Doncs finalment m'està sortint una revista improvitzada o improvisada pels Castellers d'Esplugues, perquè ja m'han aparegut vint-i-cinc articles i si volgués en podria fer una com cal, però com que no tenim diners perquè ens tenen a pa i aigua, el primer que he escrit ha estat l'editorial amb molta mala hòstia i que espero que superi totes les censures, i per això la poso aquí a prova, perquè així, si s'escau que la llegeixi el Conqueridor, em pugui dir alguna cosa, però jo no la tocaria. I sense més preàmbuls la copio tal com la tinc ja muntada a la maqueta de l'esmentada publicació.
Teniu a les mans un Peus Negres intempestiu, perquè com diria aquell, això «ara no toca», perquè com tothom sap la revista surt sempre per Nadal. Així, aquest Peus Negres extemporani, com aquelles consideracions nietzschianes, completament bèl·liques segons el seu Ecce Homo, cau ara com una tempesta de goig, gaubança i joiosa benanança per fer tronar i ploure i anunciar, com els genets bíblics, que som en una nova aurora en què hem esdevingut, finalment, colla de set i mig!
Aquest Peus Negres de setembre ve, per tant, a anunciar, com l’arcàngel Gabriel, la vinguda d’un nou Messies, anomenat 5de7, que ens ha de mostrar el camí del regne dels somnis aquells que tant hem somniat i que ara s’obren pas entre els núvols —i és per això que surem en un núvol. Celebrem amb aquest Peus Negres celebratiu l’alegria del 5de7, si algú encara segueix el fil de l’Editorial.
El Peus Negres celebratiu és un Peus Negres fotocopiat, perquè com sabeu els diners per socialitzar la cultura arriben amb comptagotes. Deia «l’homme le plus important de la terre après le Père Eternel», és a dir, Francesc Pujols, «el xofer de Déu» segons l’eminent Pompeu Fabra, que «cal propugnar per una elevació de la cultura general, sobretot de les masses, que faciliti els sentiments de tolerància i de respecte a les idees i a les persones» perquè «en l’escala de les valors humanes els graons més alts són els més lúcids, els més conscients, els més coratjosos i, entre ells, hi ha la cultura, que és no solament un triomf sobre la brutalitat primigènia i els instints animals, sinó la “presa de consciència” del que significa ser home, tant en les seves limitacions com en les seves possiblitats.» Perquè, si l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya es caracteritzen per estar a la cua de l’OCDE en la despesa en cultura i ensenyament, segons un recent estudi de la Fundació Jaume Bofill, és evident que a nivell municipal el foment de la cultura està a la mateixa alçada. I així anem, amb revistes fotocopiades com si fóssim a la postguerra, cosa que és només la punta de l’iceberg de l’estat de les coses i que no tenim espai, ni és aquest el millor lloc, per exposar.
Per fortuna, i segons el mateix Francesc Pujols, hi ha gent, com en la nostra Colla, que són les «excepcions» «destinades a salvaguardar l’honor de la Humanitat i el seu futur, perquè es tradueixen en actes d’abnegació, de sacrifici i del més sublim desinterès», sense la qual cosa hauria estat impossible créixer com a grup solidari amb uns objectius comuns, com una petita societat. I si el socialisme fos alguna cosa més que una utopia o una etiqueta per anar pel món, jo crec que el nostre seria el millor exemple i prou perquè la Colla és manté al marge de la política i no ens estàvem referint a cap persona ni organització en particular, sinó que només aixecàvem castells de cabòries en general sense cap segona intenció.
Per acabar citarem la definició de Bellesa de Milà i Fontanals, en què es desenvolupa la ciència universal catalana fundada per Ramon Llull: «Bellesa és harmonia vivent». Perquè què és el nostre 5de7, sinó el millor exemple de la definició del vilafranquí? Doncs esperem que seguim portant la bellesa arreu, i visca els Castellers d’Esplugues.
