Una temporada més, tornen les cròniques al bloch. Aquesta vegada la veritat és que poca cosa en puc dir, perquè continuo més o menys tan desconnectat de tot com els últims anys i a més a més no havia anat a assaig en tota la setmana, o sigui que ves a saber què passaria.
El que va passar va ser que la primera actuació a Badalona, amb amenaces de xàfecs i tempestes en aquest marçot tan britànic per terres catalanes, no va atreure gaires cargolins; de fet, érem ben pocs, i els aiguats van acabar espantant-ne alguns, pel que sembla, per la qual cosa encara n’érem menys i vam acabar descartant els castells de set. Troncs i pinya sembla que les van passar magres per poder tancar-los, van estar ben distrets per ser el primer dia.
Jo m’havia posat el despertador a les deu per poder-hi arribar amb metro sense presses, però allò que l’apagues tres cops seguits i, quan me’n vaig haver adonat, ja eren tres quarts d’onze. Segons Google Maps, hi ha una mica més d’una hora amb metro fins a la plaça del Pou del Greix, que qui no hi entra no creix. O sigui que a correcuita vaig anar volant cap al tren soterrat, que em feia la sensació que anava molt a poc a poc, empeltat de la mandra del dia.
Un cop a Badalona, corrents cap al passeig marítim, o com en diguin. Hi vaig acabar arribant poc després de les dotze, i el panorama era desolador. Jo, a més a més, vaig haver d’entrar rabent al lavabo del McDonald’s, perquè necessitats peremptòries em reclamaven. D’aquesta manera, quan en vaig sortir, ja estàvem descarregant els pilars d’entrada. Em vaig posar la camisa i em vaig enfaixar, però com a protesta contra no res no em vaig posar els pantalons blancs, i a passar la jornada. Érem tercers, com acostuma a passar, i sortíem de 4de6a.
Teníem un cordó i mig per tancar castells de sis, no és que anéssim gaire sobrats, però en tot cas els castells de sis diguem-ne que els despatxem bastant fàcilment, i tampoc és que m’hi fixés gaire, en aquest primer castell, però a les fotos que he rescatat de Facebook es veu prou bé.
Farem via, que tampoc té gaire més història: en els dos castells següents, el 4 i el 3de6, vaig entrar-hi d’agulla, i tots dos van anar de manera semblant: l’acotxador és molt petit i li costava força pujar, i els castells semblaven de vuit pisos per la durada, però a banda d’això els vam facturar sense més problemes, si més no des de dins estant.
Vam fer el primer pilar de 5 de l’any i dos pilarets més de 4 per plegar, i fins d’aquí dues setmanes a Sant Andreu de la Barca, que és una actuació que acostumo a perdre’m des que no hi vaig amb bici i ja vorem aquest any què faig.
Les pluges havien anat fent via des de la vall del Llobregat fins a la banda del Besòs, el cel s’anava tapant, de lluny ens arribaven les tronades, els nuvolets grisos es feien nuvolades tenebroses, que s’estrenyien i feien caure les primeres gotes, que aviat van esdevenir xàfec: uns quants cargolins vam anar a aixoplugar-nos al Club Nàutic, que els Micacos havien llogat per fer-hi la festa a la tarda, mentre que la majoria de les camises blaves que ahir van sortir de l’amari per estrenar la temporada feien el camí de casa. Jo ahir tenia un dia més autista del que és habitual, així que cap a les cinc vaig decidir seguir el camí de la resta de la colla i enfilar cap al Llobregat.
Podria fer una mica de valoració d’aquesta nova temporada, amb cap de colla nova, la Sara, que més o menys quan vaig entrar a la colla era enxaneta, i amb la Mari Luz i l’Àlex com a presidents, que ja havien estat en el càrrec. Però què hi podria dir, jo? Per la part tècnica, la sensació és que es volen fer les coses més a la manera arreplegada, diríem, però jo soc bastant ganàpia en tot en general i ja veurem com vaig d’ànims. Havia començat venint a tots els assajos, però les últimes setmanes ja m’he desinflat, ja veurem si els vents bufen a favor, etz. Per la meva banda, continuo un any més a la comissió de comunicació, com a suport en diverses tasques que he anat fent els últims vint anys. Ja veurem com va això del vent o si em ve de gust remar o si més aviat acabo prenent-me una caipirinha al xiringuitu de la platja.
Ahir faltava molta gent de l’habitual; havíem començat fort a assaig, però la primera diada ha estat una mica una punxada. Però tot just acabem de començar, per mi encara som a la pretemporada, i malgrat les tempestes, suposo que acabarà sortint el sol algun dia i els cargolins també eixiran després de la pluja per veure el cel radiant blau elèctric. Esclar.
Bé, quins castells vem fer ahir? Espera’t que m’ho miro (és molt més que probable que els pilars d’entrada i sortida de les altres colles no estiguin bé):
Castellers de Badalona: 3pde4, 3de7, 3de6s, 4de7, pde5,
2pde4
Castellers de Barcelona: 2pde4, 5de7, id4de8, 4de8, 3de7,
pde5, 2pde4
Castellers d’Esplugues: 2pde4, 4de6a, 4de6, 3de6, pde5, 2pd4
De fotògrafs nostres ahir només vaig veure que hi havia la Patri, potser hauria estat una bona diada per portar la meva màquina de retratar. Però què hi farem! La propera, més i millor, que tampoc serà gaire difícil.
Suposo que podria dir moltes més coses, com ara que ja hem vist un tres per sota tot just al març, el dels badalonins, o que mentre fèiem la diada jugava el Barça-Madrid femení al Lluís Companys i que vaig anar seguint una mica amb el mòbil. Després de divuit partits, els merengons ens n'han guanyat el primer, i com sempre robant de la manera més descarada amb uns àrbitres que si no són uns ineptes totals són uns fills de la gran puta i els haurien de tirar al capdavall del pou del greix mateix. Quins collons. La veritat és que em va emprenyar força, sobretot quan vaig veure el gol anul·lat al mòbil, és que n’hi ha per llogar-hi cadires.
Però bé, ja en llogarem, o no, o potser sí, o tal vegada hoch.
