Durant la Setmana Santa (de dimecres a diumenge) un grup selecte dels Castellers d'Esplugues ens posàrem les motxilles a les espatlles per seguir el Gran Recorregut número 1, anomenat "Camí històric", entre Gironella (Berguedà) i Ripoll (Ripollès). Des d'allà havíem d'arribar a Vallfogona pel PR-C 59, a uns 12 km de la capital de la comarca. Estava previst fer-ho en cinc etapes amb una mitjana aproximada de 15 km diaris: Gironella-Sagàs (11 km); Sagàs-Lluçà (16 km); Lluçà-Alpens (15 km); Alpens-Ripoll (23,5 km); Ripoll-Vallfogona (12 km): en total, doncs, una mica més de 75 km teòrics en 5 dies. Estàvem preparats, havia de fer bon temps i patapam som-hi.
ETAPA 1: Gironella-Sagàs
Primer fou la ruta del transport públic: tramvia fins a la Diagonal per agafar una línia de bus fins a Manresa i una altra cap a Gironella, a tocar de Berga (el Berguedà). A Barcelona (el Barcelonès) el dia era gris amb un plugim molt de xiri-miri, però a Gironella el cel era blau amb nuvolets de cotó. Vem pujar al nucli antic per esmorzar al bar de la plaça. Vem comprar quatre coses a la carretera i, quan vem mirar l'hora, ja era vora la una. Els tres esforçats senderistes, Jordi, Arnau i Jep, vem començar a fressar el camí de Sagàs.
El camí fou bonic, poder massa asfalt. Passàrem Olvan, desert d'olvanesos, cap a camins més aviat pelats, de vegades damunt de roques diríem que metamòrfiques, com lloses, que confegien un camí calorós i feixuc. En un lloc indeterminat vem trobar el que semblava una casa de colònies, on vem fer unes partides gratuïtes de futbolí: vaig guanyar 5-2 i 5-4 i vaig dreçar-me molt vencedor, guanyador invicte.
Vem continuar per més lloses d'aspecte volcànic recordant les pel·lícules de l'Albert Serra: enmig de la remor de la natura avançant a poc a poc cap a alguna banda. Vem baixar d'aquell infern i el matollar va esdevenir bosc cada cop més humit fins que, a baix de tot, vem ensopegar la riera del Pontarró, que fluïa joiosament. En el punt on el camí la travessava, fent un revolt, hi havia un petit salt d'aigua amb un gorg on es van banyar els altres dos. Una capbussada de l'Arnau cap a l'aigua freda va obrir la veda; se'n van anar rierol avall mentre jo intentava dormir sota el bat del sol. Mentre mirava de dormir ells van dinar i, més tard, va aparèixer un passavolant (l'únic en tota aquella etapa i dels pocs en tot el recorregut) que ens va anar interrogant sobre mil coses diferents, de manera que el van batejar de boig homicida.
El camí va continuar facilet per pistes forestals més amples, jugant a passar-nos la pinça i a resoldre enigmes, fins que el GR es va fer fonedís: el seguíem via GPS amb l'aplicació de Wikiloc, però per on se suposava que havia d'anar hi havia un bosc i un sembrat. Vem seguir el senyal del camí, que ens indicava Sagàs per l'esquerra, però ens n'allunyàvem massa, o sigui que vem decidir travessar el sembrat envers l'itinerari que marcava el GPS d'en Jordi.
Gairebé al final vem veure que el GR passava molt a prop; vem sortir al bosc i el vem retrobar: resseguia un tancat de filferros típic per un corriol costerut i estret; aleshores el camí va baixar a una vall poc profunda i vem començar l'ascensió final enmig del bosc. Al final ens vem trobar a la vora d'un tancat de filferros i davant d'una paret. El GPS ens la feia travessar i anar pel mig de l'estabulari que hi havia. Vem haver de passar a l'altra banda de la tanca i saltar la porta de la granja per, al cap de molt poc, arribar, per fi, a Sagàs: una església i un cementiri petits dalt del turó i molt poques cases. Era ja tard (cap a les sis) i no ens quedava aigua ni gaire menjar, però estàvem esperant l'arribada d'en Jordi Huerta i la Júlia amb avituallament i amb en Santi i en Dani Figueras, que també duia les tendes de campanya i la seva gossa, un pastor alemany anomenat Buti. Mentrestant, trascolàvem orujo i contemplàvem una posta de sol magnífica.
I quan van arribar vem acampar entre l'església i el cementiri i vem estar jugant i bevent feliçment mentre ens quedava beure. Vem jugar al joc del llop, que no sé com es diu, i quan em va tocar ser-ho a la primera em van clissar de seguida però a la segona vaig arribar just al final i la Júlia em va matar. L'Arnau va fer l'aposta de fer dues voltes en pilotes a l'església, amb el fred que fotia a la nit, amb una lluna gairebé plena, i quan es va acabar el beure vem nar a Gironella a comprar més birres: només vem trobar un bar mig obert (ja tancava) que ens en vengués. En tornar, els altres ja dormien com putes i nosaltres ens les vem fotre a la tenda del Dani, on vaig dormir amb ell, la gossa i els roncs que fot el malparit.
Vet aquí el track, del qual cal treure'n els 2,5 km finals perquè nosaltres ens vem quedar a Sagàs a dormir. Van ser uns 11 km, més la marrada del sembrat i alguna altra volta. L'endemà tocava fer cap a Lluçà (el Lluçanès, actualment a Osona). Havíem fet una mica més de 400 metres de pujada i uns 200 de baixada.
ETAPA 2: Sagàs-Lluçà
L'endemà ens vem llevar per fi; com que havia dormit poc pels roncs d'en Dani, em vaig quedar a la tenda becant mentre esmorzaven, i així només vaig menjar un plàtan. Ens vem acomiadar de la Júlia i el Huerta i ens vem posar de camí cap a les 10. El camí era molt senzill i, després d'una petita marrada, vem continuar pel mig del bosc a la vora del riu baixant cap a la vall a poc a poc. El camí es va convertir en un lloc degradat de poca vegetació i vem haver de travessar una mena de gossera amb altres animals: la Buti es va tornar boja amb tanta bordadissa.
En vem sortir, vem passar pel costat d'una mena de granja escola i vem passar per una presa a la riera de Merlès. Vem fer una coca-cola al restaurant de carretera, on vem trucar a Lluçà a un restaurant per menjar-hi quan hi arribéssim: afirmatiu. I vem continuar: el camí remuntava la muntanya després d'haver baixat a la riera; després d'una pista ampla es va estrènyer molt, amb molts esbarzers esgarrapaires.
Un cop vem tornar a la pista ampla, després d'una forta pujada, vem seguir ascendint amb unes vistes molt boniques de la zona del Berguedà i, un cop tramuntada la carena, de l'altra banda, cap al Lluçanès. La pista tenia molts retombs i vorejava molts sembrats, per on la Buti s'enfonsava cercant branques que li havien llançat, i per acabar, ja a l'altra banda, vem començar a intuir el Lluçanès. En un moment donat vem veure el poble: semblava a tocar, molt a prop en línia recta, però el camí feia moltíssima volta i vem trigar encara una hora a arribar a l'església de Santa Maria de Lluçà, amb un claustre medieval i pintures del segle XIV.
Resulta que tot just davant de l'església hi ha un restaurant, però era tancat. Nosaltres, després de tanta pujada, estàvem rebentats, i necessitàvem menjar i beure: havíem desestimat baixar a Prats de Lluçanès esperant poder-hi menjar. En Jordi va trucar al restaurant, que va dir que estava situat 200 metres avall: en vem fer uns 500 i res. Va tornar a trucar i es va assebentar que era a Santa Eulàlia de Puig-oriol, al mateix terme municipal (de fet, és la capital del municipi de Lluçà), uns 6 km carretera amunt. Ens va caure l'ànima als peus: 6 km de pujada eren unes 2 hores sota el sol i amb el pap buit a les 4 de la tarda. Mentrestant, però, en Santi, que havia baixat molt la carretera buscant el restaurant, va pujar amb un Mercedes: una parella de Torrelles amb arrels a Lluçà l'havien recollit i havien escoltat la nostra dissort. El matrimoni va pujar però va tornar enrere fins on érem nosaltres per portar-nos a Puig-oriol. El nostre goig fou fort i estentori i els agraírem infinitament els serveis prestats.
El restaurant, de façana verda, es deia Ca la Filo - Cafè Nou. Quan hi va arribar la primera tongada (Jordi, Arnau, Santi) havien demanat patates braves, i la Filomena es va emprenyar perquè allò era una braseria de cuina tradicional etz. Tot just arribar la segona tongada, en Dani va demanar-li unes braves i es va tornar a emprenyar. I així vem estar tota l'estona fent conya mig emprenyant-la; algú li va preguntar com es deia, i li va dir que ell li posaria Remei. Des d'aleshores va ser Ca la Remei, amb vistes a Montserrat. El dinar no va ser tan espectacular com prometia, però ens va donar forces, molts ànims i moltes rialles, i a més la Remei ens va dir que podríem acampar segurament al camp de futbol si parlàvem amb l'alcaldessa i que fins i tot podríem fer servir els vestidors. Allò ens va confirmar que Lluçà és el poble amb més bona gent de Cathalunya. Vem anar a casa l'alcaldessa, però la seva filla ens va dir que havia sortit. Vem anar cap a la plaça del poble, on vem veure una dona alta amb els cabells curts i negres que coincidia amb la descripció de la filla; se'ns va adreçar directament perquè ja li havien dit que hi havíem passat per llà per fer allò i ens va oferir el camp de futbol. Després d'una estona, un home amb nanos i gossos ens en va donar les claus.
Vem acampar i ens vem dutxar amb aigua freda i, en acabat, vem anar cap al bar del poble: ja ens coneixia tothom. Vem jugar a Bang, un joc de cartes amb xèrif i assassins, i vem passar per Ca la Remei, on vem seguir jugant: jo moria sempre als cinc minuts, o sigui que em podia dedicar a beure. Finalment, vem tornar a les tendes, vem fer una birra mentre sopàvem i a dormir.
Aquest és el track aproximat que vem fer. Nosaltres vem sortir del mateix Sagàs i, un cop a Lluçà, vem voltar una mica i el cotxe ens va portar a Puig-oriol. S'hi veu el lleu descens fins a la riera de Merlès i la pujada següent, amb un munt d'esbarzers. Gairebé després del punt més alt vem albirar el poble; en la trajectòria es veuen les mil giragonses que vem trescar abans d'arribar-hi.
ETAPA 3: Lluçà-Alpens
La Buti va arribar ranquejant a la tenda la nit anterior i, finalment, en Dani va decidir trucar a l'Anna, la seva xicota, perquè els vingués a recollir des d'Esplugues. Vem pujar a Ca la Remei per esmorzar i, finalment, vem decidir que en Dani i l'Anna ens portessin les bosses fins a Alpens, on dinaríem tots plegats. Així doncs, amb una part de la ruta feta amb cotxe, i deslliurats del pes de les motxilles, vem sortir volant de Puig-oriol camí d'Alpens.
Pel que sembla, havíem avançat 6 km de carretera, però, segons el track, era només 1 de camí; així, si el Wikiloc està bé, vem fer uns 13 km de muntanya feliços com anissos saltironant per la muntanya, amb pujades molt tranquil·les i vistes magnífiques al Lluçanès, Berguedà i Ripollès. No sé si realment vem fer tant de recorregut; el camí va ser molt agradable i les pujades ens les vem fondre amb molta facilitat. L'arribada a Alpens va ser per corriols pedregosos, obagosos i humits, i finalment, després de travessar el poble, vem atènyer el restaurant del Casino, perquè el de la Fonda era tancat. Allí vem conèixer l'Anna i ens vem entaular; el servei va ser lent i dolent, el menjar bo però no gaire, i el cas és que a les 6 de la tarda ens acomiadàvem de Dani, Anna i Buti i avançàvem camí de l'etapa següent, la d'Alpens-Ripoll.
Així, si tot havia anat com diu Wikiloc, vem fer uns 350 km de pujada i uns 300 de baixada en uns 12 km fins al centre d'Alpens.
ETAPA 4: Alpens-Ripoll
La idea, doncs, era avançar camí de l'etapa més llarga, uns 23 km, i acampar pel camí, si podia ser després de la gran pujada del començament. Teníem aproximadament 3 hores de llum fins a les 9, però hi havia lluna plena i en teoria els camins eren prou amples.
I així vem començar el camí, amb les motxilles a l'esquena i jo amb la tenda de campanya d'en Dani, que ens l'havia deixada. El camí pujava lleument però de cop i volta va començar a escalar moltíssim. El camí era molt verd, ple de fagedes, i molt costerut, de vegades calia grimpar una mica. El ritme d'ascens era molt alt, i jo suava les birres que havia begut al Casino. Les vistes eren impactants, molt boniques, i a la fi vem arribar a dalt de tot, amb l'ermita de Santa Margarida i el paisatge muntanyenc als nostres peus, a gairebé 1.200 metres d'altitud. Allà hi havia una boja que ens va dir quatre collonades; les 20 hores s'anaven acostant indefectibles i els peus d'en Santi començaven a remugar i s'hi va haver de posar Compeed. La tenda em queia sempre cap a una banda i em feia anar desequilibrat; la pujada havia estat molt ràpida i esgotadora, però va ser molt divertida. I així vem començar el descens.
Vem passar per Can Portavella i vem engaltar una pista de ciment que va anar giravoltant molta estona (vora d'una hora) fins a la carretera de Berga a Ripoll. A Portavella vem escatir si intentàvem arribar a Ripoll o no: semblava que 12 km ens els faríem de seguida. El cas és que quan vem arribar a la carretera després de baixar molta estona ja era ben de nit, més tard de les 9. Vem agafar el camí de ciment dels Vallespirans, que sortia d'un revolt de carretera, i vem començar una ascensió interminable entre boscos esponerosos i amb la lluna plena que anava traient el nas entre els núvols de tant en tant. Finalment el camí va deixar de pujar i, entre vaques, gripaus i algun mas solitari, vem anar baixant, cada cop més cansats, per camins de terra i fang, de vegades pedregosos. Vem travessar la riera de Vilardell i el camí va tornar a pujar lamentablement fins a una urbanització anomenada els Brucs, que era com l'avantsala de Ripoll, que ja teníem a tocar. Vem baixar per un camí enfangat més estret pel sender de la Font del Remei fins a una petita esplanada amb un ramat de vaques; justament on el camí s'estrenyia hi havia un toro que va començar a bramar i a bellugar la pota del darrere amenaçadorament, aixecant polseguera com abans d'una envestida.
Escagarrinats, vem girar cua pel camí d'on havíem vingut, fins al revolt dels Brucs, on vem sopar frugalment cap a les 22, molt cansats: ens havíem quedat a menys de 2 km de Ripoll i ara hauríem de seguir la carretera dels Brucs fins a la de Berga-Ripoll per entrar-hi per la C-17. Si el GR-1 entrava a Ripoll pel centre del poble, la C-17, a més a més, ens feia travessar les barriades dels afores de la ciutat. Així, des del moment que vem superar el rètol de carretera de Ripoll fins que vem passar prop del pont romànic del Ter, havia transcorregut vora de mitja hora: a les 11 sèiem a la terrassa d'un bar, completament baldats (almenys jo i en Santi).
Vem demanar una Volldamm i vem acabar seient al fons del bart. L'opció d'acampar per Ripoll estava gairebé bandejada; l'Arnau va parlar amb amics seus al bart i per WhatsApp per mirar trobar una casa a la ciutat o a Vallfogona; en Jordi també hi coneixia algú. Finalment, la mare de l'Arnau, que era a Vallfogona, va venir amb cotxe cap a la 1 de la nit i ens va dur a Vallfogona, on vem dormir. A casa hi havia la parella de la mare i un altre amic i vem estar enraonant fins a les 3, amb en Jordi xerrant pels descosits d'absolutament qualsevol cosa. Jo ja no podia més i li hauria llançat alguna cosa al cap perquè callés i poguéssim clapar; si més no, vem fer unes birres mentrestant. I, a la fi, l'Arnau i en Santi se'n van anar al llit, jo al sofà i en Jordi a un matalàs al costat meu, a terra, i fins demà.
Al track es veu tot el recorregut; nosaltres ens vem quedar entre les dues banderoles, a les portes de Ripoll; vem haver de retrocedir fins als Brucs per agafar la carretera de Berga, fent una marrada espectacular després de 20 km caminats. Posem que, per comptes dels 23,5 km de l'etapa, en vem fer més de 25; si al matí n'havíem fet entre 6 i 12 (segons Wikiloc, més aviat uns 12, però no ho tinc clar), havia estat una jornada bastant dura d'entre 30 i 40 km i gairebé 1000 metres de pujada acumulada. Estava fet caldo.
DIA 4: Vallfogona de Ripollès
L'endemà em vaig llevar d'un son d'unes 7 o 8 hores, sense roncs i molt recuperat de la pallissa del dia abans. La intenció era descansar i, així, després d'un esmorzar contundent força tardà, vem estar jugant a Bang en un parc. El poble era molt maco i amb molta gent: durant la Setmana Santa s'atapeeix, però a l'hivern hi han molt pocs habitants. Cap a les 3 tocades vem anar a dinar a casa uns amics: paella d'en Vicenç i postres de la tieta i del pare de l'Arnau, que també hi era amb la seva parella actual.
En acabat, vem nar a rentar la paella com a pagament pel dinar i després vem fer una ruta tranquil·la de mitja hora cap a la Bauma, que ara és un càmping que porten uns holandesos. Pel camí vem fer fotos amb un ruc català, vem passar per un petit pont romànic medieval, vem travessar el riu per una mena de gorg i vem visitar un replà amb avets intempestius. Seguint la vall de la riera vem arribar a una casa perduda entre els prats i els boscos, que era també l'oficina central del càmping, en aquesta època fora de servei. De dins sonava a tota canya música màkina,
hardcore, i tres nois rossos fumaven petes i xerraven com uns penjats. Un era el fill dels holandesos, un altre era català i l'altre romanès. I en aquell lloc tan estrany, un petit infern enmig del paradís, vem anar fent cerveses i vinets, vem passar comptes de la sortida i vem estudiar les combinacions de transport per tornar. Va triomfar la meva proposta de completar en sentit invers la darrera etapa, que havíem fet amb cotxe la nit anterior. Finalment, vem jugar a cartes: vaig guanyar al joc que no recordo com es deia, que s'assembla a un que feia amb el meu germà, i a pòker: si haguéssim jugat amb calés m'hauria fet d'ort. Vem tornar pel mateix camí sota la lluna plena per sopar a casa el pare de l'Arnau, un sopar que recordo poc perquè jo ja anava força begut. Finalment, cap a clapar.
ETAPA 5: Vallfogona-Ripoll
Després d'un dia de descans tocava completar la feina: de Vallfogona a Ripoll per la vall del riu. El camí era de 12 km i vem fer-lo en unes 2 hores i mitja. Vem dir adéu a la mare de l'Arnau i al seu company i, amb les motxilles a les espatlles (llevat de l'Arnau, que va tornar a Vallfogona amb bus), i sense la tenda de campanya, vem enfilar el PR-C 59, que es pot consultar aquí: http://www.ripoll.cat/turisme/ripoll-vallfogona/
El camí era força planer al començament, molt frondós i humit. Encara em feia una mica de mal el tibial anterior del turmell esquerre, segons l'Arnau, però al final vaig poder anar caminant bé. Vem travessar el riu i vem pujar una mica per la vall per veure les serres del Ripollès. Verdor de boscos i prats, vaques cagant i molts filats teòricament electrificats que havíem d'anar travessant. Vem passar la carretera de Vallfogona a Ripoll i vem pujar una mica per, tot seguit, començar el descens fins a Ripoll, primer a poc a poc, després més ràpidament. El camí no era gaire difícil i es va fer molt lleuger, comparat amb el d'Alpens-Ripoll. Vem arribar de pet a l'estació, on l'Arnau va agafar la Teisa cap a casa, i en Santi i jo vem esmorzar: eren vora les 2 i encara vem veure el darrer gol del Madrit, 9-1 contra el Granada. Vem comprar el bitllet de tren i en Santi i jo vem enfilar cap a Barcelona en la línia de Puigcerdà, que va anar raonablement a l'hora. En Jordi va agafar un altre bus perquè havia d'anar a Palafrugell.
I això va ser tot. A Sants vaig decidir fer la darrera etapa de la sortida i vaig caminar fins a Esplugues, uns 50 minuts per la ciutat plena de sorolls i merda. I encara m'he de desfer la motxilla.
