de tant en tant no saps per què i de cop cau la pedregada. tot és bastant absurd i aleatori i pot passar en qualsevol moment. hi han coses a la vida que no es fan veure gaire, i quan se'n van no sembla que hi hagi quedat cap forat; l'espai es torna a omplir fàcilment. i de vegades sembla que la terra s'hagi empassat una muntanya amb un terratrèmol que somou tota la contrada. no hi ha res a fer, és impossible enrabiar-se contra res ni contra ningú. l'absència se t'arrapa (com la solitud quan et ve a visitar) i els estralls s'estenen i només el temps sembla que ho pugui arreglar, tot i que mai s'acaba d'omplir el forat...
tot això són banalitats més que sabudes. el fet és que de tant en tant això passa i aleshores, almenys jo, no sé què fer, no sé què dir, em quedo amb cara de badoc i amb ganes de trencar coses o d'agafar la bici i pedalar fins un lloc llunyà on tot aquest paisatge no existeixi.
i per més generalitats que vagi dient, el cas és que demà serà un altre dia i el buit serà dur i cantellut i haurem d'anar fent. no hi ha res a fer... ni tan sols apel·lar a la justícia o la injustícia, que no existeixen. el pitjor de tot és que no hi hagi cap causa, només un caprici de l'atzar, que hagi hagut de colpejar aquí. i no sé què dir, això és així i prou.
