Aquest matí m'he llevat a quarts de deu, m'he fotut dos cafès en deu minuts i amb la bici hem anat a l'altra punta de Collserola, més enllà de la qual només hi ha Rubí. No havia arribat mai fins tan lluny a Collserola, hi han moltes pujades i baixades i almenys hem fet un parell de muntanyes, el Puig d'Olorda (Santa Creu), de 424m, i el Puig Madrona, de 337. Arribats en aquest punt, hem baixat pel Papiol fins al Llobregat i hem tornat per Sant Joan Despí. Segons els GPS, 48km.
El meu estat era força lamentable, sense esmorzar, amb ressaca i amb els cafès que gairebé els vomito a l'alçada de la Penya del Moro (vall de Sant Just). Jo tinc molta resistència i ho aguanto pràcticament tot; d'altra banda, tinc molt poca tècnica amb la bici i per muntanya de vegades estic al caire de l'abisme. Sóc més aviat un ciclista de ciutat, per a mi la bici és un objecte pràctic i ràpid que em facilita molt la vida. La muntanya és el meu pulmó verd a tocar de casa i un paradís entre autopistes i ciutats.
El Llobregat està molt cabalós i estan arranjant-ne molt de mica en mica les ribes amb arbrissons, gespa, espais de nidificació per a aus, neteja, etc. El Llobregat encara no acaba de fer goig, continua sent un riu lleig i industrial, però cada cop és un pèl més maco.
Anàvem en Quique incombustible, en Jonàs de cames de roure, la Marta amazona de Collserola, i un amic d'en Quique inlassable, l'Àlex de pedaleig ingràvid. Menats per aquest Àlex pujàvem i davallàvem puigs i valls a velocitats inversemblants; amb prou feines jo li seguia l'estela, malgrat que ja es veia que ell anava amb una marxa menys. Jo, tanmateix, llevat d'algun moment de fluixera, com ara la pujada al Madrona, el seguia a molt poca distància, i en alguns moments jo hauria accelerat més el pas.
M'agrada que, en alguna cosa, jo tingui avantatge innat. D'acord que prenc la bici gairebé cada dia durant almenys mitja hora, de dilluns a divendres, però en tot cas és evident que jo tinc molta resistència, que jo tampoc no em canso, i que segurament si féssim curses de velocitat jo perdria, però si hem de resistir, sóc irresistible...
Avui, però, sense haver esmorzat, havent dormit poc i amb la ressaca, no em trobava del tot còmode, i en alguns moments hauria plegat veles. Baixant al Papiol, per exemple, per un camí d'aquests rural de transició que hi ha per la comarca, jo ja en tenia prou. Per la riba del Llobregat, amb aquell terra d'argila dur, em sentia avorrit completament i hauria accelerat al màxim per tornar al més aviat possible.
El retrobament amb les meves muntanyes ha estat apoteòsic. El primer dia, per Can Pasqual i camins de pedres; avui, fins al Papiol. Ens hem posat en forma en només dos dies i ara que se'ns faci petita Collserola.
