bé, una mica nerviós, però molt sòlid, molt diferent dels primers castells de set que va fer aquesta colla. Em deien que estava més remenat que el de fa una setmana a Vic, però era una meravella en esguard d'aquells que es carregaven in extremis i feien llenya damunt la pinya multicolor, alguns colors de la qual s'enfotien graciosament d'aquells esperpents. El d'ahir va ser la desena aleta d'un quatre de set ganàpia, i jo els he vist tots llevat del de Vic, precisament.

En segona ronda, per seguir amb els sets, van provar, finalment, el set de sis, que ja podem dir que el tenim fet, però bé. No va ser gaire maco, tenia unes mides estranyes i com que la pinya es deu haver assajat més aviat gens, tot plegat era així com una cosa rara. En tercera ronda portaven el 5de6, que assegut a l'ombra es va veure molt sòlid tot i que els membres del tronc afirmaven que s'havia bellugat força sobretot a la torre. Per acabar, a manca del pilar de cinc, van fer-ne dos de quatre i així es va donar per closa l'activitat castellera blava. Una actuació no tan espletant com d'altres però sí que molt digna que permet d'albirar un futur a curt termini prou prometedor.

Els Xoriguers van fer castells, però no recordo gaire com van anar. Deixant de banda els castells de set, que sí que havien provat una setmana abans a la diada d'Arreplegats, van portar un 5de6 solvent, un 2de6 que amb prou feines vaig veure perquè, com que l'actuació s'havia aturat per manca d'ambulància, vaig pujar un moment a Lletres per xerrar amb els filòlegs, però que en tot cas, la torre, el que vaig veure, era molt maca, i finalment un 4de6a que em va semblar força desquadrat però sense gaires més problemes.

Pel que fa als Marracos, van començar amb el 2de6, deprés d'haver carregat la torre amb un pis més i amb un folre fa dues o tres setmanes a casa seva. En aquesta avinentesa, els dos pilars també van quedar en carregats; el pas de l'enxaneta no en feia augurar bones perspectives; començant a baixar ja l'acotxador els pisos de dalt van acabar cedint. Això va fer que algú d'alguna colla marxés amb ambulància; ho va fer, però, després del nostre castell, el 7de6. Els Marracos, probablement abaixant pretensions, van seguir amb castells de cinc nets. En segona ronda, un 3de5 amb agulla en què l'enxaneta va trigar déu i ajuda a fer les passes; els grallers van allargar moltíssim l'aleta, van haver de callar, el tabaler va reprendre i quan ja per fi va poder passar, van acagar de refilar-la. Per acabar, 4de5a que trobo que no va tenir res de destacable.

Jo aleshores vaig pujar a Lletres, vaig fer un parell de birres i vaig baixar a quarts de set a veure en Jaume Barri, que va estar en el seu nivell habitual. Vaig mirar el rellotge i ja eren les vuit; és a dir, havia perdut el darrer tren, perquè ahir i avui hi havia vaga. Per això havia anat a la UAB amb bici i per això vaig haver de tornar, força tard, amb cotxe cap a Sabadell. Vaig abandonar els Ganàpies cap a les vuit i vaig seguir la festa a Lletres, on feien Filparranda, festa de Filologia Catalana, amb molt d'alcohol i musiqueta. Em van caure les ulleres i em van trepitjar el vidre, i ara vaig així, amb les ulleres trencades, un altre cop.

Fotos.