I després d'aquesta crònica estúpida, que qualsevol pot llegir sense ennuegar-se gaire, ve la meva perspectiva més subjectiva, negativa i crítica.
Sobre la Colla ja en vaig parlar la darrera setmana. Aquesta ha seguit igual, amb un assaig no gaire concorregut de divendres, perquè dimarts estàvem tots mirant el Barça. Aquesta setmana que ara comença estarem tots de vancances. Repeteixo que tant que podria haver fet la Colla aquesta temporada si ho hagués volgut; érem prou munió de gent per fer-ho, però tot s'ha quedat en una llenya en una Festa Major amb molt de marro que encara cueja. Tot plegat és una llàstima.
Avui, després de molt de temps, hem tornat a fer una diada sense castells de set. No sé exactament qui faltava, però n'he fet un repàs i n'hi mancava bastant només del tronc. Així és impossible. Diuen que la pinya és tan important com el tronch, però això és mentida i tothom ho sap. L'igualitarisme radical és una fal·làcia.
Mirant l'estadística veig que hem fet deu 2de6, i el d'avui ha estat el més insegur de tots. No sé quants anys fa que no ens cau la torre, això ja és cosa dels més experimentats, però jo en el temps que porto no en recordo cap, de llenya a la torre.
Hem descarregat també el novè 3de6, i el vuitè 4de6a. Aquest castell és, per mi, allò que millor il·lustra el desgavell. A terços hem pujat la Sílvia, en Lluís i jo, tres castellers poc habituals. En Lluís s'ha estrenat avui; la Sílvia, no sé quant feia que no pujava; pel que a mi fa, el darrer castell data del 4de6a carregat per Finestrelles. Aquell 4de6a que va pujar destarotat, jo totalment ressacós i rebentat per la bici, en una diada asfixiant per la calor i tot al contrari pel que fa al caliu del públic.
En Jaume, que deu estar llegint això (em sap greu que llegeixis aquestes coses aquí, i no dels meus llavis), m'ha preguntat que com havia estat al castell, i jo no li he concretat gaire res. Doncs, d'entrada, estava nerviós. Abans de pujar estava pensarós i consirós, i la Gemma m'ha cridat que no estigués nerviós, que ja n'he fet 40 d'aquests. Però la realitat és que ho estava, i no m'he tranquil·litzat en cap moment.
Després, està la ràbia. La ràbia de tornar a fer el 4de6a, que fa temps que començo a odiar. Aquesta temporada n'he fet amb aquest cinc. N'havia fet tots els de la temporada fins que es va començar a assajar a plaça el 4de7a, i per tant els tres darrers van comptar amb la meva absència al tronc. En resum, em fa ràbia el 4de6a perquè, d'una banda, sempre m'ha semblat que és el castell on m'hi foten perquè és estructura cinc, cal omplir rengles, i així jo no em ratllo. Això li ho vaig dir a la Vane fa un any i escaig, i encara penso igual. Bé, en segon lloc em fa ràbia pujar-hi si només serveix per això, perquè ni la Sílvia ni jo ens ratllem (ni l'Anna, però avui no hi era). En general, el que em sap greu és que aquest 4de6a no apunti (ni en somnis, ni de miracle) al que jo crec que ha d'apuntar la Colla. És a dir, la Colla no ha d'estar pendent del meu estat d'ànim, sinó de fer el 4de7a, perquè ens entenguem. I ara per ara ho veig totalment impossible, inabastable, em torna a semblar una quimera. I per això em fa tanta ràbia, pujar-hi. Potser per això no m'he concentrat gaire, i potser no tenia els peus gaire ben posats o el que sigui, però és que tant se me'n fotia. Perquè estic molt emprenyat, per mi, i per la Colla, i això no s'arregla fàcilment.
Així, s'ajunta la ràbia, l'odi i la frustració, tant col·lectivament com personal. A mi m'agradaria ser com la gent normal i riure i veure l'aspecte positiu de les coses. Si jo sigués més optimista les coses m'anirien millor en general. Però no sé ser de cap més manera. Començant, potser, des de la gent que ja no ve, des del Meli (amb què surto jo ara) o fins i tot la Mònica de Sants, però tota la gent de pinya que escampa, o els de tronc que què sé jo. Seguint perquè la Colla no pugui pensar en res més que en fer el tres i el quatre de set, i no es mori de vergonya de fer castells de sis. Ens hauria de caure la cara de vergonya que els Xerrics facin el Pde5 i nosaltres en siguem incapaços. Jo no em sento orgullós de la meva Colla anant pel món exhibint el mateix nivell que els Castellers de la Sagrada Família, amb tots els respectes. Com vaig dir la setmana passada, em sentiré orgullós de la meva Colla quan pugui menysprear els nostres 10 4de7 d'aquesta temporada perquè ja fem el 4de8, o perquè anem pel món fent el 4de7a o el 5de7 o el 2de7. I quan dominem aquests castells, llavors la meva Voluntat voldrà dominar els bàsics de 8. I llavors voldré veure un folre blau elèctric. El primer folre elèctric espera delerós que connectem el nostre "primer" 4de7a. És a dir, si volem créixer, cada pas és important, però és important perquè ens porta a un objectiu, i tot comença pel 4de7a.
Però també estic cansat de mi mateix. Vaig dir fa temps, i he reiterat sovint, que tant se me'n fot no pujar mentre això signifiqui que la Colla progressa. De fet, ara es dóna el cas que quan jo pujo, és que la Colla no va massa bé. El que podria afegir ara és que tant se me'n fot no fer proves a assaig, mentre això suposi que progressem. El que vull dir és que gairebé m'estimo més no pujar mai a assaig, no fer proves de cap mena (ni serioses ni de per riure, cap ni una), perquè això ha de redundar en un benefici per la Colla, i també per mi. Però això és matèria inflamable.
I això és gairebé tot el que volia vomitar. D'una banda, que la Colla no ha progressat. D'una altra, que jo tampoc. I punt.
