«Com les masses, per definició, ni poden ni han de dirigir llur pròpia existència, vol dir que Europa pateix ara la més greu crisi que pobles, nacions, cultures poden sofrir. Aquesta crisi s'anomena la rebel·lió de les masses»
He recordat el meu primer castell de set. Va ser a la trobada del Baix de fa tres anys, amb en Jaume I de cap de colla al seu primer mandat. Recordo que per aquella època no diferenciava gaire entre tres i quatre de set, i em pensava que el salt al quatre de vuit era bufar i fer ampolles. També recordo que aquell primer castell de set em va emocionar molt i em va mantenir en un núvol durant unes setmanes.
I avui hem descarregat el cinquè quatre de set de la temporada. El contrast és gran perquè llavors el castell de set em semblà l'excepció, però el d'avui no m'ha dit res. Avui no he sortit volant en un núvol d'eufòria, sinó que estic emprenyat amb tot, amb el món, i amb tota cosa feta.
No sé què dir del 4de7, perquè l'he vist bé i sense gaire cosa remarcable. Des de la meva privilegiada posició l'he vist bé, més àgil que el de Rubí, i potser no tan ben quadrat, però sí força segur. A la descarregada un quart ha relliscat i m'he vist el castell al cap; però només ha estat una badada. En general, un castell que malgrat tot estava bé. Com aquell dia de fa tres anys, també me n'he sentit molt orgullós, del meu 4de7.
Podria haver anat millor? Sens dubte.
A segona ronda 4de6a, del qual només dic que no hi he estat d'agulla al pilar.
A tercera ronda el 3deX. Quin castell més estrany. Se'n feien apostes: de 6, de 7? Ningú no sabia, el dubte surava des de divendres. Però en Jaume I s'ha ficat dins la rotllana del 3 i ens ha adreçat uns semblants mots: «Ara farem el de sis, perquè el de set el podríem tirar però li manca un xic d'assaig, un pèl de figa, un bri de cosa, un no-res de no gaire.»
I ha estat el de 6, que no té història. Potser sí, no ho sé, potser n'ha tingut. Però per mi, no. I aguantava el segon amb un sol braç i amb l'altre podria haver estat fent fotos del pou, però em gratava el [clatell].
No vull repetir el que ja he dit moltes vegades. A cada bar hi ha deu entrenadors del Barça, i a cada colla hi ha cent mil caps de colla que ho farien diferent. Aquell qui decideix té molts factors al cap, segur que molts més que jo, i sap què és el millor. Si jo manés, imposaria el meu criteri, perquè el dels altres no m'importa. I qui sap si el meu criteri no ens duria a la malvestat més absoluta. Amb totes aquestes matisacions, jo hagués fet una altra cosa.
Parlant amb algú altre, he vist la meva hipocresia, i la hipocresia de creure que l'agulla val el mateix que l'enxaneta, així com un peó no és com la reina malgrat se'n pugui coronar. He pensat que tothom som iguals, però alguns més que uns altres; i que tothom som imprescindibles, però que ho som en diferent grau. I que des del terrat hi ha més bell esguard que sota els peus pudents d'un segon. I que el que jo voldria, el que el meu jo demana, és una altra cosa, i que en tot hi ha graus, i que el comunisme és mentida. Del que es tracta és de trepitjar-nos uns als altres per arribar més amunt.
Avui no és un bon dia per escriure, res no m'acompanya.
Per acabar més optimista (dormir sempre va bé), dir que si el dia d'avui m'ha deixat aquesta sensació negativa ha estat perquè les meves expectatives eren més elevades del que la realitat ens ha ofert, i tot i que la Colla va bé —de fet cada cop va millor—, sempre volem que tot vagi millor encara. Quan no fèiem castells de set, un 4de7 era el Paradís; ara que el fem gairebé a cada sortida, esclar, demanem encara més. [Afegit via Quadern Gris]
«Que la vostra més alta esperança sigui el més alt pensament de la vida! El vostre més alt pensament, però, deixeu que us el mani jo»
