Hem certificat avui davant la Biblioteca d'Esplugues que aquesta és, de llarg —a molta distància—, la millor temporada de la nostra història. Ho és perquè els números canten, però també per la forma de fer les coses, que en definitiva està fent progressar la colla. La meva percepció és que hem deixat de ser la colla hippy xirucaire de l'àrea metropolitana i que ara tot plegat és més professional. I jo segueixo pensant que això, per bé que d'una manera o d'una altra és conseqüència del creixement persistent dels darrers anys, és degut en bona mesura al fet que alguns dels que estan al capdavant han vist i viscut altres procediments en altres colles castelleres, tenen una perspectiva molt més àmplia i tenen més propensió a trencar amb inèrcies del passat. I, de fet, el cap de colla és el que menys quadra en aquest sentit, però tots els que l'envolten sí: la relació amb les altres colles és tan profunda que en alguns casos ha arribat al llit.
Aquest aspecte jo sempre l'havia considerat una qüestió fonamental per superar-nos, i ha calgut la renovació esmentada perquè sigui una realitat. Sempre havia trobat que Esplugues es tancava molt en ella mateixa, que no coneixa gaire bé què feien les altres colles, i ara és diferent. També és diferent, però, el volum de gent jove de la colla: s'ha rejovenit moltíssim en pocs anys, i ha estat un altre factor cabdal. La tècnica actual és molt jove. Ara hauria d'entrar algun d'aquests a la Junta i renovar-la profundament, perquè fot un tuf de naftalina que no s'aguanta.
De tot això, jo no he fet absolutament res. Jo només tinc aquestes opinions, però és impossible que entri mai a l'equip de tècnica i encara més que faci de catalitzador per transformar la Junta. Com en tota la resta de la vida, jo només sóc un observador que rondina de vegades i que amb prou feines diu res. No sabria per on començar, jo, si hagués de materialitzar alguna de les meves idees. En el fons sóc només un idealista, incapaç per a l'acció, en totes les facetes de la vida.
Feta aquesta reflexió que a ningú no importa, reprenc la crònica, o la començo. Avui era el dia de certificar que aquesta temporada torna a ser històrica. Fa un parell d'anys vem arribar a estiu amb els deures a mig fer i vem haver de deixar-ho tot pel setembre: en aquella època, es tractava només de recuperar bé el 3de7, de tornar a fer el Pde5 i, potser, de plantejar el 4de7a. La temporada va acabar amb el rècord històric de castells de 7 fins al moment (16) i amb un intent de 4de7a molt prometedor, però amb un únic Pde5: el carregat a la diada del Gall.
Just un any més tard, recuperàvem el Pde5 també al Gall: el 2008 vem aconseguir sis pilars de 5, tot un èxit. Enguany, amb el d'avui, ja en tenim set al sac. Avui, per tant, el repte no era el pilar ni consolidar els castells bàsics de 7, sinó que era el 5de7, castell inèdit fins l'any passat. Ha estat la rúbrica d'un primer tram de temporada esplèndid: 14 castells de 7, entre els quals un 4de7a i el 5de7 d'ara.
El Cinc l'hem tirat a primera ronda. Els assaigs havien anat molt bé, el tronc era molt sòlid i havíem pogut fer alguna prova de pinya, fins i tot. Val a dir que l'hauríem d'haver assajat una mica més, potser, la pinya. En tot cas, era el moment de dur-lo a plaça, sense cap mena dubte. De mides semblava que estava bé, i al segon peu s'ha alçat, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig s'ha accentuat, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya l'han hagut de treballar una mica, i finalment ha estat una realitat. Visca!
A segona ronda, el 3de7, que pel record que en tinc ha estat el més tranquil dels tres castells. En tot cas, avui estava escrit que no en faríem cap de ben parat i, també al segon peu, l'hem bastit amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que ha estat un festival. La raó? Potser relaxament, o potser que no estava gaire ben quadrat, o que en el tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre s'ha anat muntant amb moviment i ha anat perdent les mides progressivament; un baix ha patit molt i s'ha enfonsat una mica, algun segon estava mal lligat o perdia mides, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l'infern. El 4de7, retort i torturat, però, ha estat també descarregat, amb molta lluita, també. Ha estat, pel meu gust, el més divertit de tots tres, tot i que, esclar, el primer de la sèrie ha estat el més important i emotiu.
Finalment, el pilar de cinc ha estat, a diferència de tota la resta, completat molt folgadament, i això que també tenia canvis: l'enxaneta habitual havia hagut de marxar i s'hi ha estrenat un nano nou al pilar. Ha estat bufar i fer ampolles: s'ha fet fàcilment en un tres i no res i ha posat punt final a una actuació brillant que ens deixa molt bon regust per tot l'estiu per tal d'afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà. Veurem aquest any el 2de7?
