Aquesta setmana, per fi, he deixat de treballar, quatre anys i un dia al Guissona. Ara faig veure que faig alguna cosa a CDC, al departament que dóna suport al grup parlamentari a Congrés i Senat. Però només perdo el temps tres hores en una biblioteca. I no és perdre el temps totes les hores que em tanco en la biblioteca, o al meu llit, llegint qualsevol cosa? No és, en realitat, res més que pura masturbació?
Josep el masturbat ha arribat al dia 20 d'octubre, i potser esperava que el món es capgirés aquest dia. Què n'esperava, realment? Potser que tot seria diferent —però és que vull alguna cosa, jo, d'aquesta vida (i que és la vida!) a banda de masturbar-me?
No sé què volia, però potser sí que era això. Potser volia seure, sol i vern, a la cadira blanca com l'ivori, i jutjar a mort aquesta societat fastigosa, aquest partit poruc (com diu Tardà!), poruc que no sap dir que no a la cúpula perquè tem alguna cosa. Però què tem? Pitjor no podríem estar —i després d'aquest teatre d'avui, segur que hem acabat de cavar la nostra bella tomba, dins un mausoleu amb quatre esveltes columnes i amb escultures marmòries dels nostres màrtirs, mentre a nosaltres ens mengen els cucs.
I la Colla? No portava tant o més temps (potser no tant, certament) esperant aquest dia? Com al partit, la Colla, poruga, ha fet el mateix de sempre. Com el partit, potser està al seu millor moment, en un moment brillant, esplendent. Però com el partit, no sap créixer més perquè no creu en ella mateixa, perquè se sent cansada i perd la constància, o no sap mantenir la il·lusió que suara es desfermava.
Per això avui una abrumadora majoria ha votat a favor de la Ponència Oficial, que segons els qui hi remenen, representa la majoria de la militància, i que com ha dit algú, en Surinyach, malgrat guanyi o perdi una esmena, tothom guanya perquè és la "incommovible majoria" la qui decideix. Però jo, en la incommovible majoria, m'hi pixo cada dia. I el que és pitjor, la cúpula també ho fa però diuen que plou, i encara s'ho creu la majoria.
La Colla està en el millor moment, i me'n gaubo pregonament, i segurament poc em pensava fa un temps que portaríem els millors registres de la nostra història en aquesta temporada. Però a ningú se li escapa que podríem anar encara millor, però la "incommovible majoria" no ve a assaig, i quan juga el Barça perdem de vista el món i fins suspenem els assaigs (doncs jo no penso pas veure dimarts el Barça, que s'ho mirin els alienats), i parlant de por, àdhuc jo en tinc davant el que sigui (davant la glòria per la por de fracassar, o pel fet de pujar si es pot caure: el pitjor de pujar és el vertigen de mirar avall), i si tots desertem sempre serem els mateixos, perquè com acostumo a dir, «la Colla és una cosa que ha d'ésser superada», i què en seria del meu amor per la Colla si no volgués que s'enfonsés en el seu ocàs, que transís, per renéixer en una Colla nova que mirés amb menyspreu allò de què ara ens enorgullim, que menyspreés altívola aquestes nostres cabòries rídicules, de canalla esporuguida incapaç de fer una passa més enllà o de pujar un nou graó.
I voldria un país lliure i ser lliure jo també, i voldria que el món fos tan lliure que no li calgués ni policia ni jutge que assassinés ni oprimís. Però el país és com és i la gent som com som, i no s'aixecaran mai contra la merda que els fan empassar com a bèstia grossa, ni voldran imaginar-se mai una colla de vuit perquè, tot plegat, és com fer castells en l'aire (fer volar coloms).
