En sa devoció immensa, el bon ermità cercava com servir mills déus tostemps, per què, raonablement, cercava noresmenys formes de millor conservar les tonyines aitan evangelitzadores, per què tantost aplegava en un indret tantost departia en un altre, per ço com trobés l'art de millor conservar les tonyines. Enaixí, s'esdevingué que un jorn l'ermità davallà a la drecera qui mena a Barcinona, on gran re de gents hi transita amb gran meravella de tràfec.
Com l'ermità era sota un roure, pipant pols de gírgola al·lucinògena, comunicant-se amb tota la cort celestial, veié passar una professó en honor a Pere Crisòlech, cell qui molt bé garla, disert. En la corrua l'ermità atalaià una fembra qui seguia la professó, la qual era tota ornada d'aur i d'argent e de pedres precioses, e sa cara lluïa enaixí de les colors que s'havia posades, com lluen les imatges en les quals hom ha posat vernís. L'ermità, obcecat, eixorbat, obnubilat, contorbat, quaix atorrollat, corgelat, sollevà's, alçurà's, aixecà's en gran fellonia e, interposant-se davant la dona repintada, que paria pintura cubista, agenollà's a la dona, e féu semblant que la volgués adorar, i digué que era ídola, per què agenollava's a ella, malgrat que els porcs pudents qui campen per munts i muntanyes no són tan sutzes com ella.
La dona contemplà la llum tot d'un cop, i il·luminada tan sobtadament, es tolgué les arracades, fent-se sang en les orelles, i altres pedreries, i rabejà la cara en un toll del marge del camí, ple de fang, i s'arrencà pèls del cap i s'esquinçà les robes, i vestí roba de sac per la gran honta que la damnava, i tot corrent al davant de la professó gità pedres a la imatge d'aur i rics brocats de Pere Crisòlech, i muntà a la carrossa i llevà la pedreria del crucifici de Jesucrist, trencant-lo i especejant-lo, per ço com aquelles gents adoraven ídol, puix que les imatges planes són pus covinables que les embotides, i imatges entallades qui són sobre altars i professons són semblants a ídoles.
Mes aquelles gents prengueren la dona i la lapidaren, car no eren capaços de llucar per quins set sous aquella folla enfangada i plena de nafres es fotia cops de cap contra la creu, i la lligaren a un pal i la lapidaren, i morí de sant martiri, per què el bon ermità se sentí tan ben pagat i en pregon rigolatge i jausia i extrema gaubança, que anà a pipar una mica més de gírgola al·lucinògena sota el roure, per comunicar-se amb els déus.
