El balanç de la setmana me l'ha fet ma mare: «no t'havia vist mai tan cansat» Però m'he tret molta feina del damunt.
D'una altra banda, ara aprofito aquest espai íntim per valorar Gargots. Com que jo volia, no sé per què, fer una revista, i com que des de dalt volien que es fes una revista, i com que hi havia un altre noi que també volia fer una revista, al final s'ha fet la nostra voluntat i hem fet una revista. Des d'aquest punt de vista, em sorprèn que hagi aconseguit reunir un grupet al meu voltant per tirar-la endavant. O sigui que només per això ja està bé.
Com era d'esperar ha costat moltíssim que els altres es motivessin. Com sempre, tot a última hora. És normal, perquè qui més ganes en tenia era jo i l'altre noi, a banda del Coordinador de Filcat. La manca de temps ha estat un problema.
L'altre problema ha estat haver de constituir-nos com a entitat i parlar amb els qui ens la paguen. Gairebé m'estimava més pagar-la entre nosaltres. Són uns inútils i ens han fet perdre dos dies sencers.
Després, la revista en si m'agrada força. Jo tenia por que no ens quedés una qualsevol cosa. Divendres la repartia en les bústies dels professors de Filcat i em feia vergonya. En fi.
Ma mare m'ha dit que ens ha quedat massa atapeïda de lletra. Jo en deia lletraruda. Potser té raó. Entre que la fotocòpia no ha quedat gaire bé també en part per culpa dels inútils que ens subvencionen, i que el cos de la lletra ha resultat, finalment, massa petit, potser sí que fa venir mal de cap. Però la meva concepció de la revista era aquesta; quan jo advocava per una lletra més gran o més fotos, llavors una noia em va recordar com la volia, jo, des del començament. La volia com ha sortit finalment. Molta lletra, aprofitant tots els centímetres del paper. I a mi ja m'agrada. Diu en Salvador Sostres que qui no té esma de llegir un article enorme sense punts i a part perquè l'atabala és que no es mereix llegir aquell article. Doncs igual amb Gargots.
I de fet la revista tampoc no és gran cosa. Vaig llegir divendres a la tarda a la biblioteca un article a Serra d'Or sobre el teatre de Palau i Fabre i em vaig sentir petit, minúscul. Vaig utilitzar un article d'Enric Vila i jo em veia a anys llum d'ell. Quan podré escriure un article amb una mica de cara i ulls? Podré, en acabar Filologia Catalana? Tant de bo.
Fer Gargots, en fi, m'ha tingut molt entretingut; des del cantó endogàmic, que era el principal, ha estat bé. De cara als altres alumnes no sé si servirà d'alguna cosa. Si més no, he contactat amb gent d'altres cursos, també està bé. Hi ha una cosa, però, que em destenta, que és que semblo encasellat en el paper de revistaire. En faig una en totes les entitats o organitzacions on sóc. Sóc el revistaire.
Per sortir d'aquest cul-de-sac hauria de cercar altres vies per cremar l'energia que em sobra. Vem dir de fer activitats com a grup, ho va dir la Maria. I els d'ETC també m'ho van comentar. Ho podríem fer. Tenim gent que ja n'ha fet abans. Aposto per recitar el Canigó, o Vent d'Aram, un dia, d'improvís, damunt una taula del bar de Lletres. També estaria bé.
