O sigui que passem a la Professó del Ferro. Ens vem aplegar cap a l'hora convinguda i la bóta va començar a rajar el nèctar dels déus. La comitiva va començar a avançar a ritme etílic al compàs de la música electrònica tradicional d'en Casellas. Les colles participants ocupàvem l'antiga carretera Reial, avui escenari de grans destrosses urbanístiques, i més que se'n seguiran, i finalment vem arribar a l'entrada del carrer de Montserrat, on vem seguir empapussant-nos el nèctar dels déus i vegilant de no esvarar per no caure de cul a terra amb tant de ferro a les venes. Finalment va arribar el nostre torn: a la cruïlla amb el torrent d'en Farré (ara reanomenat «parc dels Torrents») vem muntar el pilar, que va començar a caminar a pas ferm fins a la biga de la pujada, on es va desmuntar un pis, va avançar uns metres fins a l'altra biga (o arbre) i va tornar a pujar un pis més. Vem acabar el tram de carrer que ens restava, vem girar a la plaça de l'Església (que per alguna raó no es diu així) i el vem descarregar.
Vem acabar d'escurar la bóta, els Diables van cremar i jo vaig passar per casa un moment i vaig tornar a l'hora que començava, gairebé, el concert de l'orquestra All i Oli. I com que no tenia casa, quan la música va acabar una mica abans de dos quarts de quatre vaig guillar. Per cert, molt maco el concert.
L'endemà el sol era radiant i era el moment de la diada castellera de Santa Magdalena, reanomenada Memorial David Carreras (jo no he sigut mai gaire partidari de nominalitzar coses que ja tenien un nom «natural» d'entrada, com la plaça de l'Ajuntament i la de l'Església, i això també val per a les actuacions castelleres, però bé). Érem els primers en l'ordre d'actuació (això ha canviat força aquesta temporada; fins aleshores teníem una tirada malaltissa per la tercera ronda) i van decidir que el 7de7 obriria l'estoig.
Era la primera truita de la temporada; a assaig havíem preparat el tronc però la pinya l'havíem deixada per a la plaça. En fi, com tothom sap, el castell s'aguanta sol, hi puja molta gent i és una cosa afrosa de no dir. Aquest castell va pujar força bé de mides i no es va remenar gaire, va ser una truita típica i tothom en fou fort gaubat. En segona ronda portàvem el 5de7, que sembla que a terços del tres es va obrir força. El cas és que des de l'agulla de la buida el vaig veure d'allò més bellugat. Si per fer la truita cal trencar els ous, sembla que per fer el cinc calia remenar-los ben sacsejats; en tot cas, després d'alguna estrebada d'aquelles complicades, es va salvar i es va poder descarregar. Gaubeu-vos-en, infeliços!
En tercera ronda vem descarregar el novè 4de7 amb agulla; en tenim onze: un de carregat i un altre de desmuntat (és a dir, realment en tenim deu). Aquest 4de7a diria que no va tenir gaire història, es va descarregar sense complicacions i apa, tots ben gaubats. Per plegar, un pilar de 5 i cinc pilars de 4. Segons sentia, hi va pujar molta canalla, tant a castells com als pilars, per exemple la Carla del Masche, i pel que fa a la resta, doncs no sé: un bon tram de temporada, amb la torre recuperada després de tres anys, tot i que només carregada, i molt bons registres de castells, però amb una mena d'ambient estrany, o enrarit, com una mica cansat, o sense moltes ganes de tirar endavant, o una remor somorta de rondineigs constants. Pel que fa a mi, necessitava d'una puta vegada vacances castelleres, desaré la faixa ben amagada i fins al setembre.
Vaig passar per casa una estona per fer-me veure i vaig tornar a castells, on hi havia paella «nova»: els pares del Txus són el nou fitxatge, per molts anys! Gran gaubança general! Vem jugar una partida a la botifarra, que ara no recordo com va acabar (vem guanyar nosaltres?) i van estar cantant glosses molta estona, fins que vaig veure que havia de donar menjar al gat i me'n vaig anar. Dilluns, festa de festa. Dimarts era Santa Magdalena, patrona del nostre poble. Cap a les sis estàvem convocades les colles; jo hi vaig arribar una mica abans de dos quarts de set, però fins a les set no va començar la cosa. Per fer temps, vaig sortir a passejar pel parc de darrere l'Ajuntament, vaig mirar el cel entre les fulles i vaig tornar quan ja començaven les entitats els seus balls. Vaig estar escoltant la banda de música, que tocava molt bé els balls propis d'Esplugues, i després de la Sardana dels gegants va ser el torn del Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues, interpretat amb mestria, etz. Recordem que els pilars caminant són força lents i que els bons temps de l'Àdal i la Mar girant com bojos són, de moment, un feliç record llunyà.
La cercavila va ser lenta com un dia sense pa. Com que som els últims, no engeguem mai; així que vaig anar endavant i endarrere, vaig anar fent alguna birra i finalment, quan per fi vem arribar a Can Tinturé, eren ja pràcticament les nou i vaig decidir anar a sopar. Vaig tornar cap a un quart i cinc de deu just per veure el pilar caminant pel passadís que ens fan els Diables. Aquesta vegada hi havia el Paco de segon i no va caure, a diferència dels darrers dos anys. Tot seguit foto de grup i ofrenes a la patrona.
Enguany vem estar a punt de no entrar-hi per culpa del mossèn: la història és antiga i la coneix tothom, o sigui que prout.
Aquesta vegada el malparit estava assegut rere l'altar amb dos eclesiàstics més que ni fava de qui eren, i semblava més difícil col·locar-se rere l'altar, que és el que sempre faig. D'altra banda, preveient que les entitats de cultura popular no hi entraríem, havia convidat altra gent, com els amics de la música i els aragonesos, etc., que en general van estar molt bé i van fer molta via. Quan es va muntar el pilar em vaig posar com sempre radere l'altar i clic, clic, clic, el Macis molt fort fent el pilar amb un mocador de Motorhëad (jo duia la samarreta satànica del disc Diabolis Interium) i així es va acabar la història.
A fora, com sempre, ens esperaven els Diables. Quan sortíem pujaven del carrer de Montserrat Diables amb cucurulla blanca que portaven un diguem-ne pas de professó amb una mena de verge, ciris col·locats en ampolles de vidre de cervesa i dues banderetes espanyoles, mentre altres diables cridaven «Viva la Virgen!». Sembla que a alguns dels que sortien de l'església no els hi va fer gaire gràcia, però estava bé.
I van començar el versots. Van destapar el cap de la marededéu i era la Pilar Díaz, a qui van repassar de valent. Els versots els vaig veure millor que els anys anteriors; la majoria els van dir de memòria i força ben recitats, van tenir força gràcia i van anar tocant totes les tecles: des de l'Ateneu acabat d'inaugurar al mossèn, les entitats, l'Espluga Viva i el Pla Caufec. En aquest sentit, l'Isaac va llegir amb llàgrimes als ulls un text que em sonava d'alguna cosa però que no sabia de què: era el versot que havia llegit el Joan Pastor feia dos anys en suport als encausats pel Caufec. Un altre moment molt emotiu va ser l'homenatge que van fer a la Dolors, tècnica de cultura i mare de dos diables fotuts pel Caufec: el Vinyoles li va fer una versió del Dolors dels Manel amb molta gràcia i ukelele.
En acabat, alguns vem passar per l'Ateneu, però érem molt pocs, i és que la consciència de poble fa una mica de figa. I això és el resum de les festes de Santa Magdalena. Podria estar molt millor, però de moment així es queda.
