17 de juliol 2011

Diada del Poble Sec, 2011

Segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, Poble-sec no s'ha d'escriure com al títol de l'article. Però cadascú per allà on l'enfila. Una diada lletja, avui, al Poble-sec.

És una cosa lletja perquè filosòficament no m'hi trobava a gust. Filosòficament dius: vas fent, a poc a poc, els teus castells, i només quan els tens els tires a plaça. Sempre ha estat així des que sóc a la colla. La mentalitat sempre ha estat aquesta i, vist amb perspectiva, no ha canviat gens.

Quan hi vaig entrar, teníem problemes amb els castells bàsics de set. Després dels dos anys de la Sílvia i dels dos del Jaume, al final vem aconseguir no només consolidar-los, sinó fins i tot fer el pas, l'última temporada del Jaume, al que estem fent ara. Com que el creixement havia estat tan lent i sostingut, el pas va ser natural i hem aconseguit fer el cinc de set o el quatre amb agulla amb moltíssima freqüència i seguretat. Abans d'aquell moment desmuntàvem més castells de set que no en descarregàvem.

Segurament, el que va fallar d'aquesta filosofia va ser la torre de set. Se suposa que aquesta forma de treballar assegura els castells. Però la vem carregar, i per no haver-ne d'anar carregant una o dues per temporada (que és el que podríem fer ara mateix, i vés a sapiguer si no és el que hauríem de fer), no en fem més. La tenim aparcada fins un altre dia. La temporada passada, per exemple, que la vem estar assajant fins al final, l'Adal va dir que no la tiraríem perquè no la teníem per descarregar-la amb un grau de seguretat elevat. Quan ens va caure al Clot ho teníem, jo crec, massa clar, però potser ens faltava experiència, una experiència que no tindrem mai a aquest pas.

I aquesta setmana havíem sortit trempadíssims de l'assaig, amb el primer quatre de set net sencer de la nostra història, de mides força bones i força segur. Qualsevol colla l'hauria provat ja. Però érem pocs a plaça i jo no hauria defensat de provar-lo; a banda que faltava molta gent a totes les posicions encara cal més assaig. Jo no ho plantejo com una cosa per fer avui, tot i que fóra possible provar-la avui mateix.

Però aleshores hem tingut, davant per davant, l'antimodel. Els Castellers del Poble Sec sempre els he vist com una mena de Ganàpies de colla tradicional. Els Ganàpies me'ls estimo i són la meva colla en l'àmbit universitari, però a l'hora de fer castells mai no em plantejaria una colla d'aquesta manera.

El cas és que nosaltres, que hem fet moltes proves de torre de set a assaig enguany que no van gaire enlloc, l'havíem assajada fins més lluny que els autodenominats Bandarres, que l'han tirada avui. Ja es veia que cauria, però el tronc ha aguantat ferm; l'enxaneta s'ho ensumava i ha fet per baixar, però encara i així el tronc ha aguantat. Finalment, quan ha travessat el pom, tot ha cedit. L'alegria de Poble Sec contrastava infinitament amb l'esperit de pesantor dels Cargolins el 2009 al Clot. El Poble Sec era una festa tropical, mentre que el Clot era un cementiri.

L'esperit de la nostra colla és el que és i és molt difícil i fins i tot indesitjable que es rejoveneixi a l'estil ganàpia. Però una mica més de collons i de ganes de fer-ho, en podríem tenir.

El cas és que nosaltres hem començat amb el pitjor 5de7 de la temporada i el pitjor que recordo de la nostra història, fins i tot pitjor que el que ens va caure també al Clot un altre any. El tres s'ha anat deformant molt, jo al lateral esquerre de la rengla amb prou feines hi arribava i el segon se'm venia a sobre; era un cinc ballaruc, vellejant, electritzat. Just abans els Bandarres havien descarregat el seu cinc, el primer de la temporada, prou ferm tot i que un pèl lent i amb mides força bones. Era el món al revés. I és que ens faltava molta gent, si fa no fa com a Moixiganguers, però aquesta vegada en un carrer molt estret, de l'estil de festes de Gràcia, inclinat i claustrofòbic, amb molta xafogor i amenaça de tempesta. A mi no m'agradava gens el que estava veient.

A més, hi faltava el Pau i em tocava fer de baix al quatre amb agulla de després. No teníem la càmera d'ETV i no hem gravat per a Quarta Ronda. La meva càmera de retratar està bruta i feta una ferralla. Realment n'estava fins la polla.

El quatre amb agulla ha anat força bé. Pel camí els Bandarres han fet el seu 2de7, mentre que els Capgrossos, que havien començat amb una torre de vuit força maca, un xic oberta o amb un rengle un pèl endarrere (potser en diuen d'això entregirat), havien desmuntat, al segon peu, el quatre de nou, diuen per Twitter que a causa d'un segon. El cas és que tot plegat anava bastant lent, també com a Igualada, i tot sumat feia que n'estigués fins la polla.

Nosaltres hem plegat amb un quatre de set dels "feixucs", que també ha pujat al segon peu i també força malament de mides, tot i que sembla que no tan malament com a Igualada. Els del Poble Sec han completat la millor actuació de la seva història amb el tres amb agulla, molt bé, i els Capgrossos han fet un tres de vuit molt ferm que només ha patit una mica a la descarrgada per quarts, sembla ser. I tots hem finalitzat amb pilars de cinc. Nosaltres, amb el nou pilar de cinc, el segon que en fem amb aquesta alineació. Al Gall potser en fem dos de simultanis. Els Capgrossos n'han fet cinc o sis, i els del Poble Sec dos, un dels quals ha quedat en intent, mentre que l'altre l'enxaneta s'ha enredat amb els cabells de la quarta molta estona, fent-lo perillar un colló de mico.

Dono per enllestida la crònica, perquè des que escolto Radiohead i Nirvana m'he reblanit com cotó-fluix i això semblen les cròniques pop dels noranta. Després de deixar pair això una estona, havent passat per la Closca, les coses les he vistes una mica més calmades, i d'això es tracta. No s'ha d'escriure en calent.

Fotos.