Sopar de Nadal

Celebrat el sisè títol del Barça vaig aixecar el vol vers el sopar de Nadal de castells. Ja havien començat a sopar perquè certament vaig arribar força més tard de l'assenyalat. Vem estar xerrant sobre coses més o menys intranscendents, i el sopar enguany se'm va fer curt. Tot i la meva tendència a enlairar-me a mons arcans mitjançant la introspecció existencial, que tot sovint em suspèn la mirada vers ignots racons de l'univers, vaig trobar-m'hi força còmode en general tota la nit, llevat de l'atac furibund de la Gemma que em va fer brandar la barca un minut al mig de l'oceà. Vaig anar surant per aquell mar d'alcohol i música estrident una mica a la deriva, encallant-me i arrecerant-me de tant en tant en algun port que em semblava bo. Vem parlar força estona de castells i vaig veure dues vessants diferents però molt comunicades de l'assumpte, tot i que jo segueixo pensant exactament el mateix. El debat també doble sobre els Arreplegats a Esplugues va ser alhora interessant, fins que la Gemma me'l va enfonsar. Jo de tota manera ja començava a enfonsar-me també en el mar d'alcohol. Vaig fer un parell de cubates més i vaig suposar que era el moment de marxar. Era d'hora, encara podia enraonar bé i assabentar-me de les coses, però vaig rebutjar l'opció que se m'oferia de perdre novament la consciència i vaig abandonar la barra lliure. Com deia, ha estat un molt bon any casteller, i volia acabar-lo íntegrament. Ara potser només falta que... moltes coses. Però almenys fins que vaig marxar vaig estar còmode.