Fer la passa...

Em trobava confegint les estadístiques de la temporada. M'he sorprès molt. Sabia que anàvem bé, però així i tot m'he sorprès. Evidentment toquem sostre, no podem seguir així i hem de fer la famosa passa. No pot ser que, amb aquests registres, acabem fent el que hem fet sempre. Seria una decepció tan gran! En fer el que sigui, cerco autosatisfacció, una mena d'hedonisme utilitari que només passa comptes amb mi mateix. I malgrat el component egoista fonamental, és il·lús mirar de convènce's que es pot sobreviure sense l'admiració o aprovació dels qui t'envolten. Cal, per un bon equilibri mental, que et donguin els copets a l'espatlla i et diguin que ho has fet de puta mare almenys una vegada a la vida. Suposo que el que alimenta l'amor és la xupada de polla recíproca entre la parella: quan s'acaba la passió (si és que s'acaba), és imprescindible la crossa per poder caminar. Per tot això, confegint les estadístiques, m'he alegrat tant; es tracta de la millor temporada de la Colla. Els castells van bé, els assaigs força bé. Fins i tot torna a funcionar la web a ple rendiment. Només manca fer la darrera passa. Sembla que hi ha la voluntat de deixar de fer el pena pel món casteller. De fet, ja fa un parell o tres d'anys que hem començat a deixar de fer-lo. Ara ja no fa vergonya anar per les places, però potser el que voldríem és, a més a més, anar-hi amb l'orgull del qui sap que s'ha fet gran, vol comportar-se com una persona gran i sap que tot depèn només d'ell mateix. De ben segur, aquest diumenge no farem el que jo hagués volgut —tampoc no cal precipitar-se. Però en fi, el setembre ens espera per fer la verema.