Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.
Havia estat treballant tot el dia, ahir, igual com tota la setmana. Dura jornada laboral mal pagada, monòtona i estúpida, per uns diners que no em faran gaire més servei que evitar que m'ofegui. Només evitar-ho, i no res més, per la qual cosa continuo en la immunda misèria pecuniària. Eterns planys per la qüestió monetària! Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front! I us en anireu tots plegats a fotre faves!
El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans —comptat i debatut, gairebé mitja hora— i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.
En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores —unes 7— que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.
Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!
El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!
A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!
Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones —cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.
Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.
En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.
I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.
Fotos.
