Un mes més tard, tornàvem a posar-nos la camisa blava per anar a fer castells. Un altre diumenge que coincideix amb jornada electoral, molt poc interessant per a la majoria. Ni els militants hi militen. És un desastre.
Fugint dels col·legis electorals —de fet, jo ja havia votat, com un bon imbècil— aterràvem al bell municipi anoienc del Bruc, amb vistes magnífiques a Montserrat, a l'Ordal i a l'Autopista, envoltats de timbalers, geganters i barretinaires que celebraven l'efemèride del Timbaler del Bruc, qui foragità els gavatxos traïdors i efeminats. I jo pensava que els francesos van permetre l'edició en català quan van ser a Barcelona, que van portar el liberalisme i que s'hi podrien haver quedat una temporada.
Érem poquets i amb prou feines teníem gent per tancar el 4de6a. Força limitats, doncs, hem començat pel 2de6, no especialment pletòric: si bé la torre no acostuma a presentar problemes, aquest cop ha calgut lluitar-la més del que és habitual. A segona ronda el 3de7, que de mides no estava massa malament i que ha estat prou ràpid, però que en tot cas ha calgut defensar força, també a nivell de pinya. Si bé no tremolava massa i si bé no ha patit massa, tampoc no ha estat massa lluït —però d'aquí a dir què és el que hi fallava, ho portem magre, que no disposem de declaracions ni fotografies.
A tercera ronda hem afrontat el 4de6a, que ha de ser el de 7 d'aquí set dies. De pinya anàvem massa curts i la prova no ha estat massa lluïda, tampoc, però aquest castell no ha rondinat tant com els altres dos, o si més no ha semblat molt més plàcid.
I, per finalitzar, un altre pilar de cinc, el cinquè de la temporada en cinc diades, cosa que és realment excepcional en nosaltres: és la primera temporada de la nostra història en què el despatxem a cada ocasió. Cal dir, però, que en la sortida anterior ens havia caigut (era un vano, el segon vano espluguenc de la història) i que aquest d'avui ha emanat sensacions d'inseguretat i d'haver de suar la cansalada. Hem notat un segon molt bellugadís i desequilibrat que ha hagut de pencar molt per salvar-lo. Potser exagerem, però diguem que no ha estat el pilar de cinc més sobrat del món.
Lluny queden, però, aquells castells descarregats «a la vallenca», «vellejants», com flams d'ou i assolits al darrer alè. Ara els castells, generalment, es descarreguen sense tants escarafalls. Però, si volem esfondrar el nostre sostre, podrem seguir així? Ja veurem si reneix l'esperit vallenc —del qual jo sóc admirador dins uns límits, malgrat que jo mateix no prediqui amb l'exemple— i aguantem estoicament els vents de futures maltempsades.
Esplugues: 2de6, 3de7, 4de6a, Pde5
Moixiganguers: 4de7a, 5de7, 4de7 Vano de 5.
