FM de Sant Joan Despí

Dimarts era un dia curiós i després d'una remullada per la Diagonal camí del passeig de Sant Joan on fai les pràctiques no remunerades i d'acabar a les 7 de la tarda en punt, vaig tornar a pujar a la bici i rabent i sallant el vent vaig arribar una mica abans de dos quarts de vuit a Esplugues per agafar les coses de castells i la càmera de gravar, que me l'havien encolomada. Com que l'actuació a Sant Joan Despí començava a les 19.30, anava amb una miiiiiiica de retard.

Abans sempre érem els últims en l'ordre d'actuació, però enguany les coses són diferents i així vaig arribar-hi cap a tres quarts quan ja alçàvem el 5de7, em diuen que al segon peu, després dels pilars d'entrada que, evidentment, no vaig veure. Vaig donar la càmera a l'Orlando, sense el trípode, que pel que em van explicar em va maleir els ossos i tota la meva nissaga fins als avantpassats australupitechs. I com que tot era bonic i bell i em pruïa un ou, m'ho vaig mirar de fora estant i vaig fer fotos a un 5 que em va semblar prou maco.

En segona ronda ja no me'n podia escapolir, i en una actuació que va anar rabent i veloç com en Jep a la bici, sense tenir amb prou feines temps de fer incursions per cercar birres al paki d'uns metres més enllà, vam pujar el 4de7 —m'havien dit que havia de ser el 4de7a i dissortadament vaig tornar a desinformar per trúitert—, amb quarts i quints del 4de8. La Paula, a l'agulla, va dir que s'hi col·locaven quints, com aquell qui res, i entre naps i cols, i tota la pesca, em va semblar un castells amb una història residual que refuso plasmar en aquesta immensa i gloriosa Chronica dels Feyts, malgrat que en acabat la crítica i el públic siguin unànimes a judicar-les d'excrescència nefanda copròbia. Però què hi farem, si els lectors no saben preuar així com cal aquest nèctart olímpic i s'hi rabegen com a la porcellera.

Mentrestant, rabent i sallant vaig tastar les delícies de la llauna d'Estrella i va ser l'hora del 4de7a, que va ser can penja i despenja, i de poc que no s'esbaldrega, en efectivament. La baluerna es va anar bastint (vestint!) com un edifici d'un arquitecte modernista passat d'espit, amb mides estrafetes i estireganyant-se d'aquí i estrenyent-se astoradorament d'allà, i amb el segon del pilar que li lliscaven els peus endavant per les espatlles del baix remugant. Quin desori, quin poti-poti, quin niu de puputs, quina olla de cargols! El desgavell es va envolupar (com si fos el contrari de desenvolupar) i es va desmuntar amb seny proverbial.

Vet aquí l'única foto que penjaré de la cosa. Va, una altra, que demostra que malgrat que hi havia poc temps per fer birres, sí que es podia descansar a l'ombra de l'església del costat de l'ermita.

En repetició, i amb algun canvi, el 4de7a es va vestir (bastir!) amb més bones mides, tot i que encara amb algun neguit. El segon del pilar sembla que va deixar-se anar massa aviat, cosa que va contribuir que l'agulla brandés més del compte, amb un rum-rum i amb un ai al cor, i un enjòlit a mercè de les bressades, que en salvar el perill va merèixer un estentori aplaudiment i clap-clap de la plaça, que val a dir que era força plena. Una lluita titànica del segon que va ser una bella cosa de no dir.

I res, el pilar de 5 per plegar i adéu. No es va obrir la Closca i vaig anar a casa a descansar d'un dia estrany i una mica atabalador.

Voldria només esmentar la feina dels de Cornellà, que per la seva festa major, el Corpus de diumenge, van descarregar el primer 7de7 de la seva història i van afegir-hi 5de7 i 4de7a, una actuació molt bona d'una colla que potser s'envolarà enguany. Van estar a punt d'empatar la nostra actuació a Sant Joan Despí, però finalment van descartar el 5de7 perquè anaven una mica justos. La millor actuació dels cornellencs des de fa algun temps indeterminat, amb força seguretat, i que tinguin molta sort enguany.

I res més, per a més informació, el web, malparits: http://www.cargolins.cat/content/resultats-de-sant-joan-despí-i-prèvia-de-figueres

FM de Can Vidalet, 2014

I és l'hora d'escriure per fi la chrònica de Can Vidalet.

Per motius diversos no vaig anar en tota la setmana a assaig, per la qual cosa no tinc ni idea del que s'hi va fer, perquè ni tan sols no ho he preguntat. Vaig passar divendres cap a les dues tocades de la nit, després d'esquivar amb la bici èbria un control dels Mossos a l'entrada d'Esplugues, i em van dir o no ho sé que la Mar havia guanyat el concurs internacional de truites i que li van donar una Truita de Set com a premi etern. I me'n vaig anar a dormir.

Dissabte feien l'actuació de l'Escola de Castells alhora que la Festa de la Percussió i el CanVi Rock, que és on vam passar la tarda escoltant grups bons i grups dolents fins més tard de les dotze i amb el Rain Alarm tota l'estona alertant de pluges incompareixents. Sembla que l'actuació de l'Escola va anar molt bé, i també la festeta, i fins l'endemà a Can Vidalet, amb les pluges que continuaven amenaçant però que semblava que havien d'arribar a la tarda.

Eren les dotze i les tres venedores de globus ja feia estona que hi eren, però nosaltres, entre banderetes catalanes, espanyoles i coses rares esperàvem que aparegués algú que, com les pluges, no es decidia a venir, pinyaires tocatardans de ritme gasteròpode. I era un quart passat d'una, si fa no fa, amb força iaios que passejaven per la Rambla i xarrupampolles més o menys matiners que començaven a omplir les terrasses, i nosaltres vem veure que el dia era bo i que podíem començar de 5de7.

En fi, el 5de7, el cinquè de l'any, va pujar ferm i amb bones mides, i tampoc no sé si amb gaire més històries perquè tampoc no vaig preguntar i les sensacions eren bones.

En segona ronda vem portar el 3de7s. El més matiner que havíem fet fins ara havia estat l'any passat per Santa Magdalena, si no vaig errat, i enguany ja en tenim 2, és a dir que la cosa sembla que va força bé en aquest sentit. Diuen que a l'assaig va ser un patafi, i a plaça també va buyolejar: molt tremolós, les pujades no gaire alhora, unes mides per dalt una mica estranyes, amb algun cul enfora, i una aleta fimbrejant. Un cop descarregat vem gaubar-nos-en pregonament enmig de crits de joia i càntics gojosos.

Adelitats i sadolls per l'esforç suara prorrumput, va ser l'hora del 4de7, que segons diu el mail de pinya cada cop està millor. Vem acabar amb el vano de 5, el segon de l'any.

En fi, molt bona actuació a Can Vidalet, una actuació que abans era una merda i que ara és maca i tot.

Vaig passar per casa per dinar i fer algunes coses mentre les dues colles convidades (Margeners i Figueres) menjaven a la Closca, on vaig acabar anant-hi per donar una cosa, veure els castells i jugar a butifarra, que feia força temps que no hi jugava i ja tocava. La partida va durar més de dues hores, vem començar el Marquès i jo guanyant de 40, a 51 hi vem arribar força frec a frec però encara guanyàvem, ens van passar 20 o 30 punts per davant, i finalment vem tornar a remuntar i vem vèncer 105 a 90 o una cosa així. El punt d'inflexió va ser el gintònic vessat per la Maria, que va fer que ens estalonessin i ens avancessin; tanmateix, vaig abandonar la birra pel Four Roses amb gel i la dinàmica va tornar a canviar, fins a ser-ne els vencedors.

Després d'això vem allargar una mica la tarda, com les gotetes que s'espolsen després d'una pixarada, i vaig tornar a casa a dormir un grapat d'hores.

XX Trobada del Baix

I res, dissabte vem anar als Horts de Llobregat a la típica Trobada del Bax, enguany la vintena després que l'anterior l'haguéssim feta nosaltres.

El grup de Trunyocletes a l'hora que la tempesta d'atansava ens vem trobar a la carretera de Cornellà per baixar cap al riu, al qual vem entrar just quan el xàfec es precipitava. El camí per la riba dreta del riu hauria estat bucòlic si la maltempsada ens hagués deixat veure-hi més enllà de dos metres. Sota l'espessa cortina d'aigua a la vora dels horts de Sant Boi i Sant Vicenç vem acabar arribant a la carretera que penetrava a la nostra destinació; aleshores, tot enfangats i xops, la pluja va decidir que ja havia plogut prou i ens va deixar arribar fins al lloc teòric d'actuació. Tanmateix, els Carallots ens van fer anar cap al poliesportiu vell, una típica pista coberta prop del centre del poble. I allà vem fer les primeres birres i vem esperar que s'amunionés la gentada.

Coloraines pertot, algunes de ben llampants, cap a les sis de la tarda pintaven amb una gamma cromàtica molt diversa el poliesportiu, ple com un ou. Nosaltres ens situàvem en un racó del poliesportiu, amb la nostra paradeta, a la vora de l'escenari on es farien més tard els concerts. Vem fer els pilars d'entrada tots alhora —espetecs xiscladors de gralles descompassades totes ensems reverberant en el sostre bombat— i després del primer grup (les rondes eren conjuntes en tres grups; nosaltres érem els segons) va ser l'hora de fer el 5de7, que ja en tenim un munt al sarró enguany. Ara només hi havia tres o quatre grups de gralles tocant alhora, però igualment era un maldecap i no se sentia res més. Així que el cinc va enfilar-se més o menys tranquil enmig del brogit musical, i sense gairebé poder percebre els bramuls del típic baix que gemega o els remucs del segon que rondina. El cinc, pel que vaig poder contemplar en el meu racó de pinya (lateral a la torre) es va fer amb una relativa tranquil·litat però amb un cert moviment estrany que es va atribuir a l'enrenou general, que va semblar força pitjor que el del Concurs: tot i que les dimensions de tot plegat eren menors, el soroll era superior en aquella mena de caixa metàl·lica.

I quan ens va tornar a tocar, vam enfilar el 3de7 aixecat per sota. Per evitar que la fressa ens fes la guitza com abans, d'una manera no gens dissimulada vem esperar que les altres dues o tres colles fessin la seva; aleshores vem fer que tancàvem la pinya molt maldestrament i a la fi va començar a pujar. Les aixecades van anar més o menys bé, amb algun moviment que com és normal es va agreugar en el darrer pis. En tot cas, vaig veure'l força bé, en les fotos surt prou parat i en el vídeo no s'hi veu res d'estrany, llevat que sembla que la penúltima aixecada va ser una mica lenta.

El vem celebrar com feia temps que no celebràvem res, i és que ja teníem ganes de fer coses noves i engrescadores. En tot cas, va ser el tres per sota més matiner de la nostra història, l'hem aconseguit a la pimera i en general va donar tot bones sensacions. Els assajos ara van força bé (veurem com continuen ara), i en general va ser bonic i ens van començar a aplaudir amb els terços que començaven a pujar.

En tercera ronda vem fer el 4de7, amb força canvis per terços i l'estrena del Pepins (i crec que ningú més); el 4 es va descarregar una mica remenadís i sense entrebancs i alabat sia Jaume Barri. Vem acabar amb el vano de 5, el primer de l'any, que no vaig veure.

En acabat, una polca gegant i coses per l'estil. Els Carallots van parar taula per a tota la gentada que hi havia (un munt) mentre jo xerrava amb el Castellística i em quedava sense sopar (vaig fer un durum més tard). Els concerts van sonar, jo vaig beure una mica de vi, i al final el Quique em va portar a casa amb el cotxe i la bici al radere.

Fora de tot això, comentaré una mica algunes colles. Pel que fa als amfitrions, els Carallots, van oferir una imatge molt potenta amb el segon 4de7 de la seva història (que va anar força lent i sembla que una mica obert, però força segur), un 5de6 que van fer després d'un intent desmuntat perquè una acotxadora es va pixar en la pinya, i dos pilars de cinc enlluernadors per plegar. I és que els Carallots semblen una de les colles del Baix que més futur tenen.

Pel que fa als companys de Cornellà, pel que vaig veure van fer els típics 3 i 4 de 7, sense excessius problemes (però no vaig estar gaire al cas) i van haver de desmuntar un 4de7a, el primer de l'any. Sembla que no les tenien totes, però va pujar prou bé i tenia corda per molta estona. Amb tot, una nena no ho va veure tan clar i va decidir baixar-lo. El van acabar descarregant amb un pis menys.

Els Castellers d'Esparreguera, que l'any anterior van tornar a la Trobada, van fer 3 i 4 de 7, també; tot i que tenen més nivell (fa poc van descarregar el 7de7, per exemple), els dissabtes a la tarda sembla que sempre punxen (el 2013 eren quatre piules i van fer castells de sis escarits). Sembla que estan molt bé i que enguany poden fer-la grossa.

Els de Castelldefels, per la seva banda, tenien la canalla cagada per algunes caigudes i no sé què més i van rebutjar els castells de set, molt assenyadament, i es van quedar amb castells de sis fets amb el seu peculiar estil característic.


I sobre la resta, en general em va semblar que van pujant de nivell: Sant Feliu, segons m'explicaven, tenen els castells de set preparats per aviat (des del 2005 que no en carreguen cap; l'any passat en van intentar un). Sobre Matossers i les colles noves (Begues, Gavà, Viladecans) no en puc parlar gaire, tot i que aquestes noves estaven molt millor que el 2013.

En resum, si aquesta actuació era la diada dels horrors, enguany ha fet força patxoca (dins el nivell en què ens movem), que fa albirar un futur més brillant a la comarca. Ho anirem veient. Pel que fa a nosaltres, vem fer un pas endavant molt important i ara caldrà veure si ens mantenim en aquest creixement i si, tal com apuntaven els assajos, podrem assolir abans d'estiu algun dels objectius principals que tenim: 2de7 i, potser, 4de8. Tres 4de7 nets a assaig i moltes proves de torre van fressant el camí.

Castellers d'Esplugues: pd4, 5d7, 3d7s, 4d7, vano5
Carallots de Sant Vicenç dels Horts: pd4, 4d7, 2d6, id5d6, 5d6, 2pd5
Castellers de Cornellà: pd4, 4d7, 3d7, id4d7a, 4d6a, pd4, idpd4
Castellers de Sant Feliu: pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, pd4
Matossers de Molins: de Rei pd4, 4d6, 3d6a, 2d6, 2pd4
Encantats de Begues: pd4, 3d6, 3d6a, 4d6, pd4
Castellers de Gavà: pd4, id3d6, 4d6, id3d6a, 3d6, pd4
Castellers d'Esparreguera: pd4, 3d7, 4d7, 4d6a, pd4s
Castellers de Castelldefels: pd4, 4d6, 3d6a, 2d6, 2pd4
Castellers de Viladecans: pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, pd4

Fotos i vídeos al web.

Diada a Badalona, 2014

Ahir diumenge tornàvem a les places i actuàvem a Badalona amb els Borinots i els Micacos. Era el segon cop que anàvem a Badalona, segons les bases de dades; la primera vegada va ser el març del 2010 i vem actuar al passeig marítim per fer castells de sis, amb el 2de6 com a millor cosa. Pel que fa als Borinots, actuem amb ells molt sovint i enguany ja era el segon cop.

I així, la idea era agafar la bici i plantar-nos a l'Ajuntament a una hora raonable. El grup de ciclocastellers sembla que s'eixampla de manera vistent i ahir érem cinc cargolins a dues rodes. El grup de Whatsapp deien que s'hauria d'anomenar «Trunyocletes», perquè hi havien tres trossos de ferralla, la del Quique, que és bona però li salten els pinyons, i la meva, que era la que estava en millor estat tot i que no és gaire bona. Però el camí cap a Badalona és planer i fa més aviat baixada, i després de perdre'ns una mica —l'enllaç entre Barcelona i Badalona per Sant Adrià de Besòs és una merda— vem passar per davant de la fàbrica d'Anís del Mono i vem deliberar sobre si ens banyàvem a la platja o no. Si hi hagués hagut el Roman o l'Arnau, segurament ens hi hauríem remullat, però en aquest cas el seny es va imposar i vem anar a fer la birra cap a l'Ajuntament. El dia era núvol, feia un ventet fresc i no es volien encadarnar.

A Badalona s'acabaven les festes de Sant Anastasi, copatró del poble, i els badalonins feien gresca i xerinola. Al carrer que duu el nom del patró vem esmorzar i vem prendre la cervesa hidratant; cap a les dotze, la gent s'acaramullava a plaça, que es va omplir com un ou. Abans de començar els amfitrions van fer casteller d'honort o una cosa així un tal Abel Mariné el Nutricionista, el discurs del qual em va semblar fat. Tot seguit, la regidora de cultura va mastegar en un català pansit un discurset de mal pair cuinat en un establiment de menjar ràpid. Al costat hi havia un home amb una camisa de Minyons, que no sabem què hi feia. I quan per fi van decidir que era l'hora d'enllestir les formalitats i els protocols, les tres colles vem entrar amb un pilar caminant a plaça. El de Badalona va entrar força bé, rapidet i fet girar amb una certa gràcia. El dels Borinots va entrar ràpid, fet girar amb mestria i elegància, potser no tanta com la que exhibia l'Àdal en els bons temps dels nostres pilars que caminen. El nostre va ser lent, lleig, amb l'enxaneta massa asseguda i el Paco anant-se'n endavant, va girar a ensopegades com renegant i es va descarregar sense més història. I era l'hora de començar la gran festa dels castells.

En primera ronda portàvem el 4de7 amb agulla, un castell que fem a cabassos: uns quinze per temporada els darrers anys. La pinya es va tancar en un silenci i tranquil·litat insòlits; vem estar molt còmodes i ferms en un quatre que es va bastir com si res. Així el pilar va quedar exempt sense cap mena de problema, en una de les millors pinyes dels darrers anys en aquest castell, que acostuma a ser un galliner. Tanmateix, sembla que a la descarregada del pilar la motxilla va fer que el pes anés massa enrere; el segon no va poder aturar el moviment i se'n va anar avall amb la pinya que es va quedar una mica de cara de babaus.

Feia quatre anys que no ens queia aquest castell: va ser a Sant Pere de Ribes un diumenge dotze de setembre a la tarda. Des d'aleshores n'havíem descarregat 53 de consecutius; no està malament per a un castell que per a mi havia sigut una mena de mite en entrar a la colla, ja que era l'únic de gamma alta de set que havíem fet mai, una sola diada el 2002 de manera èpica.

Ens va costar ahir a la Closca recordar el 4de7a de Sant Pere de Ribes; jo recordava la diada i l'ambient, però no el castell, cosa que no es va solucionar fins que no hi féu acte de presència en Jaume I de manera força inopinada i ens dix aitals paraules:

Aquella tarda l'ambient era estrany: la gent estava molt dispersa, érem quatre piules, la plaça era molt gran i no hi havia atmosfera de diada. Vaig dir a l'Àdal, que era el cap de colla aleshores, que estigués molt concentrat en aquell castell, i ell em va dir, gairebé emprenyat, que esclar que ho estaria, com sempre. El castell va anar regirat tota l'estona i al final el pilar va caure.

Vet aquí la profecia d'en Jaume d'aquella època. La meva crònica no desmenteix gaire aquells bells mots:

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany.

Això demostra algunes coses: aleshores ja escrivia i puntuava gairebé igual que ara; en segon lloc, em recorda aquells bonics temps en què feia de baix i que benauradament ja són història; finalment, demostra que com de costum només dic obvietats a la chrònica i que en general no papo gaire llesca.

O sigui que amb la primera llenya de l'any seguíem una actuació sense gaires històries. Era el torn del 4de7 i del 3de7, que no recordo que tinguessin gaires romanços. En un d'aquests castells no sé quin entrebanc va tenir l'enxaneta; pel que fa al 3, era el tronc del tres per sota, que si tot va bé estrenarem d'aquí dos diumenges a la Trobada del Baix, a Sant Vicenç dels Horts. El tres el vaig veure molt rodonet i bonic, per la qual cosa suposo que els hipotètics problemes de canalla van ser al quatre, que el recordo una mica més remenat. I val a dir que ja fa uns dies que les agulles estem ben quadrades als quatres, suposo que al final n'hem après. Ahir l'Adalid se'm clavava molt a l'espatlla, suposo que és perquè a l'hora de fer força s'esquena massa enrere, però jo què sé.

Per plegar una actuació una mica grisa, com el dia, vem fer un pilar de cinc, amb el Punki de segon. Aleshores els Micacos van fer els pilars rebentabalcons, les polques i els cucs i tota la cosa folklòrica típica de les colles del nord, i quan per fi se'n van cansar van fer cap al local.

Jo havia estat a punt de marxar amb cotxe amb el Pèsol, però m'hi vaig acabar repensant i vaig tornar amb bici, finalment els mateixos cinc que hi havíem anat (semblava que algú aniria amb tren, algú altre no vindria a la Closca, etc.). Com que ens en volíem anar aviat, vem passar els primers pel local dels Micacos: estaven parant les taules i no s'hi podia entrar, però ens van deixar desar-hi les bicis i ens van fer una visita guiada. És una antiga nau industrial (una metal·lúrgica, sembla) molt gran que tenen llogada a un preu rebaixat perquè la van haver de rehabilitar (la instal·lació elèctrica, per exemple, l'havien robada per allò del coure). El cas és que és un local gegant, amb tot el que es pot imaginar, que fa denteta i és digne d'admirar.

Quan els castellers arribaven per fi nosaltres marxàvem sense el Quique, que en principi s'hi quedava a endrapar el tiberi, però al final se'n va anar uns quinze minuts més tard que nosaltres i el vem retrobar a la Diagonal per Gràcia: havia anat ràpid per encalçar-nos i sense saber com ens havia avançat. Jo m'havia escapat del gran grup per allò d'apretar una mica i me'l vaig trobar al davant. Vem seguir endavant i al final va resultar que per Francesc Macià el Figueres i el Pujo s'havien perdut per darrere; i quan ens van tornar a encalçar vem seguir i a la Closca vem posar els vídeos i vem estar xerrant de la diada, del 4de7a caigut com el Pi de les Tres Branques i del que hem de fer per motivar la colla i la gent de pinyes perquè vulguin trempar i sentir-se imprescindibles i aquestes coses que fa mil anys que en parlem i que no hi ha manera de resoldre.

Perquè l'actuació d'ahir va ser una mica com el dia de la Marmota: hem tornat a fer el mateix de sempre, amb els Castellers de Badalona que van fer millor actuació que nosaltres (van descarregar 4de7a, 4de7 i 3de7, tot i que el vano del final els va quedar només carregat), alhora que sabíem que els Castellers de Berga també havien descarregat aquesta actuació (és el segon cop que la fan i és la millor de la seva història), mentre que els Castellers d'Esparreguera feien 5de7, 7de7, 4de7a carregat i vano de 5. Vaja, qui ho havia de dir, el fet de no avançar gaire fa que tots ens avancin pels costats. No avançar és al capdavall un retrocés, i si ens quedem gaire temps estancats ben aviat les aigües es faran estantisses. Per això a veure aquesta setmana com van els assajos, aviam si la gent vol fer el 3de7s de debò, i aviam què.

I res, una altra cosa que hauria de fer és dutxar-me després d'uns quaranta kilòmetres amb bici. I sopar. I vigilar amb les mossegades. I treballar una mica. O sigui que punt.

Diada de Can Bandarra, 2014

Hol·la, bon dia, escriuré la crònica de la diada ara que el servidor de la feina, com és costum, s'ha enfonsat deu mil metres sota l'oceà per les fosses abissals més insòlites. As usual.

Arribàvem els ciclistes a hores esparses i ens aplegàvem a la trobada entre el carrer de Blesa i el de Blai del Poble-sec, lloc de gran vida nocturna. El diumenge tenia un cert ressol estrany i començava a fer una mica de xafogor. Els Salats de Súria, amb qui mai no havíem actuat encara en una actuació normal —només el 2011 a la Candelera de Valls i al Concurset— feien xivarri amb un altaveu estrident. I així anàvem arraïmant-nos-hi les tres colles per començar la història.

Nosaltres vem començar amb un pilar de quatre de dol en record del Joan Pastor, que havia estat a la Colla des dels inicis: les primeres fotos dels nostres castells són seves, per exemple. El dimarts anterior havíem fet el comiat al poble, amb l'Espluga Viva i els Diables i altra gent. Fins sempre...

I res, dels nostres castells no tinc ganes de dir-ne res. Vem començar amb el 3de7, que no recordo gens com va anar: crec que una mica destarotat, em sonen remors de totes bandes, però jo què sé. La Lourdes feia de baix al meu rengle (la plena?) i no va estar gaire còmoda en tota l'estona.

Seguíem amb el 4de7 amb agulla: en aquest castell, si no vaig errat, el Macis s'estrenava de segon al pilar del mig. Recordo força remenadissa pel quatre i coses per l'estil; també que el tacte de la cuixa del Macis és diferent del de la del Punki (del de la del!); el record és que el pilar va aguantar prou ferm i sense complicacions a destacar. I au.

En tercera ronda fèiem el 4de7, que a la foto surt prou bé. Plegàvem amb el pilar de cinc, i bona nit.

Mentrestant, els amfitrions, els Bandarres, que estrenaven local, havien començat amb un 5de7 i en segona ronda ens van plantar el 2de7: el primer de l'any, que vaig veure força millor que els de l'any passat. En tercera ronda van fer el 3de7, que no va acabar de pujar ben compensat però que van defensar molt bé. Van enllestir amb un vano de cinc.

Eeeeen resum: si fa dues setmanes ens havien fet el primer 3de7s de l'any, diumenge ens col·locaven la torre, dos castells que nosaltres anem assajant a un ritme tranquil, de cargol. Què deu passar a la nostra colla, que la gent no sembla gaire motivada, que en alguns assajos som quatre piules (com el del divendres abans, que a les nou feia pena), que no sembla que hi hagi empenta per tornar a fer aquests castells, encarar la torre, fer el 4de8, somniar amb coses com el 3de8 o fins i tot els folres, com fins fa quatre dies encara se'n parlava? No ho sé. És evident que a la Colla sempre li costa agafar embranzida i inèrcia, i que sense anar empenyent i posant una pastanaga al davant la gent no es belluga gaire. I jo què sé, esclar que mola fer castells nous (l'any passat va ser el primer en un grapat que no en fèiem cap de nou) i anar mirant sempre amunt, i comparar-te amb la colla del costat i voler fer-ho millor. Però no sembla que això piqui la gent de la Colla, ni sembla que hi hagi un discurs per picar la gent en cap sentit, o el discurs és com mig soterrat o tàcit o mig esfilagarsat i ventís, i jo què collons més sé.

O sigui que amb els Bandarres que segueixen creixent, i nosaltres que de moment anem al nostre ritme, assajant el 2de7 i el 3de7s i aviam quan els tindrem, vem enfilar cap a Can Bandarra. Molta cua per dinar i una mica cansat vaig anar cap a un kebab d'aquests i vaig pujar un turó, i vaig veure l'estesa de Barcelona fins a Collserola, i vaig baixar a pixar i a fer una altra birra, i va venir en Jaume Barri, que va fer una actuació semblant a les de Ganàpies (i que en un moment donat se'n va riure de mi), i vem gaudir de la trempera (i suquera) bandarra, que no se'ls acaben mai les piles, i al final vaig agafar la bici i vaig arribar a la Closca quan acabava la primera part del Barça, que va empatar contra no sé qui, però va tenir la sort que l'Atlético també empatava i que el Madrid s'esborrava de la Lliga. I aleshores, quan estava a punt d'acabar el Barça, la borratxera era grossa i vaig anar a dormir la mona.

I no tenim déu, tenim Jaume Barri.

Al Pi de les Tres Branques no s'hi enterra cap traïdor, fins quan seguem cadenes serrem aqueix pi meravellós

I avui, en algun moment del mig matí, ha saltat la notícia: han talat una branca del Pi de les Tres Branques.

El Pi va morir el 1913, i durant aquests més de cent anys s'ha anat assecant i fent malbé. Una de les tres branques estava migpartida, mentre que les altres dues, despullades, romanien encara dretes. Ara només hi resta una branca sencera i la petita, allà al camp voltat de muntanyes i boscos prop de Berga.

El Pi era molt antic; a finals del XIX Verdaguer va dedicar-li una poesia i el va popularitzar com a símbol de la unitat dels Països Catalans. Des d'aleshores va ser un lloc de trobada de catalanistes i nacionalistes, des de fa temps bàsicament independentistes.

Jo hi vaig ser fa uns deu anys, en un festival de les JERC quan es feia a Arbúcies. Recordo que em va fer la impressió d'arbre mort i atrotinat; com que només hi veia dues branques me'n feia creus que allò fos el majestuós i esponerós Pi de les Tres Branques. A la vora, el Pi Jove em semblava més simbòlic que no pas l'altre.

Trúitert està esverat i els mitjans nacionalistes, indignats, i jo i el meu record i la poca gràcia que em fan els pous de les essències nacionalistes, més aviat indiferent. L'«atemptat», com en diuen, només pot ser obra d'espanyolistes, que ja l'havien amenaçat durant molt de temps.

Tot plegat fa que el matí sigui avorrit, amb una sonsònia enfadosa, un remugueig massa temps sentit: és molt cansat tot aquest estat de coses. Els esgarips del Trúitert i les telefonades i els crits de l'Institut del Teatre no em deixen corregir articles escrits en peculiars estats d'alienació mental que els fan il·legibles. I estic cansat, i tinc son, i avui haig de fer un examen que me la bufa molt, i jo també em fotria a destralades, i bona nit, i deixeu-me estar, i adéu-siau.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.

Diada de primavera d'AZU, 2014

A un quart de dues si fa no fa vaig arribar al Campus Nord de la UPC per veure la primera diada universitària de primavera. Com les cireres madures que desem al cabàs, així els castells dels verds van arribar ben assaonats a la cita primaveral, i tot fou forta gaubança i rigolatge dels del color de sala d'operacions.

Els AZU començaven amb un 5de7 que em va semblar molt lent, però ja estic perdent el què dels castells universitaris. Un 5de7 d'aquests és un castell enorme, molt bonic, i el van descarregar sense cap problema aparent, amb molt bones mides, esplèndid, etc.

En segona ronda havien de fer el 4de8. Vaig veure el de cinc anys enrere: va ser espectacular, va sortir perfecte i va servir perquè els AZU guanyessin un prestigi que potser fins aleshores no tenien, o no el tenien tan estès. Amb ells els hi agrada dir que aquell castell «va tancar moltes boques» i altres coses; en fi, deu ser l'únic castell arreplegat que he aplaudit (mentida, n'he aplaudit algun altre).

El 4de8 d'ahir diuen que el tenien més assajat que el d'aleshores. En aquella època tenien un seguit de castellers molt veterans que jo què sé com collons continuaven sent universitaris, i força saba nova, etc. El d'ara, tot i que estic molt desconnectat de tot, suposo que és conseqüència, a banda del seu treball innegable etc., del bon moment dels castells, que fa que hi hagi molta gent a les colles, amb experiència o sense, etc. Però jo què sé.

El cas és que el 4de8 tenia dues cargolines pel tronc i alguns altres per la pinya i un altre tocant la gralla, i va començar a pujar una mica tremolós i amb unes mides una mica estrafetes. Un terç anava trempat i un segon s'enfonsava i es vinclava cap a la dreta. L'enxaneta va fer l'aleta amb el castell fremint fort. Hi va haver la clàssica batzegada que sotragueja tot el castell, amb el segon força tort que, fent un esforç titànic, la va poder aturar, cosa que va suposar al capdavall salvar el castell, que va patir molt. I si el primer 4de8 dels AZU va ser portentós perquè era petri com una muntanya verda, aquell va ser espectacular perquè era com una safata de gelatina remenada i a punt d'esberlar-se.

La plaça va aplaudir i jo vaig anar a pixar i a fer una altra birra.

En tercera ronda van fer pujar el 3de7 aixecat per sota. N'hi ha qui diu que això s'acosta al 3de8 per sota, però jo trobo que és de deficients mentals dir-ho. En tot cas, el tres va anar pujant també a batzegades, amb la plena diria més baixa si més no al començament, amb força tremolors i una mena de gronxada estranya, però potser només va ser el bat del sol a la closca i la tercera birra que m'ho van fer veure estrany.


Per acabar, com que deien que no podien fer dos pilars de cinc perquè no sé què, van decidir fer-ne el de sis —si hi trobeu la lògica, m'ho dieu. El pilar va pujar diguem-ne una mica desmanegat o cuit, amb força treball es va carregar i quan ja semblava que el podrien acabar salvant va rebentar així espectacularment.

Suposo que aquesta deu ser la seva segona millor actuació de la història. Ho podria comprovar una mica, però em sua la potlla.

Els AZU van actuar molt més centrats que en ocasions anteriors, a tocar de l'edifici Omega, si no vaig errat. A prop hi havien els Ganàpies, els segons en l'ordre d'actuació i amb un merder intern considerable que, vist de fora estant, fa de mal analitzar i, per tant, el deixo estar.

Els Ganàpies van començar amb... el 5de6, que vaig veure de lluny una mica lleig, remenat, amb mides estranyes i també força bambolejant. En segona ronda van portar el 4de7 després d'un esgarip col·lectiu d'ànims. El castell es va enfilar amb fortes hesitacions i es va anar entregirant per dalt, amb els quarts no sé si tancant-se o desfent-se del tot. Així que el tronc del castell més que un roure semblava una tija de mongetera vincladissa i, finalment, un buf del vent se'l va endur a una altra banda.

La veritat és que una diada amb AZU i Ganàpies sense hòsties no té gaire gràcia, així que després de la llenya del 4de7 i amb el 4de8 ja expedit, ja podríem haver fotut el camp, però hi vem continuar per veure un 3de6 i un 4de6a dels Ganàpies que no sé si tenien gaire història i als quals no vaig parar gaire atenció. Van plegar amb dos pilars de 4.

A plaça hi havia també els Bergants, els Llunàtics i els Pataquers —només aquests darrers van fer castells «pròpiament dits», amb el 3de6 com a millor castell. En tot cas, el reguitzell de noms pintorescos és ben curiós, i la gamma cromàtica llampant i gairebé enlluernadora.

Foto de Pep A. Roig

I així arribava l'hora de plegar. Vaig pujar a la bici per pujar al tren i vaig anar a la UAB, que s'hi feien les III Jornades de Filologia Catalana. Vaig saludar els antics companys de carrera, vem escoltar una xerrada sobre Joseba Sarrionandia, Sarri, conegut per la cançó de Kortatu i, en teoria, perquè és considerat un dels millors escriptors bascos actuals. En acabat, un guitarrista i una noia refilaven prou bé cançons així melangioses i tal, i després la cosa va ser força tronada, amb música de llauna i un karaoke afrós i horríson. I, com que ja era tard i volia dormir a casa, vaig adormir-me al tren i, per sort, vaig poder tornar enrere a agafar la bici a Sarrià. I a tres quarts d'una ja era a dormir, per fi.

L'esclau ferrer
Captivat en les selves de ponent
et portaren a Roma,
esclau,
reberes l'ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro roent de la farga
el pots moldejar com vulguis,
pots fer
aixades i espases
Perquè els teus paisans
trenquin les cadenes.
Pero tu, esclau,
fas cadenes,
més cadenes.

Actuació de Sant Jordi, 2014

Diumenge vem tornar a les places castelleres. Un altre cop: ja ho trobàvem a faltar. Amb tot, una certa sensació d'estancament estantís estagnant s'olora, s'ensuma i penetra pels narius i els badius del nas i estimula les pituïtàries: s'havia dit, una mica de passada o sense acabar-ho de remarcar, que potser tal vegada en algun cas i poder faríem el 3de7 aixecat per sota per Sant Jordi. Els assajos no han anat gaire bé per manca de pinya, i per manca de compromís general s'ha deixat a l'aigüera per a un altre dia.

Això contrasta amb el cas dels Bandarres, que ens van plantar el 3de7s a casa diumenge passat, transmetent un dinamisme atàvic característic. No vull lloar els poblesequins, que ells saben el que es fan i els hi va prou bé; tampoc no és qüestió de fustigar-nos massa: ara bé, potser hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. Quina? No ho sé. Tinc algunes hipòtesis, però d'entrada sóc jo qui també està una mica cansat de tot plegat i també sóc dels qui falten a l'assaig adesiara o hi arriben tard, malgrat que sóc «el de Comunicació», etz.

O sigui que ens vem plantar al Robert Brillas. Els de la Vila de Gràcia no venien a casa nostra des del 99, mentre que els del Poble-sec ja havien vingut a finals de març d'enguany. És el segon cop que actuem amb aquestes dues colles aquesta temporada, cosa que està molt bé. I així, mentre els graciencs ens plantaven un 2de8f espectacular i els poblesequins un 3de7s bunyolejat, nosaltres enfilàvem, també com bunyols, el 4de7a, el 5de7 i el 4de7. Els comentaris tècnics dels castells els podeu llegir en aquesta chrònica de la cosa, que està francament bé: http://www.festadirecte.cat/gracia-folra-esplugues/

Finalment, els Castellers d’Esplugues, que obrien rondes, han fet 4de7a, 5de7 i 4de7. Tot i que per avui haurien volgut estrenar també el 3de7 per sota, els assajos no han estat prou fructífers i l’han hagut de deixar a l’aigüera. Així doncs, han pujat un 4de7 amb agulla remenadís i remorós que, tot i que s’ha completat sense perill, no ha estat gaire còmode durant l’execució. En segona ronda, i després d’un peu desmuntat —amb unes pinyes que es muntaven molt a poc a poc—, han descarregat el quart 5de7 de l’any també entre fressa i moviments. La canalla, que era nova i que ha dubtat, ha fet alentir la construcció; durant la descarregada, a més a més, hi ha hagut una revinclada per dalt entre la torre i la rengla del tres, que en tot cas s’ha pogut aturar. Finalment, el 4de7 del final, en què s’ha estrenat un terç, s’ha completat sense gaires problemes tot i que hi ha hagut alguns desajustaments per la pinya, cosa que ha fet que tampoc no fos un castell tranquil. Han acabat també amb un pilar de 5.

Hi ha segur alguns errors de precisió: per exemple, sembla que la sotragada del 5de7 —que era el tercer de l'any!— va venir del tres i no de la torre, però no ho puc assegurar perquè era a la pinya i no he vist el vídeo dels castells i només sé algunes coses que m'han dit i que he vist o intuït. Pel que fa al terç que es va estrenar al 4de7, va ser l'Uri, que diu que tenia la sensació que era l'últim a saber que pujaria i que no s'ho acabava d'esperar i que, malgrat que jo estava d'agulla en el seu rengle i el vaig veure molt bé, diu que li va agafar la moto.

Per cert, per la plaça van passar uns quants castellers retirats: dos caps de colla, dos de Finestrelles, un que havia sigut cap de pinyes, i algú altre. I d'altra banda, l'Anna va venir amb un trofeu de la cursa que es feia a Esplugues al matí. Congratulacions!

Aquesta és una bona chrònica o una chrònica de merda? Me la bufa, sóc a la feina i no em puc entretenir gaire més.

Vem passar per la Closca a fer la teca; jo vaig passar per casa per escriure aquella crònica i pujar les fotos a Flickr. Quan vaig tornar, un munt de Bandarres i de graciencs feien gresca al nostre local, alhora que es jugava un torneig de ping-pong que va durar molta estona, fins al vespre. La Junta amb una part de la Tècnica vam discutir sobre el 8 de juny, que és allò del món casteller i la campanya "Catalans want to vote". Sobre això, no dic res més perquè encara prendríem mal. Després d'això, vem enraonar precisament sobre com motivar la gent, la pinya i la colla en general perquè vinguin i puguem fer el 3de7s, el 2de7, el 4de8 i la mare que ens va parir. Des de la meva petita perspectiva de Comunicació i Premsa, dic que hi ha almenys moltíssimes coses que es podrien fer només per informar i comunicar, però jo no dono més a l'abast i, com ja he dit, estic cansat.

I la tarda es va allargar, jo vaig decidir fer un tomb per aquesta vall d'abundoses llàgrimes i, un cop a la Closca un altre cop, el local semblava una cort de porcs amb una estesa de llaunes i de merda per terra i per tot arreu que feia angúnia. I és que nosaltres no som precisament nets i polits, però els Bandarres no ho són gens. Això sí, es van acabar les provisions de birres fredes i vaig haver de passar als gintònics, per fer anar avall la cosa. I el Barça va guanyar un partit esperpèntic i, ara que parlem de porcs, que escorxin la directiva actual del club i les redaccions de l'Sport i del Mundo Deportivo.

I alabat sia Jaume Barri, que ha tret disc.

Actuacions a Cornellà i a Mataró

Doncs ja som dilluns un altre cop i toca escriure la crònica castellera del cap de setmana.

Divendres l'assaig va anar més o menys bé, amb unes pinyes que de vegades són flonges i amb la impossibilitat que les agulles del quatre ens acabem de quadrar mai. Un assaig que es va fer etern i que va acabar vint minuts tard. El Rubén Lozano va ser guardonat com a pinyaire del mes pel mètode científic de l'atzar, i d'altra banda els «formatgets» es van consolidar com a tals, rebutjant per sempre més el nefand nom de quesitos. Ara només falta que diguin espatlles per hombrus, malucs per caderes i no remeneu per no remogueu, que sempre entenc no remugueu i aleshores haig de callar.

La nit es va fer llarga per alguns i sembla que una mica violenta àdhuc, però jo ja feia estona que dormia la mona i quan em vaig despertar per tercer cop eren ja dos quarts de dues, o sigui que em vaig espolsar la son de les orelles i vaig enfilar cap a casa, on m'esperava el dinar.

Tot això, molt intressant.

El cas és que després de passejar una mica pel poble vaig arribar a Cornellà a les 18.00 h, l'hora de començar la diada de Primavera dels nostres veïns, que va ser l'actuació on em vaig estrenar a terços fa un grapat d'anys. Amb la típica puntualitat africana de les diades castelleres, alçàvem els pilars de quatre d'entrada, un dels quals va quedar en intent desmuntat perquè l'enxaneta no les tenia totes. No començàvem gaire bé la cosa i el Lluís no semblava gaire content.

Érem els tercers en l'ordre d'actuació i per començar vem triar el 4de7a, el primer de l'any; hi entrava de lateral a l'agulla i la sensació que em va fer era que el pilar es va bellugar una mica al començament, però jo què putes sé. En tot cas, diria que va pujar al segon peu i que tot plegat va ser lent de la hòstia i etz.

En segona ronda tiràvem el 5de7, el segon de l'any, on torno a entrar de lateral per dins de la torre, un lloc molt estret i on s'està bastant sol amb el segon que de l'altra banda rep molta més pressió. Al nostre ritme el vem muntar, carregar i descarregar, i segon 5de7 al sac.

En tercera ronda expedíem un 4de7, que diria que no va tenir problemes i en el qual s'hi va estrenar l'Adrià de terç. Per acabar, pilar de cinc i cap a la Closca.

Aquesta actuació va tenir la gràcia que un noi nostre sembla que s'havia revinclat un peu al matí i a la tarda se'n va ressentir; va anar a l'ambulància, que inopinadament se'l va endur a mig castell nostre (el 5de7) a l'hospital. Mentre no tornava l'ambulància vem estar mirant el partit del Barça, que va ser un desastre, pel que sembla, i va guanyar al cuer amb dos gols de penal i un en pròpia porteria (3-1); a més a més, a la nit ens vem assabentar que havia vençut el sí al nou Camp Nou en la mateixa setmana de la sentència de la Fifa etc.; en resum, que els socis es confitin el seu club, si el volen enfonsar és el seu problema. En fi, entre els tweets, la càmera de retratar i tota la pesca, no vaig estar gaire per la feina i així se'm va esmunyir la possibilitat de fer les presentacions; un altre dia serà.

I així va passar el vespre i la nit i es va fer de dia i el despertador em va sonar a les 8.45: anàvem amb bici a Mataró.

Dues actuacions en dos dies no és pas una cosa que acostumem a sovintejar, però enguany s'ha fet i està prou bé; el meu cos, però, no sé si podria aguantar tants castells tan concentrats gaire sovint, perquè acabo fet xixines. El cas és que vaig arribar a l'Ajuntament d'Esplugues cap a un quart de deu i cinc minuts més tard sortíem xino-xano cap a la Diagonal en direcció al Besòs. La ciutat està força tranquil·la els matins dominicals i la baixada fins al Fòrum va ser molt plàcida, amb les obres de les Glòries, que ja està mig enderrocada. Vem enfilar el passeig marítim fins a la sortida de Premià, on cal anar per carretera. Allí vaig accelerar una mica i vaig deixar uns cinc minuts enrere el Roman i l'Arnau, el jovent que pren el relleu ciclista a tota la gent de vora la meva edat, que ja fa temps que s'han rajat ignominiosament. Vem baixar cap a la platja de Mataró i vem fer en pilotes el primer bany de l'any: l'aigua era freda però no massa, tot i que si t'aturaves de nedar una estona en glaçaves de seguida. El dia era radiant i sota el sol feia escalforeta, i s'hi estava molt bé en una platja on gairebé ningú no s'hi banyava. Remullats i salabrosos, vem pujar cap a l'antic escorxador, on celebraríem l'aniverari de l'enorme local dels Capgrossos, que és una joia.

En aquesta ocasió érem segons en l'ordre d'actuació; érem també uns quants més que el dia anterior, però teníem baixes més importants, cosa que ens impedia fer el 5de7 (o algu). Vem començar amb el 4de7, en què com de costum les agulles vem acabar rectangulars; vem seguir amb el 4de7a, que potser va ser aquest el que va pujar al segon peu i no el del dia abans, i va anar si fa no fa bé i tal; vem acabar amb el 3de7, en què la Lourdes es va estrenar com a baix com una campiona: dubtàvem si això era una gesta encara inassolida per la colla, per tal com de dones que han fet de baix n'hi ha hagut alguna (almenys la Sílvia), però gairebé segur que només en castells de sis. En fi, plegàvem amb el mateix pilar de 5 i buscàvem cotxe que ens retornés a casa: ens van portar les bicis als autocars, que anaven plens, i al cotxe de la Míriam vem enfilar per l'autopista del Maresme i per la Ronda Litoral i només vem arribar uns cinc minuts abans que l'autocar. La meva bici va arribar, conduïda pel Quique.

I la tarda es va allargar fins a les vuit, amb l'Espanyol jugant una merda de partit; vaig passar per casa i a un quart de deu ja dormia.

Assemblea de la CCCC

Hola, bona nit, estimats i bells seguidors d'aquest bell bloch estimat: avui sóc aquí amb una mica de son, sol i avorrit, per explicar-vos com va ser la visita al centre d'Esplugues que vem fer amb la colla amb motiu de l'Assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la ce al quadrat.

Havíem quedat a tres quarts d'onze a la plaça de l'Ajuntament; jo hi vaig arribar tard però tant era, perquè fins a dos quarts de dotze no érem prou gent per començar a pujar cap a Can Tinturé.

Al final érem més de cinquanta i ens vem dividir en dos grups. Jo vaig passar cap a Can Tinturé a veure el museu de rajola de mostra; la guia ens va explicar per sobre de què anava la cosa i va ser molt superguai. Resulta que Esplugues ha tingut un passat ceramista molt potent, i també que Salvador Miquel col·leccionava rajoles, que va donar a Esplugues en morir, i ara Can Tinturé alberga aquesta col·lecció «única al món» que recorre tots els segles i també peces elaborades a la Rajoleta, a l'altra banda del carrer.

La Rajoleta és l'antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis (o Baucis); aquesta era la seva extensió en el seu moment de màxima esplendor:

Ara està engolida per blocs de pisos i la impressió que fa és que l'Ajuntament n'ha respectat el mínim indispensable. Fa llàstima que estigui tan destrossada, però això és el PSC d'Esplugues, un grup de gent que els hi sua la potlla el patrimoni i que encara fa coses rares amb la Baronda, etz.

Després de la Rajoleta vem passar cap al convent, però anàvem molt malament de temps i vem haver de fer molta via. El Jordi Figueras va explicar una mica la història del claustre gòtic i, després, vem poder veure Can Casanovas, un mas modernista que normalment no es pot visitar. Vem veure els horts i els jardins del convent i vem baixar pel carrer Montserrat. A causa del vent, vem dinar a la Closca, on el Pèsol i tota la resta havien preparat el dinar, i amb barra lliure de cervesa gràcies a la Damm.

I mentre la fèiem petar i el Tarrés feia negocis per a la impremta, i em deien alguns de les altres colles que la revista era molt maca, es van fer les quatre, l'hora en què les colles van passar cap a la Baronda a celebrar l'Assemblea. Jo em vaig quedar a veure l'Espanyol-Barça, però vaig passar bastant del partit i vaig estar xerrant i bevent birres.

Vaig dormir i vaig passar a l'altra banda, on em van dir que uns quants eren a la Tasca del Rifenyo. Vaig anar-hi i es van dedicar a fer-me el tercer grau: que si follo molt i que si bec menys. Al Patinet vaig fer les birres i ja era tard i volia ploure.

Aprofitaré per dir el meu parer sobre el nom dels Carallots, els Castellers de Sant Vicenç. En principi, sempre dic que cadascú és lliure de fer el ridícul com vulgui, i si les colles volen començar a posar-se noms risibles, són ben lliures de fer-ho; per això en la nostra Junta vaig votar en contra de vetar-ne el nom. Tanmateix, entenc que si les colles comencen a batejar-se amb noms esperpèntics, com les colles universitàries o els equips de l'NBA, la CCCC vulgui posar-hi fre. Així que comprenc perfectament que es vulgui evitar la proliferació d'aquesta mena de denominacions, i els Carallots han hagut de pagar el preu de ser els primers a qui no se'ls permet dir-se de qualsevol manera i hauran de fer com els Castellers del Poble-sec, que s'autodenominen Bandarres però que oficialment són Castellers. Molta gent opina que la CCCC no s'hi hauria de ficar, però jo trobo que està bé regular-ho una mica. En tot cas, més aviat la meva opinió és que facin el que els hi roti, i per això vaig votar en contra del veto. El que no entenc és tant de rebombori per una collonada com aquesta, però el món casteller és un galliner. I apa, punt.

Fotos i notícia al web.

Passejada calandesca

I va ser un divendres que vaig arribar a la plaça de la Sardana, nostrat nom, per baixar per l'autopista fins a l'Ebre, d'on vénen tots els mals. Vaig estar furetejant l'armari per trobar la camisa de castells, que el diumenge teníem actuació, però tot va ser debades: i així vaig arribar cinc minuts tard a la Sardana, on la menadora del vehicle de combustió frisava per la meva arribada. La votura es va engegar i vem enfilar camí de Móra d'Ebre.

L'autopista és molt bonica, el Penedès és espectacular i el Teletac és magnífic, i així vem passar d'un pont del diable a un altre i també per un campament marcià anomenat complex petroquímic, i a ritme de clubifaximatipetripiromaticflashinetsnotibufitopifiuuu vem acabar travessant el pont de les arcades (basques) damunt el riu, vem aparcar en un carrer de Móra i em vaig dedicar a passejar pel poble.

Oh, Móra d'Ebre, vila d'obertura i harmonia! Que ets bonica! Oh, quin castell que cau a trossos i envoltat d'escombraries hi vaig descobrir! Quines ganes de penetrar-hi no vaig tenir! Davallant pel carrer de dalt, fins a l'Ajuntament, vaig beure aigua d'una font on havien llençat merda de bestiar. Vaig fer el camí de ronda de l'església, que és força gran però no especialment bonica, i vaig caminar fins a prop del pont, que em recomanava que anés a l'Aubadera, zona de pesca i de pícnic força pintoresca. Estava pregonament commòs per la delitosa bellesa de la vila quan el telèfon va vibrar i vaig refer el camí per l'herba fins a la zona d'aparcament, on va aparèixer un vehicle vermell que va obrir les seves portes per permetre que en descendís la princesa del castell, amb qui vaig passejar per l'Aubadera agafat de la mà. Em va informar sobre l'antiga plaça de braus, que també havia sigut una discoteca i que ara és un munt de runa, i amb el vehicle em va tornar a dur al castell i també a un convent, i al Sota i al Cosmos, i finalment a Garcia, un poble molt petit però que dóna nom a molta gent arreu del món. Poble privilegiat!

Vem anar deixant enrere l'Ebre i vem enfilar cap al Matarranya empaitats per estranys vehicles folrats d'una mena de vellut negre. Núvols negres pasturaven més cap al nord, i de trascantó ens van remullar el vehicle vermell. Vem travessar el meridià de Greenwich, vem deixar enrere els territoris catalanòfons, ens vem perdre un moment per rotondes caragirades i, per acabar, ens vem internar en la formosa ciutat de Calanda, que em va fer un tuf de conservadora empedreïda nostàlgica reaccionària fatxa que d'allonsis. La vila és molt maca però més ho és la companyia.

Així que vem entrar a la casa, vem deixar els trastos i vaig conèixer la vila, que es pot dir que és molt maca, i de fet ja ho havia dit. El que no havia dit és que coi hi feia, allà: eren les Jornadas Nacionales de Homenaje y Exaltación del Tambor y el Bombo, pompós nom més aviat risible que aplega un munt de pobles, 22 en aquest cas, de l'anomenada «ruta del tambor y el bombo». En aquests pobles, per Setmana Santa surten a fer rebombori amb aitals instruments de percusió; aquestes jornades són rotatives i enguany celebraven la vint-i-novena edició. S'ha de dir que Calanda és un dels municipis més coneguts, o potser el que més, per la tradició de «trencar l'hora» per Setmana Santa: ho fan al migdia i acostuma a sortir als telenotícies espanyols. Calanda em va fer la impressió de ser una mena de Vic petita i espanyola, i una comunitat tan conservadora segur que no podia veure de bon ull un espectacle com aquest de les Jornades: tot de borratxos bevent a tothora i sollant la bella tradició del bombo i el tambor. I aquesta és l'explicació per la qual se suposa que en vint-i-nou anys mai no havien organitzat les Jornades Nacionals d'Exaltació bom-bom.

Exaltat vaig recórrer el poble fins a la plaça bevent una cervesa del bar Imperial, amb el vent (cierzo?) bufant fort i fred, i amb la pluja que s'allunyava. Aleshores va arribar la gent: els amics de la princesa i, més tard, la germana i la parella, i vem pujar i baixar un altre cop per la plaça d'Espanya i aquestes coses, i en algun moment vem sopar i tots es van vestir amb la túnica púrpura, que com la camisa vella de castells m'excitava força, i en Carlos em va deixar el bombo gegant, amb el qual vaig aprendre a seguir alguns ritmes, tot i que anava percudint fora de temps sovint, i em vaig fer una petita butllofa i tal, fins que vaig decidir que ja en tenia prou i vaig deixar el bombo gegantí a terra i vaig anar a cercar una birra i a perdre'm pel poble, que és molt maco. Hi havia bomboners experts de cabells blancs que lideraven la batussa i jovent entusiasta i princeses que es feien sang als artells sense solta ni volta. I va arribar un moment que la tropa va fer cap a una altra banda i jo vaig decidir que ja n'havia tingut prou de tot plegat i vaig voler anar a clapar, que havia dormit molt poc i estava sota mínims. La princesa em va voler acompanyar i vem dormir en llits separats.

L'endemà feia bon dia i una mica de fred i la gent seguia tocant el bombo i el tambor, alguns amb cara de no haver dormit i borratxos com un barral de vi. Vem tornar a passejar i vaig conèixer la història del miracle de Calanda, que és una collonada com qualsevol altra rondalla cristiana (però que sembla que hi ha gent que se l'empassa), i vaig visitar les dues esglésies. A la segona, la de la plaça d'Espanya, hi tenen les «imatges» de les confraries del poble, que en són un munt i n'hi ha per a tots els gustos. A mi em van venir ganes de cremar esglésies i vem tornar a la plaça d'Espanya, on la bandera d'Aragó estava una mica embolicada i semblava una estelada. Vem comprar una mica i vem tornar a casa, on la gent s'anava despertant: havien estat tocant el tambor i el bombo fins tard.

I vem tornar a sortir, havent esmorzat, i vaig conèixer la Casa de Cultura, un antic convent magnífic des d'on es veuen els camps i les vinyes i les muntanyes i era tot molt bonic i meravellós. I era realment molt bonic.

Vem tornar per mirar de fer la barbacoa i ens vem assabentar de les notícies conjugals, i vem dinar molt bé, i era ja tard i vem tornar a sortir, i vem tornar a entrar, i feia molt de vent i plovia a pampallugues. Van fer una mena d'acte franquista a la plaça d'Espanya amb un paio ple de naftalina que presentava els pobles, que sortien a fer el lluïment a la tarima; la princesa em va dur a fer una cervesa i, després, em va dur a l'embassament, on es ponia el sol, i a sota d'un pont, on remorejava el riu rioler. I era francament molt bonic.

En tornar ja era gairebé fosc i bufava molt el vent. Vem sopar i vem sortir a l'acte central de la cosa. En aquesta ocasió jo no portava el bombosaure i vaig acompanyar el seguici de bombonaires amb una cervesa a la mà. Van trigar déu i ajuda a començar a caminar des de davant de casa nostra fins a la plaça d'Espanya: quan per fi hi vem arribar ja feia més d'una hora que voltàvem, però els organitzadors sembla que no tenen ni puta ideia del que és una cercavila eterna i avorrida i van decidir que havíem de passar per tot el putu poble. I com que se suposava que s'havia de «trencar l'hora» a les dotze però el seguici de Calanda va tornar a la plaça cap a tres quarts d'una, un cop entrats es va aturar la bombonada un moment per fer un simulacre de trencament d'hora que no va satisfer ningú.

I en algun moment vem decidir que havíem de fotre el camp de la plaça d'Espanya i vem enfilar cap a una altra plaça, però va començar a ploure. Ens vem arredossar sota una palmera però, aleshores, es va decidir que era tard i vem tornar a casa. Devia ser la una llarga, potser gairebé les dues. Tothom va enfundar-se al llit i jo vaig obrir una altra cervesa, però em clapava sol al menjador a les fosques i vaig decidir colgar-me.

I l'endemà ens vem llevar d'hora, vem pujar al vehicle vermell (o morat, o un color per l'istil) i vem arribar a Esplugues just quan començava la diada castellera.

Diada d'inici del 20è aniversari

Fa un grapat de dies, diumenge, la Colla va començar la temporada, la dels vint anys, i tal i tal.

Jo venia de l'Espanya profunda, a pocs quilòmetres de Catalunya, i no havia anat al darrer assaig. Feia fred i havia plogut per les terres del desert aragonès, però la tornada a la vila d'obertura i harmonia va ser assoleiada i radiant com un matí de primavera. Vaig arribar que descarregaven els pilars d'entrada i vaig posar-me a la pinya, amb jersei negre àdhuc, de segon lateral d'un quatre de set. Com va anar aquell castell? Ni puta ideia. Des del meu racó de pinya vaig sentir que a la descarregada hi van haver avalots i vaig sentir remors de remenada, però jo què putes sé. Al vídeo de la quarta ronda el vaig veure si fa no fa com sempre.

Aprofito per dir que des que sóc a la colla només he faltat a una diada, al Serrallo de Tarragona fa alguns anys, i em sentia estrany pel fet que potser me'n perdria aquesta. Però no sé, em sento com un Jep que necessita vacances.

Així que en Jep vacant va anar a fer una cerveseta a la paradeta que havíem muntant --glòria i llaor a les paradetes de birres castelleres-- mentre les altres colles feien la seva, que no recordo gairebé gens què putes era (poder els de Sants el 7de7, i els poblesequins qualsevol altra cosa de set), fins que va ser l'hora de fer un altre castell, aquesta vegada amb camisa blava, que en Jonàs, diligent i amable com sempre, m'havia dut de la Nau. Era una camisa de les antigues, que m'excitava i tot, però que vaig haver de retornar al capdavall, malauradament. I ens tocava el 5de7.

El 5de7 és el nostre castell insígnia etc. que l'any passat ens va caure per primer cop en molts anys etc. i que els de la Tècnica van trobar que era el castell adient per donar categoria a la cosa, atès que no havíem començat mai cap temporada amb aquesta construcció, i així podíem dir, amb una tranquil·litat pasmosa, que protagonitzàvem el millor inici d'any de la nostra mil·lenària història. En aquest cas em van deixar ser agulla, la meva posició preferida, malgrat que havia fallat als dos assajos de la setmana, un indret privilegiat on vaig veure de puta mare com s'alçava el cinc amb fermesa i com es remenava a la descarregada, amb gemecs d'un baix, el de la rengla, si no vaig errat, que bé pot ser perquè ja fa dies d'allò i no me'n recordo gaire. 5de7 al sac i ben lligat, que aviat és dit, i de camí a la paradeta, que una cervesa m'esperava.

En tercera ronda era el torn del 3de7. Com que m'hi van posar al darrer cordó, vaig aprofitar per fer fotos i veure el castell, que de fora estant em va semblar petri i mansuet, i desconec si tenia més història que això que estic dient. Miraria el vídeo del castell un altre cop, però crec que no s'ha penjat encara (com a responsable de comunicació i premsa potser m'ho hauria de fer mirar), o sigui que la impressió que en vaig tenir és la definitiva per a la chrònica dels feyts.

I alabat sia Jaume Barri.

Per acabar perpetràvem el pilar de cinc. Va pujar amb aquella tranquil·litat, però aleshores el terç va semblar que no ho tenia gens clar: li van lliscar els peus endavant, o això diuen, i va pensar que l'espadat (espadat!) fotria un pet com un aglà, i així el va fer baixar. Mes, nogensmenys, amb la quarta fora, la terça va recol·locar els peus i la Mar va tornar a enfilar-s'hi. Jo em pensava que el desmuntaven de totes totes, però en veient que les gralles, després del desconcert del cas fortuït, reprenien la tonada del toc, vaig tornar al lloch dels feyts i vaig veure que, en efecte, l'enxaneta estava a punt de coronar l'espadat! Vaig fer la foto i em va rondar pel cap el dubte: intent desmuntat o un sol intent? El nostre trúiter deia que intent desmuntat, però després de mirar el vídeo i de parlar amb el cap de colla i la Marta i amb en Jaume Barri, vem arribar a la conclusió que només havia estat un intent, descarregat. I així deu haver quedat per als annals de la història, si a tothom li sembla bé.

Vem anar a la Closca a menjar el pollastre del Cardona i jo vaig passar a dormir, que estava mort, i vaig tornar pel Barça, que va guanyar al Madrit amb polseguera inclosa, i aleshores vaig passar per casa la cunyada, que m'hi esperaven, i aleshores vaig passar per casa, que era de nit i tenia fred i necessitava una mica d'escalfor.

Assemblea 2014

Una temporada més comença de debò amb l'Assemblea General Ordinària de la Colla, enguany molt tocatardana i amb la Junta Directiva que encara té un any més de mandat. Així doncs, la gràcia de l'Assemblea era escoltar les explicacions del president i del cap de colla, i els tres punts inclosos en l'ordre del dia: la quota obligatòria, l'adhesió al dret a decidir i la participació o no al Concurs.

Pel que fa a la primera part, en Ramon va posar èmfasi en el tema social, en la implicació i la vitalitat de la colla, va parlar una mica de com s'ha fet l'any passat i com pinta la vinent, que és la del 20è aniversari, en la qual vol fomentar la «cultura castellera», per exemple amb la ressuscitació del butlletí, la creació d'un espai a la Nau d'informació etc., i amb l'Escola de Castells, que va lloar dues vegades o tres durant el seu parlament. També va parlar de la neteja dels locals, per la qual cosa es vol organitzar uns escamots rotatius d'unes vint persones que ja veurem com aniran, i de l'economia de la colla, per a la qual cosa va introduir el tema de la quota obligatòria, de què es va parlar a bastament més endavant. En general, considera que el 2013 ha sigut una molt bona temporada, però la 2014 ha de ser encara millor.

En Lluís va analitzar l'apartat tècnic, que l'any passat va tenir alguns punts polèmics, els quals va repassar. Va repetir que no hem fet per primera vegada castells de sis a plaça, va dir que ha estat una bona temporada però que no n'estan satisfets perquè no s'han aconseguit els objectius plantejats, o si més no, no tots. Aquí va repassar alguns punts polèmics: els assajos de 5de7a i 3de8 d'inici de temporada, «que no anaven enlloc» i que van donar pas al 3de7s, 4de8 i 2de7. Va parlar de la canalla, però vaig badar i no sé què va dir exactament; aleshores va parlar dels troncs i dels problemes de comunicació que hi ha hagut i del cas del 2de7; tot seguit, va constatar que les pinyes han sigut molt nombroses i va justificar que, després de Vilafranca, en què érem més camises que uns Xicots que van portar-hi castells de vuit, va adonar-se que teníem prou potencial per provar aquests castells en totes les places, cosa que efectivament es va fer: de Sant Mateu al Poble-sec en totes les actuacions vam provar el 4de8 o el 2de7. Això va donar pas al cas del 4de8 de Sants, uns aclariments que a mi continuen sense satisfer-me i que m'ho deixo estar per no seguir desbarrant. En la presentació del 2014, a banda d'altres qüestions, va remarcar que aquests dos castells seran l'objectiu principal des del primer dia i, d'altra banda, va explicitar el plantejament de la Tècnica sobre el Concurs, que és el mateix de sempre.

A diferència de Minyons de Terrassa, que voten aquestes valoracions i presentacions del projecte, nosaltres no ho fem i així ens vam poder estalviar qualsevol altre maldecap, i vam passar directament a votar el Concurs. Les posicions sobre això són exactament les mateixes que fa dos anys: en Rai va prendre la paraula per pronunciar exactament les mateixes paraules que aleshores, llevat d'allò dels hippies de merda, amb l'únic argument nou que, si molta gent hi està en contra ara mateix, és perquè al 2012 ens va anar malament, però que ara ja n'hem après. L'únic portaveu que es va alçar contra el Concurs va ser en Pujo, que va parlar de les característiques i format del Concurs, etc. la votació va resultar 64 a favor i 29 en contra. La meva opinió sobre el Concurs està aquí i aquí i no ha canviat gens.

Pel que fa al tema de la quota obligatòria, va acabar 71 a favor, 8 en contra i 16 en blanc o nul. D'això no parlo més perquè no acabaré mai.

Finalment, sobre el dret a decidir, la votació va ser 55 a favor, 12 en contra i 27 en  blanc.

I ara a veure si ens hi entenem. Es diu de totes les maneres possibles que la colla és apolítica, però fet i fet ara rellegia els estatuts, dels quals tinc una còpia a casa, i no ho he vist per enlloc:

Fa dos anys vam aprovar el Reglament de règim intern, en el qual sí que hi surt això:

Reglament de Règim Intern
Art. 1. - PRINCIPIS GENERALS

La Colla de Castellers d'Esplugues és una agrupació castellera oberta a la participació de totes aquelles persones interessades en l'activitat de fer castells, sigui quin sigui el seu lloc de residència.

És una associació de caràcter pluralista, en el sentit més ampli del terme: social, cultural, religiós i polític. Per aquest motiu, en cap cas participarà en actes de caire partidista i s'abstindrà de prendre posicions d'aquest caràcter.

La Colla pretén organitzar-se i dirigir-se de la manera més democràtica i participativa possible.

En general, s'ha entès que els valors democràtics i catalans no es discuteixen i que per adherir-se a una qüestió simplement democràtica no calen assemblees extraordinàries. En tot cas, per a coses que poden entendre's com a partidistes o polítiques, sempre s'ha consultat la colla.

Ahir votàvem adherir-nos a la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat; aquí se'n pot llegir una notícia. Com a punt destacat de la notícia, copio això:

D'acord amb l'esperit i les línies mestres d'aquell Pacte [Nacional pel Dret a Decidir] s'ha creat la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat (TPDD), amb l'objectiu de treballar per fer possible la màxima coresponsabilitat de tota la ciutadania de la comarca en la defensa de la voluntat de la majoria de ciutadans de Catalunya de decidir sobre el seu futur institucional mitjançant una consulta democràtica, és a dir, del Dret a Decidir.

Estrictament, adherir-nos a la Taula no requereix ni tan sols una votació en Assemblea, perquè és una qüestió purament democràtica. Com que es pot considerar que és partidista perquè hi ha partits que no estan a favor de la democràcia bàsicament perquè consideren que el poble de Catalunya no té dret a fer res, és altament recomanable consultar la colla per escoltar les diferents opinions.

Això no treu que, bàsicament, estiguem parlant d'un tema de democràcia general. No adherir-se amb l'argument que es fa política és fer encara més política que no adherir-s'hi. Sostenir que hem esdevingut independentistes és una parida.

I després també hi ha el tema que la colla «només fa castells». Si la colla només fa castells, aquí us quedeu. La colla, en principi, a més de fer castells intenta fomentar la participació dels seus integrants de manera activa i coresponsable; segons el Reglament:

Art. 2.- FINALITATS

Els objectius de la Colla són:

a) Practicar, ensenyar i difondre la tradició castellera

b) Realitzar totes les activitats socials necessàries que permetin una millora del nivell casteller de l'Entitat i dels serveis a tots els components de la Colla.

c) Contribuir al desenvolupament personal dels associats mitjançant aquestes activitats.

En general, algú que està a la colla i només fa castells, potser molt bo tècnicament però per a mi és un mal casteller. Una colla de castells hauria de permetre desenvolupar la cultura participativa de què parlava en Ramon al començament; és una entitat cívica en què els components es comprometen no només a fer pinya. És el «civisme» ben entès que sembla que molta gent no acaba d'entendre.

Els que diuen que adherir-se al dret a decidir és partidista, els puc comprendre però no hi estic gens d'acord. Una entitat cívica, assembleària i catalana no pot estar en contra d'un dret democràtic bàsic del seu país. Una colla, com a entitat cívica, no pot estar al marge de fets tan generals com aquest, de la mateixa manera que participem en la vida sociocultural del poble i fem coses que segur que al PSC no li agrada, però les fem igualment. Dir que tot és política és un tòpic, i hi ha coses més polítiques que d'altres, i en tot cas l'Assemblea és sobirana i decideix si vol anar al Concurs o tirar-se d'un precipici.

I a la puta merda.

El vespre ja era fosc i els repussalls de la darrera borrasca de febrer feien que la merdissalla del carrer s'envolés en capricioses giragonses. La gent, no gaire abrigada, anava amunt i avall per acomplir amb diligència subpirinenca els deures domèstics o laborals. I el protagonista de la història va tombar la cantonada i va entrar al local de menjar italià ràpid de la gran avinguda del poble, fendida pel mig de les entranyes per un ferrocarril verd carrisquejant.

La cua gairebé sortia de l'establiment comercial: una oferta limitada en el temps n'atreia la bordissalla a patolls. El protagonista va apujar el volum de la música lleugera, melodiosa i bel·lísona:



Al mateix temps, va extreure el llibre del bell Sterne de la bossa i va llegir els viatges sentimentals a través de França i Itàlia d'aquell bon angloirlandès; mentrestant, la corrua avançava a pleret cap a la caixa registradora. La farfutalla anava aplegant-se al seu darrere i barbotejava estranys mormols amb accents de l'Orc. Quan li tocava demanar la comanda al protagonista de la història, un infraésser de l'Estix que pudia a morts va interposar-se entre ell i el paio del davant per demanar un turonet de deu coques italianes; un cop això fet, es va tornar a asseure en un racó ombrívol de l'establiment infernal.

El nostre protagonista va travessar la sala i va col·locar-se a la segona filera, que avançava tan a poc a poc com la primera, com ànimes damnades resignades a recollir el fruit del judici del jutge de la caixa. I com es podrien descriure els udols de dolor i els planys dels infernats en aquell racó d'inframón? No es pot; el protagonista va apujar el volum de Wormed i va mirar de viatjar de Calais a París per abstreure-se'n.

I la corrua va anar abismant-se per l'estimball de l'avern, i el protagonista va arribar al mostrador i va presentar els comptes que li havia passat el jutge, i l'ajudant de la gorra li va donar la seva paga mentre l'Infraésser de l'Estix a mort pudent tornava a la filera amb retard, i se'n va tornar el protagonista per on havia vingut, travessant el llindar infernal, pel qual ha d'abandonar tota esperança —en la humanitat— tot aquell que el vulgui traspassar.

Karts 2013

Aquest cap de setmana han estat els karts de Sant Just. Mirant enrere, és el tercer any que estic de controlador i el quart que hi estic apuntat, però el primer d'aquests quatre anys no hi vaig anar per causes col·laterals.

La setmana passada era el dia dels karts, però una borrasca de llevant ens enviava quatre dies de pluja immisericorde que els van fer anul·lar i que, el dissabte al matí, em va deixar xop de cames en avall.

I, després de les tempestes, va arribar el fred hivernal. Una tardor que només ha durat una setmana: un estiu estireganyat i un hivern precoç ens han deixat sense els bonics dies d'entretemps. Primavera d'hivern i primavera d'estiu, hivern i istiu a seques.

Així que dissabte passat vaig tornar a pujar al Canigó amb sis graus a les vuit del matí. Enguany tornava al primer revolt, que és molt més distret que el segon. Per tal de no avorrir-me, em van donar el walkie en qualitat de cap dels controladors del primer revolt, la qual cosa significava que em resultava força més difícil escapolir-me de la feina per fer una birra o etzigoris, enderris i endimaris variats. I, per acabar-ho d'adobar, a causa del canvi de data hi havia poca gent, sobretot dissabte, i més cap al tard, que per causes diverses tot es va alentir força.

També com a novetat vaig estar a les verificacions comprovant que els karts tinguessin les mides correctes i que no duguessin ganivets amagats. Jo, que amb prou feines sé què és un coixinet (m'ho van acabar d'explicar l'any passat)...

En Jep, doncs, es va col·locar al seu revolt amb tres companys al matí: la Sílvia i l'Èrik de castells i un altre noi que no recordo com es diu (Alberto, potser), que duia un walkie que semblava de l'any de la picor però que sintonitzava amb totes les freqüències (policia i aeroport, per exemple) llevat de la nostra, que era un circuit tancat.

I van començar els entrenaments lliures, amb temps de retard.

A causa del canvi de data, l'speaker habitual, en Jordi Domènech, no va poder posar-se al micròfon. Així, una veu encostipada de dona esputava catanyol pels altaveus. En poc temps vaig apuntar algunes perles: desllissar, aterrissar, abraç, sanu i salv, emputxar, percanç... Després va resultar que la veu de dona amb calipàndria corresponia a un noi de catorze anys que es diu Dani. Bé, no deu ser fàcil estar al micro, l'any vinent ho faràs millor... si s'escau.

L'única cosa bona era que quan parlava no se sentia tant la música horrísona... però això ja és criticar per criticar. En tot cas, la cançó What does the fox say només és divertida una vegada a Youtube; a la pista era un mal de cap. Per l'any vinent, que hi posin aquesta bella playlist de Youtube.

I va sortir el sol cap al migdia i ens va escalfar i vam estar bé al primer revolt, mirant d'aprendre com era el funcionament del walkie. Van passar els entrenaments i van començar els cronometratges, també anomenats «les cronos», i ara no sé per què canvio el gènere de la cosa. Els cargolins presents ho feien relativament malament, amb alguna excepció: el Rai i l'Alfredo estaven a mitja taula (sempre havien quedat dels últims), la Marta i el Figo havien estat primers (de quatre), la Sara ho feia bé, i etcètera. La Ylènia es va fotre una patacada molt maca, fent un giravolt estrany, perquè no sabien frenar; com que es va picar a la cama, els de la Creu Roja van demanar l'ambulància, cosa que va enfurismar el Just i companyia, perquè no calia i ens va fer perdre força temps. Al començament de les cronos la cèdula va estar-se una estona fora de servei, i altres «percanços» van fer que tot es retardés força. Vem dinar glaçats a dalt del Canigó, ens van donar una dessuadora vermella d'organitzadors i jo em vaig quedar mirant el cel, que tenia unes tonalitats d'hivern ben característiques. Tornava a fer fred, bufava vent del nord, i ara em posaria a fer poesia de pa sucat amb oli d'aquella melangiosa autmunal.

La tarda va seguir amb els retards i, cap a les set, s'acabaven les cronos per fi. Ens hi havíem quedat només la Sílvia i jo, perquè l'Èrik se'n va anar al Cau i l'altre noi va fotre el camp abans d'hora. Per sort, va ser una tarda força tranquil·la. El Barça, mentrestant, va guanyar quatre a zero al Camp Nou amb dos penals a favort.

I l'endemà, ahir, era diumenge i em tocava un altre cop el walkie i tota la pesca al primer revolt, amb gent diferent, llevat del suposat Alberto, que va arribar i se'n va anar quan va voler. Em van donar els horaris i un full d'incidències i les tasques que havíem de fer com a jutges del revolt. Una gran responsabilitat...

I amb retard van començar les classificacions, amb algunes patacades i el noi speaker en plena forma esgaripadora. I van anar succeint més «percanços»; per exemple, es va perdre un kart en algun lloc de la pista i el van estar buscant uns deu minuts. Així, les aturades sovintejaven força al començament, cosa que va fer que s'endarrerís la cursa i, finalment, que ens mengéssim el descans entre les primeres classificatòries i les segones. Això, al seu torn, va fer que ens avancéssim deu minuts en la segona classificació, circumstància que ens va fer aturar deu minuts quan restaven dues rondes per acabar els quarts de final...

Per la seva banda, els cargolins presents seguien protagonitzant una desfeta en tota regla, quedant en les darreres posicions en gairebé totes les categories. La Ylènia va tornar a fotre's una patacada perquè el tema de la frenada no el dominaven, però aquesta vegada no va caldre l'ambulància.

Va ser un matí distret, arreglant les bales de palla, mirant com els karts s'estellaven i s'estavellaven, com alguns anaven sense corredor, alguna patada que es va haver de posar al full d'incidències i tota la pesca. No hi va haver la baixada de kartxondeo per manca de karts inscrits, o una cosa així, i amb força puntualitat, cap a les tres, es va acabar la cosa i van fer els pòdiums amb efusió de cava. Com a nota destacada, els habituals guanyadors, que diria que anaven en primera posició a la final, es van fotre una ventallada en alguna banda del circuit després del primer revolt i, d'aquesta manera, per primer cop en uns quants anys no van pujar a dalt del pòdium.

I va ser el final del dia. El Dani, per comptes de parlar de posicions o de guanyadors, deia qui eren els «primers nominats, els segons nominats», etc., per acabar la jornada amb les mateixes endergues, i amb els de l'organització amb la mosca sota el nas. Vaig anar xino-xano cap a casa, amb la bici que xerrica, i em vaig immergir en alcohol, una tarda melangiosa autumnal.