Ahir va ploure de matinada; quan vaig sortir de casa a les set el terra era moll i el cel ben núvol. A mesura que va anar transcorrent el matí la nuvolada es va anar esvaint. A les dues, l'hora d'actuar, les clapes blaves guanyaven les grises i el sol que s'hi filtrava anava ens anava torrant a foc lent. Algunes cares, a la tarda, estaven vermelles com pebrots. I fins aquí la crònica meteorològica.
I de mica en mica els castellers ens vem anar aplegant a la Plaça Cívica. El nou lloc d'actuació té la virtut que és molt més transitat i ens veu molta més gent; a més, podem anar a dinar en un lloc més tranquil·let i tenir la teca ben preparada. Per contra, el clot engespat del rierol de Ciències és molt més maco, més verd, amb més obra, i és on sempre s'havia fet. Però bé, ja està bé.
Vem començar amb el 5de6. Com molta altra gent, jo em pensava que començaríem pel 4. El 5 va estar molt sòlid i es va descarregar sense gaires problemes. A pinya sembla ser que no acabava de quadrar tot, cosa del tot normal considerant que gairebé mai no s'assagen pinyes de 5. Tampoc no hi havien crosses. En fi, un 5 que ha quedat magnífic a la foto.
A segona ronda tocava, per fi, el 4de7. Les proves que havia vist havien anat raonablement bé. S'havia estat assajant tota la temporada, era un dels dos màxims objectius, fer-ne l'aleta per primera vegada en la nostra història. Jo, aquí també, feia d'agulla, i la meva visió era, per tant, privilegiada: el 4, a segons i terços, tenia bones mides. Va anar bastint-se amb una tremolor que es va anar accentuant cada cop més. En fer l'aleta, el bellugueig començava a ser amenaçador; el meu rengle es va anar entregirant una mica, però el lluitava a mort. Jo prou feina tenia a aguantar el segon, que tot i que treballava com un bèstia encara se li escapaven les cames. El pitjor moment va ser mentre baixaven dosos; un cop quarts fora, com és normal, ja tothom el donava per fet i començava a sentir-se la remor del que uns segons més tard seria una gran cridòria, abraçades, petons i algun plor d'emoció i alegria. Moments com aquests n'hi ha pocs en una colla: batre una fita que semblava impossible, després de lluitar-hi tants anys, i etcètera. Bé, molt guai.
A tercera ronda semblava que ja ho haguéssim fet tot. Va tocar el 4de6a, em sembla que perquè pugés tothom. Em diuen que estava rebregat i tal, però jo no me'n vaig adonar perquè estava de contrafort, i les fotos no indiquen res d'anormal.
Per acabar també vem coronar un castell inèdit: el pilar de cinc. A l'hora de fer l'aleta, el segon es va plegar enrere i va quedar només com a carregat. Tot i ser també el primer cop que el fèiem, la llenya —que només va fer una mica de mal al segon, però sembla que més aviat al seu orgull— va aigualir una mica la festa. Però bé, també van haver-hi abraçades i algun plor d'alegria.
Sobre les altres colles, AZU van fer el Pde6f i el 4de7. Xoriguers castells de cinc, Pataquers si fa no fa el mateix i Marracos, doncs també. Després de la foto als novatus i el dinar al costat del cinema, vem anar a la gespa tradicional de Ciències per seguir la festa. En Jaume Barri va estar al seu alt nivell habitual... però bé, jo també vaig estar al meu nivell habitual, així que quan ell va acabar i vaig tenir La Revista a la motxilla, amb unes quantes cerveses i uns quants porrets vaig pujar al tren —on també vaig sentir coses rares, i vaig adonar-me que el meu estil d'escriptura és molt sec—. Vaig tornar força bé amb bici sense gaires problemes. Vaig sopar i a les onze ja sobava.
Fotos
