2018 Diada d'Estiu de Xics

 Dissabte continuava la temporada triomfal cargolina, aquest cop a la capital del Vallès de l'altra banda de Collserola, a Granollers. Actuàvem a la plaça de Josep Maluquer, però al final vem anar lliscant pel carrer comercial de vianants per planta'ns-hi al mig de tot. A les sis no hi havia ni déu per llà, però de mica en mica els passavolants i badocs s'hi van anar aplegant, i és que no sé per què actuem tan d'hora, que amb la calorada no hi ha ningú pels puestos.

Jo m'anava mirant tot l'espectacle de la gent tirat a terra a l'ombra d'una sortida de pàrquing, i és que estava baldat. Havia sortit a les tres tocades de casa, vaig pujar a la bici i vaig deixar que l'oratge fresc canicular m'eixorivís mentre el sol m'acaronava manyagament. Vaig baixar tranquil·lament tota la Diagonal, vaig agafar el camí del Besòs i em vaig anar perdent per l'altura de Sant Fost fins que seguint les giragonses de la merda de Google Maps vaig acabar arribant a Granollers per la riba del Congost. Estava eixarreït com una sola d'espardenya, les ombres s'havien evaporat, estava al límit de la lipotímia, el mòbil deia 32 graus a l'ombra, els últims kilòmetres no s'acaben mai. Que prohibeixin els istius.



Pel que fa als castells, torna a fer mandra parlar-ne. Vem fer el pilaret de quatre d'entrada, aixecat per sota, amb el domàs perquè l'Adri torni a casa. Érem segons en l'ordre d'actuació i sortíem de 4de7. Tenia el Kardona de baix i li vaig anar explicant com anava el castell, que era molt tranquil i ara mateix no recordo res a destacar.



En segona ronda fèiem el tres amb agulla, que al primer peu era un desordre públic i el vam haver de desfer. Al segon estava francament millor, i així es va anar bastint aquell crim, amb unes mides que no acabaven de ser les millors del món, amb una mica de renou, amb la rengla oberta i coses per l'estil. El segon del pilar deia que les agulles l'agaféssim pel davant, bé, totes les parides de sempre en aquesta andròmina. És trist que no tinguem res més per fer que això, però de moment és el que hi ha.



En tercera ronda ens abraonàvem rabents cap al 3de7. Tenia l'Antonio de baix, que anava demanant que afluixés dreta i apretés dreta, menys pit, etc., el de sempre, i el tres va ser una mica allò, tota l'estona el baix i el segon demanant collonades però sense cap disbarat per la meva banda. En aquests castells tan avorrits potser, com ha passat en altres diades sense que ho hagi escrit, algú es va estrenar en alguna posició, o va servir de rodatge per alguna cosa, o vés a sapiguer, però jo, com a casteller ras sense més informació de comandància, vaig tenir una sensació d'intranscendència absoluta i de tedi abissal, i amb la insolació de la bici i l'encostipat que arrossego aquesta setmana estava pansit i ensopit com un pingüinu sense frac.



En pilars hi vem tornar amb el de cinc, amb l'Adrià molt abocat endavant, però es va defensar bé i descarregat. En pilars de cinc potser és en l'única cosa que estem igual o millor que l'any passat, però ara mateix fa algunes setmanes que no actualitzo les estadístiques i no ho puc comprovar.




Sembla que hem trencat la maledicció i ja fa algunes setmanes que no m'equivoco amb els resultats a Twitter, vés quines coses:

@XicsGranollers 2p4 4d8 7d7 5d7 p5
@Cargolins p4s 4d7 3d7a 3d7 p5
@jovedesitges p4 id4d7 4d7 3d6s 2d6 2p4

Les fotos: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157698676636624

El vídeo ja el penjarà en Ramsés al lloch habitual ™.

Havia sentit que els Xics volien fer el 3de8, però o ho vaig sentir malament o no les tenien totes. Els de Sitges eren poca colla i per una vegada algú va fer una actuació per sota de la nostra. Nosaltres continuem amb aquest ritme refrenat de cargol coix que no sembla que hagi d'accelerar mai. A poc a poc i bona lletra, que diuen, i sense fer gaire soroll, que a so de tabals no es cacen llebres, que deien.



Aleshores vaig encolomar la bici al Kardona, que la va entaforar a l'autocart, i jo vaig tornar a Esplugues amb cotxe, que em deien que no hi havia places lliures a l'Autocorb. A Esplugues vaig passar un moment pel paki i aquestes coses i quan vaig tornar ja havia arribat la bici amb l'autocart. Vaig baixar a Cornellà al Can Mercader Fest, on vaig veure Delaware, Blaze Out i '77, que van estar francament bé i van fer xalar la púrria que ens hi amuntegàvem. Els primers fan un heavy accelerat en castellà que, quan em vaig aixecar d'on era assegut, em van sonar a les mil meravelles; els segons fotien un metal força contundent i d'altra banda van estar-se uns vint minuts fent un "miqueldelroig" amb versions de Metallica i Iron Maiden de vint segons cada cançó; els tercers fan un hard rock canyero i molt potent en directe. Amb el massatge decibèlic vaig fer la pujada cap a Esplugues, ja una mica cansat de tot plegat, i cap a les dues ja devia estar roncant.



Stay away from water, malparits!

L'endemà va tornar a ser un dia llarg i complicat. Al matí hi havien les Jornades de Cultura Popular. Hi vaig anar com a representació castellera, que de Castellers no hi havia ningú, a banda de jo mateix, la Montse i el Galo. Van venir uns paios de Sant Feliu i de Mataró a explicar com s'ho havien fet per acumular tradició popular als seus municipis respectius bàsicament des de les escoles. La percepció que en vaig treure és que, d'una banda, necessites gent del poble motivada que vagi a l'una, tot i la tendència inherent de tot plegat que cadascú vagi bastant a la seva. D'altra banda, sembla essencial que l'Ajuntament s'hi impliqui, sigui mínimament proactiu i vulgui posar-hi pasta i involucrar-se en els projectes pedagògics a les escoles municipals (que és el cas concret de què parlàvem, però abasta tota la resta). Si, pel que fa a l'esperit d'unitat de les entitats d'Esplugues, la cosa és una mica lamentable per part de tots, començant per castells mateixos i continuant per tot déu, pel que fa a l'Ajuntament la meva humil opinió és que sempre ens ha anat a la contra, posant impediments i fomentant precisament les divisions i els enfrontaments. Però jo què putes sé, que no tinc ni ideia de res.



Em fa molta gràcia que es passin mitja vida discutint per què no entra gent a la colla, quan per exemple fer pinya entre totes les entitats per pressionar el coi de sociates perquè adoptin polítiques municipals com aquesta sí que ajudaria al fet que a mitjà termini anés entrant penya a les colles de cultura popular. Però tant se val, jo no tinc esma de res.

Vaig dinar a casa i a la tarda vaig passar per Gràcia fins que es van fer quarts de quatre de la nit, i és que Gràcia és un cau de pecat i perdició. Tornant cap a Esplugues no hi havia pràcticament ningú per General Mitre/Bonanova, i és que potser es fa més marrada i més desnivell que per la Diagonal, però s'hi va molt més tranquil a les hores petites i fosques de la matinada.

Ja som a la setmana de Santa Magdalena, ja som a la festa major petita del poble, ja és istiu al cortinglès.

2018 Diada d'Estiu de Sants

 He estat una mica atabalat des de dissabte vespre i no m'he dedicat gens a castells. Mirarem de posar-hi remei ràpidament, però quedarà una merdicrònica de tràmit.

Sortia de casa que l'Argentina empatava a un o dos gols, però pel camí acabaria perdent, i a plaça d'Osca ens disposàvem a començar la tradicional diada d'istiu dels Castellers de Sants. Enguany érem Sants i nosaltres, que som com els tradicionals, i ens acompanyaven els de la Sagrada Família. A la mateixa plaça d'Osca inauguraven una expo de no sé què a la botiga de samarretes punkis dels germans Costa i de tatus no sé qui més, i aleshores començava xino-xano la història, amb cares conegudes que apareixien per plaça: la Júlia, el Joan, el Ruben, la Roser, una mica de nostàlgia dels temps passats. Aquests dies de xafogor infernal conviden a pensar en èpoques pretèrites (o no, potser només conviden a morir-se de puta calor), i jo tendeixo a posar-me tendre i melangiós i miro el present i el futur immediat i em vénen una mandra i una mena d'aclaparament que no trobo ni temps d'escriure les cròniques, tot i que normalment acabo fent-les, entre calorada i calorada.



Els Castellers de Sants van descarregar, com l'any anterior, 3de9f i 4de9f —el primer al tercer peu—, a més del 5de8 —el 2017 tenia un pis menys. La Sagrada Família substituïen els Xics de Granollers i completaven una actuació de gamma alta de set amb força solvència (no m'ho vaig mirar gaire, tot s'ha de dir): 7de7, 3de7 per sota i 5de7. Nosaltres érem la ventafocs del grup i vem tenir en el 5de7 el millor castell, en esguard del 4de8 de l'any anterior, en què hi vam afegir a més a més el 2de7 i el 3de7 per sota. Sembla que els aires per Esplugues han canviat una mica, potser estan una mica enrarits o estantissos, com les aigües encantades.



Potser una ventada ens renovarà els aires, però de moment l'ambient es va ventilant molt a poc a poc. Sortíem de 5de7, en què jo feia de lateral a la rengla per comptes d'interior de la torre, on es ficava el Pèpins, i tot plegat va generar alguns desarranjaments per aquella banda; el Txus em va ajudar a sostenir la rengla del tres i, d'altra banda, el castell va anar molt apamat i tranquil, fet que ens va ajudar a no haver de patir gairebé gens. En tot cas, ens vem queixar degudament al cap de pinyes, hombre ja.



Prosseguíem amb el 4de7 amb agulla, on entrava novament de lateral al pilar del mig. És una posició on no es veu gaire cosa més enllà del pilar, que va estar relativament bé, sembla que amb alguna petita defensa a la sortida de l'enxaneta del pilar, una defensa celebrada amb un «ole tu polla, Emmel!» estentori del Macis, el segon. Pel que vem viure allà dins i el que en deia la gent, el castell també va ser molt tranquil i, com el cinc, no va patir gairebé gens.



Per cert, agraïm a la Cris, l'Orlando i gent variada que ens faci les fotos des del mòbil per poder-les anar penjant durant la diada.



En tercera ronda sí que vem patir una mica, però era el castell més senzill de tots, el 4de7. Es va tancar en l'enrenou habitual i ja d'entrada vèiem que adoptaria la característica forma romboïdal. Les meves espatlles tendien rabiüdament a topar amb les de l'agulla del rengle oposat al meu, i ja cap al final vaig desistir d'evitar el xoc i vaig ajustar tota l'esquena contra la de l'altra agulla, que si més no així estava més còmode i el tronc ja havia baixat gairebé del tot. Però res, podríem arribar a dir que no va suposar cap perill greu i que un altre quatre més al sarró.



Plegàvem amb el pilar de cinc amb el petitó de l'Alfons de segon.



I dos pilars de quatre que no vaig veure perquè devia estar xerrant amb algú. Ni jo ni el Manel en vem fer la foto, o sigui que aviam si apareix per alguna banda. Els Borinots van fer la prova de 2de9f a plaça, una cosa que fins fa alguns anys estava molt mal vista per alguns, però que sembla que ara és el pa nostre de cada dia. De fet, nosaltres cada temporada en fem alguna.



La música havia sonat com melodia celestial, s'havia acabat l'actuació i començava l'hora de fer petar la xerrada amb el Pujo, que em va explicar tota la seva vida mentre ens arrossegàvem cap al lloc dels concerts, cap a les onze entre l'Espanya Industrial i l'estació de Sants. Els Albercocks van estar fent l'índiu fins cap a la una, que devia fotre el camp, suposadament.

L'actuació:
Diada Estiu #Sants:
@borinots p4dol 4p4 3d9f 4d9f 5d8 v5
@Cargolins 2p4 5d7 4d7a 4d7 p5 [2 p4]
@CastellersSAFA 2p4+p4s 7d7 3d7s 5d7 p5

Aquesta vegada tampoc no em vaig equivocar piulant els resultats, però com que donava per fet que després dels pilars ja s'havia acabat el bròquil, em van faltar els dos de quatre finals nostres.

Fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157670779597308

Segur que acabaran sortint-ne més, però ara per ara això és el que hi ha.

Els vídeos, el Ramsés sembla que els va penjant de cop quan se'n recorda, potser aquest ja l'ha penjat a l'espai habitual™.

I què més us diré? Que algun dia hauria de llegir la chronica de Muntaner i que aquest vespre hi ha assaig. Apa, salut.

2018 Lleida

 Dissabte continuàvem aquesta temporada castellera magnífica amb 3de7, 3de7 amb agulla i 4de7. Amb això ja podríem acabar d'explicar coses, però com deia el poeta:

I què? No cal,
seria no caldre
la conclusió.

Caldria no caldre dir res, no seguir endavant? Qui davant? Qui riu perquè fa soroll? Qui no cal? Però, més endavant, amb sàvies paraules, prossegueix i sentencia:

Tant és, tant és, anuncia
el Benevolent, i se m'ajup
i ja no em plora ni baveja.

És a dir, que tant se val que calgui no calgui, perquè «sota la indiferència del Propi, m'elevo dins la Bombolla Incontenible, menyspreo Aquell-Qui-Bufa, reclamo coloraines per als infants que es meravellen». I per tant les coloraines eren vermell vendrellenc, grana lleidatà i blau falangista espluguí.

Feia la visita anual a Lleida i aviam què hi havíem de fer. Amb la colla que érem poca cosa podíem fer. A un quart de quatre havia de sortir l'autocart però com sempre va engegar força més tard, vem passar a l'autovia o autopista i camí de terres de ponent. Les ganes de fer castells regalimaven i s'estenien com una taca d'oli, i potser la becaina de l'autocart encara la podríem allargar una mica més.



Actuàvem dins de l'antic convent de Santa Clara. Ja hi havíem estat, sembla que quan el van estrenar, i va ser el gloriós dia que ens van convidar a cargols.



Aquesta vegada actuàvem dins del convent, suposo que a l'antic claustre, entre la Catedral de Lleida i l'església de Sant Llorenç. Al claustre del convent hi havia un animador infantil animant la canalla lleidatana i uns hèvits amb pinta de metalcoretes fent proves de so o alguna per l'estil. No gaire més tard van arribar els Nens del Vendrell, una colla amb qui actuem molt poques vegades, gairebé mai: l'arxiu diu que hem coincidit a la Sagrada Família el 2015 i a Guissona el 14, al Concurs el 2012, al nostre "Aniversari" de Sant Jordi el 2003, a Calafell l'any anterior... Vaja, que no gaire. De fet, només tinc que els hàgim convidat pel Sant Jordi de fa quinze anys, que devia ser d'intercanvi per l'actuació de Calafell del 2002. Deu ser la incompatibilitat històrica amb les colles de la zona tradicional.



Amb Lleida estem actuant molt més sovint darrerament i ja no té tanta gràcia.



A Lleida feia sol i caloreta i els castellers ens refugiàvem als espais d'ombra i, cap a dos quarts de set, aixecàvem els pilars d'entrada allà al pati del local.



Com que l'espai era tancat i hi havia una terrasseta amb bar i tota la pesca, s'hi estava força bé i feia impressió que encara hi havia força gent, malgrat tot plegat. Érem, com és costum, els tercers en l'ordre d'actuació. Abans vem veure com Lleida desmuntava el 4de8 i el descarregava en repetició entre tremolors perilloses. Nosaltres tancàvem el 3de7 sense gaire esma i aviam què passava. El que va passar és que no me'n recordo, per variar: diria que aquí va ser que els altres dos rengles eren un galliner, com sempre, mentre que el meu, que era la plena, estava força bé i ningú no es queixava gaire. També diria que aquí també vem trigar déu i ajuda per carregar el castell, però que en aquest cas no hi van haver gaires complicacions. En el moment de fer l'aleta el tres semblava prou rodonet des del pou del castell, i així ens rabejàrem en la nostra gaubança.



En segona ronda tocava el maleït 3de7 amb agulla, que no hi ha manera que a assaig les pinyes vagin bé, amb la nova manera que tenen de tancar-les aquest any. Amb tot, sorprenentment, aquest 3de7a va anar rodat, no es va desquadrar gaire, el pilar i les agulles de dins estàvem àdhuc còmodes, i tot plegat va ser amunt i avall i llestos.



Ja podíem passar al 4de7, que no recordo gaire, tampoc, i és que potser és una diada per oblidar una mica, en el sentit d'anodina i insubstancial. Doncs no ho sé, les agulles estàvem bé i el castell també va ser amunt i avall i llestos. Segurament van passar moltes coses, no ho sé, jo estava molt tranquil allà dins.



Em vaig desenfaixar per veure el pilar de cinc



i els dos de quatre,



i es va acabar el bròquil.



Per cert, que ja ens ha tornat el noruec d'Escandinàvia.



Vem mirar una mica el local/convent, vem pul·lular pel bar i per tot plegat, i cap a alguna hora vem fer cap a l'autocart i cap a Esplugues, que hi vem arribar que eren les onze llargues ja. Pel camí van estar fent enrenou al sector hooligan resistent de les files del radere, i el van haver d'aturar a la Panadella perquè havien de pixar la cervesa i comprar-ne més per continuar la festa.

A Esplugues feien la festa de la Percussió, però pels volts de la una ja estava roncant. Quines coses.

D'aquesta actuació a Lleida suposo que se'n pot dir que va ser la típica feta amb tranquil·litat, per seguir rodant estructures i castellers i per veure si en algun moment fem alguna cosa més elevada, que de moment tenim un sol 5de7 com a millor castell. Aquesta temporada hem començat molt més fluixos que altres anys, això és un fet incontrovertible objectivament en castells realitzats i assistència a assaig i plaça. La resta de coses, jo què sé, noi. Com va dir el poeta:

Què puc demostrar?
Què, si entre el sí i el no
faig la becaina?

Per això us poso les imatges i acabem abans:
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157697544813484
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157692322602350
Josep/Masche: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696385410721

El resultat complet de la cosa (tercera diada que no m'etivoco, hauré de beure més cervesa):

Festa Major dels Castellers de Lleida:
@CdLleida 2p4 id4d8 4d8 5d7 4d7a v5 3p4
@nensdelvendrell p4 4d7a 3d7 4d7 p5 2p4
@Cargolins 2p4 3d7 3d7a 4d7 p5 2p4

I res, que no cal, dic, vivim de no caldre. I no dic adéu, ni a reveure. No dic ni tan sols res, repeteixo l'eco.

2018 Can Vidalet

 Havia escrit la crònica el mateix dilluns, però l'ordinador va fer el ruch i la vaig perdre. Ara la torno a escriure, però si abans no era gaire inspirada, ara més aviat és una acta de notari ebri. Però ja se sap que 'in vino veritas, in aqua sanitas' i que surti el sol per allà on vulgui.

Actuàvem un any més a les festes de Can Vidalet, que és una de les diades més tradicionals del nostre calendari, qui ho havia de dir. Can Vidalet ens obria els braços com cada any, sense banderetes espanyoles i a la rambla entre el Willy's i la font amb les altres dues colles: els molt habituals Castellers del Poble-sec i els no tan habituals Castellers de Terrassa, que d'un temps ençà ens acompanyen a plaça força sovint.



Com que érem els amfitrions érem també els primers en l'ordre d'actuació, però com que ja se sap que no estem acostumats a ser els primers, aviat hi posaríem remei. Mentrestant havíem encinglerat aquests dos bells espadats:



El cas de l'Adri té força collons i forma part de la diguem-ne estratègia esbojarrada de l'Estat d'acusar qualsevol cosa de terrorista, ultraviolent i no sé quantes collonades més, escampant la por i la inseguretat i criminalitzant qualsevol dissidència en el seu meravellós i esbombat estat de dret. L'endemà hi havia mani i també hi vem participar:



És tan bèstia el que fa l'Estat que qualsevol hauria d'indignar-se per les arbitrarietats i les injustícies d'aquest sistema absurd, però d'on no n'hi ha no en raja, i deixem-ho estar, perquè la diada continuava i, com que érem els primers en l'ordre d'actuació fins que no hi posséssim remei, havíem de sortir de 4de7.

Enguany no anem gaire bé, no volia mirar dades per no deprimir-me però és l'inici més fluix des del 2010: aquell any vem arribar a Can Vidalet amb tres 5de7 descarregats, per exemple; enguany només n'hem fet un. Estem, doncs, per sota del 2010 i una mica per damunt del 2009, un decalatge d'uns deu anys que fa una mica de mal. Però no passa res, segur que remuntem en algun moment.

Però Can Vidalet tampoc no era el dia i el 4de7, potser al segon peu —però ja ha passat massa temps i poc que me'n recordo bé—, va pujar d'aquella manera, amb les agulles a l'estil romboidal que tant agrada a terços i quarts, que sempre ens culpen a nosaltres de tots els mals de quadratures. El problema principal, tanmateix, no va ser aquest: un dels dosos no va voler acabar de pujar que raons ignotes i vam haver de desmuntar la cosa.



Ara dubto: va ser en aquest castell, que no va voler pujar? Posaria la mà al foc que sí, però en tot cas l'actuació continuava i bandarres i pastelerus enlairaven els seus castells i, de manera una mica estranya, ens tocava a nosaltres un altre cop, segons deien en la mateixa ronda; és a dir, repetíem castell en la mateixa ronda com a últims en l'ordre d'actuació. Aquesta pràctica no té gens de sentit i el més normal seria que passéssim ronda i el 4de7 amb agulla el provéssim en la segona. De fet, això era el que publicaven les altres colles a Twitter.



El quatre amb agulla aquest va ser encara més desastrós que el primer castell, l'enrenou era pandemònic i sembla que no hi anava gaire res a l'hora. O vés a saber, ha passat massa temps, ja. Per dir-ne alguna cosa, el lateral de l'agulla oposat a mi no sabia ni com agafar el pilar del mig. El cas és que també el vem desmuntar, enmig del desgavell. De manera que, actuéssim en la mateixa primera ronda de castells o bé en la segona, la qüestió és que n'havíem perduda una de totes totes. Tothom sap que una diada pròpia te la pots follar quan vols, i per tant podríem haver acabat fent una altra ronda de repetició o com se'n volgués dir, però suposo que van trobr que ja n'hi havia prou d'aquest horror.

Les altres colles descarregaven aleshores els seus segons castells i nosaltres potser en tercera ronda o potser com a darrers de la segona aixecàvem un altre cop el 4de7. Aquesta vegada estava molt més ben quadrat, o això em va semblar de dins estant. El quatre es va anar bastint així com ça però aleshores, amb els dosos col·locats, es va sentir la fressa característica de destrempament de plaça seguida ràpidament de les remors d'«au va, torna a enfilar-te». Aquestes remors van anar prenent força quan van veure que, efectivament, la canalla tornava a grimpar, i aviat eren una eixordadissa d'ànims i víctors pel coratge i la valentia dels més petits. Però què havia passat? Pel que vaig veure i després em van acabar d'explicar, l'acotxador o enxaneta, ara no recordo, es va quedar encallat a quarts, va haver de baixar a terços —fase de destrempament— per poder tornar a agafar embranzida —claca d'ànims i efusió posterior del públic— i, aquest cop sí, remuntar quarts i arribar al capdamunt del castell.



Vaig sortir del castell una mica fins als collons de tot plegat. La gent em deia que quina crònica faria, que si faria tronar i ploure i em cagaria en déu i sa puta mare, però no em ve gaire de gust fer-ho. Ja em diuen que fa temps que m'he aconvergentat. Però què puc dir? Que cada dia som menys gent a assaig i a plaça? Que així no es pot assajar ni portar a plaça gaires coses en condicions? Que el que s'ha intentat per revertir la situació no ha donat gaires fruits fins al moment? De qüestions tècniques, com afers de canalla o de tronc, només conec les coses que m'arriben rebotades per canals diversos. De qüestions de Junta, fa mandra tornar-ne a parlar. Per tot plegat, deia que potser fa uns anys em cagaria en déu i sa mare, però ara estic fins als collons una mica de tot plegat.



En tercera o quarta ronda repetíem el 4de7 amb agulla. Aquest castell tornava a ser un cony de galliner i va anar pujant empassegadament, però aviat udols de tempesta sorgiren del baix oposat a la meva posició —jo tornava a fer de lateral per dins del pilar del mig. Eren els mateixos brams i gemecs que els que vem viure a la Salut de Gràcia i anunciaven un temperi semblant. De manera que el castell va anar pujant procel·losament, amb cada cop més udols, fins que el terç d'aquella banda va demanar que tiressin avall el castell. Però l'enxaneta ja estava a punt de fer les tres passes i desmuntar-lo hauria estat una ximpleria. De manera que el vem coronar, el pilar sembla que no va patir tant com el quatre, i 4de7a descarregat.



Dos intents desmuntats i dos intents d'intent desmuntat en una mateixa actuació. Aviam qui supera això.



En acabat, fèiem el pilar de cinc i dos pilars de quatre més de comiat.



Altres anys ha fet més calor per Can Vidalet, però una tradició és una tradició i el bany a la font no pot faltar mai.



L'actuació completa:

Castellers d'Esplugues: 2pd4, id4d7, id4d7a, 4d7, 4d7a, pd5, 2pd4
Castellers del Poble-sec: 3pd4, 3d7a, 5d7, 3d6s, pd5
Castellers de Terrassa: 2pd4, 2d7, 3d8, 5d7, pd5, 2pd4

Fotos de l'actuació:
—Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157670002049338
—Altres: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696171707801

Va ser la segona diada consecutiva que no m'equivoco piulant els castells, lloat sia Bacus, Demèter i Jaume Barri.

Enfilàvem cap a la Closca joiosament després de la triomfal gesta a plaça i, mentre els barrils veien davallar el nivell de cervesa, el Soriano i companyia acabaven de cuinar el dinar, que va ser ambrosia dels déus per als nostres selectes paladars, i així les altres colles ens ho van agrair eternament per damunt dels quatre rius de l'Hades. I tots i totes i tothom i totdona fórem pregonament gaubats i gaubades delitosament en aquell jorn inoblidable.



A les cinc hi havia mani per allò de l'Adri. Terrassa va fugir cap al Vallès mentre que alguns bandarres es van quedar a la Closca, d'altres van venir a la mani també i suposo que la majoria van fotre el camp. La Closca va restar oberta; hi vaig passar després del primer pilar per ajudar a recollir i netejar una mica. Ja força tard van acabar tornant alguns cargolins i, per acabar-ho del tot, vem escurar el pernil.



I esperem que aquest dissabte a Lleida les coses millorin una mica. I que ens tornin a convidar a cargols com fa uns quants anys.

2018 FM Mollerussa

 Mollerussa, Mollerussa, no hi havíem actuat mai. Terra inhòspita del far west, ens en separava del litoral una línia de tempestes que no es decidia a passar de les Borges Blanques. A la plaça de l'Ajuntament unes cigonyes ens miraven des de dalt del cloquer de l'església de l'altra banda de la carretera. El cel estava entranyinat i ullades de sol es combinaven amb vents escarransits de les tempestes que es congriaven les Garrigues enllà.

El Txus havia predit que els autocars sortirien d'Esplugues a les 10.16, però van engegar uns dos o tres minuts abans, només catorze minuts tard. Vem entrar a Mollerussa des de l'autovia, però vem tornar a sortir-ne i hi vem reingressar, o alguna cosa semblant: giragonses i marrades indesxifrables. Finalment vem passar de llarg de l'Ajuntament fins a una rotonda, on vem girar cua fins a la vorera de l'església de l'altra banda de la carretera. L'autocart ens va escopir, mentre que l'altre, el de canalla, havia aparcat a l'altra banda i ja havia evacuat. Entre tot plegat, ens estàvem enfaixant quan les altres colles —Margeners, Lleida, Mollet— preparaven les pinyes de llurs pilars d'entrada. Les campanes tritllejaven batallades joioses de Festa Major mentre nosaltres, embotint-nos en les faixes o vagarejant, ens ho miràvem cofois de cua d'ull.

Havíem començat malament amb els pilars d'entrada, però això no va ser cap averany de res, ni bo ni malastruc. Érem, com és costum, els últims en l'ordre d'actuació. Sortíem de tres de set. La pinya es va tancar força ràpidament, va pujar força tranquil·lament, estava força quadrat, es va fer amb una relativa lleugeresa, es va descarregar bufant i fent ampolles... Oh, què havia passat? Per una vegada no era jo qui murmurava que havia estat un castell avorrit de tan fàcil com havia estat. Oh!



De fet, un 3de7 és un castell que no ens suposa gaires problemes normalment. A assaig les tímides proves de 3de8 van molt millor que les del 4. També hi ha la xerrada que ens va fer la Tècnica en acabar l'assaig de divendres. No sé què es pot dir per aquí i què no, malgrat que fa la tira d'anys que desbarro. No és cap secret que l'assistència a assaig i plaça enguany és força lamentable, que ens falta trempera o, per dir-ho com ho diu la gent normal, motivació general per venir, passar-s'ho bé i voler fer coses xupiguais. Segons amb qui parles, les raons d'aquesta desesma són lleugerament diferents. Jaume Barri me'n guard a mi de proclamar per què passen les coses que passen, jo que no tinc ni puta ideia de res!

La qüestió és que entre altres coses la Tècnica ens recordava que a plaça darrerament donem una imatge lamentable, que no fem pinya a altres colles i que tanquem les nostres en un desori bullanguer, i que aviam si no fem tanta pena d'ara endavant. Potser per això les nostres pinyes i tot plegat van anar força millor que altres dies. Amb tot, el camí cap a la perfecció encara és llarg i esquerp i ple de trencacolls.



En segona ronda era l'hora del temut 3de7 amb agulla. Un dia, algú més savi que jo em va dir que quan una colla comença a sovintejar els tresos amb agulla és símptoma que van mal dades. Ho deia comentant una colla que tenim a prop, un parell o tres de kilòmetres avall. A assaig les pinyes d'aquesta andròmina han patit una estranya mutació, i les agulles de dins, en comptes de posar-nos com sempre just a davant del baix, ens col·loquem més o menys en la intersecció dels braços dels baixos. A assaig l'havíem estat provant darrerament amb la Susa d'agulla petita (és a dir, érem quatre a dins), però a plaça va tornar a desaparèixer, tal com ho fèiem a començament de temporada a la Nau. Totes aquestes coses ara mateix serien llargues d'explicar i no interessen a ningú, però us en puc esbossar un croquis si voleu quan ens vegem. Pel que fa a mi, aquests canvis suposen un reguitzell d'inconveniències difícils de resoldre. En el cas concret d'aquest 3de7a, pel que observaven en termes generals va anar sorprenentment bé; per la meva banda, que feia baixada, a la dreta del pilar, em sentia força desassistit, no tenia prou pressió de radera (m'esquenava), el Pepins a més és més alt i més fort i tendia a tirar-me el pilar a sobre; l'Ignasi anava compensant forces (esquerra apreta, dreta afluixa, dreta apreta una mica només, perfecte, mentre feia miradetes a les xicotes de la plaça) fins que vem arribar a un equilibri si fa no fa estable. El baix deia que el Pepins no fotés res, semblava que cauria tot cap a la meva banda, però també semblava que no estava tan malament. Al capdavall, el pilar es va aguantar prou bé, no vaig notar gaires tremolors, a banda de la sensació de buit que tenia a davant i radera per manca de pressió, i apa, primer 3de7a de l'any.



En tercera ronda tocava el 4de7. Al meu rengle, el primeres mans estava sol i els segones i terceres eren de Mollet i Guissona (el quartes sí que era nostre, segons les fotos). Teníem els cordons bastant pelats; una mica lamentable, en efecte, el que tornen a presenciar aquests ulls miops. Pel que fa al castell, només recordo que el segon era en Joan Carles, que va fotre un cop de peu a la crossa que la va deixar estabornida. En Joan Carles, entre no sé quantes altres coses, ha fet kàrate i vés a sapiguer què més. Vaja, que li va fotre un cop de peu de karateka. Vem desmuntar el primer peu, perquè era un rombe i les agulles a més ja estàvem d'aquella manera rectangular, d'espatlles tocant espatlles i les altres dues agulles sortides. Va tornar a pujar, en JKS el karateka aquesta vegada va ser més curós, el castell va anar pujant, el baix es queixava una mica d'en JKS, però estava prou bé; les agulles vem acabar una mica desquadrades a l'estil romboïdal (això ara amb els canvis ortogràfics no porta dièresi), i, a banda d'aquesta mena d'històries, vem completar la cosa i adéu-siau (això ara no porta accent, tampoc).



Per acabar pujava el primer pilar de cinc de l'any, que enguany ha trigat molt a arribar.



I quan em pensava que ja havíem plegat del tot, patapam, més pilars de comiat, ara de quatre. Els Margeners, que devien fer d'amfitrions, que havien estat els primers en l'ordre d'actuació i que havien fet castells de sis, engegaven un pilar rebentabalcons. Lleida en feia dos de normals. Mollet havia caigut del seu pilar de cinc i descansaven. Nosaltres n'enfilàvem dos de quatre, però el de la dreta no va voler pujar i la terça va haver de baixar sense que l'enxaneta ensenyés el nas. L'havíem de donar com a desmuntat? Tots els de la Tècnica a qui ho vaig demanar em van dir que no existia, aquell pilar, i així ho havia fet no constar a Twitter, malgrat que l'insidiós Facebook sí que el va enregistrar. I ara, què? Va existir aquell pilar? Va ser un somni? Quina és la fina membrana que separa la realitat de la imaginació? Misteris de la dimensió desconeguda. En tot cas, en la meva estadística aquest pilar no hi constarà.



Acabàvem els castells i ens convidaven a un pica-pica sense cervesa, un sacrilegi espetegant. O si més no jo no en vaig veure. La gent anava en professó a un supermercat del costat de la plaça Major, on un parell de paios feien versions de Pete Seeger. Hi havien unes tapetes de cargols que no sé per què no vaig demanar, perquè feien molt bona pinta. I lloat sia Jaume Barri, ara que sembla que els Ganàpies actuals han apostatat i han renegat d'Ell. Com si els símptomes de declivi de l'Imperi Ganàpia no fossin prou evidents —amb repetits cultes al parkineo i a credos sectaris arreplegats d'altres cultures herètiques—, ara han donat el tret de gràcia amb la proscripció de la fe a JB. Estic verament atuït i commòs per l'evolució de la història ganàpia: ja res no subsisteix dempeus, el temps tot ho oblitera, només ens resta el plany i la remembrança dels gloriosos temps passats, aquelles rotllanes de gaubança i adoració entorn de JB a la gespa, i rierols i khaimes i libacions de vi del Priorat. Adéu, déus del passat!



Res no en resta. Pel que fa als Cargolins, esperem que la decadència no ens colpeixi tan durament i ens sobreposem a aquests dies de desalè. A desgrat que érem pocs a plaça diumenge, sí que és cert que en el tema pinya i ajudar les altres colles vem millorar. Potser és el primer pas cap a alguna banda. La Tècnica també ens va explicar que deixàvem els objectius castellers de màxims per a temps més propicis i que repescaríem el 3de7 per sota, que és un castell que, atès el nivell que tenim ara, ens escau perfectament i, a més a més, té la virtut d'engrescar la gent de pinya.



Sobre altres qüestions que han passat aquests dies: hi ha el «dia de la colla» de fa una setmana. No en parlaré gaire perquè al cap i a la fi com és costum en mi ben poc vaig ajudar en l'organització, llevat d'aspectes puntuals, i així em reservo el meu parer. Només volia opinar sobre —sant tornem-hi!— el tema de la pancarta en suport al noi del CDR d'Esplugues que ha hagut de tocar el dos perquè l'acusen de terrorisme per tallar una carretera. Només volia parlar d'aquest cas, però em fa tanta mandra l'actitud tant dels uns com la nostra, que ho deixo estar. Em vénen ganes cíclicament de deixar la colla una temporada i que es confitin les seves collonades una temporada llarga, que jo ja em floriré i em pansiré sota qualsevol pont ombrívol. Apa, a la merda.

Potser em convé, com diuen, «keep calm and ioga i tal».



Una altra cosa que s'ha de valorar és que he hagut de canviar de camisa. La vella tenia uns tretze anys i mig, estava molt descolorida i amb uns estrips de pam i mig a les espatlles que feien fredat. Vaig estrenar la camisa al Dia de la Colla, però allò no compta.

En resum:
@margeners 2p4 3d6 4d6a 4d6 p4s p4 balcó
@CdLleida 2p4 id4d7 4d7 4d7a 3d7 p5 2p4
@CastellerMollet p4s 3d7 3d6s 2d6 p5c
@cargolins 3d7 3d7a 4d7 p5 p4

L'actuació va ser rapidíssima malgrat l'intent desmuntat de 4de7 de Lleida, la llenya de pilar de Mollet i el nostre peu desmuntat. Les tempestes de les Garrigues no acabaven d'arribar al Pla d'Urgell i ens permetien actuar eixuts i, alhora, sense el bat de sol i la calorada que a migdia pot arribar a fer al far west. I si voleu veure més fotos:

Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157669228696588 … Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157695356237731 … Josep/Mercè: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667188791347 …

Això ha estat el nostre pas per Mollerussa, valorat amb objectivitat, rigor i pruïja d'escrot. Un primer tram de temporada molt estrany, amb dues actuacions suspeses, a més de la del Dia de la Colla, en solitari (per alguna raó ignota no van poder venir els Margeners...), i aquestes remors i brises com de pluja i tempesta, que no saps si vénen o se'n van. I les cigonyes mirant de dalt del cloquer estant.