2014 Sant Just

 Diumenge tornàvem per sisè cop consecutiu a Sant Just, si no vaig errat. És una actuació força maca, que ha passat d'un fred gebrat tramuntanal fa tres anys a una calor insòlita enguany. Sota l'esguard de Can Ginestar ens aplègavem les colles als jardins de la masia modernista i ens disposàvem a "portar els nostres millors castells" a una plaça que és casa nostra.

Pel que fa al repàs d'assajos i dels aires que es respiren per la colla, ho deixo per a un altre dia, que avui no em ve de gust. El que es pot dir per contextualitzar és que arribàvem, per variar, un pèl justos d'assaig, i que si teníem els castells és perquè ja els havíem assolit abans, no perquè haguéssim fet gaires mèrits per tornar-los a abastar.



Fèiem els pilars d'entrada i, doncs, muntàvem la pinya de 7de7, la tercera truita de l'any. Jo vaig entrar d'agulla a la «descarregada del tres», si és que se'n diu així, un tres que vaig trobar força més obert que la imatge que en tinc als records, ja que normalment els que fan de pimeres a «la rengla» em miren de colltrencar, i el «guillotina» de llescar. Des de la meva posició pràcticament només veig de cua d'ull el «quatre», però en tot cas la sensació era força bona: es va alçar força bé però, ai las, sembla que algú de canalla no ho va veure clar i el va tirar avall amb gairebé tota la truita cuita.



Els Moixis ens van fer un 4de8 i aleshores vem tornar amb la Truita dels Trons, amb canvis a canalla, diria, que es va tancar amb unes mides similars i que es va anar alçant, potser no tan bé com l'anterior, però sí amb molta tranquil·litat —o això és el que recordo. Se'm va fer eterna, entre la primera aleta i la segona em va semblar que podria prendre'm un vermut, però al final descarregada i l'alegria elèctrica ionitzava tota la plaça (bé, potser no tant).

Pel que fa a la truita, els aires dels dies feiners de què parlava al començament duien remors que no es faria, però altres aires més renovats ens ennovaven que al final seríem prou camises i que sembla que sí que batríem els ous. I així va ser, desconec quan van anar al mercat a buscar-ne, poder dijous per allò de la masovera a la masia de Can Ginestar blabla.



En segona ronda tocava fer el més important del dia etz. que era el 4de8, excels carro gros que l'any anterior havíem desmuntat dos cops, després de l'intent fantasma de Sants etz. Com que enguany els vents bufaven del sud, potser les coses serien diferents, i vem pujar un 4de8 no sé si al segon peu que no era cap meravella però que es va anar bastint amb una certa solvència. Un pèl tremolós i desmanegat, amb dosos col·locats la canalla petita no ho va voler veure clar i el va fer baixar. Va ser, doncs, un intent que recordava força al segon desmuntat de l'any anterior, que també va arribar molt amunt i que tampoc no era cap meravella, però que es podria haver descarregat treballant-lo (de fet, aquell ja estava gairebé tot fet).

Així que jo ja donava per descartat el 4de8, malgrat que el tornéssim a provar, i estava pensant de fer una cervesa per relaxar-me, però al cap i a la fi no teníem gaire temps de folgança perquè, després del clàssic 2de7 als morros, en aquesta ocasió dels Moixis, ens tornava a tocar.



I hi vem tornar. Nosaltres no som especialment veloços muntant pinyes, però en aquesta ocasió tot va anar refotudament lent. El meu segon anava fent baixar peus i, amb les crosses canviades de costat —la Sílvia havia carregat molt de pes al costat dret, i va intercanviar-se amb la Sílvia el costat esquerre—, a la fi va tornar a pujar el 4, després de moltes hesitacions: era evident que aquell peu no era el millor d'aquell intent, van haver de fer passetes els baixos cap a dreta o esquerre, etz., però com que a la tercera ha d'anar amunt (si no, encara n'hauríem fet el quart) les gralles van sonar i el bunyol es va anar consumant.



De moment és el 4de8 que més hem patit, el sisè del nostre escàs currículum, el tercer de la temporada. De seguida sembla que va anar perdent mides; el meu rengle no estava particularment malament, però el meu baix, que ja havia patit en el primer, en el segon encara va llepar més. Jo sentia brams i bramuls i braols de tots quatre rengles, però només estava pel meu: ara ja no sé si va ser aquest intent o el primer el que se n'anava cap a un costat (potser el primer se n'anava a la meva dreta i el segon a l'esquerra), el cas és que quan vaig veure que l'enxaneta desplegava l'aleta (jo, atònit bocabadat ulltaròngic me'n feia creus), i mentre el pom s'anava descarregant, el carro gros es va transsubstanciar en gelatina sacsada pels famosos vents de què parlàvem. El meu baix va perdre la posició dramàticament i tothom, tant pinya com tronc, va haver de suar la cansalada com verros. Amb els quints baixant, havent salvat una rebrincada violenta, la plaça ens va aplaudir, uns ànims que es van allargassar fins al final, amb mitja colla celebrant el castell i d'altres recuperant els damnificats: el meu baix va mig desplomar-se, l'agulla de la meva esquerra, en honor a la desllorigamenta, va desllorigar-se un braç fent força amb el segon... i jo què sé, va ser un drama de 4de8, però molt content d'haver-lo fet, sobretot quan ja no en donava un duro.



Després d'això, ja sí, a trascolar cervesa: 1,80 per una canya, es devien fer d'or a Cangi. Però no teníem gaire estona per divagar, perquè després de Xics ens tornava a tocar: era el torn del 3de7 per sota i el Jonàs em deia que havia de fer-hi d'agulla (després d'unes dues temporades sense assajar-lo en aquesta posició) perquè l'agulla habitual era el de la desllorigamenta. I es va anar bastint el 3de7 per sota, que vaig poder veure de fora les primeres aixecades després de més de dos anys i des de dins les dues darreres per un espai de temps igual. Un cop a dins, em va semblar que el castell pujava, per variar, desmanegat, i si més no la plena se'n va anar de pet cap a la dreta com si volgués enclastar-se contra Can Ginestar. Els vents/laterals van aturar l'envestida, es va controlar el moviment, i actuació enllestida. Els gegants no sé que n'opinaven:



El públic ens va aplaudir molt. Jo feia molt de temps, no recordo quan, que no feia d'agulla en tots tres castells (potser m'etivoco, no ho crec), i això també em va plaure d'allò més. I bé, encara restava el final: dos pilars de cinc, un amb l'Ignasi de segon, que s'hi estrenava per primer cop en aquesta construcció i que ens permet de disposar, novament, de dos pilars de cinc, després de la lesió del Punki a Sants per la caiguda del 2de7. Amb la sortida de la motxilla sembla que van patir una mica segon i terça, si més no feien cara de restrenyiment.



I per acabar cíclicament tal com havíem començat, tres pilars de 4, amb el Pèsol ardit i estrenu com un Jaume Conqueridor de coses.



Havia estat una actuació molt lenta, amb molts problemes de tota mena però que va acabar d'allò més bé: es tracta de la segona millor actuació de la colla, empatada amb la de Festa Major de l'any passat (sense intents desmuntats, però), lleugerament superior a la del Concurs d'enguany (hi vem fer el 5de7 per comptes del 7) i només per sota de la de Festa Major d'enguany. De Sant Mateu a Sant Just, sense comptar Alcanar, hem fet les tres millors actuacions de la colla, però amb tot continua havent-hi una remor estranya, una maror curiosa, uns vents enrarits o com el simun del desert que esbulla els castells com un grapat de plomes ventisses. Però ni vents abrusadors ni la galerna i el llamp, ni el torb i la tempesta ens van impedir que blablabla.



Pel que fa a les altres colles, em sap greu no dir-ne res, però si el damunt escrit és de dilluns, això ho enllesteixo divendres, i ja ha passat massa temps. Només dono ànims als Moixis perquè puguin fer clàssiques i tripletes a balquena, i alabat sia Jaume Barri.

Natros diumenge nem a Centelles, amb Sagals i algú altre, a enllestir la temporada. Els aires d'aquesta setmana continuaven com estantissos, però avui som divendres, hi ha castanyada i amb la castanya blablabla.

2014 Quinquennals d'Alcanar

Després de Festa Major i del Concurs, amb emocions castelleres i de tota mena molt intenses, tocava envair les Terres de l'Ebre convidats pels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, una colla nova amb la qual encara mai no havíem actuat. Anàvem, doncs, a les Quinquennals d'Alcanar, a lloar la Mare de Déu del Remei, a la qual des del 39 que cada cinc anys la treuen a passeig per commemorar-ne la restauració després que uns malànimes l'anorreessin durant la Guerra, molt malauradament...

El record de Buñuel planava tothora per tothom com a miratge mític de fa uns anys, insuperable en l'imaginari col·lectiu. I així pujàvem a l'autocart que ens baixava cap a la terra dels arrossars rere peatges i asfalt, amb la barreja de vinatxos del Macià regalant les gargamelles i amb una aturada a prop de Vilafranca per poder escridassar amistosament el Figo, que venia amb la Gemma. El vinatxo no havia pogut distorsionar prou la lectura de Raymond Carver, i amb xerrera sobre el futurt de la colla de rerefons vem arribar a l'Aldea o l'Ampolla, al nord del Delta, per dinar a La Bassa de les Olles, una zona de pícnic amb un xiringuito que va fer l'agost amb natros i la clàssica bafarada que emana del Delta i que acarona les pituïtàries quan no hi estàs avesat.

O sigui que vem dinar, vem fer birres i, després d'una breu sessió de cançó improvisada --jotes i garrotins--, en Pepins va pujar dalt d'una taula i va prorrompre en una sentida al·locució adreçada als estrenus cargolins i cargolines del Llobregat Jussà: «Avui que som lluny d'Esplugues, no heu de tenir por de jugar a jocs de canalla: quantes vegades us ha fet vergonya jugar als mocadors, o a la rotllana aquella?, quantes vegades ens heu abandonat per por que us reconeguessin? Avui és el dia, veniu tots amb nosaltres blablabla.». O sigui que vem jugar a mocadors i a la rotllana aquella, amb salts olímpics d'en Jordi Porta i amb placatges homeiers de l'Alfons i rebolcades per terra. Vaig escurar el got amb la barreja de vinatxos del Macià, que encara me'n quedava, i vem poder prosseguir el camí d'Alcanar.

Descarregada d'andròmines al Centre Cívic canareu i a esperar que engegués la cercavila observats per un mussol espectral. La cercavila fou llonga i féu milers de giragonses insospitades pels carrers d'Alcanar, que hagueren de ser lubricades amb suc d'ordi fermentat alhora que el sol s'amagava per Ponent i la nit s'anava ensenyorint de la Terra. Pel camí vem alçar força pilars: si no m'he descomptat, 5 pilars de 4 fins a la plaça del Mercat, més un altre de conjunt amb un segon de Xiqüelos. És possible que hi hagués gent que s'estrenés en algun pilar, i coses per l'estil, però jo estava absort per l'espectacle.

Així, després que gegants, nans i bèsties variades ens donguessin pas a plaça, i després del cinquè pilar de quatre, vem aixecar els nostres castells: un 5de6 i un 3de6 per sota. Com van anar? Doncs no em van semblar gaire treballats, però no ho sé. Vaig fer de contrafort al 3 per sota, com a cosa curiosa, i mentre pixava van muntar una altra prova de 3s, una de conjunta amb Xiqüelos, que en volien aprendre. Me la vaig haver de mirar de fora estant: hi havia un segon blau Delta i gent per pinya variada i es va desmuntar sense blablabla.

I així ens vem esbarriar, amb força estona encara per al sopar al Centre Cívic. Jo vaig escalar fins als cims del poble, on un parell de cotxes van topar, amb el mar a baix i llumets per la costa. Vaig davallar cap a un bart i tot seguit vem sopar tots plegats en germanor blava llobregatinoebrenca. En acabat, vaig amorrar-me a la coca-cola de l'Èrik i em vaig anar desempitofant fins que, al cap de força estona, vem pujar a El Cuc Sonat en corrua etilicofestiva amb Xiqüelos menant-nos cap a la gresca xerinol·lera que hi vem estar fent fins a les 3 o les 4 o més tard, amb pilar caminant i tot sota el plugim que queia abans del xàfec que va espetegar més tard i que a mi i a algú altre ens va emplaçar cap al Centre Cívic. Una nit que hom remembrarà amb gran gaubança, i cap a dormir que l'endemà havíem de bastir grans castells.

I l'endemà actuàvem a l'ermita del Remei, a uns 7 km del poble. Ens vem llevar relativament d'hora i vem estar buscant endolls per carregar el mòbil; vem fer el cafè i vem esmorzar molt bé, i cap amunt a l'ermita amb els autocars.

Vem fer un pilar amb els autocarts per allò de fer amistat i finalment vem fer cap a l'ermita, on una munió de gent formiguejava pertot arreu en un ambient remorós i renouer i fresc i humit amb tot de passavolants que passaven i volaven amunt i avall. Vem esperar que s'obrís una clariana al mig de la plaça i érem segons i vem començar de 3de7, que no vaig veure gaire però en què la sensació era que el desgavell general es podria haver encomanat al castell, que sembla que vem descarregar sense gaires problemes.

Enmig del desori desfermat, incloent-hi una ballada de sardanes que ens va aturar l'actuació i que ens va desplaçar més enllà, la nostra concentració era més aviat minsa, amb la ressaca del dia abans i la suficiència d'estar fent castells més que superats. Afegint-se a tot això, es va donar el cas que en el primer 4de7 de segona ronda hi havia canvis a gairebé totes les posicions, amb gent poc bregada (per exemple, diria que s'hi estrenava un baix), en part obligat també per la gent que no havia vingut a Alcanar. D'aquesta manera vem enfilar un 4de7 desquadrat i nerviós que només d'entrar-hi ja brandava com una barca. El castell, descentrat, desmanyotat i remenat es va desmuntar sense que s'hi col·loquessin els dosos, com a mostra del desastre perpetrat.

En repetició, quan ens va tornar a tocar, vem fer el 4de7 amb una alineació més sòlida, però amb tot va tornar a pujar amb males mides i tremolós. En aquesta ocasió s'hi van col·locar els dosos; el meu rengle, sembla que a diferència de la resta, estava força tranquil, però en general tot era un poema. No sé si va ser la canalla, que no ho va veure clar, o el cap de colla, qui el va fer anar avall; en tot cas, l'acotxadora no s'hi va posar i vem deixar la segona ronda en blanc amb dos 4de7 desmuntats.

Quants anys feia que no ens passava això? El darrer 4de7 desmuntat és el del Raval de l'any passat, tot i que allò va ser descarregat per a tot el món casteller llevat de nosaltres. El 2007 en vem desmuntar dos en dues actuacions diferents, i el darrer cop que en vem desmuntar dos en una sola actuació va ser el 2001 per Santa Magdalena, una actuació en què també vem desmuntar 3de6 i 4de6 amb agulla i en què vem sortir sense cap castell descarregat llevat dels pilars (tot això segons la base de dades de la CCCC / CJXT).

En fi, feia temps que no fèiem el pena d'aquesta manera, amb castells bàsics de 7 rebregats com parracs estripats i havent d'acabar amb un castell de 6, el 5de6, on estava de primer lateral de la torre i del qual no vaig veure gaire cosa. Vem plegar amb pilar de 5 i dos pilars de 4, i cap a dinar.

Pel que fa als Xiqüelos, van fer 3d6a, id2d6, id4d6, 2d6, pd4s. No vaig estar gaire al cas dels seus castells; el record és que el 3de6 amb agulla va anar bé, mentre que el primer 2de6 no sé per què el van desmuntar, no semblava malament, però jo era lluny; tot seguit van desmuntar un 4de6 amb els terços molt tancats i van continuar, per acabar, amb el 2de6, que aquest cop sí que van completar: tot i que també el vaig veure de lluny, la sensació és que no va tenir gaires problemes. És el segon 2de6 que fan en la seva curta història, i que en siguin molts més.

Durant el camí vaig perdre el mòbil: segurament, com que el tenia apagat per estalviar bateria, vaig deixar-lo a terra o en algun lloc esperant que s'iniciés i me'l vaig acabar descuidant. Diuen els Xiqüelos que l'han trobat i que me l'enviaran per correu urgent. En fi, vem nar a dinar, que hi havia paella, i vem anar arreplegant cerveses com vem poguer, i al final va ser l'hora de tornar-nos-en i va ser quan vaig adonar-me que havia desaparegut el mòbil. On? Pels jardins de l'ermita? Pel lloc d'actuació? Tot dinant? Jo en tinc una lleugera idea, però no ho tinc gens clar. En tot cas, s'està molt bé de vacances temporals sense WhatsApp.

I vem tornar cap al Centre Cívic i vem enfilar l'autopista cap a Esplugues, deixant enrere l'hospitalitat canareua i ebrenca. Ens ho hem passat molt bé, però esclar, la desfeta castellera de diumenge i el mite navarrès pesen, i tot plegat enterboleix una mica el cap de setmana.

2014 Concurs de Tarragona

 Ha passat el Concurs, després de la jornada del diumenge, i obrim l'ordinador per escopir quatre collonades.

El discurs completament oficial que tothom brandava és que "al 2012 vem pecar de novatus i que enguany no passaria el mateix". Sabíem què era actuar en un "guirigall eixordador sense el pit d'altres colles enfaixant-nos a corre-cuita per alçar el nostre Castell Límit™". De manera que enguany no ens havia de tornar a passar i per això s'havia plantejat el Concurs exactament com un certamen estrafolari en què vas enfilant l'enfilall de castells com et surt de la potlla, amb cinc rondes estrafolàries, públic que s'ho mira i puja i baixa de les graderies quan li rota i un protocol de plaça més o menys mil·limetrat però no per això menys estrafolari (que competeix amb el de la Mercè de colles locals com a espantall).

O sigui que encaràvem el Concurs començant fluixets amb el 5de7 per fer tot seguit 2de7 i 4de8 no necessàriament en aquest ordre, i deixar el 3de7 per sota en darrera ronda, o si més no era el que se suposava que es faria d'entrada tenint clar que el cinc era el primer i que els altres dos eren els objectius reals, més un 3 per sota important però poc en esguard d'aquells. Aquest pla o variants mínimes era el que es considerava millor de manera hegemònica, i ja estava gairebé escrit des de l'autocar que ens portava a la Closca del Concurs de fa dos anys. Que estiguéssim predestinats a assumir la lògica del Concurs i anar amb un programa de 4 castells de manera absolutament inexorable, com si no estiguéssim fent el capullo, és indiferent, evidentment, perquè jo aquí no puc influir-hi el més mínim, però el cas és que d'allò de "nem a fer-hi els nostres castells" a "nem a fer-hi els nostres quatre castells" hi ha molt poca diferència en el paper (o en la pantalla de l'ordinador), però per a mi és una altra merda més que ens empassem d'aquesta palterada que es fa dir Concurs.

O sigui que ens aplegàvem a la Tabacalera i després de visitar el Viena, que cobra les llaunes de cervesa a 2,30, començava la cercavila multitudinària cap a la plaça de braus anomenada TAP, i abans d'entrar-hi ballàvem una polca d'ours no fos cas que al final del Concurs, després de cinc hores drets i fent el paperina, no tinguéssim esma per ballar-la.

Entràvem al TAP amb la cúpula destapada, ens omplíem del pols de la plaça i esperàvem que entressin la resta de les colles. Ens enfaixàvem els que encara no ho estàvem, buscàvem rostres coneguts per les graderies de l'espectacle més gros de l'univers casteller i cantàvem Els Segadors al ritme que marcava un grup de gralles de Tarragona: se sentia fluixet i em va semblar un desgavell d'himne, però si més no es va cantar independència en acabar, i a l'últim penjàvem les banderetes i començava la jornada de dissabte.

Per si algú que llegeix això no sap com anava la cosa, hi ha cinc rondes de castells més els pilars del final, que no compten en la puntuació, i cada ronda es fa en dues tongades de colles que alcen castells en ronda conjunta, a menys que facin un castell superior al 4de8, cas en què poden actuar en solitari. Això fa que en la primera tongada de cada ronda hi hagi un grapat de castells alhora, i que entre aquestes tongades un altre grapat de colles facin construccions com el 3de8 i el 2de8f. Una ronda, doncs, es fa eterna, perquè hi ha moltes colles que actuen soles i entre rondes se sol aturar la cosa per repassar classificacions, anunciar castells i dur a terme altres coses, com trascolar birres.

Com que actuàvem en la segona tongada de cada ronda, abans de fer el nostre 5de7 va passar molta estona. Nosaltres havíem d'ajudar els Xics de Granollers perquè ells voltessin els nostres castells, sobretot el 4de8; la sensació que em va fer és que aquesta vegada va anar bé la col·laboració. Una altra cosa que hem millorat de fa dos anys.

Em va costar déu i ajuda trobar el meu lloc al 5, i quan el vaig trobar i es va tancar el castell dues rengles de mans molt altes em van engolir entre la torre i el tres, em vaig sentir ofegat i vaig sortir rabent d'aquell indret fosc i inhòspit. Em vaig col·locar en un forat rodejat de camises granes de Granollers i vaig sentir com es descarregava el castell, que suposo que va anar molt bé.



Aleshores vaig sortir a prendre la fresca perquè em toqués l'aire i en algun moment vaig pujar a les grades, on vaig estar molt a gust assegudet i fent petonets. Des de la grada es veu molt bé l'espectacularitat del Concurs, amb els castells de vuit en solitari i les rondes conjuntes bigarrades de mil coloraines cridaneres.



Finalment vaig tornar a trepitjar sorra i vaig esperar que ens tornés a tocar, que amb rondes d'hora i mitja sembla que no hagi d'arribar mai. Finalment em vaig posar al meu lloc d'agulla i vam anar tancant el 4de8, que crec que va ser un dels darrers castells d'alçar-se (o potser va ser el 5, jo què sé). Va pujar força quadrat; des de dins el vaig veure molt bé fins a la carregada, quan va anar perdent mides i es va remenar força. Es va defensar la descarregada i gran joia blau elèctric. Ens havíem tret l'espina de fa dos anys descarregant el nostre sostre al TAP, era important aconseguir-ho i si més no jo estava molt content, malgrat l'escenari en què ens trobàvem. Un altre carro gros al sac, el segon de la temporada, el cinquè de la nostra història, amb uns 220 castellers "de camisa o samarreta" propis a plaça, el màxim que hem arrossegat mai fora de casa, segons diuen: la balança del Concurs era positiva, malgrat tot plegat, i jo ja podia tornar a pujar a la grada.



Des d'allí vaig assistir a una sessió d'intents força interessant: com que les colles van al màxim en un context poc agradable, ja pot ser que de vegades es faci acòpiu de llenya per a l'hivern que s'acosta. Em deia gent no castellera que no hi entén que l'espectacle casteller és per flipar mandonguilles i que, malgrat que es faci etern i tot plegat, agrada molt. És clar que el Concurs, que fa dels castells un espectacle de crispetes, també ajuda el món casteller donant-lo a conèixer al gran públic i arreu del món, malgrat que l'essència és deplorablement traïda i s'assembla més a un partit americà de beisbol que a una diada: esportivització, espectacularització i mediatització d'una cosa que deixa de ser el que era per esdevenir-ne una altra, cada dos anys, progressivament des de fa temps. És clar que difícilment canviarem una concepció mediàtica dels castells que els acosta a tot déu, però en aquest camí fem alhora que els nous castellers que vénen a la colla tinguin una perspectiva competitiva d'una activitat que ja no té res de cívica i que és cada cop més una reproducció d'uns valors que blablablabla. Per a mi participar-hi com a colla és donar el vistiplau a tot plegat, però i què putes importa tot plegat, si no ho entenc ni jo. Doncs a la merda.

Quan s'acabava per fi la segona ronda, va semblar que passava una cosa estranya: com que tot era taaaaaaaaan lent, suposo que van decidir sobre la marxa que en la tercera ronda les dues tongades d'actuacions simultànies es farien alhora; és a dir, cinquanta mil gralles i tabals eixordint plegades mil castells de tota mena i procedència. A mi em va agafar que tornava de les grades i a corre-cuita vem muntar el 3de7 per sota.



Desconec si fer aquest castell va ser conseqüència de les corredisses i escampadissa general, i en tercera ronda havíem de fer el 2de7: potser la Tècnica no les tenia totes per alguna raó i van pensar que el 3 per sota oferia més garanties. Ni idea. Vem començar a aixecar el castell quan gairebé totes les colles estaven a punt d'enllestir llur castell: va anar pujant molt bé i les dues darreres aixecades van anar com oli en un llum. Algun crit pel tronc va descendir a una pinya molt tranquil·la, i 3de7 per sota també al sarró.

Així que vaig pujar a la graderia i vaig acompanyar la companyia pels budells de la plaça de braus fins a la sortida 2, on una nit amb lluna ennuvolada s'abraonava sobre la Tarraco Arena Plaça i la multitud de castellers que feien birres pel carrer. Va ser l'hora dels adéus i jo vaig unir-me al clam de la cervesa, la primera del dia, i un noi de Xicots que ens fa pinya de vegades em va explicar que farien el 5de8 més endavant, un castell que vem judicar tots els cargolins d'intent suïcida per mirar d'esgarrapar posicions. Per a mi, intentar castells amb poques garanties per superar la colla rival no és blasmable sempre i en tots els contextos, tot i que quan tot plegat fa olor de competició esportiva no em plau com a concepte. Però jo què putes sé.



Vaig passar per la plaça a veure què passava i com que no passava res, vaig tornar a passar enfora per empassar-me una altra birra (això no és cert, però m'ha fet gràcia i ho deixo), i així va acabar sent l'hora del 2de7, en quarta ronda conjunta. Vem muntar un peu però el vem desfer; en vem fer un altre, que també vem desmuntar, i mentrestant ja s'havia acabat la ronda conjunta. Què havia passat? Sembla que algú de canalla no va voler pujar, potser per dubtes previs durant una setmana amb uns assajos una mica fluixos (jo, per cert, només hi vaig anar divendres), potser per la mateixa dinàmica del Concurs, molt lent i amb moltes llenyes.



Jo què putes sé, vés a saber, però amb això es va acabar la nostra participació al malaurat Concurs, fins d'aquí 2 anys si no hi ha sort i decidim el contrari. Vem renunciar a la 5a ronda dels pebrots i vem fer el pilar de 5 de comiat i la foto de grup.



Pel que fa a altres colles, no sé, noi, per guanyar dissabte sembla que la tripleta de vuit (2, 3 i 4 de vuit) era la clau. Els Castellers de Sant Cugat la van descarregar de manera impecable, amb elegància i bellesa, i es van endur la primera posició. Els Xicots de Vilafranca van fer el mateix, però amb més problemes i amb un peu desmuntat de 2de8f; això penalitza i fa que quedin segons. A més, van intentar el 5de8 al·lucinatori. Els Moixiganguers d'Igualada van descarregar el primer 3de8 de la seva història després d'un de desmuntat: això també penalitza. En fi, com a colles properes que són Sant Cugat i Moixis, moltes felicitats de tot cort des d'aquest bloch infame.



De la resta de colles, algunes van intentar el 2de8f per fer la tripleta, però no el van aconseguir, i van haver de provar altres castells, com els Xics de Granollers, que van caure d'aquest castell i van optar pel 2de7 en cinquena ronda. Els Castellers del Poble-sec, que són una colla que seguim, van carregar un 4de8 bellugadís després de la torre envejable, i van acabar amb un 4de7 amb agulla, quedant pocs punts per davant nostre: si haguéssim fet la torre els hauríem avançat. Per sota nostre van quedar els Castellers de Terrassa, amb un 4de8 carregat i un intent de 2de7. Nosaltres vem ser 11ns en la classificació de dissabte i 23ns en la general; comptant també la sessió de Torredembarra, som 23ns de 41 colles. Al mig de la general i de la classificació d'ahir.

Potser podria comentar l'actuació de diumenge, però em fa massa mandra. Com a confessió, diré que per una vegada anava amb la Vella només perquè no guanyés Vilafranca, i que em queia la llagrimeta amb el 3de10fm de la Jove de Tarragona. Un Concurs doblement espectacular i amb profusió de patacades, i amb la Joves que no tenia el dia ni de bon tros.

I res més, a la merda el Concurs i ara cap a Alcanar a veure si nem en professó a l'ermita.