Avui ha tornat a haver-hi diada, però no tinc masses ganes de comentar-la. Potser hauria de reflexionar-hi una mica: no sé com orientar la crònica. Així que faré una mica de via.
Mon pare m'hi ha dut en cotxe. Havíem quedat a les onze al local però jo hi he arribat gairebé a dos quarts, esperant que haguessin marxat sense mi. Mon pare m'hi esperava amb alguns altres i finalment hem fet cap a Sant Feliu, bella vila del Llobregat Jussà.
Un cop arribats, tot fent la cerveseta he estat llegint al l'ombra un llibre qualsevol que em sembla força interessant. N'he llegit dos capítols, són curtets, unes quinze pàgines en total, i finalment m'he enfaixat. Com podeu veure, jo estava totalment aïllat del món, i és que avui estic aïllacionista i separatista.
Hem començat amb un pilar de quatre que si ressenyo és només perquè m'hi han fotut de baix —no sé per què— després de cosa d'un any sense fer-ho. Si llegís la crònica de fa un any, segur que no trobaria cap contradicció en dir que m'agrada fer-ho, que cal enfaixar-se una mica millor, i que és més masoca que tècnic i que cap altra cosa.
A primera ronda hem fet un 3de6 on pujava en Pau i que des de la meva posició d'agulla m'ha semblat en general una mica rarot, però estic adonant-me de què la meva perspectiva és tan privilegiada que permet veure tots els problemes des de dins, la qual cosa fa que els castells semblin pitjors. Vist a la foto, el tres estava bé, però bé.
A segona ronda sembla que hem tramitat un dos de sis, tot i que repeteixo que just quan l'enxaneta feia les passes he vist la torre que es brandava com una ploma d'estruç. Potser és més aviat la meva subjectivitat, més que la perspectiva a la pinya.
A tercera ronda m'havien dit que tiràvem el quatre de sis, i m'he anat arrossegant cap al meu lloc ineluctable. Tanmateix, jo sempre dich: la pinya del Quatre s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un Quatre com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, però, i vist l'estrany ambient i que els de tronc estaven més tensos del que és normal, i també vist que pujava en Jaume I i el més granat de la Colla, he preguntat i m'han informat de què, efectivament, era el 4de7. Llavors he pensat algunes coses, com ara que teníem poca pinya, que aquell barri i aquella diada eren una merda, que només érem dues colles, etc. Però sí, era el 4de7, així que un cop la segona pinya quadrada, millor amidada que la de fa una setmana pel que sembla, el castell ha tirat amunt.
I podria tornar a recrear-me en els patiments i els rengles torts i la suor i les croses que s'ensulsien i els crits i esgarips i tota la pesca. En fi, jo l'he vist així, he anat espigolant converses que comentaven com una rengla s'apropava massa a una altra, i uns quarts que s'obrien i nosequè que trontollava. Buenu, pel que sembla ha anat millor que el de la setmana passada, tenia bones mides i ha anat bé. De puta mare, el tercer castell de set al sarró.
Hem acabat amb dos pilars de quatre i a córrer.
Comentaré una mica l'actuació dels de Sant Feliu, perquè m'ha semblat curiosa: id3de6a, 3de6a, id3de6, 3de6, i id2d'alguna-cosa-neta més Pde4. Deia en broma que només els hi calia haver provat el tres de sis per sota.
En acabat hem fet el pica pica dins la parròquia d'una església, i se m'han posat els pèls de punta. El Conqueridor m'ha explicat per què no he pujat avui; en fi, m'és igual. Ja vaig escriure en una de les primeres cròniques que tant me feia no pujar si això és bo per la colla. Si no hagués de pujar mai, em pendria els assaigs d'una altra manera, potser, però no deixaria d'anar-hi —almenys de moment. La qüestió d'orgull no és no haver pujat al possible 4de6, sinó ser descartat pel de set. Però és el que hi ha, jo no sé si aguantaria aquelles tortures eternes.
El meu pare m'ha tret de la parròquia i xino-xano hem enfilat cap a la gran ciutat d'Esplugues del Llogregat.
Fotos
