2024 Trobada del Baix

Una altra Trobada del Baix, molt diferent de la de l'any passat. Si ara fa un any en vaig sortir emprenyadíssim, aquest any estic eufòric. No sé com és que han canviat tant les coses, però el canvi ha estat com de la nit al dia.

Tota la nit havia plogut i a la tarda s'hi va tornar a posar, segons el radar hi havia pluja per un parell d'hores, però cap a les cinc només queien quatre gotes. En tot cas, la pista vermella era un bassal, i la sorra del parc, un fangar. El sostre de la pista coberta, fent sumes i restes, semblava que anava justet per encabir-hi el 4de8. Justet, justet...

 

Vem fer pilarets d'entrada totes les colles alhora, que a la pista coberta era un infern de gralles ressonant dissonants cadascuna a la seva bola. El protocol d'actuació de la Trobada no el vaig acabar d'entendre (tampoc vaig preguntar gaire), però era semblant al del Concurs: tres grups de colles que actuaven en tres tongades diferents per cada ronda, i a partir d'algun castell de set —que no sé quin era, suposo que a partir dels bàsics de set— podien actuar en solitari, però després de la tongada conjunta, al revés que al Concurs, que les colles en solitari actuen els primers de la seva tongada.

 

A mi la Trobada del Baix és una actuació que m'agrada especialment. Hi han molts haters o bescantadors, que diria Verdaguer, de les colles petites, però a mi em sembla perfecte que hi siguin o siguem (nosaltres ens considerem colla mitjana, diguem-ne, però ves a saber). Una de les coses que m'emprenya una mica bastant és això que diguin que els castells tenen "més de dos-cents" anys perquè hi ha una referència en un diari del segle XVIII. Els castells no van aparèixer així com un bolet, són l'evolució dins d'un marc festiu d'una mena de figures que tenien una funció diguem-ne social dins dels pobles. Quan una d'aquestes estructures es va convertir en castell no crec que ho pugui dir ningú, ni els mateixos que ho van viure si ressuscitessin. Si van anar agafant volada és perquè eren una cosa de prestigi o el que fos; la rivalitat entre les colles vallenques ve de la rivalitat social d'aquella època, en fi, tot això és superbàsic. El que vull dir és que les colles petites i mitjanes fan la funció que fan dins del seu context social, totes són importants facin castells de cinc o de deu, i si les colles perden sentit dins del seu context, doncs que desapareguin i aquí no ha passat res. Hi ha gent que es posa les mans al cap veient colles petites fent mans i mànigues per alçar castells de sis; mira, si no t'agraden, no hi vagis, però a mi i a aquestes colles deixa'ns en pau, milhomes perdonavides trencapins. En fi, tant se val tot això, no sé ni per què ho escric.

A mi la Trobada del Baix m'agrada per veure com van aquestes colles petites que malden per sobreviure al Baix Llobregat, i com d'altres de més grans, com nosaltres mateixos, mirem de mantenir el nivell o superar-nos si podem. És també una diada diguem-ne pintoresca, en el sentit que hi han molts colors de camisa alhora, sovint força llampants, des del nostre blau elèctric fins al verd fosforescent de Viladecans. Deu ser la diada de l'any amb més colors diferents en la pinya d'un castell, més que al Concurs, perquè allà en general les colles s'ajuden poc. Una altra cosa que està bé és que a la Trobada ens ajudem en general entre les colles perquè no hi anem a competir, més aviat tots som força col·legues. Bé, no ho sé, que la Trobada m'agrada i prou.

Aquesta deu ser la tercera que organitzem nosaltres des que soc a la colla, que per cert aquest mes ha fet vint anys des que hi vaig entrar, un llunyà any 2004, amb vint anyets que tenia jo. El temps ha passat ràpid o lent, segons com t'ho miris, segurament fa vint anys no hi havia encara la pista coberta on vem acabar inserint el 4de8. Quan jo hi vaig entrar, la nostra era una d'aquelles colles petites que passava penes i treballs per alçar castells de set; l'únic castell superior als bàsics de set l'havíem fet el 2002 en una altra Trobada, a Sant Feliu, i el teníem penjat a la Closca com un castell mític que no sabíem si mai tornaríem a fer. Per sort, la colla va anar creixent, i una mica és un misteri per què nosaltres vem poder créixer i per què d'altres no, com això d'aquest any, que encara no m'ho acabo d'explicar. Hi han moltes possibles raons, però realment encara me'n faig creus i gaudeixo de cada moment, de cada 4de8, com si fos l'últim, perquè no saps mai quan el podràs tornar a fer, i és una cosa que em fa molt content i feliç. Encara estic eufòric.

Després d'aquesta tabarra, potser que parlem dels castells. Començàvem amb els pilars de 4 de totes les colles alhora, horrísona dissonància musical, i començaven les rondes. Nosaltres estàvem en el primer grup, és a dir, que havíem d'esperar que els de la ronda conjunta fessin els seus castells per alçar el nostre, que era el 3de7 aixecat per sota. Ara em posen a l'últim cordó, cosa que agraeixo, i el vaig poder veure força bé. No va ser el millor que hem fet, les darreres aixecades les vaig trobar una mica a sotragades, però tampoc em va semblar que perillés gaire. El tres es va assentar, com és habitual, i descarregat enmig dels càntics gloriosos de la colla.

 

La cosa se'ns havia posat de cara, però a segona ronda arribava l'important, el 4de8, que van decidir fer-lo a dins. Fer-lo a la sorra del parc no semblava gaire bona idea, i anar a davant de la biblioteca o a la pista vermella tampoc era gaire viable per diverses raons. Vem tancar el 4de8, crec que va pujar al segon peu perquè els segons no ho veien gaire clar, i des de dins de l'agulla el vaig veure molt i molt bé, realment li tenim la mida presa, era un 4de8 meravellós, però de cop i volta es va sentir una remor a plaça: la típica remor de castell desmuntat. Vaig sentir que el feien baixar i apa, adeu.

Jo no sabia què havia passat, al final em van explicar l'enxaneta no ho va veure clar i no va voler-hi pujar. Ho entenc perfectament, si ja soc un caguetes ara, de petit encara ho era més i jo no m'hi enfilaria, allà dalt, ni boig. I més si, pel que sembla, tens el sostre a tocar...

I en repetició el vem tocar, definitivament estem tocant sostre i ja es veu claríssimament que l'any vinent hem de fer la passa que ens falta i recuperar la torre i el tres de vuit. Però, pel que fa a ahir, vem haver d'esperar que acabés la segona ronda sencera i la primera tongada de la tercera per tornar a provar el 4de8. La veritat és que tenen uns collons i ovaris enormes, si haguessin decidit no tornar-lo a provar ho hauria entès perfectament, però també em fa la sensació que ara la colla va més per feina, no dubta tant, si tens un castell el tires i no t'esperes que estigui infinitament assajat o que s'alineïn els astres. O sigui que el segon 4de8 va tornar a pujar força ben quadrat, potser amb una mica més de tremolí que el primer i que els de Sant Mateu i el Concurs, però en tot cas va ser un altre 4de8 majestuós, amb bones mides i descarregat amb molt de marge, li tenim la mida presa. I esclar, aquest 4de8 quedarà per a la posteritat perquè l'enxaneta va tocar el sostre amb la mà. Quin orgull de colla, des de la pinya fins a la canalla, en fi, ja no tinc més paraules.

 

En la ronda de repetició vem fer el 5de7, que vaig veure una mica de trascantó des del lloc de pinya on era i em va semblar el pitjor dels tres castells. Va durar moltíssim, a l'enxaneta li va costar molt passar del tres a la torre, però bé, una mica de resistència i descarregat sense més complicacions.

En pilars, el de cinc, que va patir una mica més del compte —aquest sí que podria haver caigut— i corrents a veure el Barça. I quin recital, mare meva, quina pallissa li vem fotre al Maligne, una bona repassada, quatre golets i quart quatre de vuit de la temporada, ahir tot anava de quatres.

 

Quan va acabar el partit vem nar cap a la pista coberta, que hi havia concertet, i al final es va acabar obrint la Closca, però a aquelles hores jo ja anava amb les llargues, que es deia abans, i vaig anar a tancar les oques, que també es deia antes.

I res més, si a Sant Just per raons diverses vem haver de frenar una mica, ara a la Trobada hem tornat a agafar embranzida. Ens queden dues diades, ja veurem com acabem la temporada, però de moment l'eufòria està força desfermada.

L'actuació completa em costarà de trobar-la, sempre em passa el mateix amb les Trobades, sobretot amb algunes colles i amb els pilars, ja veurem si ho aconsegueixo. Nosaltres, com he dit, vem fer això:

Castellers d'Esplugues: 2ped4, 3de7s, id4de8, 4de8, 5de7, pde5

Pel que fa a les altres colles, és difícil seguir-les totes. Aquest any hi havia una colla nova que podia fer castells de vuit, Castelldefels. Ells actuaven després de nosaltres i el van portar en segona ronda, després del nostre intent desmuntat. La veritat és que veient-lo de prop no em va semblar gaire maco, ni de bon tros, tenia mides força dolentes i remenava bastant, o sigui que el van desmuntar amb dosos pujant encara, diria. Jo crec que si haguessin anat al límit encara el podrien haver carregat, però es veia indefensable per a la descarregada i assenyadament el van desmuntar. Havien fet un 5de7 molt maco en primera ronda i, així en general, és una colla que m'està sorprenent positivament, amb bons castells i aquest seny que abans no semblava que tinguessin.

De les altres, tampoc diré gaire cosa perquè no m'hi vaig fixar tant i tinc poca memòria. L'altra colla que podria haver portat castells de vuit, Cornellà, ara mateix no estan en el seu millor moment, és una llàstima, estaria molt bé que tres colles el poguéssim portar en una mateixa Trobada, seria molt divertit. I les altres colles, poc en puc dir, simplement repeteixo que és una actuació diferent i que a mi m'agrada força.

En resum, que m'agraden els castells. De fotos ara per ara només n'hi ha les de la Lídia, però per a la crònica he penjat les que hi han a xarxes. Salut i visca el Baixllo.

2024 Sant Just

El matí era d'un blau intens i rutilant que amenaçava calor, però no tot era una bassa d'oli en un llum, aquell diumenge d'octubre. La colla havia viscut en un petit oasi blau en què tot ens anava rodat, de Santa Magdalena al Concurs, però ahir a Sant Just les coses van tornar a la normalitat.

La normalitat és força avorrida i sempre passa el mateix i fot molta mandra. Aquell xardorós matí tardorenc els cargolins ens vem anar aplegant de mica en mica al voltant de Can Ginestar. L'any passat no vem trobar cap colla i vem haver d'actuar en solitari, enguany érem quatre colles. Es va demostrar la teoria que amb quatre colles es pot anar tan de pressa o més que amb tres, si totes quatre tenen un nivell solvent, van per feina i tanquen les pinyes quan la colla anterior està descarregant el seu castell. Ahir érem Bordegassos, Lleida, Sagals i nosaltres, i a dos quarts de dues ja estàvem fent els pilars de comiat.

Pel que fa a nosaltres, vem haver de descartar el 4de8, que semblava que podríem anar passejant pertot arreu, a causa de qüestions diguem-ne internes i també per problemes amb un segon, i segurament altres raons, però aquestes dues semblen les principals. A assaig de divendres la pinya de quatre no va anar gaire bé, més aviat malament. A mi em van canviar el segon i bé, la prova de pinya va arribar fins a quints molt incòmoda i tremolosa per totes bandes.

Així que vem fer els pilars d'entrada de dol en record de l'Agustí Forné. Obríem plaça amb el 7de7, una típica truita remenada i desavinent que des de l'agulla vaig presenciar bastant com un drama. Res no acabava d'anar-hi a l'hora, va semblar que s'aixecava força lenta, els rengles es desquadraven i els baixos patien i fins i tot cridaven. La cocció d'aquella truita va ser com un capítol de Kitchen Nightmares, diguem-ne. Les nostres fotos encara no estan penjades, les d'aquesta crònica són d'en Víctor Capdet, de Bordegassos, que ens les ha passades molt amablement.

Certament, com acostuma a passar, a la foto el castell surt força parat, però des de dins va ser una mena de tortura medieval.

En segona ronda trèiem un rengle per alçar el 5de7, en el qual em vaig tornar a esmunyir fins a l'últim cordó, des d'on vaig veure un altre drama, aquesta vegada encara més dramàtic: també va pujar força lent i la part del tres, que era la que jo tenia davant, ballava com un flam, segurament s'estirava per terços, però com que no em podia moure no ho vaig veure gaire bé. Fa anys que no caiem de 5de7, de fet només ens n'han caigut tres en tota la història; l'últim devia ser el de Sant Feliu, segurament. Però, tot i això, el de diumenge el vaig veure amb numbrus per fotre'ns-el per barret. Però es va salvar, esclar, i endavant.

 

En tercera ronda tocava el 4de7 amb agulla, que dels tres castells és el que va anar més tranquil. Des d'on jo el vaig veure no em va semblar tampoc el més maco del món, però sí molt més calmat i parat que els altres dos. El 4 es va carregar i descarregar, el pilar es va alçar puixant al cel blau radiant, i un altre més al sarró, el desè 4de7a de l'any, el 129è descarregat de la nostra història, visca Catalunya lliure.

Per plegar, pilar de cinc i, per comiat, dos pilars de quatre, i cap a la Closca a passar la tarda. I la tarda va anar passant, certament. La gran notícia del dia és que per fi vaig poder jugar a botifarra; vem enganyar l'Espada, que s'hi havia quedat a dinar i no es va fer pregar gaire per enredar-lo, però la veritat és que el suc d'ordi em començava a passar factura i els trumfos anaven a parar sempre a les mans del Rai i el Pepins; què hi farem! La cosa és que certament vaig beure massa suc d'ordi i el que va passar després no ho recordo gaire, com en els bons temps; emfí, haurem de tornar a fer bondat.

Pel que fa als castells, doncs, sembla que la cosa torna a frenar-se. Ja ens vèiem pletòricament eufòrics amb un 4de8 meravellós, amb la torre prenent forma i el tres com a assolible. Està bé recordar que tan aviat com puges pots tornar a baixar, suposo que no n'hi ha per tant i tot es redreçarà de seguida i continuarem amb la progressió que teníem, que era excel·lent, però la sensació d'ahir a Sant Just, en l'escala d'agredolçor, és força més agra que dolça, al meu paladar. Com la partida de botifarra: tant de temps volent-hi jugar, i quan per fi en fem una partida els trumfos se t'esmunyen. Emfí, lloat sia Jaume Barri, i aviam què passa en el capítol següent del Món d'en Beakman.

Les fotos ja les penjaran, n'hi ha algunes voltant. El resultat complet de l'actuació va ser aquest:

@Cargolins 2pd4 dol, 7de7, 5de7, 4de7a, pde5, 2pde4
@SagalsdOsona 3pd4 dol, 5de7, 4de7, 3de7, pde5, 2pde4
@bordegassos pd4 dol, 3de7, 4de7a, 4de7, pde5, 2pde4
@CdLleida 3pd4 dol, 5de7, 2de7, 4de7, pde5, 2pde4

Salut i castells i nyaputaspa.

2024 Escorxador de Tarragona

Això ho vaig escriure l'endemà de la fabulosa actuació cargolina a la Tarracko Harena Plassa, m'estava esperant que pengessin les fotos però triguen massa, o sigui que vualà.

Un Concurs més ha passat, un altre any que hi portem castells de vuit pisos des de l'últim 3de8 de la colla, al Concurs del 2018. Han passat sis anyets de no res i vet aquí que tornem a tenir el 4de8.

Encara no entenc com s'ha estat esdevingut, tot plegat: aquesta temporada ja hem descarregat tres 4de8, i els dos últims, sobretot el de Sant Mateu, amb unes mides precioses, paradíssims i del tot apamats. La sensació és que els podem tornar a fer com xurros, és a dir, com en els millors temps, que en fèiem cinc o més per any. Amb un 4 tan maco, el 3 no hauria de trigar a anar prenent forma. El 2de7 sembla que té altres problemes, ja veurem què passa. De moment aquesta és l'evolució dels darrers anys dels nostres castells màxims:

I encara falten actuacions importants del tram final, és per flipar mandonguilles. Ara mateix la trempera és màxima.

A l'assaig de divendres hi havia força gent i les proves van anar d'allò més bé, també, amb dues pinyes de quatre, la primera de les quals insultantment parada, una cosa increïble. També vem tancar dues pinyes de 9de7, i després de la segona el drama no era tan dramàtic. El 3de7 per sota ja el donàvem per descomptat...

A Tarragona hi vem baixar dos autocarts i a plaça érem unes 300 persones, un rècord històric immoderat i sobreabundant; el màxim devien ser poc més de 200 dels concursos de quan érem més gent, i em sona que en el nostre moment més daurat també vorejàvem els dos centenars per Sant Mateu. De camises pròpies (sense comptar samarretes d'amics i saludats) no érem tants ni de bon tros, uns 120, segons el meu informant. En tot cas, les sensacions són realment bones, estem en ple creixement, tècnicament som molt bons i el gruix de gent l'anem ampliant de mica en mica a assaig i plaça. Vaja, és que és per estar-ne eufòric, collons de déu.

Vem sortir de la Closca cap a quarts de dues aproximadament, a Tarragona hi vem arribar pels volts de les tres de la tarda i vem estar fent temps mentre no engegaven les cercaviles eternes per l'Eixample tarragoní, que és hòrridament horrible, espaventable, efectivament. L'entrada a plaça, fent temps al túnel, sempre és curiosa, com entrar al circ romà perquè t'escorxin de viu en viu, sempre esperant que el terra de la plaça de braus encara sigui de terra, com abans, i sorprenent-te perquè el van fer de ciment o el que sigui ja fa la tira d'anys. Vem anar al nostre raconet amb una taca blava més gran que mai i a esperar que acabés d'entrar tothom, que cantéssim Els Segadors i que anessin passant les rondes.

Jo no recordo mai quin és el protocol, d'aquí dos anys segur que ja l'hauré oblidat, si no el tornen a canviar, perquè les cinc o sis horetes d'actuació es fan eternes. En resum, aviam si ho puc explicar en dues frases i s'entén: hi ha cinc rondes de castells, només els tres més grans puntuen; les colles es divideixen en dos subgrups, i aquestes colles actuen conjuntament amb les del seu subgrup si no fan el 3de8 o un castell superior. Diria que ho he escrit aproximadament en dues frases.

Nosaltres formàvem part del segon grup i, per tant, havíem d'esperar que actués el primer i les colles del segon que anaven per separat. Això es tradueix que si fa no fa cada ronda dura una hora, que resulten en les cinc o sis hores d'actuació finals. Jo crec que difícilment es pot escurçar aquest temps si no es prenen decisions dràstiques, com ara fer un sol grup i que tots actuem alhora, i que els castells en solitari siguin del 2de8f en amunt en la jornada de dissabte, o que en comptes de 18 colles dissabte en siguem 12, per exemple. Però dubto que ho vulguin fer, això.

De fet, la durada del Concurs és proverbialment llarga, com la dels dies sense pa, la vida de Matusalem o la tita de Messi. Forma part de la seva gràcia, avui sentia que ho comparaven amb la Superbowl i una mica poder és així: és passar-se tota la tarda en un estadi a l'estil nord-americà, menjant hot dogs i atipant-te de cervesa. Si hem de convertir els castells en un producte més de la societat de consum, fem-ho bé.

L'altra gràcia és que, com que es fa tan llarg, tens temps per beure moltes birres i parlar amb molta gent. Com que, d'altra banda, nosaltres som una colla que normalment ho fem ràpid i bé, com la cançó de Quimi Portet, que maten els dimarts i els divendres (com els nostres dies d'assaig, per cert), deixem el tema tancat en tercera ronda i tenim, per tant, un parell d'hores lliures fins que no fem els pilars de comiat i donen els prèmits i ens deixen fugir de la TAP. A partir de la tercera ronda les colles que absurdament volen guanyar la jornada del dissabte comencen a esbalçar-se timbes avall. En fi, que dissabte hi va haver la típica ensulsiada de torres esbotzades de totes les maneres imaginables, i ho anàvem comentant a fora tot fumant, mirant la pantalla gegant tranquil·lament, mentre durava l'arreplega de llenya per l'hivern. Esperem que tothom estigui bé i no sigui res, en qualsevol cas.

Cap a les 16.30 havien de començar els castells en solitari de la primera tongada de la primera ronda. Aquesta ronda es pot dir que va anar molt bé i s'hi van plantar molts 4de8 de moltes coloraines diferents. Nosaltres sortíem de 3de7 aixecat per sota. Jo era partidari de començar de 4de8 per diverses raons, però també tenia lògica obrir amb el 3de7s, o sigui que endavant les atxes. En aquest castell jo era a l'últim cordó de molts cordons i, per tant, vaig mirar-m'ho completament fora de la pinya.

Les fotos són pantallassus de mòbil del post d'Instagram, passo de complicar-me més la vida. El que vaig veure dissabte a plaça va ser que el 3de7s va pujar molt bé fins a l'aixecada de l'últim pis, que li va costar una mica més i es va alçar una mica tort i a batzegades, però no va semblar gaire perillós vist des de fora. La marea blava es va tancar entorn del tres que semblava un tsunami i apa, descarregat, el segon de l'any. És un castell que enguany només hem fet nosaltres, al Concurs evidentment només hi va haver el nostre; és una construcció que, entre que és cara de veure i que és diferent, és força espectacular, esperem haver contribuït amb la nostra goteta blava a l'espectacle casteller més gran del món.

I aleshores començava la segona ronda en algun moment indeterminat, segurament cap a les sis (hi ha un minut a minut de la diada que ho confirma), l'hora del nostre 4de8, que, com deia, de cop i volta tenim esplendorosament bonic, amb uns assajos espaterrants, un carro gros que per festes feia fàstic de com de bé estava, o sigui que jo hi tenia tota la confiança del món.

El primer peu vaig notar que estava força tancat, però els segons no eren del mateix parer, o sigui que en vem tancar un altre de més estret encara. El castell va pujar una mica més mogut que el de festes, va perdre una miqueta les mides, no era tan còmode com a mínim des d'allà dins a l'agulla. El rebombori de la plaça i tota la pesca segurament hi van ajudar; també, que és impossible fer-los tots tan perfectes com el de festa major. En tot cas, la sensació va ser novament que el fem bastant amb la punta de la poctlla, que el tenim per fer-lo sempre que tinguem prou pinya, que dissabte va ser una roca. Ni en els meus somnis més humits a començament de temporada m'hauria esperat això, la veritat, encara em faig creus que hagi pogut tornar a cridar d'alegria dins d'un 4de8 descarregat a la plaça de toros de Tarragona.

Encara quedava l'últim castell, el 9de7, aquesta mena de truita de moniato radioactiu o el que sigui. A assaig em va passar allò que em passa últimament quan em posen de lateral en coses semblants (el cinc i el set, bàsicament), que, segons com, m'hi sento com atrapat, amb una mena de claustrofòbia que cada cop m'afecta més, ja veurem com acaba això. El cas és que li vaig dir al Txus que a assaig encara, però a plaça no m'hi veia amb cor i que sortiria volant de la pinya si no trobaven algú altre. I em van posar d'agulla al tres.

 

És un castell tan estrany que no sé ni què dir-ne. Fer un tres sense dosos és molt ràrut, veure com van les torres em costa una mica pel desori desfermat. En general aquest castell l'havia anat veient amb poques probabilitats d'èxit perquè només l'hem assajat dues setmanes, amb pinyes per seccions i només les dues proves de pinya sencera de divendres.

A plaça el tres el vaig veure molt sòlid, les torres que vaig poder veure no em va semblar que patissin gaire, però ves a saber, i en general es va fer força àgilment. És a dir, tots els drames que ens havíem imaginat —que duraria tres hores, que tothom patiria moltíssim en contorsions inversemblants, que es deformaria per totes bandes—, si més no des d'on jo el vaig viure, no es van fer realitat, i a les fotos que he vist fins ara també sembla prou maco, dins l'aberració que és aquesta truita mutant. I d'aquesta manera i no de cap altra ens vem ficar el segon 9de7 de la història a la butxaca i ja podíem anar al bar tranquil·lament sense mala consciència.

La meva atenció a la resta de colles a partir d'aquí va minvar molt, en tot cas van ser unes dues hores d'anar amunt i avall i xerrar amb aquest o aquell. I d'anar reflexionant que som molt bons, esclar; l'Adalid em va dir a fora fumant més o menys el mateix que ha escrit a Instagram; l'havia copiat aquí però tant és, en resum diu que som molt bons amb dosis d'èpica d'aquelles que de vegades et fa caure la llagrimeta i de vegades notes la sang que et bull de ràbia que no saps que tenies per llà. Està molt bé, potser l'aprofitaré per la revista.

Per la meva banda, també vaig fer una mica de recerca sobre el 9de7 (ja veurem si la publico per alguna banda); l'estructura del 9 es veu molt poc per places, però aquest any ha sigut notícia perquè Vilafranca ha carregat el de nou pisos folrat, un castell que no s'ha descarregat mai encara i que ha sigut tot just el segon. Els verds l'han fet amb tres aletes per estalviar temps (el que van carregar fa dos anys era amb una de sola); el nostre el vem fer com marquen els cànons, amb una sola enxaneta (això del nombre d'enxanetes també és curiós).

S'ha de dir que, tot i que és un castell que no es veu gaire, en aquest Concurs se'n van veure tres, incloent-hi el nostre; sens dubte perquè val molts punts, és el castell més ben valorat abans del 2de7 i en alguns rànquings l'he vist que el consideren també castell de vuit, com la torre. Fins i tot va haver-hi una època que el 9de7 per punts estava per sobre del 2de7 i just per sota del 4de8; va ser quan el va fer Vilafranca a finals dels 80, l'hi van posar punts, etc. Tot això ara no toca.

Parlant de punts, aquest Concurs torna a superar la nostra anterior actuació postpandèmia, la d'aquest Sant Mateu, perquè el 9de7 val força més que el 7de7 (aquesta diferència de punts també ens ha fet guanyar posicions en la classificació general, que són més calerons). En tot cas, l'última millor actuació continua sent la del Concurs del 2018, aquella del 3de8. Sobre la classificació, hem quedat 20ns a la general, està molt bé, nosaltres normalment estem entre la 20a i 25a posició en el món casteller, segons el rànquing, etc. Som a la banda alta d'on acostumem a moure'ns en un moment en què també moltes del nostre nivell estan pujant. Podria mirar-me més tot això, però és massa feina.

Estem en ple creixement, les sensacions són boníssimes i sembla que ara mateix, si anem consolidant gent, podrem ser oficialment colla de vuit força aviat, la temporada vinent (s'han d'haver fet no sé si set castells de vuit en dues temporades perquè la CCCC te'n consideri, que bàsicament afecta per qüestions d'assegurança).

Una cosa que em fa ser molt optimista és el creixement social a Esplugues; que les entitats ens facin costat i vinguin a fer pinya amb nosaltres. Qui més s'ho ha currat és el Txus, parles amb gent la Coordinadora d'Entitats o de Festes i diuen que li hauríem de fer un monument a la Closca.

Una altra cosa que em sembla molt important és que el nou alcalde, l'Edu Sanz, i alguns regidors vinguessin amb nosaltres amb samarreta blava i fessin pinya. Devia ser el primer o gairebé el primer acte públic de l'Edu després de la seva investidura dimecres passat. Espero que sigui més que un gest i que les relacions com a mínim es normalitzin. No tenia cap sentit el que passava fins ara. Les declaracions a Esplugues Digital sembla que van per aquest camí, esperem que sigui així i com a mínim tapi les goteres de La Nau.

I res més. A mi el Concurs com a concepte no m'agrada gaire; a més, afecta la resta de temporada, és omnipresent, etc. Però és evident que històricament ens ha anat molt bé i que ens fa créixer com a colla, que hi anem a fer el que tenim i no estirem més el braç que la màniga, etc. En fi, pensava sobre aquestes coses, sobre l'espectacle del Concurs i anava esbalçant-me timbes avall i tant se val. Putu Concurs, i fins d'aquí dos anys.

Les fotos i els vídeos els penjaran als llocs habituals. De la nostra actuació només falta el vano de 5 de comiat, que deixo aquí. Salut i castells i visca la terra lliure.