Diada del Gall 2007

N'hi ha que, quan no saben com descriure alguna cosa, diuen que "no hi ha paraules per fer-ho", o que és "indescriptible", etc. A mi ja se m'han acabat les paraules, ja no sé què esprémer del meu cap. Realment, sento que els castells em regalimen per les orelles, la qual cosa demostra que m'he espremut massa el cap pensant en aquestes coses. Però bé, ara solquem els aires en un núvol oníric, com si diguéssim, i ens dirigim cap el nostre anhel i el nostre Olimp. Anit, mentre no podia dormir, pensava que potser d'aquí uns anys recordarem aquests dies amb nostàlgia d'uns temps millors. La Colla va tan bé, i sembla que haurem de fer coses tan grans aquest any, i el següent, que de pensar-ho m'emociono i la llagrimeta malda per sortir, i desitjo que tot continuï així i cada cop millor.

Doncs res, ja hem dit les mariconades de rigor, posem fil a l'agulla. De sortida hem plantat, per fi, la Bèstia Negra de l'any passat, el 3de7. Ara, recordant la Bèstia Negra, m'adono de què hi havia moltes maneres de tornar-la a escometre, i potser hem decidit la que donava més garanties. Hem estat domesticant el Monstre, el Leviathan, el Llop assassí, durant molts mesos, amb l'sprint final d'aquestes últimes setmanes, a mort. Fins i tot, quan semblava que ja teníem el Llop amansit totalment, i arraulit en un racó per passejar-lo pel Vallès com un gosset estúpid, vem decidir que encara calia ensinistrar-lo millor perquè dongués la poteta també a les altres colles. El cas és que, per fi, al Gall l'hem tret a passejar, i ha donat la poteta i s'ha assegut quan l'hem dit que s'assegués, i ha anat tan de puta mare que al final ha semblat que potser no calia domesticar-lo tant.

Però l'hem descarregat! L'any passat, només en vem fer un, a Figueres, que va anar molt bé. La primera temporada de la Sílvia en va ser un de descarregat i un altre de carregat. Enguany ja el tenim al sac abans d'istiu, amb molta confiança i molt maco, esperant poder-lo exhibir pertot arreu, de Montblanc a Figueres. Estem fins i tot pensant en descarregar tres castells de set en una sola diada, cosa que no hem fet mai, a més del pilar de cinc. Tot sembla tan idíl·lic... Ja torna la llagrimeta.

A segona ronda hem descarregat el 4de7, que pel que sigui també ha anat bé, i tot i que podria haver anat millor, com sempre, repeteixo que ha anat bé i aquest cop sense batzegades perilloses. Ara ja despatxo els 4de7 com si fossin 4de6... Recordo que l'any passat només a Figueres vem aconseguir descarregar dos castells de Set en una sola diada, i que no és cosa que féssim gaire sovint —fins ara!

A tercera ronda el 2de6, i estàvem a un pas d'igualar la nostra millor actuació, la de Figueres de l'any passat. Només —només!— ens mancava el Pde5. El Pde5 és cosa sèria, sempre ens ha costat força, i li tenim gran respecte. També l'havíem estat assajant, però jo no havia notat tanta insistència com amb el Tres. Tanmateix, les darreres setmanes el Pilar havia avançat molt, amb proves importants descarregades (pilars de quatre nets), amb la cirereta de divendres: Pilar de Cinc descarregat a assaig, al carrer de l'Església, gairebé sense buscar-lo, més tard de les onze de la nit. L'enxaneta va posar-se dreta, a l'assaig, i va fer-ne l'aleta i vam completar-lo com aquell qui res, entre incrèduls i exultants.

Doncs res, el 2de6 s'ha entregirat una mica, però tot molt bé. Al Pilar, però, ja s'ensumava la tensió. Ha anat pujant, jo notava el Ramon una mica enrera, estava massa recte potser. Ha anat pujant i veritablement estava molt parat fins l'aleta. Llavors, tot baixant-lo, han començat les tremolors fins que el pilaret ha petat cap endavant i adéu-siau.

Ha estat, però, la segona millor diada de la nostra història, pel que tinc entès. Com diuen, ens hem tornat tan exigents que estàvem, almenys jo, una mica pansits pel pilar. Però, oh quins dos dies més feliços, divendres i dissabte! Quines perspectives s'albiren! Com creix la Colla! Quines pinyes més maques, més ben tancades, més serioses! Quins troncs tan macos! Que n'és de maco, tot! Que en seran de grans, les coses que farem aquest any!

Solcant l'aire en el núvol oníric...

Diada del Gall 2007
Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, Pde5(c)
Cornellà: Pde4, 3de7, 2de6, 4de6a, Pde4
Torraires de Montblanc: Pde4, 3de6, 4de6, 3de6a, Pde4

[Més fotos, aquí]

Sant Cugat, II part

He rellegit la meva crònica de Sant Cugat. També se m'ha passat la rebullida de la diada. Vull dir que ara, en fred, ho veig diferent. I també he llegit la crònica dels companys de quints-amunt.blogspot.com. Copiaré el fragment que ens dediquen per la diada de Sant Cugat:

Els Castellers d’Esplugues, amb poques camises a plaça, van voler començar l’actuació amb el seu plat fort d’aquesta temporada, el 4 de 7. L’estructura del 4 quedà deformada des d’un principi, però amb unes mides lletges el castell s’enlairà amb un constant tremolí. Un parell de revinclades durant la pujada feren perillar el castell, però finalment l’aconseguiren descarregar havent de lluitar força a la descarregada. A segona ronda, tot descartant duu a plaça un segon castell de 7, varen optar per un 4 de 6 amb agulla de bona excussió. Només a desatacar que l’acotxador hagué de baixar pel mateix dos que pujà per poder entrar al pilar que quedà mal encarat. Tancaren l’actuació amb un 3 de 6 molt maco que no presentà dificultat alguna.

I qui nega el poder de la relativitat? Tants caps tants barrets, i pel que per algú és negre, pel d'enllà és blanc. Així, llegit, queda tot tan raonablement ben entès! És tot tan clar, i evident! Per a mi, el 4de7 no va perillar mai, fins i tot quan va relliscar la Vane el castell no queia. Però pel cronista sí, el castell «va perillar» i «l'estructura estava deformada d'un principi». Per a mi estava només una mica desquadrat i de batzegades fortes només una a la descarregada. Però així llegida, sembla diàfana la conclusió: sent-ne a més «poques camises a plaça», descartar «un segon castell de 7» era el més lògic i plausible, com diria en Pla, i més tenint en compte que aquest «segon castell de 7» encara s'havia d'estrenar a plaça.

En fi, escriure amb la foguerada del mateix dia potser de vegades és fructífer, però sobretot quan la foguerada és com la d'aquest diumenge potser és millor que la deixi refredar-se un dia o dos.

Diada a Sant Cugat

«Com les masses, per definició, ni poden ni han de dirigir llur pròpia existència, vol dir que Europa pateix ara la més greu crisi que pobles, nacions, cultures poden sofrir. Aquesta crisi s'anomena la rebel·lió de les masses»

He recordat el meu primer castell de set. Va ser a la trobada del Baix de fa tres anys, amb en Jaume I de cap de colla al seu primer mandat. Recordo que per aquella època no diferenciava gaire entre tres i quatre de set, i em pensava que el salt al quatre de vuit era bufar i fer ampolles. També recordo que aquell primer castell de set em va emocionar molt i em va mantenir en un núvol durant unes setmanes.

I avui hem descarregat el cinquè quatre de set de la temporada. El contrast és gran perquè llavors el castell de set em semblà l'excepció, però el d'avui no m'ha dit res. Avui no he sortit volant en un núvol d'eufòria, sinó que estic emprenyat amb tot, amb el món, i amb tota cosa feta.

No sé què dir del 4de7, perquè l'he vist bé i sense gaire cosa remarcable. Des de la meva privilegiada posició l'he vist bé, més àgil que el de Rubí, i potser no tan ben quadrat, però sí força segur. A la descarregada un quart ha relliscat i m'he vist el castell al cap; però només ha estat una badada. En general, un castell que malgrat tot estava bé. Com aquell dia de fa tres anys, també me n'he sentit molt orgullós, del meu 4de7.

Podria haver anat millor? Sens dubte.

A segona ronda 4de6a, del qual només dic que no hi he estat d'agulla al pilar.

A tercera ronda el 3deX. Quin castell més estrany. Se'n feien apostes: de 6, de 7? Ningú no sabia, el dubte surava des de divendres. Però en Jaume I s'ha ficat dins la rotllana del 3 i ens ha adreçat uns semblants mots: «Ara farem el de sis, perquè el de set el podríem tirar però li manca un xic d'assaig, un pèl de figa, un bri de cosa, un no-res de no gaire.»

I ha estat el de 6, que no té història. Potser sí, no ho sé, potser n'ha tingut. Però per mi, no. I aguantava el segon amb un sol braç i amb l'altre podria haver estat fent fotos del pou, però em gratava el [clatell].

No vull repetir el que ja he dit moltes vegades. A cada bar hi ha deu entrenadors del Barça, i a cada colla hi ha cent mil caps de colla que ho farien diferent. Aquell qui decideix té molts factors al cap, segur que molts més que jo, i sap què és el millor. Si jo manés, imposaria el meu criteri, perquè el dels altres no m'importa. I qui sap si el meu criteri no ens duria a la malvestat més absoluta. Amb totes aquestes matisacions, jo hagués fet una altra cosa.

Parlant amb algú altre, he vist la meva hipocresia, i la hipocresia de creure que l'agulla val el mateix que l'enxaneta, així com un peó no és com la reina malgrat se'n pugui coronar. He pensat que tothom som iguals, però alguns més que uns altres; i que tothom som imprescindibles, però que ho som en diferent grau. I que des del terrat hi ha més bell esguard que sota els peus pudents d'un segon. I que el que jo voldria, el que el meu jo demana, és una altra cosa, i que en tot hi ha graus, i que el comunisme és mentida. Del que es tracta és de trepitjar-nos uns als altres per arribar més amunt.

Avui no és un bon dia per escriure, res no m'acompanya.

Per acabar més optimista (dormir sempre va bé), dir que si el dia d'avui m'ha deixat aquesta sensació negativa ha estat perquè les meves expectatives eren més elevades del que la realitat ens ha ofert, i tot i que la Colla va bé —de fet cada cop va millor—, sempre volem que tot vagi millor encara. Quan no fèiem castells de set, un 4de7 era el Paradís; ara que el fem gairebé a cada sortida, esclar, demanem encara més. [Afegit via Quadern Gris]

«Que la vostra més alta esperança sigui el més alt pensament de la vida! El vostre més alt pensament, però, deixeu que us el mani jo»

L'Endoll - No et vesteixis per sopar

Vinc de veure una funció de teatre, una comèdia sense pretensions d'embolics conjugals. La veritat és que he rigut força. Jo no sóc de riure massa, i quan ho faig durant dues hores sento una mena de relax general molt positiu. Riure és la millor teràpia per moltes coses, hauria de fer-ho més. Quan ric, sol ser a partir d'un raonament o posicionament teòric; és un riure meditat i racional: irònic, crític, sorneguer. Riure sense motius, pel sol fet de riure, és un plaer que redescobreixo de tant en tant amb agradable sorpresa.

La trama de l'obra és una barrabassada, un embolica que fa fort, sense gaire solta ni volta, però que fa el fet sobradament. Potser el final és una mica més fluix i previsible, però el final del primer acte, i alguns moments del segon, són hilarants i m'han arrencat les riallades que mantenia closes durant massa temps. M'he quedat tan a gust!

Seríem uns quaranta o cinquanta a la sala "Joan Brillas" de l'Avenç. A la sala hi havia socis de l'Avenç (la Junta, el President), alguna gent "pureta" d'Esplugues que sap tot el que es manega al poble i sempre són allí on quelcom es belluga (com ara la Carbonell), i familiars i amics i coneguts dels actors. El panorama m'ha recordat el públic que tenim els Castellers a les actuacions: els mateixos de sempre, els quatre frikis i algun amic i familiar. La mateixa volada que tenim nosaltres com a Colla (vol gallinaci, com si diguéssim) la tenen ells com a grup de teatre. És una llàstima que el poble no dongui més suport a les entitats del propi poble. Sobretot tenint en compte que l'obra és, com deia, molt divertida, i a mi m'ha agradat força.

Afegir com a punt final que no vaig mai al teatre, ni crec que hi vagi gaire en el futur, però que si al costat de casa meva fan coses d'aquestes, segur que niré nant-hi més sovint.

Diada de Rubí 2007

Diada a Rubí. Negres tempestes alenaven els aires, fosques nuvolades ens impedien de veure el sol, mes lo sol era a Plaça i era de color blau elèctric. Enmig de llamps i trons i un inici de gotellada amenaçador; enmig dels pixats del Cel i els àngels i Déu i tota la patuleia de sants i fills de puta que viuen de renda a costa d'explotar la classe treballadora; enmig d'aquest bàratre, deia, de llamps i trons, el rampell blau elèctric va alçar el quart 4de7 de la temporada, que passa per ser el més bonic i llampant de l'any.

El petit monstre, ja més alt que no pas ample, va aixecar-se en tercera ronda entre les primeres gotes del xàfec imminent. El peu es va quadrar, malgrat tot, a poc a poc, amb la meva impaciència insubornable que em rosegava per dins. Quan la pinya era cantada i col·locada, per qüestió de mides i desnivells van rotar els baixos i tota la pinya cap a la dreta, en un moviment més propi de colla sardanista que no pas castellera. Si només hagués estat el cas d'avui, encara, però res més lluny de la realitat: diria que és almenys el quart o cinquè peu que ha de rotar talment fos cathalanesca sardana. Així ben posats, com deia, en Quique va quadrar la pinya, de mica en mica però amb precisió de rellotge suís. Pinya tancada i barrada, segons dalt, i les mides un xic desarranjades. Però el cel era negre, i no estava tan malament... El meu rengle el veia més tancat. Els terços amunt i gralla refilant i timbal tamborinejant, alhora que la pluja espurnejava i el castell s'alçava, a poc a poquet però força segur. Amb dosos col·locats, com és costum, la canalla lenta va demorar la cosa. Els segons i terços sembla que es desquadraven, però amb tot, el tronc estava ben arrelat i fermat a terra. Acotxadora, enxaneta, aleta, descarregada, suor i crits de joia i gotes de suor i pluja.

Havíem començat la diada amb un pilar de quatre on en Tono va prendre el lloc a en Jaume Baix de forma inopinada i espectacular, en un hàbil moviment de gran estrateg que denota tècnica depurada per una llonga experiència. Aplaudiments ben sincers per ell.

A primera ronda, 3de6 amb alineació pensant en altres coses, que en tot cas s'ha deformat molt entre plena i buida, obrint-se i agafant mides lletjotes. Comptat i debatut, un 3de6 tramitat sense massa maldecaps (vaja, més ressaca tenia jo, i no en tenia gaire). A segona ronda, 2de6 que es va entregirar una mica cap a la meva esquerra. La canalla també va tenir algun problemet per grimpar per la baluerna. Segons van dir-me, van quedar-se totes dues encallades alhora al mateix pis, relliscant simpàticament a idèntica alçada sense poder ascendir als cels. Jo no ho he vist, i no sé fins a quin punt és cert, però la visió em fa certa gràcia.

A tercera ronda l'espurnejant i llampant 4de7 i les llampegades de rerefons. Per acabar, Pde4 a corre-cuita i xarbotada que es descarrega entre els castellers que cercaven aixopluc.

Els Tirallongues de Manresa van fer castells de sis normalets. Al 2de6, l'acotxadora, poc traçuda, va fer una motxilla molt accentuada que va balandrejar la torre a bandades que ens mantenien amb l'ai al cor. Finalment, després de molt batallar, va culminar l'escalada i, malgrat el trontoll neguitós de la davallada, no va semblar mai sentenciat al daltabaix. Van acabar amb dos intents desmuntats de 4de6, que es poden aTxAkAr a la pluja llanegosa.

I els de Rubí, que ja van venir a no fer gaire gatzara a Finestrelles, avui tampoc no és que hagin millorat gaire el nivell; tanmateix, han fet el que poden fer, ço és: 3de6, 4de6 i 2de5. Al 4de6, dos dels segons eren més gruixuts i rabassuts que el terç del pilar de 7 de Vilafranca. Al 3de6 la rengla es va obrir tant que el dos estava molt acotxat, i el terç s'esfreixurava de valent. Al final, després de fer-nos patir, l'han descarregat. Algú m'ha dit que això només es descarrega un cop de cada 50, però aquesta temporada diria que és el tercer castell (de sis) que veig descarregar-se després d'histriòniques contorsions del tronc, que sembla de goma. Hom ja està curat d'espants, malgrat que aquests castells, semblants als mig enrunats dels pobles abandonats, desvetllin en mi un sentiment romanticista d'atracció i empatia irracional però cert.

I això és tot.
Fotos.

Esplugues: Pde4, 3de6, 2de6, 4de7, Pde4
Tirallongues: Pde4, 3de6, 2de6, id4de6, id4de6, Pde4
Rubí: Pde4, 4de6, 3de6, 2de5, Pde4