Vaig anar ahir a la diada de Ganàpies. Enguany només he anat als dos assaigs d'aquesta setmana i al primer de tots. Definitivament, sóc un ésser estrany allí.
Ganàpies està canviant moltíssim els darrers temps. Ahir fins i tot la cap de colla d'Arreplegats ens va felicitar... pels castells. Sembla que de bon grat, sense ironia. I si l'enemic et felicita és que hi deu haver una cosa que no acaba de rutllar.
Vem obrir l'actuació amb el 5de6. Faltava un baix i m'hi van posar a mi. La pinya estava molt mal lligada, i es va quadrar el castell a ull per dues o tres persones diferents. Jo estava a la carregada de la torre. Vem haver de desmuntar el primer intent, i seguint l'estil de la plaça del Blat, vem repetir intent tot seguit. El segon sembla que estava millor quadrat, però la meva part de pinya estava de pena. Hi ha gent que no ha fet mai de crossa que s'hi estrenava, i fet i fet, a assaig mai s'ha lligat un cinc. Pel que m'han dit, el 5de6 ha estat molt bé i molt parat.
A segona ronda hem carregat el 2de6. Aquí jo feia de terceres mans. La torre ha pujat dreta, una mica descompensada en alçades, i a la descarregada ha patit un parell de batzegades. Un dels dos baixos ha perdut la posició, el pou de la torre se l'ha empassat, i tot se n'ha anat avall. Tothom llevat d'ell coincidia a culpar-lo de la malvestat: la pinya estava molt millor, el tronc havia aguantat força bé.
A tercera ronda han volgut provar el Pde5. Tot just quan l'enxaneta passava la motxilla, el pilar s'ha trencat per dalt. També semblava que el tronc estava bé, però ja se sap, que el moment crític és quan l'enxaneta passa la frontera. Pel que sé, els assaigs no donaven prou garanties (ni de bon tros) per descarregar-lo, i malgrat algú del tronc pensés que era factible, també era evident que era una temeritat.
A repetició hem desmuntat el 4de6, i tot seguit, estil Valls, l'hem repetit, fet un bunyol, però descarregat. El 4de6 blindat ha romàs blindat, però ben rebregat. I hem acabat amb un pilar de quatre que ha sortit volant, i algun pilar novato.
En total, tres llenyes (2de6c, iPde5, Pde4c) i un intent desmuntat de 5de6. El problema que veig amb Ganàpies és que es vol forçar molt i provar castells massa al límit. Hi ha un grup de castellers que són a la colla a fer castells, quan aquesta colla era simplement una colla d'amics que feien castells, que si queien era perquè anaven borratxos. Ara caiem perquè volem provar coses que o bé no hem assajat prou, o bé no en tenim la capacitat (per exemple, no tenim prou pinya, o no l'hem poguda assajar). El problema és que hi ha gent que deu volguer assemblar-se als Arreplegats, i per això quan la cap de colla verda ens ha felicitat, he vist que alguna cosa no va bé. Hem tirat pilar de cinc en ronda de castells, hem caigut tres vegades amb algú mig lesionat. Ganàpies està governada per la Tècnica i el tronc: ganàpies és una cap de colla i un tronc titular. És una mena d'aristocràcia castellera: mana qui puja al pilar de cinc i algú altre de tronc més la cap de colla. Això és als antípodes del que era Ganàpies fa tres anys, tot i que sigui més o menys corrent en una colla castellera normal.
La festa va seguir la mateixa pauta de sempre, amb un cantant diferent però que es copiava d'en Jaume Barri. Aquest cop ha faltat menjar. Feia molt de fred. He agafat una sola Revista, que està bé. He menjat un pastís de maria que no m'ho ha semblat, però m'ha esqueixat el cap. He començat a pensar coses molt estranyes, i he enfilat al tren. Allí he mirat els passatgers i tots em semblaven estranys. Un home semblava molt amoïnat per alguna cosa, no parava de fer jocs de mans, i joguinejava amb l'anell de casat. L'he mirat als ulls una altra vegada, ràpid i furtiu com abans, però llavors he topat amb els seus ulls esbatanats que em fitaven amenaçadors. M'he cagat i he mirat cap a una altra banda, i hi havia un noi d'uns trenta anys parlant un català molt xava per telèfon. Es menjava les ungles sistemàticament, bellugava la cama amb insistència, i quan ha penjat el mòbil n'ha agafat l'altre i s'ha posat a xerrar un altre cop. Amb l'altra mà, potinejava el mòbil. Quan ha acabat de parlar, m'ha semblat que els seus ulls verds em fitaven, amenaçadors. M'ha semblat que estava rodejat de psicòpates i mafiosos, i he tingut pensaments anihiladors que m'han immergit en una mena de desesper existencial, on res no estava bé ni encaixava jo enlloc. El meu jo s'enfonsava en un pou i perdia la meva imatge, no sabia on era —ni què hi feia— ni qui era, i, si era alguna cosa, era un mort en vida o una ànima en pena en un món de mafiosos i de boigs, hostil i desconegut, un esbarzerar on, per no morir desagnat i esgarrapat, el millor era quedar-se allí on era, quiet, desapercebut, a l'ombra al marge de tota la resta.
He pensat que hi ha una tendència natural a la formació d'oligarquies. Que hi ha gent que pel sol fet de ser com és, té tendència a imposar-se i a destacar-se damunt dels altres i transformar l'entorn perquè respongui a les seves necessitats o anhels o voluntat. Aquests aristòcrates s'ajunten amb altres aristòcrates i formen l'oligarquia aristocràtica i un govern al marge del govern legítimament constituït. Amb la seva capacitat de fer-se sentir, l'oligarquia diguem-ne carismàtica és qui decideix què es vol fer. L'oligarquia no fa el pallasso amb la resta de la massa, s'hi contraposa i creu sempre que té la raó. La massa accepta resignada, o potser entusiàsticament, o potser per pura ignorància, allò que l'oligarquia decideix. Només algú amb prou personalitat pot situar-se al mateix nivell i influir en les decisions. L'oligarquia no voldrà perdre poder, però pot ser que accepti la nova veu com a veu capacitada, i l'inclogui en el cercle reduït i excepcional.
Bé, aquestes són coses que suposo que el pastís de maria, i la cervesa, em van fer pensar ahir.
